💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant019.gmi captured on 2024-02-05 at 10:15:42. Gemini links have been rewritten to link to archived content
⬅️ Previous capture (2021-11-30)
-=-=-=-=-=-=-
–Ab alegria de goig inefable, senyor, me recort que Ă©s veritat tot lo que la senyoria vostra m’à dit. E reste molt aconsolada com hoig recitar los singulars actes del meu virtuĂłs marit e senyor, que yo en strem amava e en grandĂssima stima tenia, com aquell qui era digne de fama gloriosa e merexedor de real corona per les sues virtuts insignes. Mas la fortuna m’és stada molt adversa, qui·m fa viure adolorida, que·l m’à levat davant los meus hulls. E des que de mi·s partĂ no sĂ© què sĂłn bons dies ni menys bones nits: entre les unes coses e altres, tots los dies me sĂłn de passiĂł. E de açò no vull mĂ©s parlar per no enujar la altesa vostra; sol vos deman en grĂ tia e mercĂ© me vulla perdonar la senyoria vostra com en lo temps de vostre hermitatge yo no fiu per l’altesa vostra lo que bĂ© aguera pogut fer. E si yo aguĂ©s sabut la jermandat que havĂeu tenguda ab mon senyor Guillem de Varoych, yo us aguera feta molt mĂ©s honor e donat de mos bĂ©ns mĂ©s que fet no he.
Molt fonch content lo rey de les paraules de la virtuosa comtessa.
–Lla hon no ha erra no fretura demanar perdó. Vostres virtuts són tantes que no·s porien recitar ni yo us bastaria a fer les grà ties del que us só obliguat. Sol vos prech, per la vostra gran virtut e gentilesa, que les armes que us he demanades me vullau prestar.
E prestament la comtessa li féu traure unes altres armes qui eren cubertes de brocat blau. Com lo rey les véu dix:
–Senyora comtessa, com teniu ben guardades les armes de vostre marit Per molt que aquests senyors e yo vos ajam preguada, no les nos haveu volgades prestar. Aquestes sĂłn les que Guillem de Varoych entrava en los tornegs. Aquelles que yo demane stan penjades dins lo vostre retret, qui sĂłn cubertes de un domĂ s blanch e vert ab un leĂł d’or coronat, e ab aquelles sĂ© yo bĂ© que ell entrava en les molt cruels batalles. E si vĂłs, senyora comtessa, enuig no y prenĂeu que yo entrĂ s dins lo retret, a mon parer yo les trobaria.
¡Ay, trista —dix la comtessa—, par que tota vostra vida siau criat en sta casa! Bé porà entrar la senyoria vostra, e mire e prengua tot lo que millor li paregua.
Vent lo rey la sua bona volentat, lo y regracià , e entraren tots dins lo retret e veren-les allà penjades. Lo rey les se féu dar e féu-les adobar de tot lo que necessari era.
La batalla fon concertada per a l’endemĂ , e en la nit lo rey se n’anĂ a la sglĂ©sia major e allĂ stiguĂ© tota la nit agenollat davant l’altar de la sacratĂssima Mare de DĂ©u, senyora nostra, ab totes ses armes, qui staven sobre l’altar. Com fon dia clar, hoĂ˝ missa ab gran devociĂł. Acabada la missa, se fĂ©u armar dins la sglĂ©sia, e menjĂ d’una perdiu per ço que natura s’esforçà s un poch. AprĂ©s isquĂ© al camp e totes les dones e donzelles isqueren de la ciutat descalces, les donzeles en cabells, fent professĂł, suplicant a la divina Magestat e a la sacratĂssima Mare de DĂ©u JhesĂşs que donĂ s victòria al lur rey contra lo rey moro.
Com lo rey hermità fonch dins lo camp, vench lo rey moro ab tot son poder de peu e de cavall, e entrà en lo camp ab à nimo de virtuós cavaller. E tots los moros pujaren alt en un toçal per mirar la batalla, e los cristians stigueren prop de la ciutat. Lo rey hermità portava una lança ab lo ferro ben smolat e una pavesina en lo braç, l’espasa e un punyal. Lo rey moro portava un arch de flexa, espasa e al cap una cervellera ab moltes tovalloles enbolicades.
Com los dos animosos reys foren dins lo camp, la hu anà devers l’altre ab molt gran à nimo. Lo rey moro tirà prestament una flexa e donà -li en lo mig de la pavesina e passà -la-y de clar ensemps ab lo braç, que no s’i pogué aturar, e prestament li’n tornà a tirar altra e donà -li enmig de la cuxa. Ab l’arnés que portava, la flexa no pogué passar del tot e feÿa-li molt de enpaig al passeyar que feÿa. Ell fon ferit de dues nafres ans que acostar-s’i pogués, e tirà -li la lança com fon prop d’ell. E lo rey moro era molt destre en les armes e, ab lo seu arch, com véu venir la lança, rebaté-la e féu-la·nar luny de si més de X passes. En açò lo rey hermità se fonch tant acostat que no·l lexà més tirar. Com li fonch quasi que ab la mà lo podia tocar, dix en alt, cridant:
–¡Ajuda’m, Déu, e vingua tota la morisma contra mi!
Com lo rey moro véu l’altre tan prop de si e no podia tirar ab l’arch, tingué’s per perdut. Com lo rey hermità agué tirada la lança, prestament mès mans a l’espasa e acostà ’s tant com pogué a ell e donà -li un gran colp sobre lo cap, emperò no li féu gran mal, tantes eren les tovalloles que portava. E lo rey moro ab l’arch defenie’s e rebatia-li molts colps, en tant que·l rey hermità li tirà un gran colp que li taillà lo braç e mès-li l’espasa tota dins lo costat, e fon forçat al rey moro que caygués en terra; e tan prestament com pogué, lo rey hermità li taillà la testa, pres la lança e mès la testa en la punta. E ab aquella victòria lo rey se’n tornà dins la ciutat. ¡Pensau ab quanta alegria staven los cristians, dones e donzelles, pensant com eren ja fora de captivitat! Com lo rey fon dins la ciutat, feren venir los metges e curaren les nafres del rey.
Lo dia segĂĽent, de matĂ, lo rey tinguĂ© son consell en la cambra hon jahia, e fon deliberat que trametessen dos cavallers per embaxadors als moros, dient-los que volguessen observar les convinenses per ells promeses e jurades per tots ells, e se’n podien anar salvament e segura ab tots lurs navilis, robes, joyes, en ses pròpries terres, sens que per nengĂş del regne no·ls serĂ fet mal ne dan.
Com los embaxadors foren elets, trameteren un trompeta per salconduyt. Los moros foren contents de dar lo salconduyt tant bastant com lo volgueren. Los embaxadors partiren; com foren junts ab los moros, esplicaren lur embaxada. Feren-los ben aposentar e preguaren-los que sperasen la resposta. E açò digueren per fer-los una gran maldat, car tornaren en major malĂcia per la molta dolor que tenien de la mort de llur rey.
Entre ells fonch molt gran altercaciĂł a qui farien rey. Los uns volien que fos ÇalĂ© ben ÇalĂ©, los altres volien que fos Aduqueperech, cosĂn germĂ del mort rey. Feta la electiĂł per ells de ÇalĂ© ben ÇalĂ© per ço com era bon cavaller e valentĂssim, de continent que l’agueren alçat rey manĂ que prenguessen los embaxadors e tots los qui eren venguts ab ells, e fĂ©u-los matar. Levaren-los a tots les testes e posaren-las dins una sĂ rria, e ab un ase les trameteren devers la ciutat.
Les guardes qui staven en les torres de la ciutat veren dos ginets ab l’ase que feĂżen anar, com foren prop de la ciutat desempararen l’ase e tornaren-se’n molt corrent. Lo capitĂ de les guardes vĂ©u lo cas, manĂ a X hòmens a cavall que anassen a veure quin cas era aquell; com ho agueren vist no volgueren Ă©sser exits per a veure un tan nefandĂssim cas, ne tan gran perdiciĂł, e prestament ho anaren a dir al rey e a tot lo consell. Com lo rey sabĂ© tal novitat, posat fonch en gran admiratiĂł e dix semblants paraules.