💾 Archived View for gamifi.cat › blog › 2015-09-14_gamificacio_cibernarium captured on 2023-12-28 at 16:08:10. Gemini links have been rewritten to link to archived content

-=-=-=-=-=-=-

Projectes

Glossari

Contacte

Gamificació al Cibernàrium

Al curs de gamificació al Cibernàrium se’ns va posar alguns exemples de com la gamificació no implica sempre grans despeses econòmiques. Evidentment, hi ha de tot a la vinya del senyor, però amb petites idees també es poden fer grans avenços.

Per exemple, que els homes pixin dins la tassa. La gamificació evolutiva del cromosoma Y s’aconsegueix exitosament amb una simple enganxina. La iniciativa sembla que va néixer a Holanda i al primer lloc públic on es van posar les enganxines en forma d’aranya va ser en un aeroport holandès.

I, amb la conya, van veure que els lavabos estaven més nets que mai. Ves quines tonteries, oi? Aquest va ser l’exemple que ens va posar l’Andrea, però, tot passejant per la xarxa, he vist que ja han patentat l’invent i ha evolucionat i tot. I és divertidíssim! Ara fan enganxines de tota mena que, fins i tot, canvien de color quan acertes. Per passar-s’ho pipa, tu! Aquí us deixo un vídeo molt curiós sobre les enganxines de la gamificació higienico-sanitària.

Enganxines per pixar dins del test

Vam veure alguns exemples de gamificació a la plaça del Picadilly Circus a Londres. Sembla que McDonalds s’hi ha ben aficionat. Un dels seus jocs de fidelització és usar les pantalles de la plaça per projectar tot tipus d’imatges. Si et fas una foto amb elles i les hi envies, et conviden a un cafè. Jo no hi vaig mai al McDonalds. Personalment, no m’agrada i només hi posaria els peus si no hi hagués cap més alternativa (cosa difícil).

Aquí deixo la publicitat que van fer per Campionat del món de futbol de 2010.

World Cup Sign in Piccadilly Circus by McDonald's

Un altre exemple que va posar l’Andrea del curs de gamificació del Cibernàrium és el de la paperera-Tàrtar de The Fun Theory. El Tàrtar era una part dels inferns en els que creien els antics grecs i també era la regió més profunda del món. Els inferns dels grecs tenien diferents sales, una d’elles, els Camps Elisis, per on passejaven els herois i els virtuosos un cop morts. El Tàrtar, en contraposició, és la sala més tènebre, presó eterna de titans i cíclops. És el que avui coneixem com a infern catòlic, amb el seu foc i els seus dimonis. Hesíode diu a la seva Teogonia que una enclusa (yunque) de bronze trigaria nou dies en caure del cel a la Terra i nou dies més en caure de la Terra al Tàrtar. Aprofitant la idea, a algú se li va ocórrer construir la paperera més profunda del món.

The Fun Theory 2 – an initiative of Volkswagen: The World's Deepest Bin

Un parell d’exemples de la gamificació de l’esport, són les aplicacions de Nike i la de Zombies, run! L’aplicació de Nike+ al final del día et diu quins recorreguts has fet, quan has trigat i, fins i tot, les calòries que has gastat. Al·lucinant. El vídeo de gamificació de Nike trobo que està molt currat. Es diu, ni més ni menys, Game on, World.

Game on, World de Nike

Zombies, run! és una aplicació que fa més divertit aquest meravellós art de córrer que no entendré mai. Un cop, durant una marató de la Mercè, un company meu de feina, va dir amb molt salero: “Yo no entiendo a toda esta gente…aquí, corriendo…Que no os enteráis, que correr es de cobardes!”. Jo, personalment, penso el mateix. Hi ha moltes maneres de fer esport, aquesta no és la meva. No em motiva en absolut, així que, de ben segur, si em piqués per començar a correr per fer esport, em descarregaria l’aplicació de Zombies, run! per a motivar-me una mica. Resulta que has de córrer perquè et persegueixen uns zombies. Tens una missió i els has d’evitar… Tot és qüestió de realitat subjectiva i tenim una capacitat innata per crear i recrear móns.

Zombies, Run!

A la ciutat de Chicago, per exemple, es duu a terme una iniciativa per estalviar energia. El Green Office Challenge ha atret empresaris que competeixen en l’estalvi energètic i altres mesures d’eficiència. En el món urbanita, també s’ha dut a terme exitosament la iniciativa de la Speed Lottery per a reduir la velocitat dels vehicles i el Piano Stairs del metro, per incentivar a la gent a pujar per les escales normals i no les mecàniques.

Speed Lottery[1]
Piano Stairs[2]

Un dels exemples que també se’ns va posar va ser el de Magnum. És increíble la quantitat de publicitat que “digerim” amb els bombons aquests…. És “simplón” però està ben fet i és divertit. Apa, a menjar bombons amb la gamificació de Magnum Pleasure Hunt!

1: https://invidious.snopyta.org/watch?v=iynzHWwJXaA

2: https://invidious.snopyta.org/watch?v=2lXh2n0aPyw

Magnum Pleasure Hunt

Alguns exemples són relativament “perillosos”. Si hi ha una cosa que porta implícita l’essència del joc és la motivació final: sempre tenen més al·licient els jocs on el premi o càstig són alguna cosa “personal”. I a Burger King, al 2009, no se li va acudir una altra cosa que inventar-se un joc on et donaven una hamburguesa gratis si eliminaves a 10 amics al teu Facebook. En 10 dies, 233.906 amics van ser sacrificats.

A Facebook no li va fer massa gràcia la iniciativa: la pàgina és concebuda per afegir gent, no per eliminar-la (i menys, sacrificar-la), que els hi enfonsen el negoci! Al final, Facebook va acabar censurant la pàgina. Fins i tot, els diaris i pàgines especialitzades -tant digitals com en paper- se’n van fer ressò: el New York Times, per exemple, publicava que el valor d’un amic de Facebook val 37 cèntims de dòlar.

Burger King | WHOPPER SACRIFICE

El tema de gamificar productes és delicat perquè mai plou a gust de tothom. Però el que sí crec que és positiu és que la gamificació pot aportar un valor afegit a la promoció de productes més difícils de vendre: com els detergents. Si potser és més difícil crear un anunci memorable sobre detergents, potser no resulta tant difícil gamificar el producte. Per exemple, als creatius de la marca Ariel -que no té cap spot digne d’un Òscar-, se’ls va acudir muntar un “xiringuito” a l’estació central d’Estocolm.

Entre el 23 d’agost i el 3 de setembre del 2011, Ariel et donava l’oportunitat d’embrutar samarretes immaculades disparant bales de xocolata, greix, tomàquet i altres productes. Al bell mig de l’estació van instal·lar una vidriera on les samarretes desfilaven per les guies, penjades d’un ganxo “estil escorxador”. Un “robot disparador”, carregat amb “la brutícia” estava vinculat a la pàgina del Facebook, des d’on disparen els usuaris de Dinamarca, Finlàndia, Suècia i Noruega. Després de ser “disparada”, la roba era posada a rentar amb Ariel i, evidentment, tornava a sortir impol·luta.

Ariel Fashion Shoot

Fer anuncis de llits tampoc és cosa fàcil. Sens dubte dóna molt de joc, però han d’arribar a quant més públic millor, així que s’ha d’acotar els límits de l’imaginable… Això, però, no treu que els creatius no intentin altres maneres de vendre els productes. Ans el contrari, és un camp per explorar. Així és com Flex, per exemple, sorprèn amb la campanya “Por un mundo Slow. 40 días en la cama” per promocionar el seu nou matalàs. L’experiment tractava de posar càmares connectades a internet on es podia veure, en directe, a una parella vivint en una habitació. Cada dia, feien entrevistes a persones diferents tractant el tema de “la vida Slow”.

Por un mundo Slow. 40 días en la cama, de Flex

Una altra manera d’innovació és el cas de “Dolores Promesas“, una marca de roba espanyola que es va diferenciar de la resta amb el seu “storytelling”. Dolores és un personatge de ficció que narra la seva vida i dissenya col·leccions. Tot i la ficció, les col·leccions existeixen i són venudes a les tendes. L’estructura del relat s’inspira en el còmic “Ester y su mundo“, una sèrie d’historietes sobre una adolescent. Originàriament es deia “Patty’s World” i es va publicar als anys 70 a una revista britànica. El guionista, Philip Douglas era britànic i la dibuixant, Purita Campos, era espanyola. “Dolores Promesas” és, doncs, una exitosa revisió d’un còmic de fa 40 anys.

Dolores Promesas

Una altra manera de promoció, en aquest cas turística, és la iniciativa de Castella-la Manxa per l’estiu del 2013. Amb el seu “Se buscan…”, llancen una campanya de màrqueting turístic via Facebook, des d’on es poden aconseguir premis com estades d’hotels i visites vinculades a la regió.

Se buscan...

Però, juguem seriosament. The Russian Facebook Roulette on se’t repta a perdre la teva vida virtual: el teu compte a Facebook. A Facebook, de nou, no li va fer gens de gràcia i va suprimir l’aplicació. Tot i així, és possible recuperar les dades del teu compte. Per què la suprimeixen l’aplicació, doncs?

Russian Facebook Roulette

Amb l’aplicació de Domino’s Pizza, et fas la pizza tu -virtualment, s’entén- i fas la comanda.

Pizza Hero, Domino's Pizza

Pels aprenents a masoquista tenim Painstation, un projecte dolorós. La iniciativa de dos estudiants alemans va néixer al 2001. Van crear un joc simple d’arcade on competeixen, entre elles, dues persones. Qui perd, rep una petita descàrrega elèctrica. Però hi ha gent que es motiva de debò i acaben amb la mà feta “un cristo”. Hi ha gent per tot i “Dios los cría y ellos se juntan”.

Diguéssim que el concepte del “No pain, no gain” (no hi ha guany sense dolor) s’ha extrapolat al “No pain, no game” (no hi ha joc sense dolor).

Painstation

No tant dolorosa i més pràctica és la iniciativa de l’hotel Marriot, del 2011. A través de Facebook, proposava un joc per contractar personal on es poden practicar situacions reals per demanar un lloc de treball o un altre.

Ikea també presenta un concurs, entre el 10 y el 30 de setembre de 2013. Has d’anar a un Ikea i fer-te una foto amb un dels 5 decorats que han dissenyat 5 famosos per entrar a un concurs on guanyes 2.000 euros -posats dins una tarjeta de l’Ikea- per decorar casa teva. La campanya es diu “Empieza algo nuevo” i aquí deixo l’spot, que sembla gravat a la Ciutadella.

'Empieza algo nuevo', de SCPF para Ikea