💾 Archived View for gamifi.cat › blog › 2013-08-01_imatge_paraules captured on 2023-12-28 at 16:27:17. Gemini links have been rewritten to link to archived content

-=-=-=-=-=-=-

Projectes

Glossari

Contacte

Una imatge no val més que mil paraules

Una imatge no val més que mil paraules. (Contra els tòpics). Jesús Tuson. Biblioteca Universal Empúries. ISBN: 84-7596-782-5.

Presentació

Com que la realitat sol ser força complexa, els humans sempre hem tingut una certa tendència a simplificar-la per poder abastar amb relativa comoditat tot el que ens envolta (…) Portada aquesta tendència maniquea fins als límits, trobem els estereotips o clixés, promoguts entre els grups culturals, que són com una mena de catecisme social (…) enunciats que van passant de generació en generació gràcies a un procés de transmissió realment curiós i ple de misteris pel que fa al lloc de naixement d’aquestes fórmules estereotipades.

Part Primera

De comunicació oral i escrita

“Una imatge val més que mil paraules”. Pel que sembla és un aforisme xinès. Serveix en l’escriptura de mans si dues persones no s’entenen però és l’excepció més que la regla.

Els qui parlen de l’omnipotència de la imatge, per sobre de l’ús oral i escrit de la llengua, perden de vista que els humans portem més de cent mil anys com a espècie vivent xerrant constantment i fent figuretes a les parets de les coves (…) Vam arribar a l’estatus de sapiens moderns sense dibuixos, vam viure sense imatges uns setenta mil anys i només en fa uns trenta mil que van aparèixer les primeres representacions en forma de “venus”. p.12

És innegable que la presència de la imatge és abassegadora: cinema i televisió, tanques publicitàries, revistes il•lustrades, enciclopèdies visuals en paper o en suport informàtic, senyals de circulació, icones esportives, marques de roba… El problema principal és quin tipus d’informació poden arribar a transmetre amb aquests elements visuals (idees simples, estructures senzilles; per les complexes, empleem la parla). p.13

I cap defensor a ultrança de les imatges i del seu poder podria atribuir un dibuix realista al si condicional, al per final o al doncs consecutiu. Tres operacions lingüístiques d’estar per casa, abstractes, humanes (…) Les imatges mostren fragments de la realitat; amb les paraules construïm la novel•la de la realitat (…) Les imatges tenen una capacitat discursiva limitada; mentre que les paraules, poden desvetllar imatges mentals sense límit. p.14

Tenim dèries molt curioses i ens vaga de parlar d’entitats abstractes com la bondat o la honestedad. I ens passem una part important de la nostra vida xerrant sobre conceptes que només existeixen dins la nostra closca i que de cap manera podríem dibuixar (excepció, justícia). p.15

¿Per què no podrien conviure en harmonia imatges i paraules, sense dictaminar la superioritat de les primeres? Recordem el pla-seqüència inicial de Touch of Evil d’Orson Welles, i no oblidem pas els diàlegs de Mighty Afrodita de Woody Allen, que mai podran tenir versions gràfiques. p.16

“Aviat desapareixerà l’escriptura”. Hi ha tot de pobles àgrafs que viuen pacíficament la seva vida plenament humana sense el coneixement de l’escriptura. No la necessiten com no necessiten cotxes, televisors o rentadores (…) Però la nostra vida d’occidentals se’ns ha complicat fins a límits inconcebibles i l’escriptura ha esdevingut una eina indispensable per tal d’organitzar la societat terriblement enrevessada que hem arribat a construir (…) Ara fa uns cinc mil anys, amb la escriptura, la memòria va poder descansar. p.17-18

(no és absolutament necessària però ens facilita la vida a la societat moderna, si desapareixés seria perquè hem inventat una altra manera d’emmagatzemar i organitzar la informació).

“Fer literatura és cosa de ben pocs, ben dotats per la natura”. Més aviat hauríem de pensar que l’obra poètica és qüestió d’ofici i dedicació perquè, per arribar a poeta, primer cal ser parlant ordinari (…) En principi, doncs, i ben lluny de les místiques paragenètiques, per ser un poeta cal començar a llegir d’hora i cal tenir present que “no hi ha llibre sense llibres”, com ha remarcat Umberto Eco (…) Fer literatura no és res més que una capacitat a l’abast de qualsevol humà que es desenvoluparà si les circunstàncies són favorables, i si nosaltres hi posem dedicació i esforç. p.24-25

“Els joves parlen malament i els periodistes escriuen malament”.

S’ha produït una democratització de la lectura i l’escriptura que no té cap precedent històric (…) Les llengües són espais de coincidència i de convivència, i les hem fetes per entendre’ns (…) És per això que Jespersen, en parlar de la correcció deia que és “allò que és exigit per la comunitat lingüística a la qual pertanyem”; i afegia que l’ideal d’una norma és aconseguir “allò que, expressat més fàcilment, és rebut més fàcilment”. p.30

“El llenguatge és un mitjà de comunicació”. “llenguatge” o “llengua”, “mitjà de comunicació” o estri o mecanisme per a la transmissió d’informació (…) però també són el suport del pensament i fan possible el diàleg interior, i ordenen el món (…) Intenteu planificar tot el que fareu el cap de setmana que ve només amb imatges (…) Encara més: tracteu de planificar el mateix cap de setmana mossegant-vos la punta de la llengua i comprovareu que la feina es complica. Això demostra que, quan pensem, fem els anomenats moviments subvocals, una mena de parla amb sordina, i que l’activitat de la llengua acompanya els nostres pensaments (…) Quan pensem, doncs, parlem.

Moltes de les coses que sabem de la nostra infantesa no ens vénen d’un record directe: són el resultat d’una història que ens han narrat una vegada i una altra. p.35-37

Elogi de la diferència, d’Albert Jacquard.

Les llengües ens ordenen el món i ens permeten fer un pel•lícula humana de la realitat i dels esdeveniments (…) Els humans som animals simbòlics o creadors de col•leccions, cadascuna de les quals porta l’etiqueta d’una paraula, d’un nom. I també hi ha col•leccions o classificacions de fes i d’esdeveniments, de característiques de les coses i persones, de situacions en el temps i en l’espai (…) Les llengües, element fonamental de la nostra “espècie simbòlica” són més que un mitjà de transport. p.39-41

Part Segona

De mites innocents

“El ioruba és una llengua rara, exòtica”. Passa que alguna gent només troba normal allò que ell és, allò que fa i la llengua que parla, i més si és monolingüe militant.

“La meva llengua és la més fàcil de totes”. Jo és qui parla, sigui qui sigui qui parli: hi ha doncs, al món sis mil milions de jo.

La llengua « materna » sempre ens ha d’acompanyar.

“Val més dedicar les hores de català a l’estudi de l’anglès”. És útil qualsevol coneixement perquè és una contribució fonamental en la construcció personal.

“Les llengües amb més parlants són més útils”. En un país concret, la llengua més parlada (i la més útil i pràctica) és la llengua concreta d’aquell país concret.

Part Tercera

De mites perversos

“En algunes llengües no es pot parlar de coses abstractes”. Mai se’ns acudiria demanar dos-cents grams d’honestedad o quilo i mig de bellesa. “D’aquesta peça de virtut, talli-me’n la meitat, si us plau” (…) Parlem de coses concretes i d’unes entitats que no són res més que construccions mentals : idees que tenen una vida en el nostre cervell i no pas en la realitat visible i tangible. p.77

Els humans tenim el mestratge de l’abstracció perquè podem passar d’aquest pi concret a la classe dels pins i al grup d’arbre i, més enllà, al vegetal (…)

Determinats filòsofs i assagistes (Diderot, sobretot) van considerar que hi havia tot de “pobles salvatges” que encara caminaven cap a la humanitat plena: fent via en direcció a un “estadi superior” al qual ja havien arribat els pobles avançats i filosòfics, amb llengües “aptes per a la ciència” i l’especulació. Uns pobles, aquests segons, que van demostrar el seu altíssim grau de civilització destruint ètnies i cultures arreu (a Amèrica, per exemple) i que van segrestar i esclavitzar milions de persones traslladades en condicions vergonyoses d’una banda a l’altra de l’Atlàntic. p.79

Cada poble necessita parlar d’allò que entra dins el camp dels seus interessos.

“Hi ha llengües que han perdut el tren de la modernitat”. Comencem per la idea de “modernitat”. (No és vestir, gesticular o parlar de certa manera). Encaixa més amb l’ús de tot d’aparells i productes de les noves tecnologies que ens fan la vida més fàcil, la comunicació més ràpida (…) D’alguna manera també s’associa a la modernitat amb un tipus de vida molt complex que gairebé ens obliga a tenir de tot i com més, millor. El nostre món, doncs, està farcit d’objectes de tota mena, cadascun dels quals ha de tenir un nom, per força (…) La modernitat s’ha d’associar legítimament amb els guanys inqüestionables en educació, sanitat, mitjans de comunicació i vers una consideració igualitària i digna dels éssers humans (…)

Cap tipus de llengua no pot afavorir o impedir l’activitat de l’esperit. Els vols del pensament estan més lligats amb les capacitats humanes, amb les condicions generals de la cultura i amb l’organització de la societat més que no pas amb la naturalesa particular de la llengua. Émile Benveniste, lingüista.

“¿On anirem a parar amb aquestes llengües locals?

“Un estat plurilingüe és molt car de mantenir”. Si cal, que incloguin en la declaració de la renda una casella especial com la que indiquen als que volen fer contribucions espirituals: una casella per a les aportacions a la vida digna de les llengües.

El llenguatge és la marca distintiva de la humanitat i les llengües són manifestacions úniques i imprescindibles de la dimensió humana (…) I no hauríem pas de consentir que, al final de la història, només sonés una veu, monòtona i insensible, en un món sense relleu.