💾 Archived View for gamifi.cat › blog › 2013-10-27_llei_religio captured on 2023-11-04 at 12:29:06. Gemini links have been rewritten to link to archived content
⬅️ Previous capture (2023-03-20)
-=-=-=-=-=-=-
Per a qui vulgui seguir el curs *A Brief History of Humankind* (Una breu història de la humanitat), aquà resumeixo *La llei de la religió*, tercera part del tercer gran tema: la unificació de la humanitat.
La religió és una eina per a sostenir estructures jerà rquiques i legitimitzar-les. El rol principal de la religió -cadascú la seva- ha estat la unificació de la humanitat en una sola creença. Però, què és en realitat una religió? Quins criteris establim per considerar què és una religió i què no? N’hi ha dos:
1. És un ordre que no està subjecte a la voluntat humana i que els humans no podem modificar. El futbol, per exemple, no seria una religió, ja que va ser inventat pels humans i es poden modificar les regles del joc.
2. Derivats de l’ordre superior, s’estableixen una sèrie de normes i valors que legitimitzen ordres socials, com governs. Algunes religions creuen que s’ha de seguir els seus principis però no totes volen expandir-se. Algunes religions locals, animistes o politeites per exemple, no tenen voluntat d’expansió.
Les religions monoteistes creuen en la imploració i feedback amb una entitat superior, amb qui poden fer tractes com, per exemple, fer sacrificis per curar-se d’una malatia o guanyar una guerra.
La primera religió monoteista coneguda va néixer al 1315 aC amb el faraó Akhenató, que va agafar una de les divinitats, la solar, i la va convertir en centre de culte, fent que els altres divinitats quedéssin a un panteó inferior. Fins a l’arribada d’aquest governant, el culte egipci als déus era politeista i igualitari en grau d’importà ncia. La cosa, però, no va durar gaire. Després de la seva mort, no només es va tornar al culte politeista, sinó que, a més, el nom d’Akhenató va ser esborrat dels anals de la història per heretge.
Antigament, doncs, els cultes monoteistes eren marginals, com el judaïsme. El cristianisme, però, ho va canviar tot. Si bé va néixer com a una secta del judaïsme esotèrica, marginal i perseguida, amb els anys, va esdevenir la primera religió monoteista amb èxit. El primer en difondre la paraula de Jesús va ser Pau de Tars que -després de perseguir els cristians- va sentir la veu de Jesús en un camà i es va convertir al cristianisme. Curiosament, aquesta secta marginal va acabar entrant com a religió de l’imperi romà i es va estendre per tot el món. L’èxit del cristianisme va posar les bases per a l’Islam, una altra gran religió monoteista.
Normalment, les religions monoteistes no accepten el culte a cap altre deu perquè empetitiria el culte al seu Déu. Aquestes religions, a diferència de les politeistes, són menys tolerants perquè creuen que tenen la veritat absoluta i, per tant, les altres religions no són veritat.
Al llarg d’aquest 2000 Ăşltims anys, les religions monoteistes han intentat provar la veracitat de les seves premises i estendre el seu missatge pel mĂłn exterminant tota competiciĂł religiosa, anul·lant i transformant altres cultes mitjançant la violència: guerres santes, persecucions, etc. Però el politeisme no va desaparèixer de tot sinĂł que, paradoxalment, han sobreviscut dins les pròpies religions perquè pels Ă©ssers humans Ă©s difĂcil de copsar que una entitat prengui cura de tots amb la mateixa mesura. Per això, els sants van acabar substituĂŻnt els antics dĂ©us menors. Per posar un exemple, els celtes ja adoraven a BrĂgida però, un cop convertits al cristianisme, no van canviar el seu culte, simplement, es va canviar la història i se la fa anomenar santa.
Del monoteisme surgeixen les religions dualistes, aquelles que creuen en el xoc de dos poders: el bĂ© i el mal. El dualisme explica que el mĂłn estĂ subjecte a una batalla entre el bĂ© i el mal perquè es summament difĂcil explicar per què hi ha sofriment, pobresa, plagues i guerres o per què les persones que sĂłn bones han de sofrir si hi ha un DĂ©u benevolent que pren cura de nosaltres.
Una resposta que tracta de donar el monoteisme és que Déu ens dóna llibertat per triar i que, sinó hi hagués el mal, no tindriem aquesta capacitat de triar. I aquesta és una de les respostes que dóna el monoteisme a per què existeix el mal. Evidentment, aquesta resposta, més que solucionar el problema, va crear encara més preguntes. Per exemple, si Déu ho sap tot, sap que una persona triarà “el mal” i serà castigat a l’infern per la resta de l’eternitat. Per què, doncs, Deú crea a aquesta persona? Per què Déu ho permet? Però per què Déu, si és tot poderós, necessitar de la nostra ajuda per combatre el mal o altres religions? No és tot poderós?
El dualisme explica que el món està governat per forces bones i dolentes però no controlat per un Déu benevolent i completament poderós. Les religions monoteistes han adoptat aquesta lluita entre el bé i el mal fent que dels creients persones que ajuden a Déu a combatre les forces del mal. Però, lògicament, és impossible…Si creus en l’existència d’un Déu tot poderós i únic, no pots creure en un poder maligne que lluita contra Déu…atempta a totes les lleis de la lògica aristotèlica. Les religions monoteistes que adopten el dualisme accepten i acaten aquestes il·lògiques i eternes contradiccions, com l’acceptació del cel i l’infern proposades al nou testament i no al vell. Ni Moisés ni Abraham són al cel, per exemple, perquè “el cel”, com a tal, no existia abans de la implantació del catolicisme.
El dualisme, doncs, s’integra a les religions per explicar l’existència dels poders contradictoris però suposa el problema de l’ordre (problema que el monoteisme resol molt bĂ©). Però, si hi ha dos poders oposats al mĂłn, qui va fer les lleis que governen els dos i com funcionen? Aplicant la lògica, DĂ©u i SatanĂ s -en una sola entitat- crearien el mĂłn. Això soluciona el problema del DĂ©u Ăşnic i l’ordre del mĂłn i del dualisme (per què hi ha sofriment i joia), però ningĂş ha plantejat una religiĂł aixĂ.
Durant el primer mil·leni apareixen altres religions a AfroĂ sia que pregonen que l’ordre de les coses al mĂłn Ă©s subjecte a les lleis naturals, on els dĂ©us tambĂ© estan subjectes a aquestes lleis i no poden canviar l’ordre natural. El Budisme Ă©s una d’elles que encara perdura. La figura central del Budisme Ă©s un humĂ , el prĂncep Siddharta Gautama, que va marxar del seu palau per reflexionar sobre el sofriment. Va arribar arribar a la conclusiĂł que el sofriment Ă©s causat pels patrons mentals de cadascĂş. Gautama tambĂ© va reflexionar que som ambiciosos i sempre en volem mĂ©s, que mai estem contents amb el que tenim.
Com s’accepta i s’entĂ©n les coses tal com sĂłn sense voler mĂ©s del que tenim? Intentant entendre la realitat tal com Ă©s, sobre què s’estĂ experimentant i no buscant per algo millor o diferent. Gautama va establir una sèrie de normes per intentar veure el mĂłn tal com era i estar contents amb el que tenim i no descontents pel que no tenim. AixĂ, eludint algunes actituds, podem aconseguir la satisfacciĂł i la serenitat, anomenat Nirvana.
Nirvana, literalment, significa “l’extinció del foc”, d’aquesta insatisfacció constant. Si no es desitja, no s’està insatisfet. Siddharta, després d’aconseguir aquest estat de Nirvana, va ser anomenat Buda, “l’il·luminat”. I va passar la vida explicant als demés com ser lliures del sofriment. Una sola llei, el Dharma o Dhamma, és establida pel Budisme: per alliberar-se del sofriment ens hem d’alliberar del desig intentant percebre la realitat tal com és i no tal com ens agradaria que fos basant-nos en les lleis naturals.
El primer principi de tota religió monoteista és que Déu existeix i que no sabem què vol de nosaltres; el primer principi del budisme és que el sofriment existeix i com podem evitar-lo. No nega l’existència dels déus però no tenen influència en les lleis naturals que s’executen independentment dels déus.
En una filigrana semĂ ntica, sistemes com el capitalisme, el liberalisme, el nacionalisme, el comunisme o el nazisme, es denominen ideologies. Tot i aixĂ, aquestes ideologies actuen com a religions ja que sĂłn sistemes de normes basats en un poder superior que estĂ per sobre dels humans i que propugnen lleis immutables.
El comunisme, per exemple, es construeix sobre els postulats de Marx, Engels i Lenin. I té les seves pròpies “sagrades escritures”, com El capital de Marx. També el comunisme té els seus dies de celebració, com el primer de maig, dia del treballador. I també els seus cismes, com el trotskisme. Un paral·lelisme més serien el fanatisme i l’evangelisme, on un comunista no pot ser cristià i ha de defensar el comunisme fins a la mort si és necessari.
En conclusiĂł, les ideologies modernes funcionen de la mateixa manera que ho fan les religions, donant legitimitat supranatural a normes i valors humans.
En els últims 300 anys, hi ha hagut una declinació dels déus però no de les religions. Les noves religions, que prefereixen autodenominar-se ideologies, juguen el mateix paper que les antigues religions de la història de les societats humanes.
Les religions humanistes o humanisme es basa en què els humans som únics i funcionem diferent de la resta dels animals terrestres. Però, al no haver-hi un acord sobre què és la humanitat, l’humanisme es va dividir en tres sectes. Igual que els cristians discutien i no es posaven d’acord en l’exacte definició de Déu :
La humanitat és una qualitat dels individus. La sagrada natura de la humanitat és a tots els éssers humans. El valor més important és la llibertat dels individus. No es nega l’existència de déu però per triar què s’ha de fer, com s’ha d’actuar, simplement s’ha d’escoltar a “la humanitat” que portem a dins.
Creien que la humanitat no és una cosa universal, etern i sense canvi sinó que som una espècie d’animals que evolucionem o degenerem en funció de la teoria de l’evolució. L’ambició dels nazis era protegir a la humanitat i fer-la evolucionar cap a la figura del “superhome”.
Segons ells, la raça à ria és la més evolucionada i ha de ser protegida de dements com homosexuals, malalts mentals i tarats en general, que han de ser exterminats per no corrompre la puresa de la humanitat i arribar a un pas més de l’evolució, que és el “superhome”.
Estudis dels anys 20 i 30 propagaven la idea que els humans de raça blanca eren superiors a les altres races. Fins a finals d’aques mil·leni passat, no va haver-hi contradicciĂł biològica. Avui, però, tot i que tenim caracterĂstiques diferents, s’ha demostrat biològicament que cap raça Ă©s superior a cap altre.
Per evitar aquesta suposada contaminació, durant tot el segle XX, hi ha hagut governants que, per protegir la superioritat de la raça blanca, han prohibit, per exemple, la immigració. Els nazis, doncs, no eren antihumans sinó prohumans, però només d’uns quants: els superiors.
Avui, a principis del segle XXI, el futur de l’humanisme evolutiu és incert. Grà cies als avenços tecnològics en ciència, com els avenços en genètica, la idea d’un “superhome” torna a estar vigent.
La humanitat és social i no individualista. Prendre decisions implica el fet de valorar-les en un entorn social i no individual. Pel sistema socialista, la pitjor de les blasfèmies seria la desigualtat, que és l’essència del socialisme. I, tot plegat, és herència del monoteisme clà ssic, que sosté que totes les à nimes són iguals davant de Déu.
El sistema més representatiu d’aquest tipus d’humanisme és el nazisme, que també creia en la santedat de la humanitat. Difereix de les clà ssiques religions monoteistes i, per tant, del liberarisme i del socialisme perquè creuen en una altra definició d’humanitat.