💾 Archived View for gamifi.cat › blog › 2014-07-15_art_estimar_5 captured on 2023-09-28 at 16:45:02. Gemini links have been rewritten to link to archived content
⬅️ Previous capture (2023-03-20)
-=-=-=-=-=-=-
L’art d’estimar. Erich Fromm. La Butxaca. Traducció Imma Estany.
La mare és l’escalfor, la mare és aliments, la mare és l’estat eufòric de la satisfacció i la seguretat (…) Quan l’infant creix i es desenvolupa, passa a ser capaç de percebre les coses tal com són (…) aprèn a percebre moltes altres coses com a realitats diferents (…) aprèn a donar-los un nom (…) a manejar-les (…) M’estimen perquè sóc. Aquesta experiència de ser estimat per la mare és una experiència passiva. No he de fer res per ser estimat –l’amor de la mare és incondicional. (…)
Per a molts infants de menys de vuit anys i mig a deu, el problema quasi exclusivament és el fet de ser estimat –ser estimat pel que un és. Fins a aquesta edad, l’infant encara no estima; respon agraït, alegre en ser estimat. En aquest punt del desenvolupament de l’infant, entra en joc un altre factor: la nova sensació de produir amor per la pròpia activitat. Per primera vegada, l’infant pensa a donar alguna cosa a la mare (o al pare) o fer alguna cosa –un poema, un dibuix, el que sigui.
Per primera vegada en la vida d’un infant la idea de l’amor és transformada de ser estimat a estimar, a crear amor. (…) Més endavant, l’infant, que ja pot ser un adolescent, ha superat el seu egocentrisme; l’altra persona ja no és bà sicament un mitjà per a la satisfacció de les seves pròpies necessitats (…)
Ara, donar és més satisfactori, produeix més alegria, que no pas rebre; estimar és ara més important fins i tot que ser estimat (…) L’amor infantil segueix el principi “Estimo perquè sóc estimat”. L’amor madur segueix el principi “sóc estimat perquè estimo”. I l’amor immadur diu: “T’estimo perquè et necessito”. I l’amor madur diu: “Et necessito perquè t’estimo”. (p.53)
Estretament relacionat amb el desenvolupament de la capacitat d’estimar hi ha el desenvolupament de l’objecte de l’amor (…) Però dia a dia es fa més independent: aprèn a caminar, a parlar, a explorar el món per si mateix; la relacio amb la mare perd part de la seva significació vital i, al mateix temps, la relació amb el pare es va fent cada vegada més important.
A fi de comprendre el pas de la mare al pare, hem de considerar les diferències Essentials de qualitat entre l’amor maternal i paternal. L’amor de la mare és incondicional i correspon a un dels anhels més profuns, no només de l’infant, sino de tot ésser humà ; d’altra banda, ser estimat per un mèrit propi, perquè un ho mereix, sempre deixa un dubte; potser no vaig agradar a la persona que vull que m’estimi, potser això o allò, sempre hi ha un cert temor que l’amor pugui desaparèixer.
A més, l’amor “merescut” és fà cil que causi la sensació amarga que un no és estimat per si mateix, que un és estimat només perquè agrada, que, en una darrera anà lisi, un no és gens estimat, sinó utilitzat. (…) En la naturalesa de l’amor paternal radica el fet que l’obediència passa a ser la principal virtud i la desobediència porta al cà stig, la retirada de l’amor paternal (…)
En un cas ideal, l’amor de la mare no intenta evitar que el fill creixi, no intenta premiar la indefensió. La mare hauria de tenir fe en la vida i, per tant, no angoixar-se massa, i aixà no contagiar al nen amb la seva ansietat. Una part de la seva vida hauria de vesar sobre el desig que el fill arribi a ser independent i, finalment, se separi d’ella. L’amor del pare hauria d’estar guiat per principis i expectativas; hauria de ser pacient i tolerant, i no amenazador i autoritari. Hauria de donar al fill en formació una sensació creixent de competència i, finalment, permetre-li convertir-se en la seva pròpia autoritat i prescindir de la del pare.
Finalment, la persona madura ha arribat al punt en què ell és la seva pròpia mare i el seu propi pare. Es podria dir que té consciència materna (capacitat d’estimar) i paterna (raó i seny). (…) Si només conservés la consciència paterna, es tornaria sever i inhumà . Si només conservés la consciència materna, tindria tendència a perdre el seny i a posar-se traves a ell mateix i als altres en el seu desenvolupament. (…)
En el fracàs d’aquesta evolució radica la causa bà sica de la neurosi. (…) Una causa del comportament neuròtic pot estar en el fet que un noi tingui una mare que l’estima però que és massa indulgent o dominant, i un pare feble i desinteressat. En aquest cas el noi pot quedar lligat al vincle inicial amb la mare i convertir-se en una persona que n’és dependent, que se sent indefensa (…) i que li falten qualitats paternes: disciplina, independencia i capacitat de dominar la vida per si mateix. Pot intentar trobar “mares” en tothom. D’altra banda, si la mare és freda, insensible i dominant, ell pot transferir la necessitat de protecció materna al seu pare, i a posteriors figures paternes. (…) (p.58)