gemini - kennedy.gemi.dev

💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant230.gmi captured on 2023-09-28 at 16:39:35. Gemini links have been rewritten to link to archived content

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL CCXXIX

COM PLAERDEMAVIDA DONÀ SFORÇ A L’ÀNIMO DE TIRANT

–Tirant, Tirant, jamés en batalla sereu ardit ni temut si en amar dona o donzella una poqueta de força no y mesclau, majorment com no u volen fer. Puix teniu sperança bona e gentil e amau donzella valent, anau a la sua cambra e gitau-vos en lo lit, com ella hi sia nua o en camisa, e feriu valentment, que entre amichs no y cal tovalla. E si axí no u feu, no vull ésser de vostra batlia, car yo sé que molts cavallers, per tenir les mans prestes e valents, han hagut de ses enamorades honor, glòria e fama. ¡O, Déu, quina cosa és tenir la donzella tendra en sos brasos, tota nua, de edat de XIIII anys! ¡O, Déu, quina glòria és star en lo seu lit e besar-la sovint! ¡O, Déu, quina cosa és com és de sanch real! ¡O, Déu, quina cosa és tenir pare emperador! ¡O, Déu, quina cosa és tenir la enamorada rica e liberal, quítia de tota infàmia! E lo que yo més desige és que fésseu lo que yo vull.

E per ço com era passada gran part de la nit e volien tancar lo palau, a Tirant li fon forçat de partir-se’n. E com hagué pres comiat de la duquessa, que ja se n’anava, Plaerdemavida li dix:

–Capità senyor, no trobaria yo qui tant fes per mi: anau a dormir e no us gireu de l’altre costat.

Tirant se pres a riure e dix-li:

–Vós sou de natura angèlica, que tostemps donau bons consells.

–Qui dóna consell —dix Plaerdemavida—, forçat és que y pose del seu.

–Digau, donzella —dix Tirant—, ¿e no sabeu vós que moltes voltes s’esdevé que qui mal consell creu no pot ésser que alguna volta no li’n vinga dan e desonor?

E axí·s partiren.

En la nit Tirant pensà en tot lo que la donzella li havia dit. L’endemà per lo matí lo emperador tramés per lo capità, e ell anà-y de continent. E trobà’l que·s vestia. E la princessa era venguda per servir-lo y stava en gonella de brocat e no portava drap en los pits, e los cabells un poch desligats, qui plegaven quasi prop de terra.

Com Tirant fon prop de l’emperador, fon admirat de veure tanta singularitat en hun cors humà, com en aquell cars en ella se mostrava.

L’emperador li dix:

–Nostre capità, per Déu vos prech façau en totes maneres que sia presta la vostra partida ab tota la gent.

Tirant stava alienat, que no pogué parlar per la vista de tan singular dama, e, havent stat per bon spay, recordà’s e dix:

–Pensant en los turchs, com he vista vostra magestat no he comprés lo que dit me haveu; per què suplique a la altesa vostra voler-me dir què vol que faça.

L’emperador, admirat de la sua vista, com la y véu axí alterada e lo poch entendre qui havia fet, cregué que fos axí, car per spay de mij·ora stigué sens recort. E tornà-li a dir l’emperador la primera rahó. Respòs Tirant:

–Senyor, la magestat vostra deu saber com la crida va per la ciutat notificant a tots la partida certa per a dilluns, e huy és divendres. Axí, senyor, la partida nostra és molt presta e quasi tothom és ja en punt.

Tirant se posà detràs l’emperador, per ço que no·l ves, e les mans davant la cara en vista de la princessa. Ella, ab les altres donzelles, alçaren molts grans rialles. E Plaerdemavida, davant l’emperador, dix semblants paraules, com encara tenia les mans davant la cara:

–Qui vol haver senyoria complida és de necessitat haja poder de pendre e de dexar ço que ama o son vassall, car, sens poder, senyoria poch val.

E pres per lo braç a l’emperador e féu-lo girar envers ella, e dix-li:

–Si tu res has fet digne de premi, a Tirant s’esguarda, que desconfí e vencé al Gran Soldà en bella batalla campal e li féu perdre la sua ficta e temerosa follia que tenien de senyorejar tot l’Imperi Grech, encara que ab belles paraules ell pensà vençre l’antich emperador, que ací tenim present e, desemparant los reys turchs e lo soldà, recorregueren a son segur, ço és, a la gran fortalea de la ciutat de Bellpug, no ab suaus passos, car la temor en lurs peus portava. Aquest ha guanyat premi ab mèrit de pròpia virtut. E si yo tingués ceptre real o de l’Imperi Grech yo fos senyora e de les mies entràmenes Carmesina fos exida, bé sé yo a qui la donara per muller. Mas la follia de totes nosaltres, donzelles: no desijam altra cosa sinó honor, stat e dignitat, e per causa de açò ne van tantes per mal cap. ¿Què·m valria a mi que fos ajustada al linatge de David e per falta de bon cavaller perdre lo que tinch? E tu, senyor, hages desig de armar l’ànima, puix tens stalvi lo cors de les passades batalles, e no tingues sperança de dar a ta filla altre marit. ¿Dir-ho he? No faré. Forçat és que u diga: al virtuós de Tirant: Hages aquesta consolació en ta vida e no speres que aprés los teus benaventurats dies se haja de fer, car les coses qui natura consent e per Déu són ordenades, sies consent en aquelles e hauràs glòria en aquest món e paraýs en l’altre. E yo no vull més recitar de mos actes, perquè no pertany a donzella dir lo que ella desija ésser, mas naturalment als hòmens ho atorga. No vull desmenuir lo premi de mos treballs. Mira, poderós senyor e dels reys lo més crestianíssim, no vulles tu fer axí com féu aquell rey de Proença, que tenia una molt bellíssima filla que fon demanada per muller per lo gran rey d’Espanya e, tant mostrà lo dit rey amar-la, que no la volgué jamés casar en sa vida. Seguí’s que per discurs de temps ella s’envellí en casa del rey son pare. E com fon vella, morí lo rey. E no trobà qui la volgués per muller. Levaren-li la terra y a ella feren morir fora del regne, e morí en l’espital d’Avinyó. E la ignocent donzella consentí a la pietat del pare.

Girà’s lavors devers la princessa e dix-li:

–Tu, qui est de alta sanch exida, pren marit tost e ben tost. E si ton pare no te’n dóna, si no, yo te’n daré. E no·t daré sinó a Tirant, car gran cosa és, marit e cavaller, qui·l pot haver en sa vida. Aquest de proesa passa a tots los altres, car moltes voltes s’és seguit que per hun sol cavaller són stats fets molts actes singulars e portades a fi moltes conquestes qui de principi anaven a total destrucció. Si no, veja la magestat vostra lo desorde del vostre imperi ni lo punt en què stava ans que Tirant vingués en aquesta terra.

—Callau, donzella, per mercé —dix Tirant—, e no vullau dir tantes demesiades paraules de mi.

–Anau a les batalles —dix Plaerdemavida— e deixau-me a mi star en les cambres de salut.

Respòs l’emperador:

— Per los ossos de mon pare, emperador Albert, tu seràs la més singular donzella del món. E com més va, més bé·t vull. E ara de present te fas donació de cinquanta mília ducats d’estrenes damunt lo meu tresor.

Ella donà dels genols en terra e besà-li la mà. La princessa stava molt torbada del que havia dit, e Tirant stava mig enpeguit. L’emperador, quant se fon acabat de vestir, se n’anà a missa. Aprés, Tirant tornà acompanyar a la emperadriu e a sa filla. Exint de la missa, Tirant hagué avinentea de parlar ab la princessa e dix-li paraules de semblant stil.

Capítol següent

Índex

Capítol anterior