💾 Archived View for gamifi.cat › blog › 2014-02-24_critica_tarda captured on 2023-07-10 at 13:57:25. Gemini links have been rewritten to link to archived content
⬅️ Previous capture (2023-03-20)
-=-=-=-=-=-=-
Si la sessiĂł del matĂ de la I Jornada de crĂtica cinematogrĂ fica es titulava: “Altres veus, altres Ă mbits: Ă rees inexplorades de la crĂtica“, la de la tarda es titulava: “La crĂtica en guerra: problemes que condueixen a la desprofessionalització“. Intervenien Carlos F. Heredero, de Caimán, Cuadernos de cine, per parlar de “La premsa especialitzada: reptes i problemes“; Xavi Serra, de l’Ara, sobre “Ser crĂtica a la premsa generalista”; Conxita Casanovas, de RNE, de com “Sobreviure en els mitjans audiovisuals (i no morir a l’intent, ha afegit)”; Miquel MartĂ Freixas, de Blogs & Docs, per parlar de “La vida online” i, finalment, Fabián Nevado, del Sindicat de Periodistes, amb “Assessoria laboral: problemes i dubtes“.
La tarda no es presentava molt alegre, que diguem…
En Xavi Serra parlava de la dificultat d’exercir de crĂtic a la premsa generalista. La publicitat exerceix menys pressiĂł online, remarca, i Ă©s per això que els crĂtics independents no se senten tan pressionats com els de la premsa generalista. A mĂ©s, sembla que hi ha mitjans que cada cop dediquen menys espai al cinema, com La VanguĂ rdia, per exemple: al 1994 publicava uns 11.200 caracters; al 2000, nomĂ©s 5.500. El PaĂs, apuntava Serra, es mantenia mĂ©s estable, tot i que tambĂ© minvava: de 14.000 al 94 passaven a 11.000 al 2000.
Sembla, doncs, que es dedica un espai per a les estrenes on es disminueix el text i, per tant, el protagonisme. Un dels grans problemes Ă©s que els diaris de mĂ©s tirada pertanyen a grups de comunicaciĂł i que, per tant, la crĂtica depèn del mitjĂ i de la publicitat, amb el que no Ă©s independent i estrictament crĂtica: no es diu el que un vol. Diu en Xavi: “Quan menys important ets, mĂ©s llibertat tens“. I afegeix que s’ha de protegir la figura del crĂtic.
Al respecte, cosala cine dibujomentava en Fabián Nevado posteriorment, es veu que s’han donat casos de periodistes que han estat coartats pels seus comentaris a les xarxes socials, a Twitter, concretament. Sembla que els periodistes tenen comptes de Twitter personals on, evidenment, diuen el que volen. En més d’una ocasió, diaris de renom pels que treballen, es creuen amb el dret d’al·legar que aquestes opinions personals dels periodistes són com una mena de marca corporativa… i els reprenen…
Però Ă©s aixĂ, senyors, com encara funciona el mĂłn…TambĂ© passa al mĂłn del turisme de barata façana, al de Barcelona, concretament…Què m’han d’explicar a mi de coaccions o d’interrogatoris, de precarietat… Si em van fer fora de la feina va ser per fer una foto en una vaga…una foto que ni tan sols existeix…Paranoies dels que manen, la pèssima gestiĂł del coneixement…
En Carlos F. Heredero, de la revista Caimán Cuadernos de Cine, parlava de la dificultat de tirar projectes de crĂtica cinematogrĂ fica endavant. Comentava el fet que, en una de les edicions, un cop va tancar la impremta i van haver-se d’espavilar com van poder. Ells es dediquen a la premsa de quiosc; als suscriptors. Però tambĂ© s’adonen que les coses van canviant i que un s’ha d’adaptar a tot el que va venint, intentant buscar, diu, “un espacio a tientas”.
I ben “a tientas” perquè l’experiència online de Miquel Martà Freixas no deixa indiferent…Després de 7 anys, han tancat el Blog & Docs per esgotament. Falla el govern, falla el finançament, falla la il·lusió per la cultura i el pensament del benefici a llarg plaç. Però sembla que no es confia en la cultura: és el primer que es retalla.
De fet, comenta en Miquel Martà que l’Ajuntament de Barcelona els va donar una subvenció genèrica (2500 euros per un any); a l’any següent ja no els van donar. Amb la Generalitat diu que va ser encara pitjor, que ni tan sols els feien cas perquè la revista era en castellà i no optava a les subvencions i que “l’audiovisual no es arte visual“, li van dir els de la Generalitat…
Amb el govern espanyol van tenir una mica mĂ©s de sort: durant el 2011, 2012 i 2014 els van donar una subvenciĂł que van poder fer servir per pagar als col·laboradors. Remarca que Ă©s important establir el vincle monetari primer, per dignitat, però tambĂ© per establir el compromĂs que pot ser que no s’estableix quan el treball no Ă©s remunerat. El sentit de la responsabilitat canvia i això tambĂ© Ă©s posititu.
En una ocasió, però, comenta que per obtenir una ajuda la revista tenia que complir dos requisits: que fos mensual o semestral i que les publicacions tinguéssin 1500 suscriptors de pagament que tindrien continguts exclusius. Però Blocs & Docs no volia que els seus lectors paguéssin per les publicacions…Comenta també com cansa el tema dels crowdfoundings i de com el relleu generacional esdevé quan els primers entusiastes es fan més grans i a més responsabilitats adquireixen menys temps poden dedicar a una cosa que estimen fer però que no els permet guanyar-s’hi la vida. Un pena tot plegat…
En Fabián Nevado reforça el que diu en Miquel MartĂ de la remuneraciĂł i tambĂ© pensa que Ă©s important que es pagui perla feina feta. TambĂ© comenta que va en contra de l’especialitzaciĂł el fet de posar un crĂtic o altre a una secciĂł o altra, que no Ă©s lògic passar de fer crĂtica polĂtica a fer crĂtica cinematogrĂ fica; i, com els altres ponents, reivindica l’especialitzaciĂł per combatre la desprofessionalitzaciĂł. A mĂ©s, ha parlat de la problemĂ tica Freelance, de la paradoxa que es dĂłna entre aquelles persones que paguen mĂ©s d’autònoms que del que realment ingressen…I de com la reforma laboral del 2012 ha comportat la introducciĂł d’elements que compliquen el tema…Un desastre, tot plegat…
Si bĂ© la Conxita Casanovas, crĂtica i locutora a Radio Nacional d’Espanya (RNE), ha parlat entre en Heredero i en Freixas, me la reservo pel final perquè, tot i la tempesta, s’ha presentat com a “optimista de mena” i ha estat la ponent (Ăşnica dona de la tarda, per cert) que ha aportat mĂ©s alegria a la jornada, juntament amb el moderador,JosĂ© Enrique Monterde.
Deia la Conxita amb satisfacciĂł que, si bĂ© no ha pogut anar a cobrir molts festivals que a ella li haguĂ©s agradat cobrir, sĂ que ha pogut exercir la seva professiĂł amb llibertat: que mai s’ha sentit coartada per cap superior i que la rĂ dio li ha permès tenir el seu espai de llibertat. Els que fan crĂtica de cine a la rĂ dio, però, sĂłn una “rara avis”, comenta. I a mĂ©s, hi ha un desconeixement molt agut de la feina del crĂtic de cinema. Remarca, a l’igual que feia en Xavi Serra, que anar a cobrir festivals no vol dir mirar pelis i disfrutar de les vistes des del balcĂł d’una suite, sinĂł que es dorm poc i es menja malament…Parla tambĂ© dels corresponsals que pel matĂ parlen de polĂtica i per la tarda de cinema…tornem a la llosa que suposa el desig de pensar en una especialitzaciĂł de la crĂtica…
Comenta tambĂ© la Conxita que ser crĂtic especialitzat no Ă©s cap ganga perquè, a mĂ©s, t’has de guanyar el respecte de la teva audiència. Un crĂtic, diu, no pot hipotecar la seva credibilitat, ha de ser moderat per no fer tires una pel·lĂcula que, potser amb el temps, esdevĂ© de culte…o al revĂ©s…la seva credibilitat quedaria en dubte.
Ella diu que, a la rĂ dio, fa una crĂtica per a un pĂşblic heterogeni, sense usar un llenguatge tècnic, sinĂł planer, adaptat i lĂşdic: es tracta de fer-se escoltar però treballa amb total independència i diu el que vol sense que li hagi portat mai problemes. Es queixa, això sĂ, de les presses que tothom tĂ© al sector, de les presses de la immediatesa a la que estem sotmesos des de l’apariciĂł d’Internet però, sobretot, de la telefonia mòbil que permeten enviar la informaciĂł mĂ©s rĂ pidament, però tambĂ© impliquen la total i immediata disponibilitat.
Tot i el derrotisme imperant, jo, que també sóc optimista de mena, m’ho he passat molt bé a la jornada d’avui: moltes grà cies a tots el que ho heu fet possible i espero que no es trigui massa a organitzar alguna coseta més… Estaré pendent!