💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › bernatmetge › losomni › llibre2.gmi captured on 2023-04-26 at 14:15:38. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

⬅️ Previous capture (2023-03-20)

-=-=-=-=-=-=-

LLIBRE II

1 —Quatre coses, senyor— diguí jo lladoncs—, ab egual desig

m’estimulen cascuna que jo primerament vos deman d’aquella, e per tal

en suma vos demanaré de totes. Primerament, qual és estada la causa de

la vostra sobtosa mort? Car oït he dir que sobtosament morís. E què és

de vós? Per què sóts vengut en aquesta presó? E qui són aquests dos

hòmens qui us acompanyen?

—Vols —dix ell— que et responga així breument com has demanat?

—No, senyor. Si vostra mercè serà, ab fervent desig esper que m’ho

engrunets, per tal que mills ho puixa digirir.

—La causa de la mia mort —dix ell— és estada per tal com lo terme

a mi constituït per nostre senyor Déu a viure, finí aquella hora.

—Senyor, a mi no és novell que los hòmens muiren immutablement en

aquella hora que Déu ha ordonat. Cuidats que no em record ço que en dix

Job: «Breus són los dies de l’hom, lo nombre dels seus mesos envers Tu

és; termes li has constituïts qui no poran ésser passats»? E

noresmenys ço que vós, senyor, m’havets dessús provat, que l’ànima no

pot eixir del cos quan se vol, ni romanir-hi quan lo seu Creador la’n

mana eixir; no deman jo, senyor, això, mas per què tan sobtosament

pagàs lo deute a natura?

2 —Jatsia —dix ell— que algun feel cristià no deja ne, si savi

és, no puixa morir^ sobtat, per tal com totstemps, pensant que la mort

li és prop, deu esperar aquella, no solament cascuna hora, mas

cascun moment, emperò, pus entens que la mia és estada sobtosa, daré’t

raó per què és estada aital. Alguns singulars dels regnes que jo

posseïa, havents iniquitat e enveja a tu e a alguns altres servidors

meus e domèstics, desijants ésser en lo lloc on mentre jo vivia

vosaltres érets, donaren fama que tu e los altres que vui sóts presos

érets hòmens de vida reprovada, e que havíets dissipat e usurpat mon

patrimoni e em consellàvets falsament, e desijaven que a tort o a dret

fóssets extirpats de la faç de la terra. E de fet se fóra seguit així

si Déu no hi hagués proveït. Veient, doncs, nostre senyor Déu lo mal

qui estava aparellat, e no podia molt tardar, e volent que als grans

inconvenients qui venien fos tancada la porta, ordonà que jo morís

sobtosament, per tres raons. La primera, per tal que els dits

singulars, envejosos teus e dels altres servidors meus presos,

mostrassen llur iniquitat e donassen ocasió que fossen ben coneguts en

llurs costums e maneres; la segona, per tal que tu e los altres

lleials servidors meus poguéssets jurídicament e en públic purgar e

mostrar vostra innocència, així com certament farets, la qual era tan

clara a mi com és ara la immortalitat de l’ànima racional; la terça,

per tal que a les coses contengudes en les dues predites raons no

pogués ésser donat algun empatxament.

—Ço que havets dit darrerament, senyor, no entén jo bé; suplic-vos

que m’ho declarets.

—Si jo —dix ell— no fos mort, tantost fóra vengut dret camí a

Barcelona e haguera fet tot ço que la dita ciutat (la qual a mos

predecessors e a mi tostemps és estada lleial e obedient, zelant e

procurant tot profit e honor) m’haguera consellat així sobre el fet de

la justícia com de la defensió de la terra com de l’ordinació de ma

casa; car bé saps tu que aquestes eren les principals coses que la dita

ciutat a mi suplicant demanava, les quals los dits vostres enemics e

perseguidors, fenyents e demostrants voler aquelles així com a

profitoses a la cosa pública, sots color de bé, ab intenció damnada

e per llur sol barat instaven. E si per mi fos estat complit ço que

t’he dit, no es poguera seguir la demostració de llur iniquitat e

de la vostra innocència, car la dita ciutat no m’haguera consellat que

jo us faés mal, pus no el meresquéssets.

3 —Senyor, e que hi calia morir sobtosament per ço? Car posat que

fóssets mort espau e per discorriment de gran temps, tot ço que

m’havets dit poguera haver lloc.

—No poguera —dix ell—, car si jo fos estat malalt per algun temps,

los dessús dits m’hagueren ginyat per ventura a açò que volgueren, car,

vexat per la malaltia, més los amara complaure que si contínuament

m’enujassen ab llur importunitat; o per acórrer a llur iniquitat, pus

veiés que fos perillós de morir, jo haguera fet remissió general,

jatsia no hi fos necessària, a tots mos servidors e domèstics, per raó

de la qual fóra seguida gran infàmia a tots; e per ventura per vostres

perseguidors no us fóra estada observada aprés ma fi, ans ab color

d’aquella vos hagueren tots lliurats a mort, donants entenent a la gent

ignorant e irada contra vosaltres per llur enginy, que a instant

suplicació vostra era per mi atorgada, per tal com vos sentíets

culpables dels crims dessús dits e de molts d’altres que us hagueren

contra veritat imposats.

—Gran profit, senyor, se n’és seguit e seguirà a mi e als altres,

qui, Déu volent, ab nostre bon dret eixirem, quan hora serà, de presó;

e serà gran vergonya a nostres enemics e perseguidors. Mas vós, senyor,

no hi havets res gonyat.

—Sí he —dix ell— molt, car són eixit e tost sens gran pena de

la vall de misèria, a la qual no desig tornar, e són estat instrument

ab lo qual nostre senyor Déu ha mostrat son poder gran e menaçat no

solament als pocs mas als majors prínceps del món, de què ma penitència

se n’és abreujada.

—E com, senyor? Doncs sens gran pena se’n va qui tost se mor?

—Tu dius ver —dix ell—, e diré’t una cosa de què et meravellaràs:

la millor manera de morir que ésser puixa és morir sobtosament (als

hòmens, però, qui bé e virtuosament han viscut en lo món), car com

menys dura la pena, ab menys dolor se passa. E no et recorda la qüestió

que diu Petrarca, en los Remeis de cascuna fortuna, que fou antigament

entre alguns insignes e savis hòmens, ço és a saber qual manera de

morir era millor, en la qual entrevenc Juli Cèsar, que aquella definí

dient que la mort sobtosa e inopinada?

—Bé em recorda, senyor, e quant és de mi d’aqueixa mateixa opinió

són, pus hom visca virtuosament e es tenga per dit que res no li puixa

venir sobtat, esperant ab ferm e bon cor tot ço que Déu li volrà dar; e

puis, que m’és vijares que sia gran cosa ésser quiti de paor de morir,

car, a mon juí, la pijor cosa que en morir entrevé és la paor de la

mort.

4 —Cert, tu dius gran veritat —dix ell—; e vull que sàpies que en

temps que jo vivia haguí major pena moltes vegades havent paor de morir

quan era malalt o corria temps epidemial e especialment de morts

repentines, que no haguí l’hora que desemparí lo meu cos. Cosa natural

és morir, així com néixer, menjar, beure, suar, dormir, sedejar,

famejar, vetlar e semblants coses; e alguna natural cosa de si mateixa

no és mala ni terrible, mas l’opinió dels hòmens la fa a vegades ésser

aital. No és estat home qui sia nat qui no muira, ne qui muira que no

sia nat. Què ens cal fer, doncs, gran festa d’açò que cascun jorn veem,

e què ens profita tembre açò que no podem esquivar?

—Fort és raonable, senyor, ço que deïts, e pus fàcil a la gent que

segueix la sensualitat atorgar-ho que creure; però los volents usar de

raó així ho creurien. Sàpia jo, si vostra mercè serà, què és de

vós, per no tenir temps.

Lladoncs ell gità un gran sospir, e guardant en terra callà, que

no dix res. E aprés un poc esclarí la cara, dient:

—Esperança d’aconseguir la glòria eternal m’aconsola, e tristor

com ja no hi són me puny contínuament.

—Bé estats vós, senyor, com glòria eternal esperats, posat que no

l’hajats a present. En semblant cas me volria veure.

—Series en purgatori —dix ell.

—Per ma fe, senyor, que n’hauria gran plaer —diguí jo—, car seria

eixit d’aquesta misèria e faria—us companyia; e quan iríets a paradís,

entraria-hi ab vós.

—Ah, com ést enganat! —dix ell—. E així et penses que puixa entrar

hom en paradís?

—Per què no —diguí jo—, si la porta és oberta?

—A aquells solament és oberta que nostre senyor Déu ordona de

gràcia especial que hi entren, car algun per sos mèrits no mereix

d’entrar-hi.

—En això me poria enganar —diguí jo—. Mon pensament era que faent

bones obres hi entràs hom.

—Hoc, mas, qui fa bones obres? —dix ell.

—Aquell qui per Déu és amat —diguí jo.

—Ver dius, mas ésser amat per Déu no ve per mèrit d’algú, sinó

per sola gràcia divinal, e aconsegueix-la solament aquell que Déu

vol, e no altre.

—Gran raó és —diguí jo. Mas per ventura jo seré u d’aquells?

—Fé’n, donques, les obres —dix ell.

—E vós, senyor —diguí jo—, havets-les-ne fetes?

—En partida —dix ell— hoc, e en partida no.

—E doncs, com hi esperats intrar? Sóts-ne cert?

—Hoc —dix ell—, no pas per mos mèrits, mas a suplicació de la Mare

del Fill de Déu.

—Aitambé —diguí jo— hi poré intrar a suplicació sua sens mèrits

meus.

—Ver és —dix ell—, mas no deu hom comanar tots sos fets a fortuna.

Si jo he trobat aqueixa gràcia singular per ventura no la trobaràs tu;

e molts confiants en açò, porien caure en la fossa de què jo són

escapat.

—Quina és la fossa, senyor?

—Infern— dix ell.

5 —E per què? —diguí jo—. Fort me’n meravell, car en vostra vida fui

molt familiar a vós, senyor, segons que sabets, e jamai no viu ni poguí

conèixer que fóssets mal cristià ne impiadós. Bé veïa que érets

inclinat a alguns delits qui no em parien molt deshonests.

—Los delits —dix ell— en què jo era inclinat no eren bastants tots

sols a gitar-me en infern, car no eren interès, ne damnatge d’algú,

sinó de mi mateix. Jo m’adelitava molt més que no devia en caçar e

escoltar ab gran plaer xandres e ministrers, e molt donar e desprendre,

e cercar a vegades, així com fan comunament los grans senyors, en quina

manera poguera saber algunes coses esdevenidores, per tal que les

pogués preveure e ocórre-hi. Totes aquestes coses eren mal fetes, mas

jo em confessava e combregava sovent e penedia-me’n, però no tant que

no m’hi tornàs algunes vegades. E per tal nostre senyor Déu vol que ara

jo en port la penitència, car vivent no la’n portí complidament.

—Senyor, suplic-vos que em vullats dir, si llegut vos és, quina és

la penitència que en portats.

—Per tal —dix ell— com jo m’adelitava molt en caçar, nostre senyor

Déu ha ordonat que aquests falcons, astors e cans que em veus anar

entorn, criden e udolen agrament d’hora en hora davant mi; e per tal

com jo trobava gran plaer en xandres e ministrers, aquest hom qui té la

rota entre les mans, ab molta discordança me fa denant sons desplasents

e llunyants de bon temps e mesura e finalment de tota melodia. Per

l’encercar com poguera saber algunes coses esdevenidores, segons que

dessús he dit, ha mes en ma companyia aquest hom vell, qui

incessantment me redueix a memòria tots quants desplaers jamai haguí,

faent-me retrets de la vanitat que jo seguia, e dient-me: «Per les

coses esdevenidores que volies saber, nostre senyor Déu vol que records

les passades, per tal que et sien ocasió de dolor e pena, car per ta

culpa mereixies infern».

—Per ma fe, senyor, jo he gran desplaer de vostra pena e sobirà

plaer com sóts en via de salvació. Plàcia a nostre senyor Déu que en

breu hi siats.

—Gran dubte n’he —dix ell— que breument hi sia.

—E per què, senyor? No m’havets dit que cert sóts de salvació

haver?

—Ver és —dix ell—, mas no sé quan.

—E doncs, qui ho sap? —diguí jo.

—Nostre senyor Déu tot sol —dix ell.

—Suplic-vos, senyor, que em parlets clar; vijares m’és que no

vullats que us entena.

6 —A mi plau —dix ell— ésser entès per tu; mas si possible fos que no

em calgués en açò plus avant proceir, bé em fóra plasent, car recordant

mon defalliment, me renovella la tristor. Però, pus així ho vols, oges.

A penes haguí desemparat lo meu cos, ne podia hom encara ben presumir

que fos mort, jo fui posat en lo juí de nostre senyor Déu. E lo Príncep

dels mals espirits, acompanyat de terrible companya, comparec aquí

al·legant que jo pertanyia de dret a ell, per tal com era estat un dels

principals nodridors del cisma qui és en la santa Esgleia de Déu. Per

mi li fo respost que no deïa veritat, car jo m’era declarat e havia

totstemps tengut ab lo vertader vicari de Jesucrist. «E qui és —dix

ell— aquell?». «Clement, de santa memòria —diguí jo—; e aprés Benet,

ara vivent». «E com ho saps tu —dix ell— si jo, qui viu les eleccions

d’ambdosos no ho sé, qui de bona raó ho deuria mills saber?» «No em cur

—diguí jo— si tu ho saps o no. Aquell tenc jo per vicari de Jesucrist

que los cardinals m’han donat». «Bé em plau —dix ell—; mas ja t’havien

donat primerament Urbà». «Ver és —diguí jo—; mas ells deïen que per

força havien elet aquell e per impressió e temor de mort, e no per via

canònica, e per consegüent l’elecció no valia; e que a ells era llegut

elegir-ne altre, així com faeren de fet, ço és lo dit Clement». «Posat

—dix ell— que així fos com los dits cardinals al·legaven, no devia hom

elegir altre tantost, si desijaven esquivar cisma, mas convocar e

aplegar concili general, e posar aquí lo fet de la impressió e provar

aquella. Puis si per lo dit concili fos conegut que l’elecció no valia

de dret, llavors era hora que elegissen altre, com abans no deguessen

elegir de bon expedient, car no podien ni devien raonablement ésser

part e jutges, posat que disposició de dret canònic no hi contrast. E

digues-me per ta fe, si aprés la segona elecció los cardinals te

n’haguessen donat altre, hagueres-lo acceptat e tengut per vertader

vicari?». «No sé què haguera fet —diguí jo—; hoc, per ventura, si los

prelats e grans clergues de la terra m’ho haguessen consellat». «Si ab

llur consell t’haguesses haüt en aquest fet —dix ell—, no hagueres

errat tant com has». «E per què no?», diguí jo. «Per tal —dix ell— com

per ventura t’hagueren donada manera com te devies haver sobre lo dit

fet, e molts remeis a llevar lo cisma». «E quina manera e remeis —diguí

jo— me podien ells donar? Fort ho voldria saber».

«La manera principal —dix ell—, entre moltes altres que n’hi ha e

a present no em cal dir, és aquesta: ço és que a un ne altre dels dits

vicaris no haguesses obeït ne lleixat respondre de la temporalitat de

l’Esgleia tro que ells se fossen concordats. E los remeis són: pus tant

n’eres anat avant, que treballasses e fesses ton poder que tu e los

altres prínceps del món vos concordàssets en suplicar als dits vicaris

que resignassen al papat per bé de la unió de l’Esgleia; e puis que es

faés nova elecció e que es llevàs de carrera per via de compromès o de

pura justícia, o que ambdosos se n’avenguessen en la millor e pus

expedient e pus presta manera que trobar se pogués. E si aquestes coses

los dits vicaris o algun d’ells no volguessen donar lloc o difugissen,

que fos proceït contra ells o aquell d’ells qui estaria en sa

pertinàcia, segons que dret ha ordonat. E per tal com res d’açò no has

fet, pertanys a mi per justícia, així com a amador del cisma, del qual

tu e los altres prínceps del món sóts estats nodridors; car los uns per

vostre propri interès e afecció desordonada, havets feta part ab papa

Clement, e los altres ab Urbà; e ab tant lo dit cisma ha meses raels

que no seran arrencades de gran temps».

«Falsament conclous —diguí jo—, car la manera e remeis dessús per

tu dits no eren necessaris per tal com, a mon juí, fort era raonable

que l’un dels dos elets fos vertader vicari. Car l’elecció d’Urbà o fo

bona o mala; si bona, ell fo vertader papa, e per consegüent sos

successors; si mala e per impressió, lladoncs vagà lo papat; e no

contrastant que tu dessús hages dit lo contrari, als cardinals qui la

dita elecció havien feta pertanyia de dret, e fo lícit e expedient,

elegir altra vegada de nou, així com faeren de fet, ço és Clement. Car

tota elecció feta per impressió és nul·la per disposició de dret.

Doncs, pus així és, a mi era necessari que la un creegués; si la un

havia a creure, e jo no era ben cert lo qual, era a mi llegut creure

aquell que ma consciència me dictàs ésser vertader. Com, doncs, a mi

aparegués Clement e sos succeïdors ésser legítims vicaris, sens culpa

són e digne de menor reprensió que si no obtemperàs a un ne a altre, o

no volgués obeir al vertader lloctinent de Jesucrist, lo qual era un

dels dessús dits».

Lladoncs mon adversari volgué replicar, e la Verge Maria,

manant-li que no parlàs, dix: «La qüestió que ací es mena sobre lo fet

del cisma ja és determenada, mas no es pot ací publicar a present. Tu,

malvat enemic d’humana natura, ést causa d’aquell, e de bona raó no

deus ésser oït en reprendre altre d’açò que tu ést ocasió». E girant-se

fort humilment vers lo seu gloriós Fill, suplicà-li que per

contemplació sua se volgués haver misericordiosament envers mi, qui

tostemps l’havia haüda en molt gran devoció, e per reverència sua,

creent fermament que la sua concepció era estada immaculada e neta de

tota taca de pecat original, havia ordenat e manat que d’aquella fos

feta perpetual festa solemne cascun any en los regnes que jo posseïa, e

inhibí que algú dins aquells no gosàs dir, disputar, sermonar ne

afermar lo contrari; de què molts altres prínceps terrenals havien pres

eximpli e manat semblants ordinacions ésser per llurs sotsmesos

inviolablement observades.

E encontinent nostre senyor Déu, admesa benignament la suplicació

dessús dita, ordonà que jo fos quiti de les penes d’infern, imposant al

Príncep dels mals espirits sobre açò silenci perpetual; e ab tal

condició, emperò, que soferint la pena que t’he dita dessús, jamai no

pogués intrar en la celestial glòria entrò que de la sua santa Esgleia

lo dit cisma fos radicalment extirpat, per tal que, per ma negligència,

l’havia lleixat créixer.

7 —Gran plaer he, senyor —diguí jo—, del bon estament en què sóts, e

sobiran desplaer del perill que passat havets; mas, pus en segur sóts

d’aconseguir paradís, no pot anar sinó bé. Emperò fort só meravellat

com per semblant cosa havets aconseguit gràcia tan gran, car l’Esgleia

de Déu no ha declarat encara si la dita concepció fo sens pecat

original o no, e aparria ésser lícit tenir aquella opinió que pus

plasent fos a cascú.

—Vers lo món —dix ell— ver és, mas vers Déu no és així. E no saps

tu que molta cosa és lícita que no és expedient? Totes coses dubitoses

són interpretadores a la millor part. Vergonya veda de fer sovent ço

que llei no prohibeix. Jatsia que l’Esgleia permeta tenir aquella

opinió que més plaurà a cascú de la dita concepció, per tal com los

doctors catòlics n’han tengudes diverses opinions, emperò la veritat és

que en la dita concepció no entrevenc pecat original. E sies cert que

les raons faents contra açò són covinentment fundades en raó natural;

mas nostre senyor Déu és sobre natura, lo qual de gràcia especial

volgué e ordonà que la dita concepció fos immaculada e exempta de tota

taca, e en aquella miraculosament obrà; car no era consonant a raó que

la vestedura que Ell se devia vestir fos de pecat ensutzeïda. Los

doctors qui han tengut la part contrària no han jutjat sobre açò sinó

tant com llur enteniment entenia; e si haguessen subjugat llur

enteniment a fe, hagueren creegut més que no entenien, e ab aquella

foren venguts al port de veritat; car sens creure impossible és ben

entendre ne venir a vera conclusió. No et pens, però, que per tenir

aquesta opinió sien damnats los doctors dessús dits que a bona intenció

la tengueren, e no és contra article de fe ne cuidaven errar. Bé,

emperò, és ver que aquells qui la vera opinió han tenguda e creeguda

fermament, a honor e reverència de la Mare del Fill de Déu són estats

diversament privilegiats en paradís, e han obtengut^ remissió de

llurs delictes e s’alegren contínuament entre los sants de

prerrogatives singulars.

8 —Si no us tornava en enuig, senyor —diguí jo—, gran plaer hauria,

pus vostre ésser m’havets dit, que em certificàssets què és dels altres

prínceps terrenals qui són passats d’aquest segle despuis que el cisma

començà.

—No n’ha entrat u en paradís —dix ell— despuis, ne n’hi entrarà

mentre durarà lo dit cisma.

—No vostre pare, senyor?

—No mon pare ne altre —respòs ell—, car així ho ha nostre senyor

ordonat. Bé és ver que mon pare, per tal com fo d’aquella creença que

jo fui de la dita concepció, no en sofer altra pena, sinó que ab

contínuu desig cobeja l’extirpació del dit cisma, sabent que mort

aquell, viurà en la glòria eternal ensems ab la senyora regina, ma

mare, que ell cordialment amava, la qual llong temps ha passat que obté

fort bon lloc entre los sants per semblant raó, jatsia que per moltes

virtuts de què fo en sa vida per gràcia divinal dotada, hagués merescut

prerrogativa singular.

—Per ma fe, senyor, açò és la millor nova que jo podia saber e de

què més se podia alegrar lo meu cor.

—Tu —dix ell— n’has gran raó, car en llur casa ést estat nodrit e

n’has rebuts molts benificis e honor.

—E vós, senyor —diguí jo—, no hi havets res afollat.

—Anem avant —dix ell—; no curem d’això. Jo t’he a dir encara,

si et recorda, per què són vengut en aquesta presó.

—Bé em recorda, senyor; mas tan gran plaer trobava en ço que

em deíets, especialment del senyor rei e de la senyora regina, pare e

mare vostres, que si totstemps me parlàssets d’aquesta matèria, no us

haguera demanat d’altra.

9 —Bé ho crec —dix ell—; mas dubte he que temps no em defallís a

açò que t’he a dir. Nostre senyor Déu, havent gran compassió de la tua

ànima, la qual era disposta a perdició perpetual, per tal com no

solament dubtaves, ans, seguint l’opinió d’Epicur, havies per clar

l’ànima morir qualque jorn ab lo cos (lo contrari de la qual cosa

dessús t’he fet atorgar) ha ordonat que jo vengués a tu per mostrar-te

clarament per experiència ço que per escriptures e inducció mia no

havies volgut saber ne creure. Tu saps bé quantes vegades ne parlest e

en disputest estretament ab mi mentre vivia, e jamai no et poguí induir

a creure-ho fermament, ans difugies ab evasions colorades, e a vegades

atorgaves ésser possible, a vegades ho posaves en gran dubte; e

finalment jo coneixia ben que en lo teu cor de dura pedra era esculpit

ab punta de diamant tot lo contrari. E si no fos per lo bon voler que

t’havia, per los agradables serveis a mi per tu fets e per tal com

esperava raonablement que et llunyaries d’aqueixa vana opinió, jo per

zel de justícia te n’haguera castigat. E vull que sàpies que per res

que tos enemics e perseguidors t’hagen imposat, tu no n’ést pres ne

n’hauràs mal, car net e sens culpa ést de tot; mas solament és en

aquesta presó per tal com nostre senyor Déu vol que vexació te do

enteniment, ab lo qual conegues lo defalliment que has, e per

consegüent, pervengut a coneixença de veritat, pusques induir los

secaços de la tua damnada opinió que aquella vullen desraïgar de llurs

coratges, per ço que no es perden e que aprés ta mort

aconseguesques paradís.

—Oh, senyor! —diguí jo—. E serets jamés sadoll de fer-me bones

obres? Ara atorg ésser difícil lleixar les coses acostumades. En vostra

vida totstemps fos liberal, munífic e propici a vostres servidors e

especialment a mi, e encara no us ne sabets estar. En què us puix jo

servir d’ací avant, senyor? Cert, no en res, car no freiturats d’alguna

cosa que jo sàpia ne puixa fer. Tothom de sana pensa pot conèixer que

l’amor que m’havets portada no era simulada ne ficta, ans partia de

pits sencer e clar, e que no era fundada en esperança de fer sos fets

de mi, sinó en sola caritat. No mereixia jo, senyor, tan gran gràcia

que vinguéssets a tan petit hom com jo són; mas no és res que amor no

gos assajar. Què us retribuiré, senyor, per aquestes coses? És res

possible?

10 Tu —dix ell— per mi d’ací avant no pots molt fer que em valla

o em noga. Ja t’he dit que en lo meu fet la sentència és donada e

passada en cosa jutjada. Jo estic bé, e jatsia que als defunts

aprofiten sovent les sufràgies dels vius, no fretur molt de res

possible a hòmens. Una cosa solament vull de tu: que res que a present

hages vist o oït no tengues celat a mos amics e servidors, car ultra lo

plaer que hauran de mon estament, los ne seguirà gran profit, e

especialment per tal com seran certs de moltes coses en què no solament

alguns d’ells dubten, mas la major part del hòmens, e signantment

ignorants, dels quals és gran multitud en lo món. E si en escrits ho

volies metre, ja se’n seguiria major profit en lo temps esdevenidor a

molts, de què hauries gran mèrit.

—Oh, senyor —diguí jo—. E de mi us trufats? E són bastant a

sostenir lo càrrec que als meus flacs muscles assajats imposar? Cuidats

que no em conega? Per ignorant que sia, no ignor que la mia força és

poca e l’enginy curt e la memòria fluixa.

—Si manament meu —dix ell— ha lloc en tu així com solia, jo t’ho

man; e si no, prec-te e t’amonest que a mon vot no dons repulsa. Lo teu

saber és suficient a açò, si lo no voler-ho no l’empatxa.

—Senyor —diguí jo—, de bon grat compliré vostre manament tant com

en mi serà, D’una cosa, però, són fort meravellat: que no m’havets feta

menció de la senyora regina dona Violant, ne de vostra filla, les quals

devíets, a mon juí, preposar a tots vostres amics e servidors.

Havets-ho fet deliberadament, o per oblit?

11 —Ab deliberació —dix ell— ho he fet, per provar si has a les mies

coses aquella amor que solies. Pensava’m que ab la fortuna se fos

mudada l’afecció que els mostraves en ma vida corporal; mas ara veig lo

contrari. Impossible és donar a oblit açò que hom ferventment ama.

Singular càrrec te do de revelar-ho tot a aquelles, car gran consolació

n’hauran, a les quals jo volenterosament fóra aparegut, així com són

ara a tu, si per nostre senyor Déu fos ordonat; mas pus no li ha

plagut, no s’hi pot àls fer. Digues a la regina que persever en lo bon

propòsit que ha de servir Déu e pregar per mi, jatsia no em facen gran

freitura sos precs ni d’altres; e que ab diligent cura tenga aprop ma

filla e sua, car la innocència e virtuts d’aquella són molt plasents a

nostre senyor Déu, de la qual eixirà...

E tantost lo prom ab la barba llonga féu-li senyal ab lo bastó que

callàs; e ell dites aquestes paraules, estroncadament cessà de

parlar.

—Senyor —diguí jo—, en gran sospita e perplexitat m’havets posat,

com no m’havets acabat ço que em començàvets a dir. Suplic-vos que me’n

deslliurets.

—No m’és llegut —dix ell.

—Com no, senyor? E qui us ho veda?

—Hages cura del present —dix ell— e lleixa l’esdevenidor. Ço que

nostre senyor Déu ha ordonat, necessari és que es complesca, e no és

llegut als hòmens saber-ho.

—Doncs, per què m’ho començàvets a dir, senyor?

—Lleixa estar aqueixes demandes que no han fruit ne fan res —dix

ell—, e veges si havem àls a fer. No perdam temps.

—Suplic-vos, doncs, senyor, pus no s’hi pot àls fer, que em

vullats dir qui són aquests dos hòmens qui us acompanyen, car gran

desig he de saber-ho, e especialment d’aqueix prohom qui tan gran

autoritat se dóna. Per ma fe, massa és per ell, a mon juí, que us haja

manat o fet senyal que callàssets.

12 —Tu —dix ell— te mets en carrer qui no ha eixida. Lleixa anar

l’aigua per lo riu, que abans que ens partiscam, si subtilment hi

volràs especular, coneixeràs gran part del misteri que hi està amagat;

però no et faça cura de publicar aquell quan lo sabràs, car risc de

gran perill te’n seguiria e de poc profit a present. Aquests dos

hòmens que veus ací són estats mentre vivien, fort savis hòmens, de la

saviesa emperò mundanal, e foren gentils. La u dels quals, ço és lo

jove que veus ab la rota en la mà, hac nom Orfeu; e lo prohom, ab la

barba llonga hac nom Tirèsies. La raó per què m’acompanyen ja la t’he

dita dessús. Llurs fets bé em pens que no els ignores, car covinent

historial ést, si doncs no ho has lliurat a oblit despuis que jo

desemparé lo cos.

—Bé és consonant a raó, senyor, que ho haja oblidat, posat que ho

sabés: tan gran diversitat de cogitacions ha torbat e combatut lo meu

enteniment despuis que vós passàs d’aquesta vida. A la veritat, senyor,

no em recorda que jamai haja llest d’ells; bé n’he oït parlar e fort

poc; e nulltemps, sinó llurs noms nuus e sols, res d’ells e de llurs

fets vénc a ma coneixença.

—Sí has, sens falla —dix ell—, mas no et recorda, e no és

meravella. Ara escolta bé, car jo vull, per tal que mills sies instruït

de llurs fets, que cascú d’ells los te recit.

E girant-se vers ells, pregà’ls que satisfessen a son voler. E per

aquells fou respost encontinent que de bon grat li’n complaurien.

Llibre III

Tornar a l'índex de Lo somni

Tornar a l'inici