💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › bernatmetge › losomni › llibre3.gmi captured on 2023-03-20 at 18:33:45. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

-=-=-=-=-=-=-

LLIBRE III

1 Així com aquell qui ab ardent cor espera oir cosa nova, gran e

inusitada, jo lladoncs ab sobirana atenció, postposat tot altre

pensament, fiqué l’orella a açò que ells me devien dir, los quals jo

veïa disceptar qui parlaria primer. E un poc estat, Orfeu, fort

graciosament, ab bon gest e alegre cara, començà dir ço que es segueix:

—Entre els volents usar de curialitat és costum que los jóvens

parlen primerament, e los antics, suplint los defalliments d’aquells,

concloen. E per tal, si començaré a parlar, no em sia imputat a

ultracuidament, car solament ho faré per satisfer a l’honor de mon

companyó.

Apol·lo fo pare meu, e Cal·líope ma mare, e nasquí en lo regne de

Tràcia. La major part del temps de ma vida despenguí en retòrica e

música. Muller haguí fort bella, apellada Eurídice, la qual era a mi

pus cara que la vida. Per sa desaventura, anant-se deportar prop la

riba d’un riu, fou de libidinosa amor requesta per Aristeu, pastor; e

com ella, fugint a aquell per un prat fos morduda e verinada en lo taló

per una serp aquí amagada, encontinent morí e davallà en infern. Sabuda

per mi la sua dolorosa mort, davallé a les portes d’aquell, e sonant la

rota, la qual a mi havia donada Mercuri, fui tan graciós a Cèrber,

porter d’infern, que les dites portes me foren tantost obertes. Aprés

que fui intrat dins, constituït en lo consistori dels presidents

infernals, diguí:

«Si a la vostra gran potència no expon en la manera que deig ço

per què m’ha covengut venir ací, suplic que em sia perdonat, car fora

són de mon seny per lo sobtós e inopinat infortuni que sobre lo meu

dolorós cap és caigut. No són vengut ací per mirar les tenebres

infernals, a les quals necessàriament tota cosa mortal ha a davallar,

ne a encadenar lo coll de Cèrber, així com alguns han fet; sola causa

de la mia venguda és ma muller, la qual, estant en la flor del seu

jovent, una serpent ha morta ab son verí. Assajat he, mas no he

pogut, que pacientment ho soferís: l’amor d’aquella m’ha vençut. Si la

fama antiga és vera, tots sóts estats amorosos així com jo; plàcia-us,

doncs, que la dita muller mia vullats a mi restituir. Totes coses vos

són degudes; o tard o breu ací devem generalment venir; a perir ha

tot lo món: aquesta és la nostra darrera casa. Vosaltres posseïts los

perpetuals regnes de l’humanal llinatge. Quan la dita muller mia serà a

vellesa pervenguda, aitambé serà vostra: solament la us deman a mon ús.

No em donets repulsa, car si ho féts, sapiats que no me’n tornaré, e

llavors alegrarets-vos de la mort d’ambdosos».

2 Mentre que jo deïa aquestes paraules, Minos, Radamantis e Èac,

jutges d’infern; Al·lecto, Tisífone e Megera, fúries infernals; les

gorgones, Esteno, Euríale e Medusa; e les harpies Ael·lo, Ocípete e

Celeno, e les parques Cloto, Làquesis e Àtropos, per la dolçor del meu

cant, havents pietat de mi, se preseren a plorar, e ensems cessaren

exercitar llurs oficis; e totes les ànimes qui aquí eren, oblidants les

penes que soferien, faeren semblant: Ixió desemparà la roda que solia

menar, Tàntal oblidà menjar e beure, los voltors menysprearen lo fetge

de Tició, Sísif se gità detràs la roca que solia girar ab lo cap, les

filles de Dànau desempararen los vaixells que volien omplir d’aigua, e

les filles de Cadmos perderen la fúria de què eren passionades. E

lladoncs Prosèrpina, de manament de Plutó, príncep infernal, cridà

Eurídice, la qual vénc claudicant per la novella nafra que la serp li

havia feta, e restituí-la’m ab aital llei que entrò que ambdosos fóssem

eixits de les valls infernals, jo no gordàs detràs, e si ho feïa, que

la perdés.

Ab tant, ambdosos partim d’aquí, e anant per un camí tort, llong e

molt escur, quan fom a la sumitat del marge d’una pregona riba, fort

prop de l’eixida d’infern, jo, tement que ella no defallís, e

cobejant-la veure, giré’m detràs; e encontinent ella caigué. Jo estesí

los braços per prendre-la, e no tocaren sinó lo vent que per lo seu

caïment s’engenrà en l’aire.

Volguí retornar en infern per cobrar aquella. Set dies estiguí a

la porta sens menjar e beure, en los quals tristor e llàgremes foren

tan solament mon aliment e sustentació, pregant Cèrber que m’hi lleixàs

tornar; e no en volgué res fer. Lladoncs, clamant-me de la gran

crueltat dels prínceps infernals, pugé-me’n en lo mont de Ròdope; e

d’aquí avant no volguí prendre muller ne amar dona del món, jatsia per

moltes ne sia estat request. E aquí, com pus melodiosament poguí,

sonant la rota, canté alguns virolais, balades e cançons, lloant vida

llunyada de companyia de dones.

3 En lo dit mont no havia ombra alguna, mas tantost n’hi hagué per

gran multitud d’arbres de diverses natures, roques, pedres, serps,

cervos, lleons, falcons, àguiles, perdius, faisans e altres moltes

bèsties e ocells, qui vengueren oir lo plasent so que jo feïa, en lo

qual s’adelitaven tant, que aquells qui naturalment són enemics estaven

ensems, los uns prop dels altres, tota rancor e inimicícia oblidada.

Veient e oint açò gran multitud de dones, la ira e oi de les quals

encorreguí, una d’aquelles començà a parlar e dix: «Qui tan gran

injúria feta a la universitat de les dones volrà venjar, seguesca mi».

E encontinent ab moltes pedres combateren-me, les quals, delitant-se en

la dolçor del meu cant, no em podien tocar ne fer mal. Lladoncs les

dites dones, volents usar complidament de llur iniquitat, mogueren gran

brogit e rumor, ab corns, cembes, bacins e conques; e ab grans crits,

apagants lo so que jo feïa, acostaren-se a mi, e ab pedres e ab bastons

(les quals lo dit so no pogueren oir ne prendre delit en aquell),

mataren-me, e em tolgueren lo cap, e ab la dita rota, gitaren-lo en un

riu. Los quals, arribats a Lesbos, com una serp volgués lo dit cap

devorar, fo convertida en roca per Apol·lo, e la mia rota fo col·locada

en lo cel entre les figures celestials. E jo davallí en infern, on

trobí Eurídice, muller mia, ab la qual persever, e són segur que d’ací

avant no la perdré.

4 —Perderen més los cristians —respòs Tirèsies— quan los moros

prengueren la ciutat d’Acre, que tu quan perdist ta muller, ne si ara

la perdies. Moltes vegades guanya hom perdent; mas no és tothom bon

arismètic.

—Pus a tu ha plagut —dix Orfeu— prendre mes noves, digna cosa és

que jo call e que la conclusió sia tua.

Lladoncs jo m’enfelloní fortment e diguí a Tirèsies:

—D’estranya manera e digna de gran reprehensió uses. No et bastava

prou que haguesses fet callar lo senyor rei d’açò que em volia dir?

Encara em torbes Orfeu? No sé que jamai t’haja fet algun enuig;

prec-te que no em tolgues mon plaer.

—Així com lo bon metge, que no guarda lo plaer del pacient, mas lo

profit —dix Tirèsies—, usaré jo en tu, car lo meu ofici no és dir

plasenteries ne llagots, sinó desenganar. Tot lo delit que trobes en

les paraules d’Orfeu és com ha parlat d’amor, e són verí a la passió

del teu coratge, torbat per aquella.

—Certament vull que sàpies que jo am e són coralment amat —diguí

jo— per una dona que eguala o sobrepuja en saviesa, bellesa e

graciositat, tota dona vivent.

—Oh, com ést foll —respòs ell— e de lleugera creença! No saps què

són dones tan bé com jo. Són açò paraules d’home ab sana pensa? Són açò

paraules covinents a la tua edat? Són açò paraules d’home qui am

ciència e haja llegit tant com tu? Lleixa semblants coses a hòmens

ociosos, vans e il·literats, car lo teu enginy no es deu distribuir en

amor: pus altes coses li són llegudes. Si vols diligentment atendre a

açò que jo et diré, que n’he vist e experimentat més que tu, coneixeràs

bé la malaltia de la tua pensa, e coneixent aquella seràs breument

gorit, o serà gran colpa tua. Digues-me, emperò, clarament si has desig

de guarir o no, car fort ho vull saber.

—Molt ho desig —diguí jo—, si malalt són, mas no m’ho cuidava.

—Bé està —dix ell—. La major part de sanitat és voler gorir.

—Tu dius gran veritat —responguí jo—, mas abans que et començ

plenàriament oir, si et plaurà, faré una breu qüestió a Orfeu; però

plàcia’t recordar aprés què em vols dir.

—Sí faré —dix ell—; demana-li què et vulles.

5 Lladoncs jo em giré a Orfeu, qui a mon juí trobava gran pler en

nostre raonament, dient-li:

—Si no me n’engan, vós m’havets dit que sóts entrat en infern, e

no solament una vegada, mas dues. Prec-vos que em vullats dir, si

desplaer no hi trobats, què és infern, car molt ho desig saber.

—Tu —dix Orfeu— me forces de remembrar coses fort desplasents a la

mia pensa; mas, pus ho vols, sia fet així com te plaurà.

En lo plus alt lloc d’una gran muntanya plena de selves, sobre la

mar, ha una gran obertura, que a tothom mostra ample camí. L’entrada no

és escura ne clara de tot; aprés de la qual troba hom gran espai apte a

reebre tot l’humanal llinatge. L’entrar no és de treball, mas l’eixir

és impossible sinó a aquells que Déu ordona que n’isquen, segons que

per avant oiràs dir. Dins una concavitat ha un riu apellat Lete, del

qual les ànimes qui aquí entren, beuen necessàriament, e encontinent

que han begut obliden totes coses. E passat lo dit riu, troba’n hom un

altre, apellat Cocit, qui va fort espau, en la riba del qual ha

voltors, mussols, corbs e molts altres ocells gemegants agrament, fam,

confusió, tenebres, paor, congúixa, discòrdia, dolor, plor, freitura,

treball, plants, sospirs, malaltia, somnis vans, vellesa, mort e moltes

coses monstruoses en natura.

En una part separada d’infern ha un lloc fort tenebrós, ab calija

espessa, d’on neix un riu apellat Aqueront, e d’aquest neix un estany

d’aigua, apellat Estix, los quals guarda Caront, fort vell, ab los pèls

blancs, llargs e no pentinats, ab los ulls flamejants, abrigat d’un

mantell fort sutze e romput. Lo qual, ab una petita barca, passa les

ànimes de l’altra part, metent aquelles dins la dita barca per força e

cridant: «Passats, ànimes, a les tenebres infernals, on soferrets

fred e calor inestimable, e no hajats esperança de veure jamai lo cel».

E a penes n’ha passada una barcada, lleixa-la a la riba entre molta

sutzura; e encontinent torna a altra, e jamés no cessa. Prop la dita

riba ha una molt gran caverna, la porta de la qual guarda Cèrber, qui

ha tres caps de ca, e ab grans lladraments espanta, turmenta e devora

tot ço que davant li ve.

E ací comença hom d’intrar en infern, en lo qual ha diverses

habitacions, separades les unes de les altres. En la primera estan les

ànimes dels infants, e generalment de tota persona que no haja reebut

baptisme, posat que haja ben viscut en lo món. e no soferen pena

alguna, sinó tan solament gran tristor com no poden ne esperen haver

salvació. E ací estan los gentils filòsofs e poetes, e los bons

cavallers e aquells qui han trobades arts e les han divulgades, e han

aprofitat a molts en lo món, entre los quals estam Tirèsies e jo, e no

en podem eixir jamai, sinó quan Déu ho ordona, e puis tornam-hi.

No et pens, però, que aquells qui són condemnats a infern ne

isquen sinó en quant esguarda mutació de lloc, no pas mutació de pena;

car aquella nulltemps no els desempara. Los sants pares, emperò, qui

aprés la passió d’aquell ver Déu e hom que tu adores foren trobats per

Ell en la primera habitació d’infern, en què Tirèsies e jo som, no

creegues ésser a aquesta llei subjugats, car despuis que n’eixiren

nulltemps hi són tornats.

6 En altra habitació està Minos, molt cruel e terrible jutge, lo

qual examina los demèrits de les ànimes aprés que els ha fet aquí

davant ell confessar llurs delictes; puis remeten-les a Radamantis

que els do la sentència que mereixen. En altra està lo dit Radamantis,

qui les ànimes a ell remeses jutja, atesos llurs crims e delictes; e

donada per ell la sentència, encontinent aquelles, així com a sageta

volants, partints d’aquí van al lloc on són damnades.

E a l’eixida d’aquesta habitació troba hom un camí fort aspre, per

lo qual, passant dejús lo gran palau de Plutó, sobirà príncep infernal,

va hom als pus pregons e terribles inferns, on ha primerament una gran

ciutat circuïda de tres murs fort alts e d’un riu foguejant apellat

Flegetont. E ha-hi un molt gran portal, les colones del qual són de

diamant, e sobre aquelles està una torre de ferre fort alta, davant la

qual seu Tesífone, ab vestedura sangonosa; e vetllant contínuament, bat

les ànimes cruelment, ensems ab les germanes sues que dessús has oïdes,

ab les serpents que els pengen per los caps avall a manera de cabells.

E ensems ab Èac, molt cruel jutge, porten a execució la sentència

que a les dites ànimes haurà donada lo dit Radamantis: e aquí són

punides les ànimes de llurs pecats particularment, cascunes segons

los crims que vivent havien comesos.

A la intrada de la qual ciutat està Megera, molt cruel e terrible,

que a aquelles dóna ço que mereixen. Los ergullosos són gitats e

turmentats en lo pus pregon lloc que hi és, entre molt gel e sutzura

que els cobre tots, exceptat llurs cares, de les quals ixen espesses

flames de foc. Los luxuriosos són turmentats per voltors, qui

incessantment mengen llurs fetges immortals, los quals, aprés que són

quaix menjats e destruïts, tornen renéixer, e molts porcs, sutzes e

fort pudents, estant-los entorn, llepant llurs boques e cuixes. Los

avariciosos e aquells qui han maltractat llurs pares, frares e

servidors, e qui de llurs riqueses no han volguda fer part a llurs

parents e amics, e han seguit guerres injustes e enganat llurs senyors,

tenen davant viandes reialment e meravellosa aparellades, e Megera,

seent en un llit solemnement parat, veda als dessús dits ab gran rigor

prendre de la dita vianda, de la qual se desigen molt sadollar; puis

dóna’ls a beure, ab grans vaixells, aur fus bullent qui els ix

encontinent per la pus jussana part del cos. Los golosos mengen llurs

membres fort glotament, e puis giten per la boca ço que han menjat,

encontinent tornen-ho menjar. Los irosos corren amunt e avall com a

rabiosos e baten cruelment si mateixs e aquells qui entorn los estan.

Los envejosos giten verí fort pudent per la boca, puis tornen-lo beure,

e estan fort magres e descolorits, ab los ulls grocs e plorosos. Los

pererosos seen en cadires clavades de claus fort llargs e espessos e

entorn d’aquells ha gran foc qui els fa moure contínuament e dóna’ls

per la cara neu e gran tempesta de vent e d’aigua gelada.

Part açò, alguns roden roques molt grans ab llurs caps

incessantment, per tal com són estats reveladors de secrets e han

enganats, robats e morts aquells qui en ells se fiaven. Altres són

portats entorn en grans rodes e pugen amunt e davallen contínuament,

per tal com són estats ambiciosos. Altres jaen dejús grans roques, e

són greument premuts per aquelles, cridants altament: «Aprenets de fer

justícia e de no menysprear Déu».

Aquí estan semblantment aquells qui han traïda la pàtria e l’han

subjugada a tirans, o per pecúnia han ordonades e retractades lleis,

ordinacions e estatuts no degudament, e qui han jagut carnalment ab

llurs filles e cosines. Altres meten contínuament aigua en vaixells qui

no han fons, cuiden-los omplir e treballen en va e no poden, per

tal com han desijat mort d’altre e anhelat a aquella, jatsia no hagen

pogut llur desig complir. Altres van com a orats e furiosos, corrent e

cridant contínuament, per tal com per complir llur foll voler mataren

llurs fills. Altres són cecs e sens ulls, e tenen davant taules ben

parades ab molta bona vianda, e vénen harpies (qui són ocells ab cares

de donzelles e ab peus de gall), que los lleven les viandes davant, e

puis ensutzen-los les taules, per tal com vivent eixorbaren e

maltractaren llurs fills per complaure a llurs mullers, madrastres

d’aquells.

Mas, que ens cal tenir temps en açò? Vull que sàpies que si era

possible que cent anys nos poguéssem raonar tu e jo contínuament

d’aquesta matèria, no et poria exprimir les penes que en infern soferen

los condemnats.

7 —Coses noves e nulltemps per mi oïdes has dit —responguí jo—, les

quals m’han així alegrat com la claredat a aquells qui són en tenebres,

e repòs als cansats. Solament m’ocorren tres dubtes de què em

volria ab tu certificar, si enuig no t’era. Oït e llest he moltes

vegades ésser purgatori e paradís: volria saber què són e en qual part.

Noresmenys, si les coses que m’has dites d’infern són així a la lletra

com has dit, car oït he moltes coses que semblen més poètiques que

existents en fet. Encara més, si lo foc e lo gel que són en infern són

u o molts, car dit has que diverses habitacions e penes hi ha. E

perdona’m si hi ajust lo quart, car desig de saber me’n força: si

infern és sobre o dejús terra.

—De purgatori e paradís —dix ell— no et sabria dir noves, car

nulltemps hi fui. Per la pena que ton senyor, qui ací és present,

sofer, pots haver clara coneixença què és purgatori. Paradís no entén

que sia àls sinó veure Déu e haver compliment de sobirà bé, lo qual jo

no esper veure ne haver jamai, solament per tal com doné fe a

pluralitat de déus. No haver reebut baptisme no m’ha condemnat, car no

era manat encara. Demanat has més, a mon parer, si les coses que t’he

dites d’infern són en la forma que has oït. Sàpies que hoc. Diràs per

ventura: «Hoc, mas dir que en infern sien Cèrber, Minos, Radamantis,

Megera, Tesífone, Plutó, Caront e molts altres que has nomenats, cosa

poètica és, e no és hom tengut creure que així sia, car los poetes han

parlat ab integuments e figures, dins l’escorxa de les quals s’amaga

àls que no dien expressament». E jo et dic que ells no ho han dit

debades; emperò, si volràs lo teu enginy despertar en profundament

entendre aquells qui d’aquesta matèria han tractat, veuràs que jo et

dic veritat. D’una cosa solament t’avisaré al present; sàpies que los

prínceps d’infern e aquells qui dessús he anomenats qui donen penes a

altres són demonis, e los pacients aquelles són ànimes d’alguns qui

vivent havien mal obrat en lo món. Los filòsofs e poetes gentils han

així nomenats los demonis dessús dits, e no sens gran causa, la qual

seria llonga exprimir e no és de la present especulació. Apella’ls tu

com te volràs, car ben saps que segons la diversitat dels llengatges

cascuna cosa és nomenada en diverses maneres e segons lo plaer e voler

d’aquell qui lo nom los imposà. Bé et certific d’una cosa: que per molt

que hi aprims lo teu enginy, no els nomenaràs, atesa llur proprietat e

manera, tan pròpriament com han los filòsofs e poetes dessús dits. Més

avant has demanat si lo foc e lo gel de l’infern són u o molts, e si

infern és sobre o dejús terra. Vols-me demanar àls o no?

—Quant a present —diguí jo— no vull àls demanar. Respon, si et

plaurà, a açò.

—No hi vull respondre —dix ell—, car no cal. E per què et fenys

pus innocent que no és? Lleixa aitals interrogacions a hòmens

il·literats, rudes e no savis.

—En lo nombre d’aquells reput ésser —diguí jo.

—No has mostrat que ho sies —dix ell— en lo raonament que has

hagut ab ton senyor e ab mi.

Lladoncs Tirèsies se pres a riure, e murmurant un poc, tantost

callà. E jo drecé les orelles vers ell, e no poguí àls oir sinó: «Anit

veurem qui és savi o no». E jo, cobejant saber per què ho havia dit,

dissimulé ho haver oït; e com pus graciosament poguí, diguí a Orfeu:

—Plàcia’t certificar-me breument d’àçò que t’he demanat.

—Tan breu —dix ell— t’ho diré, que no poré pus. Lo foc d’infern u

és, e lo gel, substancialment, e turmenta cascú segons la qualitat del

delicte que haurà comès, mas diversament, així com fa lo sol en lo món,

qui a tots gita ardor, mas no la senten cascuns en una manera. Si

infern és sobre o dejús de terra, que m’ho cal replicar? Ja t’he dit

dessús (si et recorda) que dejús terra és, e no sens raó, que les

ànimes feixugues per vicis, no poden tornar al cel, d’on són vengudes,

per lo gran càrrec que porten. Cové-los doncs, naturalment que caiguen

en lo centre de la terra, així com a lloc a elles apropriat. Més

encara: bé saps tu que Déu és sobirana bonesa, e los pecadors són així

fets mals per los pecats, que necessari és que sien superlativament

remoguts e llunyats de Déu, així com de llur contrari. E tothom creu, e

així és, que Déu està en lo cel, e no és alguna part pus lluny del cel

que el centre de la terra. Cové, doncs, que en aquell, així com a pus

llunyat e remogut de Déu, sofiren la pena que mereixen.

—Bé em recorda —diguí jo— que dit havies que en una fort alta

muntanya era la intrada d’infern, e que hi havia grans cavernes e

concavitats; mas jo creïa que no davallassen tro al centre de la terra,

sinó que eixissen en qualque part del món, així com fan moltes altres

concavitats.

—Haja prou durat —dix Tirèsies— aqueix parlament, car d’altra

matèria havem a tractar abans que hic partiscam, e no havem temps.

8 E encontinent Orfeu callà, e jo, així com aquell qui havia gran

desig d’oir ço que dir me devia, pregué’l instantment que em volgués

acabar ço que m’havia començat explicar dessús.

Lladoncs ell començà afalagar ab l’una mà la sua barba, e guardant

fellonament vers mi, ab lo bastó que tenia en l’altra donà gran colp en

terra dient:

—Oh, de quanta calija de tenebres són abrigats los desigs dels

hòmens! Pocs són qui sàpien elegir què deuen desijar. E sola causa

d’aquesta error és ignorància de bé; e tothom comunament lo desija, mas

no el coneix. Molts són decebuts en ço que han desijats regnes,

possessions, riqueses, favor popular, eloqüència, solemnes matrimonis,

amor de dones e altres felicitats mundanals, e han-les aconseguides.

Puis són-se perduts per aquelles. No és bé aquell qui, aconseguit, fa

viure ab congoixa e desempara lo posseint. Entens-me tu ara? E si

m’entens, sabràs traure d’aquestes paraules lo suc que eixir ne deu.

—Bé t’entén —diguí jo—, mas no són cert què n’eixirà, si doncs no

vols concloure que no és altre bé sinó Déu.

—No són ací —dix ell— per provar a tu aqueixa conclusió, car

notòria és a tothom que de raó vulla usar, e majorment qui haja llest e

am ciència. Mas vull-te mostrar que en les felicitats mundanals no ha

bé sinó sola imatge d’aquell, e posat que n’hi haja, no el pot hom

aconseguir sinó ab ésser content.

—No et cal tenir temps en açò —diguí jo—, que per clar ho he. La

major part dels filòsofs, doctors e poetes, així cristians com gentils,

ho han dit, e experiència ho mostra.

—Doncs —dix ell—, per què no és content d’açò que has?

—Ja ho són —diguí jo.

Lladoncs ell se pres a riure fort frescament. Puis, posant-me

l’una mà sobre lo coll, dix:

—Lo boc jau en lo llaç.

—Hoc —responguí jo—, pren-me per descaminat.

—Ara no t’enfellonesques —dix ell—. Tu has dit dessús que ames e

és amat coralment per una dona que eguala o sobrepuja en saviesa,

bellesa e graciositat tota dona vivent. O aquesta és ta muller, o no.

Si és ta muller, follament has parlat, car has lloat tu mateix, per tal

com ella és carn de la tua carn e os dels teus ossos; e lloar si

mateix, si Aristòtil ha dit ver, és cosa fort vana. Si no és ta muller,

no pots dir que sies content d’açò que has, car ésser content no és àls

sinó reposar en son desig e abstenir-se de cobejar coses supèrflues. E

com a l’hom, majorment catòlic, així com tu, deja bastar una fembra, ço

és sa muller, segueix-se necessàriament que de dues coses sia l’una, ço

és: o que tu sies foll e va, per tal com has lloat tu mateix, o no sies

content d’açò que has e, per consegüent, no hages lo bé que pot ésser

en felicitat mundanal. Si foll ést, mon propòsit he; si no ést content,

freitures de felicitat, la qual tu entens que sia fort gran en amar

dones. E és-ne ocasió sola ignorància. Si d’aquesta vols gorir, en ta

mà és.

—A l’argument que m’has fet no et respondria —diguí jo— ne et

comanaria la cura de la mia malaltia, si n’he, entrò que sàpia

clarament tos afers e lo poder que has de gorir mi.

9 Lladoncs ell, ab alegre cara e ab paraules fort suaus e gest madur,

dix:

—En lo temps d’Èdip, rei de Tebes, nasquí, e fui filòsof assats

famós e covinentment instruït en matemàtica. Una filla haguí, apellada

Manto, qui en nigromància e altres arts per los catòlics reprovades, no

fo menor que Medea. E per ma ventura, passant prop un riu, en una selva

trobé dues serpents, una masculina, altra femenina, que s’eren

ajustades carnalment; e ab aquest bastó que tenc en la mà, doné’ls gran

colp, e encontinent fui mudat en fembra. En tal estament fui per espai

de set anys. Passats aquells, un jorn trobé les dites serpents

ajustades en la forma dessús dita, e diguí: «Si tan gran és lo poder de

la vostra nafra que per virtut d’aquella contrària mutació se seguesca,

altra vegada vos batré». E de fet així se seguí: tantost fui

transformat en la primera figura, segons que d’abans era.

Seguí’s a cap de temps que, com Júpiter e Juno jaguessen nuus en

llur llit, havents aquell delit que marit e muller acostumen haver,

Júpiter dix que molt major era la luxúria de la fembra que de l’hom.

Juno respòs lo contrari. Haüda entre ells gran discepció sobre açò,

concordaren ensems que, per tal com jo havia experimentat cascuna

natura, fos jutge de la qüestió dessús dita, e així com aquell qui

mills ho devia saber que altri. Oïdes les raons de cascuna part, diguí

que la luxúria de la fembra sobrepuja tres vegades aquella de l’hom.

Tantost Juno, molt irada d’açò, usant de la sua acostumada iniquitat,

tolgué’m no solament la vista, mas los ulls. Júpiter, veent que per dir

veritat jo havia encorregut tan gran damnatge, en compensació d’aquell

donà’m espirit de divinació. E mentre visquí en lo món, doné moltes

respostes veres d’açò que la gent me demanava que es devia seguir en

l’esdevenidor. Ara saps mos afers e si et puix curar de ta malaltia.

Respon clarament a l’argument e no em mens ab circuïcions.

—No poria mantenir —diguí jo— que sia content d’açò que he car, a

la veritat, la dona que tant am no és ma muller. Sàpies que molt més am

aquella, sens tota comparació. Bé és veritat que ma muller aitant l’am

com los marits acostumen.

—Pus has atorgada veritat —dix ell—, lo joc t’estrenyeré en breus

paraules. Hom del món no pot haver felicitat, qui pos s’amor en dona. E

creu-me a mi, qui no ignor llurs costums.

—No en sa muller almenys? —diguí jo.

—No en sa muller —respòs ell— ni en altra.

—Ara et confés —diguí jo— que a mi és necessari la tua cura,

majorment si raonablement me pots fundar e provar que així sia com has

dit, car lo contrari he imaginat e creegut totstemps.

10 Lladoncs ell, així com aquell qui ab gran afecció, a mon juí,

volia parlar, baixà lo cap un poc, e alçant los muscles, estès la mà

vers mi, dient:

—La rael e principal causa del teu mal és com no saps la

proprietat e maneres de fembres, car si no ho ignoraves, no series de

l’opinió que ést. E per tal que en sies cert, atén bé a açò que et

diré.

Fembra és animal imperfet, de passions diverses, desplasents e

abominables passionat, no amant altra cosa sinó son propri cos e

delits; e si los hòmens la miraven així com deurien, pus haguessen fet

ço que a generació humana pertany, així li fugirien com a la mort. No

és animal en lo món menys net que fembres. Si entens que no et diga

ver, pren-te’n esment en llurs necessitats o malalties, no solament a

totes comunes, mas particulars, les quals serien vergonyoses exprimir.

E no hauràs poc fet que ho conegues, car elles saben bé celar llurs

secrets, e coneixents si mateixes, tenen per bèsties tothom qui mirant

solament llur crosta de fora, car no se’n pot àls veure, les ama o les

desija o les ha en alguna reputació.

Elles, coneixents llurs defalliments, volen que hom pens que elles

hagen moltes coses que natura no els ha donat. E per haver especialment

la carn lluent e clara, no curants que n’envelleixen abans de temps e

en perden les dents e puden fortment, sinó que les aigües, perfums,

algàlia, ambre e coses aromàtiques que porten supleixen llur pudor,

pinten-se ab innumerables ungüents e colors. E per tal que mills ne

puixen venir a la fi que desigen, aprenen d’estil·lar, de fer

untaments, de conèixer herbes e saber llur virtut, e proprietat de les

figues seques, del vermell de l’ou, del pa fresc de pura farina pastat,

de les faves seques e de la llur aigua, de la sang e sagí de diverses

animals e de la llet de la somera. Llurs cambres e altres llocs secrets

trobaràs plens de fornells, d’alambrics, d’ampolles, de capses e

d’altres vaixells peregrins, plens de les confeccions que ab gran

estudi hauran aparellades a llur pintar, ab ajuda de molts. Car no

hauran algun especial veí o hortolà que per elles no sia terriblement

ocupat: alguns per fer argent sublimat, argentada, pomada lliriada e

mil llavadures e untaments; altres per anar cavant e cercant raels e

herbes salvatges que no em pens que jamai hages oït nomenar.

E desijants que llurs cabells negres sien semblants a fil d’aur,

moltes vegades ab sofre, sovent ab aigües, sabons e lleixius de

diverses cendres (e especialment de mares de vin grec e de ginesta) e a

vegades ab sagí de serp e de guatlla e ab los raigs del sol,

converteixen aquells en la color que desigen. Puis fan-los caure a

vegades per lo mig de l’esquena, e sovint escampats per los muscles, e

a veagdes redortats en lo cap, segons que els és vijares que mills los

estiga. E han en gran e cordial privadesa algunes fembretes que els fan

escorxaments, e els pelen les celles e lo front, e los raen ab vidre

subtil les galtes e lo coll, llevants-ne certs pèls qui a llur parer hi

estan mal, e los fan diverses maneres de pelador.

Noresmenys elles meten tot llur estudi en trobar guisa novella e

pomposa, així d’arreaments com de comportaments. E no els dóna vijares

que sia de bona manera, si doncs los hàbits no són novells, ben

deshonests, trobats e portats primerament per fembres vanes, indignes

estar entre dones castes; e que sien de fins draps e altament folrats,

ab les mànegues molt amples entrò als talons, e ab les gonelles de la

cinta avall molt amples e folrades per retre e mostrar llurs anques ben

grosses, e de la cinta amunt, embotides de tela e de cotó per fer-los

bons pits e grans espatles e per cobrir molts defalliments que han; e

ab les alcandores brodades, ben perfumades, e aptes a caber en un

clovell de nou; e ab los perfils de les aljubes de vairs purats o

erminis, e que els comencen als genolls e en rosseguen dos palms per

terra, a denotar que de major honor són dignes que els hòmens de

ciència, qui aquells solen portar sobre llurs caps.

11 La gran cura e sobirana diligència que han en llur lligar, qui

la’t poria dir? Si els hi anava gonyar o perdre l’ànima e la fama, no

hi porien pus fer. Elles primerament se meten davant un gran e clar

espill, e a vegades dos, per tal que en aquells se puixen veure cascuna

part, e conèixer qual d’aquells dos mostra mills la sua figura; e en

l’una part fan estar la serventa, e en l’altra la cabellera o les

polseres, l’alcofoll e les pintures. E ab l’ajuda d’aquella comencen-se

a lligar ab mil retrets dient: «Aquell vel no és bé ensafranat; e

aquest altre no és bé estufat; e aquest penja massa d’aquesta part.

Dóna’m aqueix altre pus curt, e fé’l estar pus tirant que aquell que

tenc al front. Lleva’m aquell mirall petit que m’has posat detràs

l’orella e posa’l pus lluny un poc. Adoba’m l’alfarda, que no em cobre

tant los pits. Aqueixa agulla és massa grossa; aqueixa altra me serà

caiguda del cap ans que sia acabada de lligar». E adés adés, cridant,

blastomen-les dients: «Vé a mal guany, vilana traïdora, que no ést bona

sinó a escatar peix e llavar les escudelles! Crida’m aqueixa altra, qui

ho sap mills fer a cent vegades que tu». La qual venguda, posat que en

sàpia tot ço que n’és, a cap de poc és pus vituperada que la primera,

car impossible és que algú pogués lligar ne arrear fembres a llur

guisa. E si per ventura llurs marits les reptaran d’aquest vici, diran

que per més plaure a ells ho fan, e que ab tot açò no poden tant fer

que plàcien a ells més que les serventes o catives.

Quan bé seran arreades e debuixades, si algú les mirava les

mamelles (les quals elles desigen per tothom ésser mirades, car per

això les traen defora) amaguen-les corrent, volents donar a entendre

que no han plaer que hom les veja; e és tot lo contrari, car a penes

les hauran cobertes, les tornaran descobrir e mostrar com pus

deshonestament poran, per tal que hom les tenga per belles e els vaja

bestiejant detràs. Puis, si algú les guardarà qui es prenga a lloar

llur bellesa, seran tan alegres que tot quan los pories demanar te

donarien tantost, si no els feïa fretura. E si algú haurà dit lo

contrari o passant no les haurà guardades (car d’ésser ben mirades han

gran desig), volrien-lo haver mort de llurs pròpries mans.

Puis, en noces e convits e solemnes festes, demostren-se bé

parades als mesquins qui els van detràs, los quals tantost caen en la

ratera, car o les prenen per mullers, o a vegades per amigues. E

encontinent elles agüen llur desig en haver senyoria; e fenyent-se

obedients e humils, demanen als bèsties de marits (qui tantost los ho

donen) fermalls, anells, perles, collars, paternostres, manilles,

correges, moltes vestedures e diversos ornaments. E pus són bé arreades

e han bé parades llurs cambres, vénen així com a regines davant los

dolents e efeminats, e de companyones que eren, ocupen a si mateixes la

senyoria; car los desastrucs no es gosen alegrar ni enfellonir, donar,

prestar, vendre o alienar, sinó tant com elles ordonen. Puis, ab

contínua rumor e brogit, barallen-se ab los escuders e serventes e

catius, e ab los germans e fills del marit qui aquí estan, volent

mostrar que són gordadores d’açò que desigen desprendre e fondre e

destrovir.

Quantes solemnitats penses que sien servades quan deuen anar o van

al bany, lo qual dien elles que continuen per conservar jovent? No les

te poria dir, tantes són. Sàpies, però, breument, que untades hi van e

pus untades se’n tornen. Puis, si per ta mala ventura les beses, jamai

ocell no fou pus envescat per indústria de caçador que tu seràs entre

els llurs llambrots. Si aquesta sola persecució te’n seguia, toleradora

seria; mas altres enemics hi ha de què no et pots guardar sens gran

reguard. Diràs per ventura que no els coneixs; jo els te diré per ton

avisament. Los enemics del teu humit radical, los quals acompanyen les

fembres del bany al teu llit, són aquests: molts perfums e aigües, calç

viva, orpiment, olis, sabons, estopa, banya de cabró, caparrós, sang de

voltor, tela de cabrit calda, drap de cànem passats per cera blanca

fusa, e altres innumerables materials qui et provocarien a vòmit si els

oïes. Guarda-te’n, doncs, si viure desiges.

12 L’ardor de luxúria que elles han no la’t vull dir a present, car

massa em costa, segons que damunt has oït; e tu hi saps prou, si

dissimular no ho vols. Solament, però, te’n diré un poc, car bé em pens

que delit hi trobaràs. No és cosa que elles no assagen per poder

satisfer a llur apetit. E mostrant-se paorugues e temoroses, si llur

marit mana a elles alguna cosa honesta, diran que no són bé dispostes;

e si han a pujar en algun lloc alt, diran que el cervell no els ho pot

soferir; si han entrar en mar, diran que l’estómac los fa mal; no iran

de nits, car diran que paor han dels espirits e de les ànimes e de les

fantasmes; si senten una rata anar per casa, o que el vent moga alguna

porta, o que una pedreta caiga d’alt, criden e estremeixen-se, e

fuig-los la sang e la força, així com si eren en un gran perill. Mas

elles són ardides en aquelles coses que volen obrar deshonestament. No

hauran elles paor de passar per les sumitats dels terrats e de les

torres, ni d’anar de nits e passar per los cementiris e pel mig dels

hòmens armats, quan són cridades e esperades per llurs aimadors; e

d’amagar aquells, si mester serà, en llocs secrets de llurs cases. Saps

aquest foc de qual llenya viu? D’abundància de béns temporals. Mentre

les romanes visqueren pobrament, observaren ab sobirana diligència

castedat; tantost que foren riques, mudaren les demés llurs propòsits.

Oh, quantes infanten abans de llur temps, tements que no venguen a

vergonya! Si l’arbre qui llurs malvestats cobre sabia parlar, ell diria

qui l’ha despullat. Quants te penses que sien los parts qui a mal llur

grat són venguts a bé, e elles los giten a la fortuna? Los hospitals ho

saben e los boscatges e los rius e los pous on molts infants són

gitats, e los peixs, ocells e bèsties feres qui devorats los han.

La sospita e ira d’elles són incomportables, car alguna cosa no es

pot fer o tractar ab lo veí o ab lo parent o ab l’amic, que si elles

tantost no ho saben, encontinent tracten e meten en obra que aquella

cosa no venga a bona perfecció. E si per ventura lo ca de llur pobre

veí les haurà de nits lladrant despertades, cridaran, e així serà

mester que es faça encontinent que el ca sia davant elles carregat de

bastonades, e son senyor no en sia quiti. E si per ventura la nit

passada llurs marits los hauran girades les anques e los hauran dit

alguna paraula desplasent, lo sendemà les serventes e catives seran bé

batudes e los escuders e servidors vituperats, alguna justa causa no

proceint, sinó sola iniquitat que han com no es poden venjar de llurs

marits així com volrien. Quan elles són bé pintades, lo sol, lo vent,

lo fum, lo fred, la calor e les mosques són llurs enemics capitals; e

si una d’aquelles se posa sobre llur cara, necessari és a aquells qui

entorn los són que o la dita mosca o altra prenguen e maten davant

elles; si no, de vuit jorns no seran alegres ne en porà hom haver bon

respost.

Tot llur estudi e pensament e altres coses no giren sinó a robar e

enganar los hòmens. E sobre açò, e per saber semblantment si els deu

venir bona ventura o mala, o si morran llurs marits abans que elles, o

llurs amadors, consulten e han fort cars los astròlegs, nigromàntics e

les fetilleres e los devins, e especialment aquells qui moltes vegades

són estats presos e punits per divinar, los quals enriqueeixen dels

béns de llurs marits. E si d’açò que saber volen no poden haver llur

intenció, ab paraules verinoses e ergulloses s’esforcen a saber-ho dels

dits marits llurs, los quals, posat que els ho diguen, no són gens

creeguts. E ab la ira que han, corren al foc, a ferre e a pedres e a

tota altra cosa disposta a fer mal, de la qual lo parent, l’amic, lo

pare, lo frare, lo marit o algun de sos amadors no són quitis, si doncs

no compleixen encontinent ço que elles desigen.

13 Jamai en llur llit no s’hi dorm. Tota la nit despenen en plets e

qüestions, dient cascuna a son marit: «Ben conec l’amor que em portats:

bé és orb qui per garbell no es veu. Altra tenits en lo cor més que mi.

Cuidats-vos que sia modorra e que jo no sàpia a qui anats detràs, e a

qui volets bé e ab qui parlats tot jorn? Bé ho sé, bé. De què parlàvets

l’altre jorn ab vostra comare del diable? E per què guardàvets ab tan

alegre cara la nostra serventa? Quina privadesa ha ab vós aquella que

l’altre jorn tan humilment saludàs? Millor espia he que no creets. Si

vós amàvets mi, no us iria lo cor en altra, ne irien mills arreades que

jo moltes que en conec, qui no mereixerien que em descalçassen. Mas

poc de bé sabets; e encara valets menys que no us presats, que la mia

honor vostra és. Ai, na desastruga! Quant temps ha que jo són en

aquesta maleita casa, e nulltemps vos bastà lo cor que em besàssets a

vostra requesta ni que em diguéssets quan jo m’anava colgar: ‘Déu vos

do bon vespre’. Mas, per la creu de Déu, pus aital sóts, jo faré tal

cosa que no us sabrà a pinyons. Són jo tan lleja, en tota mala ventura,

que no em dejats amar? Bé hi ha cavall al cavaller. No són tan bella

com aquella que vós tant amats? Per ma fe, ella no és digna de seure ab

mi en un banc. Bé és ver l’eximpli que qui dues boques besa, l’una cové

que li puda. Via, en tota mala ventura! Anats detràs aquelles que us

pertanyen. Bé féts atret d’on venits: cabra ronyosa sa par va cercant;

ulls hi ha qui s’alten de llàgremes o de lleganya. E vós, en tot mal

guany, ja em cuidats haver llevada del fang. Jo en sé, no un ne dos,

mas molts, qui hagueren tengut a especial gràcia que m’haguessen presa

menys d’aixovar; e fóra estada dona de tot ço del llur e m’hagueren

adorada e llevada en palmes. E vós sabets bé quants bells florins hic

he aportats; bon remei haja qui els me lleixà! Tots los claus d’aquesta

casa lluen per mi e jamai no hic fui dona d’un tros de sal; ne les mies

orelles hic oïren una paraula plasent, sinó cent mília retrets de

vostres germans e de la companya, que bastaria que jo fos llur cativa.

No hic ha dona menys honrada que jo. No m’havets treta de soca de

roure, no. Maleit sia lo jorn que jo primerament m’acosté a vós! E les

barres li asseguen a qui primer ne parlà que jo fos vostra muller!

Que jo no feïa per vós, ni vós per mi. Una vil fembra mereixíets que us

faés semblant que vós me féts. Ah, tants són los dolents si eren

aplegats! Quant se deuria guardar la mesquina de dona quan pren marit:

aquell jorn o viu o mor. Mas los desastrucs d’amics e parents no

guarden sinó qui ha diners; e valria més a vegades un hom nuu e cruu

que altre que hagués lo tresor del soldà». E ab aquestes coses e moltes

altres semblants e pus coents, tota legítima e justa causa cessant,

cascuna nit turmenten los mesquins de marits, dels quals són molts qui

per complaure a elles o per fugir a plet immortal, giten de casa llurs

pares, fills e germans, e roman-los sola la plaça.

14 Què et diré de la llur avarícia? Si ho començaré, dubta’m que me’n

puixa lleixar. Ultra los grans furts que fan als marits e a llurs fills

pubills, e l’extorsió als amadors que molt no els plaen, veges a

quantes viltats se sotsmeten per créixer e aconseguir gran aixovar. No

es poria trobar algun vell bavós, ab los ulls llagremosos e encara que

les mans e lo cap li tremolen, per vil, sutze e disformat que sia, que

elles per marit rebujassen solament que el vegen ric e opulent. E

és-los vijares que sens falla dins un mes seran vídues; puis, si en

poden haver fills, bé està, e si no, bé saben elles d’on n’hauran. No

et temes que muiren sens hereus. E si per ventura no es poden

emprenyar, fan semblant que sien parteres, e han fills suposats, per

tal que romanents vídues, puixen viure opulentment a messió dels

pubills. Saps en què són elles liberals? No pas a desprendre, mas a

gastar en devines (e especialment si els poden embacinar llurs marits),

en pintadores, en metgesses e en amadors: e en açò no meten algun

estalvi ne les pot hom reprendre d’avarícia.

De fermetat no n’han gens: en un moment ploren e rien, desigen e

avorreixen, volen e no volen una mateixa cosa cent vegades. Presumpció

han més que Nembrot. Elles creen que totes coses los estiguen bé, e que

sien dignes de sobirana reverència e honor, e que sens elles los hòmens

no valen res ne poguessen viure una hora. E si per ventura són riques,

impossible és que hom les puixa comportar, car no és cosa en lo món tan

intolerable com fembra rica.

De llur parlar e rallar, que és una cosa fort malestant en fembra,

qui te’n poria dir la centena part? Los maestres en teologia, los

doctors en cascun dret, los mestres en medicina, los naturals e

matemàtics e altres hòmens de ciència, soferen molta fam e set, fred e

poc dormir, mals dies e pijors nits per acoseguir aquella, e aprés

molts anys troben haver après fort poc. E aquestes en un matí (que

aitant com una missa baixa se diu estan solament en l’esgleia) saben en

qual manera l’Espirit Sant proceeix del Pare e del Fill, e si Déu poria

fer semblant de si mateix, e quals coses són necessàries a separació de

matrimoni, e com se poden anul·lar testaments; e si lo riubarbre és sec

o humit, e quants materials entren en la triaga, e si lo cercle se pot

quadrar, e qual fo millor poeta entre Virgili e Homer, quantes esteles

ha en lo cel, e com s’engendren en l’àer lo tro e el llamp, l’arc de

sant Martí, la pedra e altres coses, e si los elements són simples o

composts, e si es pot convertir la u en l’altre, e què signifiquen les

cometes, e què es fa en Àsia, Àfrica e Europa, e quantes gents d’armes

ha l’Almorat; qual és lo pus amorós de la vila e qual és estat enganat

per aquella que ama, ab qui dorm sa veïna, de qui és prenys l’altra e

en qual mes deu encaure, e quants amadors ha l’altra e qui li ha tramès

l’anell e qui li ha dat lo collar de perles, e quants ous fa dins l’any

la gallina de la sua veïna, e quantes fusades ixen d’una lliura de lli,

e finalment, ço que feren jamai los grecs e los troians, los romans e

los cartaginesos. E així de tot planerament informades, tornen-se a

llurs cases e parlotegen-ne, sens lleixar-se’n, ab les serventes e

catives del matí entrò al vespre, e encara de nits en dorment. E si

troben algú que no les vulla oir o els contrast, enfelloneixen-se

fortment e especialment si alguna cosa que dit hagen los serà

reprovada. E què et penses tu ara que isca d’aquesta així sobtosa

saviesa, divinalment en elles infusa? Cert, una bona doctrina a llurs

filles, ço és: en qual manera sabran enganar llurs marits, reebre

lletres dels amadors, respondre aquelles, estar en les finestres

comportant los modorros qui els van detràs, anar ab bon donari, haver

bell gest, tenir secret qui es volran en llurs cases fenyent-se

malaltes per tal que el llit del marit los romanga franc, e altres mals

infinits. No deu ésser nombrat entre los savis qui creu que alguna mare

s’adelit en haver millor e pus casta filla de si mateixa.

15 Si han mester a dir una falsia o fer un perjur o una gran

malvestat, o molts sospirs o falses llàgremes, no els ne cal eixir de

casa ne anar-les manllevant per lo veïnat; tan prestes les han com han

los cans l’orinar.

Un bé han, a la veritat, que pacientment soferen ésser de llurs

defalliments castigades, e singularment de les coses que hom ab los

propris ulls veu. Car si són reptades justament, no responen àls sinó:

«Per la passió de Déu no fo així! Mentits-ne per la gola! Enlluernat

sóts! Poc cervell havets! Frenètic sóts sens febre!», e diverses altres

semblants paraules, en virtut de paciència molt fundades. No volen,

emperò, que hom los contrast; e és gran raó, pus elles són tan

pacients. Car si diran que han vist córrer cervos sobre la mar, e

passar delfins en les selves, o porc volar per l’aire, necessari és que

els sia atorgat. E si no ho és, oi e rancor seran tantost en lo camp.

Part açò, tenen a sobirana injúria si dels diners de llurs marits

no són gordadores e tresoreres, e reptaran-los contínuament d’ésser

hòmens sens fe, e majorment vers elles, tro a tant que faça ço que

volran, dient que qui fe no ha, fe no dóna, e lloant si mateixes de

lleialtat sobre Fabrici. La cordial e indissoluble amor que han a llurs

fillastres e a altres qui els facen nosa, és semblant a aquella que

hagueren Fedra a Hipòlit, Clitemnestra a Agamèmnon e les Bèlides als

fills d’Egipte.

De vanitat han així plen lo cap, que impossible és que t’ho pogués

tot dir; emperò diré’t ço que me’n recorda. Elles entenen ésser en gran

felicitat haver molt delicament e lloçania, e saber parlar diverses

llengatges, recordar moltes cançons e noves rimades, al·legar dits de

trobadors e les Epístoles d’Ovidi, recitar les històries de Lancelot,

de Tristany, del rei Artús e de quants amorosos són estats a llur

temps; argumentar, ofendre, defendre e raonar un fet, saber bé

respondre a aquells qui d’amor les enqueren, haver les galtes ben

plenes e vermelles, e grosses anques e grossos pits.

E per venir a aquesta conclusió, si gros capó s’atroba, cové que

els venga davant, cuit en ast, ab bona salsa. Perdius, faisans, tords,

gallines e alguns pagos, entre setmana és llur vianda comuna, solament

que els mesquins de marits hi puixen bastar; les vedelles de llet,

moltó bé gras e tendre, fina carnsalada e molta altra vianda de pasta,

ab bon formatge e panades de colomins e de polls, han així per fruita

com si eren figues o préssecs. Bé és ver que en llur beure han gran

abstinència mentre que hom ho veu; mas si els girats l’esquena, més que

arena beuran. No pas aigua ne vinagre, mas bona vernaixa (si se’n pot

trobar), malvasia, grec, sirià e tot altre bon vi e ben flairant, del

qual han així clara coneixença, com si tostemps havien navegat, o fet

mercaderia d’aquell. E quan entre elles disputen de bons vins, la final

conclusió de les mellors bevedores és que vi no val res si no parla

llatí, car los altres grossers són.

16 Aprés que elles són bé farcides e plenes, entren-se’n en llurs

cambres, e fenyent-se no ésser ben temprades o que la nit passada, per

moscards qui les han ben enujades e per corcons qui roseguen les

bigues, no han pogut dormir, meten-se nues al llit entre frescs

llençols e dormen entrò que deuen sopar, si doncs no han anat a mirar

juntes o jocs o esposalles o parteres o a deports o a altres coses

semblants. Puis dormiran entrò al sendemà a migjorn. Però bé guardaran

que no vindran dejunes a taula, car adés brous ben espessos per

engreixar (no pas de bou, mas de grosses gallines e a vegades de

tartugues e de caps e peus de moltó), a vegades molts ous ben frescs,

ab fin gingebre e ab bon vi pruent, beuran. Puis tornen dormir, per tal

que sia feta la digestió a l’hora del dinar. E los mesquins de marits

conviden-les a taula d’açò que les deurien llunyar: si ho feïen,

emperò, per tal que tost esclatassen, bé n’obrarien.

Cançons e dances e semblants coses escolten ab gran plaer,

majorment si per amor d’elles seran fetes; e si per altres seran

dictades o cantades, han-ne sobiran fastig, car de totes volrien haver

lo títol.

Quantes e quals cerimònies penses que hagen a servar quan se

lleven del llit? Regla general és que d’hivern o d’estiu no eixiran

entrò són armades de totes peces; e és mester a la serventa que tot

quant elles han a vestir, hoc encara calçar, ab les puces que hi són,

sia posat sobre el llit. Puis, espau e ab gran devoció revesten-se pus

copiosament que el papa quan deu celebrar la missa o santificar la

crisma; e si foc se prenia en llur cambra, no n’eixirien entrò que sien

ben reparades. E parlant ab tu així com ab bon amic, a la veritat e

sens trufa, bé fan e raonablement usen, car si hom les veïa aitals com

ixen del llit, no serien presades un ciuró, e per ventura la humana

generació prendria gran tomb.

17 Lladoncs no em poguí abstenir de riure una gran estona. Puis

diguí:

—Tothom qui seny haja, pot conèixer que gran mal los vols. Tot

quant dessús has dit (bé que no passarà sens resposta tant com en mi

serà) haguera pacientment sofert e creegut per ventura, si no haguesses

dit que no serien preades res si hom les veïa en l’estament que ixen

del llit. Açò verament no és de soferir, car jo he vist lo contrari

d’algunes, qui eren sens comparació pus belles nues que vestides, e

deslligades que ben parades.

—Eren fort poques —dix ell— aqueixes, entre les quals no pot ne

deu ésser comptada aquella que tu coralment ames, sobiranament lloes e

en fas gran festa; car res d’açò que penses que en ella sia, no hi és,

pus cerques que et desengan.

Més amara lladoncs que m’hagués dat vint colps pel cap ab lo bastó

que portava, que com així parlà. E per despler, no li poguí res dir.

—Bé faràs —dix ell— com tot ho sabràs.

Aprés un poc, cobrada vigor, diguí:

—E com? Ha-hi pijor?

—Veuràs-ho —dix ell—, si temps me basta.

—Espatxa’t, doncs, que respondre et vull —diguí jo.

—Aqueixa ídola —dix ell— que tu adores e penses ésser sàvia, tan

bella e tan graciosa, ultra les malediccions dessús per mi dites, de

les quals és entre les altres fembres abundantment dotada, és fort

orada e atrevida, car no pories pensar res possible, que ella no gosàs

assajar, pus li fos plasent, posat que li anàs pena de mort; e ab la

hipocresia de què és farcida, decep tu e los altres que no la coneixen

ne la han molt privada. Hages per clar que l’atreviment e lo poc seny

de Messalina, muller de Claudi (la qual sobre totes quantes a present

me recorden fo atrevida e gosada en assajar tota viltat e follia), no

són res en comparació de l’oradura d’aqueixa.

La bellesa de què la lloes, o pus pròpiament parlant diformitat e

llegesa, te diré quina és en breus paraules e pots-me’n ben creure, car

si en les coses esdevenidores són estat mentre vivia (e són encara)

expert, pensar pots que no són a mi amagades les passades e les

presents, majorment que són espirit, qui en tancar e en obrir l’ull,

vaig d’orient a occident. L’hora que ella ix del llit sembla que ella

haja contínuament habitat en estanys d’aigua o en lloc de pantà: ab la

vista verda e ab la carn crostuda e rascosa, semblant a cuixa d’esturç.

Has-la vista moltes vegades blanca e llisa? Sàpies que ella és negra e

tan aspra que un llaurador hauria prou fet tot l’any que li preservàs

lo camp de romegueres e de canyota. Ella emperò hi dóna tan bon

recapte, que tu no ho coneixs. Mas, qui ignora que la paret fumada

e la cara de les fembres ixen tan blanques e colorades com lo pintor

volrà? Les sues mamelles, quines penses que sien? Cert, blanes e com a

cotó, grans entrò al llombrígol e buides com bossa de pastor. E aprés

que s’ha vestida e ben cordada la camisa, fa-les inflar e estar tan

plenes, rodones e plantades en lo pits, que sembla que així sien nades

o que ella sia joveneta de quinze anys. Mas no és meravella, car si la

pasta fa hom inflar manejant, quant més la carn que és sensible. Molt

mills enganen les fembres los hòmens bestials (quant a la vista) ab

mamelles grans e molles que ab les dures, car aquelles posen en la

manera que volen, e les dures no poden; les quals, si naturalment són

mal compostes, així han estar, que no hi val alguna maestria, o és fort

poca e disposta a ésser lleugerament coneguda. Del ventre, que ha

solcat de llongs e espessos solcs, e de les altres parts del cos e

membres seus amagats, no te’n diria res per ma cortesia. Assats has

d’açò que te n’he dit, e no vull que més ne sàpies, quant és per mi,

car moltes coses són en què cau mills ignorància que ciència.

Graciositat és la darrera cosa de què la lloes. Aitampoc ést

enganat! No entén que pus terrible fembra e mal graciosa visca; però si

en demanes la companya e lo seu veïnat e aquells qui l’han familiar,

concordablement te’n diran que filla és de Dionís tiran o de Sil·la.

Saps per què et par graciosa? Per tal com t’escolta de bon grat e et fa

rialletes e bell acolliment e et dóna entenent que no ama sinó a tu. E

ella seria abans contenta d’una sola orella que d’un amador. Açò no vol

àls dir sinó que menysguarda’t, car verí no es dóna ab àloe, mas ab

sucre. Ara veus què pots esperar d’aquest maleit llinatge femení.

Llunya ta esperança d’ell, e peresca ab sa iniquitat e falsia, que

això mereix.

Llibre IV

Tornar a l'índex de Lo somni

Tornar a l'inici