💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › bernatmetge › losomni › llibre1.gmi captured on 2023-03-20 at 17:23:28. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

-=-=-=-=-=-=-

LLIBRE I

1 Poc temps ha passat que estant en la presó, no per demèrits que

mos perseguidors e envejosos sabessen contra mi (segons que despuis

clarament a llur vergonya s’és demostrat), mas per sola iniquitat que

m’havien, o per ventura per algun secret juí de Déu, un divendres,

entorn mija nit, estudiant en la cambra on jo havia acostumat estar, la

qual és testimoni de les mies cogitacions, me vénc fort gran desig de

dormir, e llevant-me en peus passegé un poc per la dita cambra; mas

sobtat de molta son, covenc-me gitar sobre lo llit, e sobtosament, sens

despullar, adormí’m, no pas en la forma acostumada, mas en aquella que

malalts o famejants solen dormir.

Estant així, a mi aparec, a mon vijares, un hom de mija estatura,

ab reverent cara, vestit de vellut pelós carmesí, sembrat de corones

dobles d’aur, ab un barret vermell en lo cap. E acompanyaven-lo dos

hòmens de gran estatura, la u dels quals era jove, fort bell e tenia

una rota entre les mans; l’altre era molt vell, ab llonga barba e sens

ulls, lo qual tenia un gran bastó en la mà. E entorn de tots los dessús

dits havia molts falcons, astors e cans de diversa natura, qui cridaven

e udolaven fort llejament.

2 E quan haguí ben remirat, especialment lo dessús dit hom de mija

estatura, a mi fo vijares que veés lo rei En Joan d’Aragó, de gloriosa

memòria, que poc temps havia que era passat d’aquesta vida, al qual jo

llongament havia servit. E dubtant qui era, espaordí’m terriblement.

Lladoncs ell me dix:

—Llunya tota paor de tu, car jo són aquell que et penses.

Quan jo l’oí parlar, coneguí’l tantost; puis tremolant diguí:

—Oh senyor! Com sóts vós ací? E no morís l’altre dia?

—No morí —dix ell—, mas lleixí la carn a la sua mare, e retí

l’espirit a Déu, qui el m’havia donat.

—Com l’espirit? —diguí jo—. No puc creure que l’espirit, si res

és, puixa tenir altre camí sinó aquell que la carn té.

—E doncs, què entens —dix ell— que sia jo? No saps que l’altre dia

passé de la vida corporal en què era?

—Oït ho he dir —responguí jo—, mas ara no ho crec, car, si fóssets

mort, no fórets ací; e entén que sóts viu. Mas la gent, o per tal

com ho volria (car totstemps s’alegra de novitats, e especialment de

novella senyoria), o per alguna barateria que vol fer,^ ha mes en fama

que sóts mort.

—La fama —dix ell— és vera que jo he pagat lo deute a natura; e lo

meu espirit és aquest qui parla ab tu.

—Vós, senyor, me podets dir què us plaurà; mas, parlant ab vostra

reverència, jo no creuré que siats mort, car hòmens morts no parlen.

—Ver és —dix ell— que els morts no parlen; mas l’espirit no mor, e

per consegüent no li és impossible parlar.

—No em par —diguí jo— que l’espirit sia res aprés la mort, car

moltes vegades he vist morir hòmens e bèsties e ocells, e no veïa que

espirit ne altra cosa los isqués del cos, per la qual jo pogués

conèixer que carn e espirit fossen dues coses distintes e separades;

mas totstemps he creegut que ço que hom diu espirit e ànima no fos àls

sinó la sang o la calor natural que és en lo cos, que per la

discrepància de les sues quatre humors se mor, així com fa lo foc per

lo vent qui el gita de son lloc, o quan és corromput lo subjecte en què

és, qui s’apaga e d’aquí avant no el veu hom.

3 —Molt ést enganat —dix ell—; apar que no faces diferència entre

espirit e espirit.

—No n’hi faç alguna —diguí jo—, que totes les coses animades veig

morir en una manera.

—No és ver que en una manera muiren —dix ell—, car de tres maneres

d’espirits vidals ha creat nostre senyor Déu: uns que en la creació del

món hagueren començament d’Ell e no són coberts de carn, e aquests són

los àngels; altres, que han novell principi del Creador e són coberts

de carn, mas no moren ab aquella, e aquests són los hòmens; altres, qui

són coberts de carn, e neixen e moren ab aquella, e aquests són los

animals bruts. L’hom és estat creat en lo mig, per tal que fos pus baix

que els àngels e pus alt que les bèsties, e que hagués alguna cosa

comuna ab lo sobirà e ab lo jussà, ço és a saber, immortalitat ab los

àngels e mortalitat de la carn ab les bèsties, entrò que la resurrecció

reparàs la mortalitat.

—Ja us he dit, senyor, que totes les coses animades he vist morir

en una forma, e jamés no viu lo contrari; e per consegüent àls no crec,

majorment quan veig que Salomó, en lo llibre apellat Eclesiastès, fou

de l’opinió en què jo són, dient: «Una és la mort dels hòmens e de les

bèsties, e egual la condició de cascú; així com moren los hòmens, moren

les bèsties e totes coses que espiren, e l’home no ha res més avant que

la bèstia».

—No apar —dix ell— que hages clara coneixença de la intenció del

savi que has al·legat, car ell no dix açò en persona sua, mas dels

impiadosos e infirmants; e així ha plagut a sant Gregori en lo Diàleg,

e a sant Tomàs, Contra los gentils. E apar bé que així sia, car en la

fi del dit Eclesiastès, quaix determenant, hi ajusta: «Tro que sia

tornada la pols en la sua terra, d’on era, e l’espirit retorn a aquell

qui l’ha donat». E aprés un poc, dix: «La fi de les paraules totes,

ensems ojam: tem Déu e serva los seus manaments; a açò fer és creat tot

hom». En les quals paraules apar que Salomó en persona de molts

parlava; puis, dient que l’oïssen tots ensems, exprimí a aquells la

dita sua conclusió vertadera. Noresmenys, bé saps tu que moltes coses

creu hom que no pot veure.

—Ver és —diguí jo—, mas no els tenc per savis aquells qui n’usen.

Ço que veig crec, e del pus no cur.

4 —Digues —respòs ell—: abans que vinguesses en lo món, què eres?

—Ço que seré aprés la mort —diguí jo.

—E què seràs?

—No res

—Doncs, no res eres abans que fosses engenrat?

—Així ho crec —diguí jo.

—E per què ho creus?

—Per tal com cascun jorn veig que la dona, per l’ajustament de

l’hom, se fa prenys, e d’abans no ho era; e puis pareix alguna

creatura, la qual de no ésser ve a ésser.

—Hoc, mas —dix ell— ço que tu has vist en altres no ho has vist en

tu mateix. Emperò, digues-me si et recorda què eres abans que fosses

engenrat.

—A mi —diguí jo— no em recorda ni són cert què era, car no ho viu;

mas ben crec que no era res, car hom són així com los altres e cové que

seguesca llurs petjades.

—Doncs —dix ell—, tu creus ço que no has vist.

—Ver és, senyor, que algunes coses crec que no he vistes. E per ço

que he atorgat, no ho puc negar; e a la veritat, com més hi pens, pus

clar ho veig, car moltes vegades he creegut diverses coses que no es

podien clarament provar. E majorment una cosa fort comuna a totes

gents: si hom demanava a cascun hom qui és estat son pare, ell

nomenaria aquell qui es pensa que ho sia, però no ho sabria certament,

sinó per sola creença.

—Bé està —dix ell— açò: gran plaer és a l’argüint com lo responent

no solament atorga la sua conclusió, ans la prova.

5 Lladoncs l’espaordiment me començà a passar; e dubtant encara en

ço que em deïa, volguí-m’hi acostar per besar-li les mans.

—Tira’t —dix ell—, car aquest cos de què em veus cobert, fantàstic

és e no el pories ne t’és llegut tocar. Aquell al qual tu solies servir

e fer reverència e honor, convertit és en pols.

Dels meus ulls isqueren lladoncs fort espesses llàgremes e del cor

gemecs e sospirs grans; les plagues me refrescaren e tots los meus

ossos cruixiren, e aquella hora fou a mi pus dolorosa que aquella en la

qual sabí que ell havia pagat lo deute a natura.

—No plors —dix ell— ne sies trist, car de remei inútil usaries.

Quant és per mon interès, no et cal plorar, car covinentment estic per

gràcia divinal, e per ésser monarca no volria tornar en lo món, e ja

menys per lo teu plant. Car si a mi has perdut, qui era ton senyor,

tan bo o millor l’has cobrat. Ell te gitarà, a ta honor, de la presó

en què ést e no soferrà que et sia fet tort; car fort és just e virtuós

e coneixerà tost la mala intenció dels teus perseguidors, jatsia que,

per comportar aquells per raó de la sua novella senyoria, no

t’espatxarà tan tost com tu volries e mereixs per justícia. Puis, si el

serveixs, te’n sabrà ben remunerar. Però a tu no te’n cal fer grans

noves, car bé el coneixs.

—Senyor —diguí jo—, ver és, e aital esperança he jo en ell; mas a

present no en veig venir les mars.

6 —Oh! —dix ell—, comuna malaltia és dels hòmens que ço que molt

desigen no creen que jamés los venga, o si els ve, és tard a llur

parer.

—Ab que vinga qualque dia, senyor —diguí jo—, bé en seré content,

car prou se fa tost ço que bé es fa. Quant és a present, d’açò no cur

molt; ço que a nostre senyor Déu plaurà e a ell, serà plasent a mi.

Solament, senyor, si no us és enuig, vos suplic que em vullats dir què

és espirit e que em donets a entendre la sua immortalitat, si

possible és, car en gran congúixa estic de saber-ho, per tal com no ho

puix entendre; e vós havets-me dit que l’havets retut a Déu. E

segueix-se, per consegüent, que espirit sia alguna cosa immortal.

—La tua conclusió —dix ell— és vera. E no em meravell si no ho

pots entendre, car tu no hi vols primament especular. No és cosa en lo

món, per fàcil que sia, qui no torn difícil o quaix impossible al no

volent fer aquella.

—Jo, senyor, de bon grat ho faria, mas lo meu grosser enginy no és

suficient a comprendre tan alta matèria sens ajuda vostra.

7 —Ara, doncs —dix ell—, atén diligentment a açò que et diré. Molts

doctors de l’Esgleia de Déu, filòsofs, poetes e altres escients e

devots hòmens tractants d’aquesta matèria, han fet llur poder de donar

a entendre als hòmens del món, així de paraula com ab escriptura, què

és espirit o ànima, car en lo cos humanal una mateixa cosa són. Mas

segons la diversitat dels oficis que la dita ànima exerceix, és en

moltes maneres nomenada. Car vivificant lo cos és apellada ànima; e,

volent, coratge; sabent, pensa; remembrant, memòria; justament

judicant, raó; e inspirant, espirit. Emperò la sua essència una sola és

e simple. E entenents-ho molt mills que no ho saberen dir, no ho han

pogut perfetament explicar; ne jo, dementre que sia cobert d’aquesta

vestedura que em veus portar, no t’hi poria molt més dir que ells han

dit; car entrò que sia passat lo temps per nostre Senyor a ma

penitència ordonat, obligat són en partida als defalliments d’aquells,

no molt menys que si encara era ajustat a la carn. Una cosa tan

solament hi puix enadir: que et dic certament, per ço com ho veig en

mi mateix, que ço que els doctors de l’Esgleia de Déu han sabut per

revelació divinal e per relació de molts ressuscitats e dit de l’ànima

racional és ver; e molts filòsofs e poetes se són acostats assats a la

veritat en quant humanal enginy ho pot comprendre.

—Senyor —diguí jo—, aitant ne sé com ne sabia. No veig que d’àls

sia crescut mon saber a present, sinó de vostre testimoni.

—No és poc —dix ell— en tan dubtós fet haver testimoni que sens

altre mijà depòs de certa ciència; majorment que els altres concordants

ab ell sien majors de tota excepció e irrepel·libles.

—Sia vostra mercè, doncs, senyor, que em digats què n’han escrit

los dits doctors, e vós què en sentits, per tal que mills ne romanga

instruït.

8 Lladoncs ell baixà los ulls e, ab cara quaix irada, dix:

—A mi cové dir ço que et farà poc fruit, car aitampoc ho

entendràs; emperò valrà’t ço que porà. Entre los antics filòsofs fo

gran qüestió què era l’ànima. E dix Nasica que el cor; Empèdocles, la

sang; altres digueren que una part del cervell tenia lo principat de

l’ànima; altres, que el lloc e cadira de l’ànima eren en lo cor;

altres, en lo cervell; Zenó dix que l’ànima era foc; Aristoxen,

harmonia de sons; Xenòcrates, nombre; Plató fenyé triplicitat en

l’ànima, lo principat de la qual, ço és la raó, posà en lo cap, e les

dues parts, ço és ira e cupiditat, volgué separar, posant ira en los

pits e cupiditat dejús les entràmenes; Dicearc dix que l’ànima no era

res, e que vanament deïa hom ‘animals’ e ‘coses animades’; Galè dix que

l’ànima era complexió; altres, que era cos; Aristòtil, que aprés de

Plató s’acostà més a la veritat que els dessús nomenats, dix que era

‘endelecheia’, vocable grec que vol dir ‘continuat moviment e

perdurable’. E cascú dels dessús dits s’esforçà a provar la sua opinió

com mills pogué.

Emperò los doctors de l’Esgleia de Déu, los quals molt

profundament e bé hi han vist, afermen, jatsia que en diverses maneres

ho diguen, que l’ànima de l’hom és creada per Déu substància espiritual

pròpia, vivificadora del seu cos, racional e immortal e en ben e en mal

convertible. E sàpies certament que així és; emperò, per tal que mills

ho entenes, declarar-t’ho he breument.

L’ànima ésser creada per Déu, alcú que raó haja no ho ignora; car

tota cosa qui ha existència, o és creador o és creatura. Mas alguna

creatura no pot ésser substància creadora, car tota cosa qui ha haver

substància cové que l’haja de Déu, puis no la pot donar a altres, car

per ço l’ha reebuda tan solament que l’haja per si, car en altra manera

seria creadora. Resta, doncs, atorgar que nostre senyor Déu l’haja

creada, qui evidentment pot crear coses mortals e immortals.

Que l’ànima sia substància espiritual, qui ho pot negar? Totes

coses corporals per tres línees són contengudes, ço és, longitud,

latitud e profunditat, les quals no es pot provar que sien en l’ànima,

que, jatsia que mentre és acompanyada al cos sia agreujada per lo

càrrec d’aquell, les opinions de les coses ab curiosa sol·licitud

entén, les coses celestials profundament pensa, les naturals ab subtil

indagació cerca, e del seu Creador grans coses desija saber. E si era

corporal, ab les sues cogitacions les coses espirituals no veuria.

Que sia pròpia substància clar és, com algun altre espirit no

reeba carn que es dolga o s’alegre de les sues passions, qui són: amor,

oi, desig, abominació, delectació, tristor, esperança, desesperació,

temor, audàcia, ira e mansuetud.

9 Vivificadora és del seu cos, car encontinent que li és donada, ama

de gran amor lo seu càrcer; ama-lo per tal com no pot ésser franca.

Turmentada és fortment per ses dolors; dubta la mort e no pot morir,

segons que per avant veuràs. E així és temerosa del cas del seu cos per

tal que més per ell sia sostenguda. E ella ab los ulls del cos

s’adelita en veure belles coses, ab les orelles oir melodia, ab lo nas

sentir odors plasents, ab lo gust bones sabors, ab lo tocament

coses molles, dures, aspres e llises tocar. E jatsia ella

d’aquestes coses no ús ne se’n sostenga, emperò, com li són llevades,

ha d’açò gran tristor desijant aquelles, no així com a profitoses ne

plasents a ella naturalment, mas al cos seu, e a vegades per

complaure-li peca. La vida, doncs, del cos és presència de l’ànima per

ell rebuda, e la mort és departiment d’aquella, la qual, vivent lo cos,

és tota en les sues parts, e en un lloc no és menor que en altre. Bé,

però, és veritat que en algun lloc s’ha pus ardentment e en altre pus

flacament; però en cascun lloc del cos s’estén e li dóna vidal força e

nodriment competent, e no pot eixir del cos com se vol, ni romanir-hi

com lo seu Creador la’n mana eixir. Quan a ella és manat estar, totes

les portes li són tancades; puis obren-se com li és manat lo contrari.

E pots-ho veure cascun jorn, car molts hòmens seran terriblement

nafrats e no morran; altres, per fort lleugeres ocasions, retran

l’espirit.

Racional és: no em pens que algú hi dubte quan veu que tracta

coses divinals, sap les humanals, aprèn moltes arts e nobles

disciplines e per raó tots los animals sobrepuja; donat és a ella

comprendre les cogitacions e ab la llengua exprimir aquelles. Ella,

posada en lo cos, veu moltes coses, e quaix per tot lloc s’estén e del

cos no es departeix. Mou-se, e en si mateixa, així com en un gran espai

corrent, discorre e presenta a si ço que ab la sua cogitació veu. E

dotada de raó, ha trobades diverses figures de lletres, utilitat de

diverses arts e disciplines, ha cinyides ciutats de mur, los fruits de

la terra ha millorats ab indústria, discorre les terres e la

mar, forada grans muntanyes, fabrica ports a utilitat dels navigants, e

ha ornada la terra ab bells edificis. Doncs, qui pot dubtar de la

sua raó, com il·luminada per lo seu Creador, fa ésser vistes coses tan

meravelloses fetes per art?

Immortal és, encara més, l’ànima racional, e no em pens que hi

dubtes.

10 —Com no dubtar! —diguí jo—. En provar-ho serà la maestria.

—E com! —dix ell—. No és assats provat en mi, que visc sens cos?

—Per ma fe, senyor, bé em tenits per ignorant, que us pensets que

jo creega fermament que vós siats ànima o espirit.

—E com! —dix ell—. No atorgues ésser espirit?

—Sí atorg, mas no que visca sens cos, així com lo cos no viu sens

ell; car, senyor, per molt que hajats dit, no m’havets provat, a mon

juí, per raons necessàries, sinó ab persuasions mesclades ab fe, que

l’espirit de l’hom sia immortal, ne veig coses evidents per què ho deja

creure.

—E qui et daria raons necessàries —dix ell— a provar les coses

invisibles, e majorment que tu hi volguesses malignar? Si et recorda,

ja m’has atorgat que moltes coses ha hom a creure que no veu.

—Ver és, senyor. Mas, què faré? Creure tot ço que hom me dirà?

—No pas, mas deus creure ço que la major part de la gent diu e

creu, e majorment pus s’acost molt a raó, car en cascuna cosa

l’atorgament de totes les gents virtut e força ha de llei de natura.

—Aparellat són de creure, senyor, si em provats que la major part

de la gent sia de vostra opinió.

11 Lladoncs ell esclarí un poc la cara, e dix:

—Ab autoritats primerament de gentils, jueus, cristians e

sarraïns, puis ab raons e demostracions, te provaré tant com possible

serà (car matèria difícil a plenerament provar tenim entre mans,

majorment que l’adversari no vulla atorgar ço a què raonablement és

tengut), que l’ànima racional viu sens cos e és immortal.

—Gran plaer n’hauré, senyor. Mas si em volíets fer tanta

gràcia que de les raons e demostracions usàssets primerament, molt pus

plasent me seria.

—Ja t’entén —dix ell—; tu dubtes en aquelles, e desijant-les tost

oir, vols dir que d’autoritats prou n’has llestes. E no t’hi contradic.

Però jo te’n diré de tals que tu per ventura ignores. E plau-me ço que

demanes; mas si raó dic atorga-la’m.

—Així com vós, senyor, manarets.

—Ara, doncs, atén diligentment, e dir-te’n he algunes que els

maestres de les lletres seculars, e altres que els teòlegs vertaders

han posades.

No és res en natura que record les coses passades e preveja les

esdevenidores e puixa abraçar les presents (les quals coses són

soles divinals), sinó l’ànima racional; ne es pot trobar que puixa

pervenir sinó de Déu, així que tot ço que sent, que sap e que viu,

ressemblant és a Déu. Com l’ànima racional, doncs, senta, sàpia e

visca, segueix-se que és semblant a Déu, e per consegüent immortal.

Més encara, tota substància intel·lectual, per tal com és separada

e no dependent del cos, és incorruptible. Mas l’ànima racional és

substància intel·lectual; cové, doncs, que sia incorruptible. Plus

avant, totes les coses simples e sens composició, així com Déu, àngel e

semblants, són immortals, car són privades de contrarietat, que és

causa de corrupció, la qual no pot ésser sinó en coses compostes. Mas

l’ànima racional és simple naturalment e sens composició, car de no res

la creà Déu; doncs, és immortal.

12 Encara més, alguna forma no es corromp sinó per acció de son

contrari o per corrupció de son subjecte o per defalliments de la sua

causa. Per acció de son contrari, així com per la calor, que es

destroveix per acció de fredor; per corrupció de son subjecte, així com

destrovit l’ull, se destroveix la virtut visiva; per defalliment de la

sua causa, així com la claredat de l’àer, que cessa defallint la

presència del sol, que era causa d’aquell. Mas l’anima humanal no es

pot corrompre per acció de son contrari, car alguna cosa no és a ella

contrària, com per l’enteniment possible ella sia coneixedora e

receptiva de tots los contraris; semblantment, ne per corrupció del seu

subjecte, com ella sia forma no dependent del cos, segons son ésser; ne

per defalliment de la sua causa, car no pot haver alguna causa sinó

eternal. En alguna manera, doncs, no es pot corrompre, e per consegüent

és immortal.

Noresmenys, si l’ànima se corromp per la corrupció del cos, cové

que el seu ésser sia debilitat per debilitació d’aquell. Si, emperò,

alguna virtut de l’ànima és debilitada, debilitat lo cos, açò no ve

sinó per accident, en quant, ço és a saber, la virtut de l’ànima

freitura d’orgue corporal; així com la vista és debilitada, debilitat

l’orgue, però per accident. E apar per la raó següent: car si a aquella

virtut venia per si alguna debilitació, nulltemps se restauraria

reparat l’orgue, e veem, però, que per molt que la virtut visiva sia

vista debilitada, si l’orgue és reparat, la virtut visiva és

restaurada. Com, doncs, l’enteniment sia virtut de l’ànima, que no

freitura d’orgue, segons que dessús apar, ell no es debilita per si, ni

per accident, per vellesa o per altra qualsevol debilitació del cos.

Si, però, en l’operació de l’enteniment esdevé fatigació o empatxament

per infirmitat del cos, açò no ve per debilitació de l’enteniment, mas

de les forces de les quals aquell freitura, ço és a saber de les

virtuts imaginativa, memorativa e cogitativa. Apar, doncs, que

l’enteniment és incorruptible, e per consegüent l’ànima humanal, que és

substància intel·lectiva.

13 Més avant, tota cosa que per si mateixa se mou és eternal, car

nulltemps se desempara de si, e per consegüent no cessa de moure, car

en altra manera morria, com vida no puixa ésser sens moviment, e a

totes coses que són mogudes aquella és la font e principi de moure. E

saps bé que el principi no ha naiximent, car d’ell ixen totes coses, e

d’alguna no pot néixer, ne seria principi, si d’altre era engendrat; lo

qual, si jamés no nasc, aitampoc pot morir, car, mort lo principi, ne

ell naixeria d’altre ne de si crearia. Així que necessari és que del

principi nasquen totes coses e que principi de moviment sia, per ço com

per si mateix se mou. E aquella cosa no pot néixer ni morir, o és

necessari que tota creatura ces de moure e que no aconseguesca alguna

força, per la qual primerament empesa, sia moguda. Com, doncs, sia clar

aquella cosa ésser eternal que mou si mateixa, qui és qui puixa negar

aquesta natura aital ésser donada a l’ànima racional, que sent ésser

moguda per força sua e no per estranya, e no perpensa que es puixa

esdevenir que jamés sia desemparada de si mateixa?

Més encara, l’ànima racional és creada a fi que tostemps entena,

am e record Déu; e si era mortal no faria sempiternalment ço per què

seria creada. Doncs, segueix-se que és immortal. Més, cascun jorn veus

que molt hom de bona vida sofer pobrea, malalties, pèrdues e grans

persecucions e mor en aquelles; e molt hom de mala vida és prosperat

així com vol e jamés no sofer adversitat. Si l’ànima d’aitals moria ab

lo cos, Déu seria fort injust, car no retribuiria a cascú ço que

mereix. Com sia, doncs, necessari que la justícia de Déu s’exercesca,

cové que l’ànima racional visca aprés la mort corporal, e que qualque

temps haja premi o punició d’açò que merescut haurà. Si, doncs, vivent

lo cos, no l’ha, necessari és que aprés mort d’aquell l’haja; o hauries

a atorgar que Déu és injust, la qual cosa és impossible e lluny de la

comuna opinió dels hòmens. Vols a açò res dir, o què et va per lo cor?

14 —Senyor, no us vull àls dir a present, sinó que us atorg que molta

bona persuasió m’havets feta, emperò algunes n’hi ha, que, a mon juí,

sens fe no concloen tan necessàriament que hom no hi pogués

raonablement contradir. A la veritat, senyor, les cinc darreres

m’aparen molt pus fundades que les altres e fort raonables e exemptes

de tota contradicció. E és-me vijares que aquella qui comença que tota

cosa que per si mateixa se mou és eternal, haja posada Ciceró en lo seu

Tusculà.

—Ver és —dix ell—, e ja abans l’havia posada ell mateix en lo setè

llibre De republica, e molt abans l’havia dita Plató al Fedre. Si res

saps que poguesses dir a les altres raons, digues-ho.

—Moltes coses, senyor, hi poria dir, mas ben conec que a la fi en

arena hauria llaurat. Fe m’hi indueix a creure, posat que algun

escrúpol de dubitació m’hi acórrega. Jo són content. Anem avant,

senyor, si vostra mercè serà, e vullats-me dir les autoritats que

m’havets ofertes.

—Plau-me —dix ell—. Mas, què farem, que no hi poràs raonablement

contrastar? E segons que veig, gran delit hi trobes.

—Delit —diguí jo—, senyor, parlant ab vostra reverència, no l’hi

trob. Mas disputant e ruminant bé les coses pervé hom mills a vera

coneixença d’aquelles.

15 —Ver és —dix ell—. E pus de tal intenció és, obre les orelles, e si

algun dubte t’hi acorre, digues ço que et vulles.

Job, que testificant nostre senyor Déu, no havia par en la terra,

dix: «Infern és la mia casa e en tenebres he parat lo meu llit».

Emperò, un poc aprés, presa per ell esperança de deslliurament, hi

ajustà: «Car jo sé que el meu redemptor viu, e en lo darrer dia

ressuscitaré de la terra, e altra vegada seré vestit de la mia pell, e

en la mia carn veuré Déu, salvador meu». Si aquesta esperança havia

Job, no creïa que la sua ànima fos mortal.

—Senyor, vós m’havets dit que començaríets als gentils, e veig que

havets començat als jueus. Suplic-vos que em digats si ho fets per

oblit o de certa ciència.

—Jo començ —dix ell— allà on deig, car Job no fou jueu, ans fou

ben gentil; bé és veritat que fou del llinatge d’Esaú. E he’l posat

primer per tal com entre los gentils fo lo millor e es pres a profetar

profundament e clara de Jesucrist, qui puis vénc per reembre los jueus

e los gentils. Veges, doncs, si mereix principat entre els seus.

—Verament, senyor, bé el mereix. Mas tro ací tostemps fui

d’intenció que fos estat jueu, per tal com en lo Vell Testament és haüt

en fort gran reputació, e veig que profetà clarament la resurrecció

dels cossos humanals.

—E ara has tu a saber —dix ell— que gentils hagen profetat? E què

et par de Barlaam, Sibil·la Eritrea, de Virgili e Ovidi? Decebut eres.

Anem avant.

16 Enni, poeta fort antic e dignament famós, dix que molts savis

hòmens antics, los quals apellaven ‘castos’, deïen que quan lo cos de

l’hom moria, l’ànima romania. Entre les altres coses que els induïen a

creure açò era una, ço és, quan veïen que els hòmens de gran enginy

havien ordonat lo dret pontifical e les cerimònies de les sepultures; e

ab tan gran cura no les hagueren observades si en llurs penses no

haguessen per clar que la mort no destroveix l’ànima, sinó lo cos tan

solament, e que la mort no era altra cosa sinó traspassament e mudament

de vida, la qual era camí de pujar al cel als hòmens e a les dones de

vida virtuosa. E per aquesta opinió, la qual seguiren los romans

gentils, fou per molts creegut que Ròmul, Hèrcules, Líber, Càstor e

Pòl·lux e molts altres se n’eren pujats al cel aprés llur mort.

Tul·li, en la primera disputació del seu Tusculà, diu que aprés

que l’hom és mort, los seus amics no el ploren per tal que es pensen

que no sia res, mas per ço com lo veen destituït e privat dels béns

temporals; car si aqueixa opinió no era, no el ploraria algú. E açò ens

dóna a sentir natura sens alguna raó o doctrina. Molt gran argument és

natura jutjar tan grans coses de la immortalitat de l’ànima, com tothom

ha tan gran cura de les coses esdevenidores aprés sa mort.

L’hom sovent planta arbres dels quals no espera haver fruit. Lo

savi ordona lleis e estituts. Què et penses àls que signific procreació

d’infants, propagació de nom, adopció de fills, diligència de fer

testaments, edificació de sepultures, sinó cogitar encara les coses

esdevenidores aprés la mort?

No és millor natura en lo llinatge dels hòmens que d’aquells qui

imaginen que són nats per ajudar, defendre e conservar los altres; ne

puix creure per res que tan notable hom per la cosa pública se fos

donat a mort, si pensàs que el seu nom finís ab la vida, ne que jamés

algú, sens gran esperança d’immortalitat, exposàs a mort lo seu cos per

la pàtria. Ne sé com s’acosta a les penses dels hòmens una

prenosticació o devinació dels segles esdevenidors, e majorment en los

grans enginys e alts coratges. La qual cosa tolta, qui seria tan foll

que incessantment visqués en treballs e perills grans, així com fan los

prínceps terrenals? E què em diràs del poetes e dels subtils mecànics?

No volen ésser ennobleïts aprés la mort? E los filòsofs, en los llibres

que escriuen, no hi meten llurs noms per haver-ne glòria? Cert, sí ha

fet la major part d’ells.

Doncs, si l’atorgament de tots és veu de natura, e cascuns

atorguen ésser alguna cosa que a ells pertanga aprés llur mort, aitambé

ho devem atorgar. Tots los hòmens han opinió que Déu és, e coneixen-ho

naturalment, e de semblant coneixença e opinió són de la immortalitat

de l’ànima. E doncs, creegam que així és, e no ens llunyem del comú

atorgament d’aquells.

Ferecides, fort antic filòsof de Síria, dix primerament que

les ànimes eren sempiternals; e aquesta opinió seguí Pitàgores,

deixeble seu, lo qual era de tan gran autoritat, que altres sinó ell e

sos deixebles per llong espai de temps no foren tenguts ne reputats per

savis. Plató vénc en Itàlia, on florien lladoncs los deixebles de

Pitàgores, per tal que els veés e aprengués d’ells; e la primera cosa

que sentí fo la immortalitat de les ànimes, la qual cosa no solament

atorgà ans hi donà raons per què aparia que devien ésser immortals, de

les quals n’has oïdes algunes dessús. Aristòtil tenc expressament,

segons que dessús he dit, les ànimes ésser immortals; Diògenes creegué

fermament e dix que les ànimes eren immortals, e se’n pujaven al cel,

si estant en lo cos havien virtuosament obrat.

17 Leli, aprés que sabé la mort de Publi Escipió Africà, cordial amic

seu, dix a Escèvola: «Si jo negava que em dolgués la mort d’Escipió

mentiria, car greu m’és que sia destituït de tal amic, lo qual segons

que crec, no serà, e segons que puc afirmar, no fou aital en lo món.

Mas no freitur de consolació; jo mateix m’aconsol, e majorment d’un

remei: que són cert que en mi no és aquella error que en molts és, que

turmenten si mateixs per la mort de llurs amics, creents que llurs

ànimes sien mortes ab lo cos o que sien damnades. No pens que mal sia

esdevengut a Escipió, car virtuosament ha viscut; a mi és vengut, si

esdevengut és. Ésser greument torbat per son propri damnatge no és

d’amic, mas d’amant si mateix». En les quals paraules pots conèixer què

sentia de la immortalitat de les ànimes.

Aquesta mateixa opinió havia haüda lo dit Escipió, qui per tres

jorns abans que morís disputà molt sobre lo bon regiment de la cosa

pública, de la qual disputació fou la darrera part de la immortalitat

de les ànimes. E dix aquelles coses que son pare, Publi Escipió, li

havia dit sobre la dita immortalitat, quan aprés sa mort li era

aparegut en lo somni que féu, lo qual recita Tul·li en lo llibre De

republica, e Petrarca semblantment en l’Africa; l’exposició del qual,

si et recorda, feta per Macrobi, te prestí en Mallorca, e la’t fiu

diligentment estudiar, per tal que jo e tu ne poguéssem a vegades

conferir.

—Ver és, senyor —diguí jo—. Anem avant, si vostra mercè serà, car

assats me recorda e no us hi cal tenir temps.

—Sòcrates —dix ell—, aprés que fou condemnat a mort, per tal com

no creïa pluralitat de déus, lo darrer jorn de sa vida dix moltes

provants la immortalitat de l’ànima; e com tengués en la mà lo verí

que devia beure, dix que no li era vijares que morís, mas que se’n

pujàs al cel. Car dues carreres eren aparellades a les ànimes que

eixien del cos: l’una era de privació del consell dels déus, e açò era

quan havia viscut lo cos viciosament e havia violat la cosa pública e

comès molts fraus; e l’altra era de retornament als déus, d’on era

venguda, e açò quan havia viscut lo cos castament e, llunyant-se de

vicis, havia ressemblat a la vida dels déus.

Cató volent esquivar les mans de Cèsar aprés la mort de Pompeu, se

matà a Útica; però, havent per clar que les ànimes eren immortals,

abans que proceís a matar-se lligí lo llibre de Plató sobre la

immortalitat de l’ànima, per tal que ab plaer morís e hagués major

fortitud en son coratge. Valeri Màxim dix en diversos llocs e creegué

la dita immortalitat; però bé ho saps tu, qui l’has assats familiar.

18 —Ver és, senyor, que dit ho ha, mas no em dóna vijares que així ho

creegués ell.

—Com no? E què t’hi indueix?

—Ço que dix dels francesos —diguí jo—, que creents que les ànimes

no morissen, prestaven pecúnia ab condició que hom la los retés en

infern; e que diguera que orats eren sinó per tal com creïen ço que

Pitàgores havia creegut sobre la dita immortalitat.

—No m’és semblant —dix ell— que per haver dit aqueixes paraules

creegués ell lo contrari, ne ho diu a aquella fi que tu et penses. Bé

és ver que ell, veent que difícil cosa és provar la immortalitat dessús

dita, dix que si Pitàgores no ho hagués dit, tots los afermants la dita

opinió tengra per orats, per tal com és cosa que no es pot visiblement

provar, e alguns ineptes creen-ne lo contrari. Mas no diu pas que no ho

creega, car en molts llocs de son llibre veig que tracta de la dita

immortalitat. E no et recorda si dix de Juli Cèsar que aquells qui

l’havien mort, volent-lo llunyar del nombre dels hòmens, l’havien

ajustat al consell dels déus? E no dix de Càstor e Pòl·lux que aprés

llur mort se combateren algunes vegades ab la part del romans contra

llurs enemics? Si ell creegués que les ànimes morissen ab lo cos, no

haguera dit açò.

Marc Cató dix a Escipió e a Leli: «No puc creure que vostres

pares, los quals foren mentre visqueren hòmens fort insignes e grans

amics meus, sien morts; ans viuen en aquella vida que solament se deu

vida apellar. Car mentre som enclosos en los cossos, a necessària

servitud som donats, per tal com l’ànima és celestial e, així com a

gitada del cel en terra, és molt opremuda mentre és ab lo cos. Mas

hajats per clar los déus immortals haver escampades les ànimes en los

cossos humanals per tal que fos qui defenés les terres e contemplàs les

ordes de les coses celestials e els ressemblàs en la manera de vida e

en la constància. E no tan solament raó e disputació m’empeny a creure

açò, mas la noblesa e autoritat dels sobirans filòsofs qui açò han dit,

e especialment de Pitàgores e de sos deixebles, qui tengueren que les

ànimes eren divinals e immortals».

De Virgili, Sèneca, Ovidi, Horaci, Lucà, Estaci, Juvenal e molts

altres poetes te diria ço que n’han escrit, mas tu has aquells tan

familiars, que no seria àls sinó empènyer ab la mà la nau quan ha bon

vent.

19 Pus t’he dit les autoritats e dits dels gentils qui a present

me són ocorreguts e seran, a mon juí, a tu de major utilitat, temps és

que et diga algunes dels jueus sobre la immortalitat dessús dita.

Moisès, dient ab espirit de profecia la creació del món, testifica que

nostre senyor Déu dix: «Façam home a image e semblança nostra», e així

fou fet. Si doncs a image e semblança sua lo féu, qui gosarà dir que el

faés mortal? No podem dir que ho digués del cos, lo qual veem que mor;

covenia, doncs, que ho digués de l’ànima tan solament; en altra manera,

la divinal paraula fóra lluny de veritat, car en alguna forma no

poguera ésser image o semblança sua si no fos immortal així com Ell,

qui eternalment viu, totes coses conté, totes coses dispon. E pus

immortal és sens tot dubte, poderós és a fer (e fa de fet) coses

immortals. E si atens bé a la creació del món, no trobaràs que sinó de

l’hom nostre senyor Déu digués ‘façam’, car en totes les altres coses

dix ‘sia fet’. E pots pensar com ab deliberació de la santa Trinitat ho

feu, que dignitat li donà major que a les altres coses que havia

creades.

Jacob, aprés que li hagueren dit sos fills que bèsties feres

havien mort son fill Josep, dix: «Davallaré en infern plorant mon

fill». Si en infern devia plorar, aparia que era sa intenció que les

ànimes fossen immortals. Saül dix a una fembra pitonissa que li faés

ressuscitar Samuel, qui era mort; e així fou fet, e parlà ab ell. Lo

qual Samuel li dix que l’endemà morria ab sos fills e seria ab ell;

puis seguí’s així com li havia dit. Alguns, emperò, afermen que no li

aparec l’ànima de Samuel, mas un diable ab forma sua; altres dien que

sí féu. Sia què es vulla, la santa Escriptura diu que Samuel li aparec.

La història és llargament contenguda en lo Primer Llibre dels Reis,

vers la fi; dic-la’t superficialment; en aquella poràs veure si les

ànimes viuen aprés la mort corporal. Elies féu ressuscitar un fadrí

mort, a precs de la mare d’aquell, qui molt lo plorava, segons que

testifica lo Terç Llibre dels Reis; e dien los jueus que aquest fadrí

fou Jonàs profeta.

Per virtut dels ossos d’Eliseu, mort e soterrat, ressuscità e es

llevà en peus un hom que lladres havien mort e gitat en lo sepulcre del

dit Eliseu, encontinent que hagué tocat los ossos d’aquell, si lo Quart

Llibre dels Reis diu veritat. Considera, doncs, si les ànimes d’aquests

moriren ab la carn.

David, sobirà profeta, sabent clarament la dita immortalitat, dix:

«Senyor, no jaquesques la mia ànima en infern»; e en altre lloc:

«Nostre senyor Déu reembrà la mia ànima de la mà d’infern, com haurà

reebut mi»; e plus avant: «Senyor, tu has delliurada la mia ànima

d’infern e has salvat mi dels davallants al llac»; e en altre lloc:

«Tu, Senyor, has coneguda la mia resurrecció». Salomó, fill seu, ja

t’he dit dessús què en dix a la fi de l’Eclesiastès: que l’espirit

tornarà a Déu, qui ha donat aquell. Ezequies dix aprés que fou

delliurat de la malaltia en què cuidava morir: «Jo he dit: en lo mig

dels meus dies iré a les portes d’infern»; e puis continuant: «Tu,

emperò, Senyor, has delliurada la mia ànima que no perís». Daniel,

profetant, ha denunciat que el gran príncep Miquel se llevarà e molts

d’aquells qui dormen en la pols de la terra se despertaran; dels quals

los uns iran a vida eternal e altres a perpetual escarn. Sofonies dix:

«Poble meu, espera, diu nostre Senyor Déu, en lo dia de la

resurrecció». Qui pot, doncs, afermar que l’ànima racional puixa morir?

20 —Senyor, si no us torna a enuig —diguí jo—, gran plaer hauria que

dels dits e autoritats dels jueus haguéssem assats a present, e que

proceíssets als dits dels cristians, segons que m’havets promès.

—No solament ab plaer, mas ab gran cupiditat —dix ell— faré ço que

desiges. Jesucrist, salvador nostre, segons que testifica l’evangelical

veritat, dix als seus e deixebles que lo pobre apellat Llàtzer morí e

fou portat per àngels al si d’Abraham; e lo ric semblantment morí, e fo

soterrat en infern e turmentat en gran flama de foc. En altre lloc dix

als seus deixebles: «No vullats tembre aquells que maten lo cos e

no poden matar l’ànima, mas temets aquell qui l’ànima e lo cos pot

destruir en infern». Parlant encara del dia del judici universal, dix

que los mals irien a turments e los bons a vida eternal. Pensar pots,

doncs, si les ànimes són immortals. Si altre testimoni no fos estat en

lo món, a plena prova deguera bastar. Mas per tal que no puixes dir que

a famejar t’havia convidat, vull-te sadollar.

Tots los apòstols e evangelistes confessen e testifiquen, e sobre

aquesta conclusió molts d’ells e altres innumerables sants hòmens se

són lleixats cruelment matar, que Jesucrist féu ressuscitar Llàtzer e

alguns altres morts; e que el jorn de la sua santa passió molts cossos

de sants hòmens ressuscitaren; e que el terç jorn aprés la sua passió

ressuscità e conversà algunes vegades ab los apòstols entrò al dia de

la sua ascensió; e que el dia del general judici vendrà jutjar cascú

segons que mereixerà; e que tots aquells qui baptisme hauran reebut e

complit sos manaments, viuran en paradís, e los malvats iran en infern

eternalment. Qui pot dir, doncs, que les ànimes puixen venir a no

ésser?

Si d’açò no és content, record-te què n’has llest en les gestes

dels sants, en les vides e col·lacions dels pares, en los llibres que

han fet los quatre doctors de l’Esgleia de Déu e altres sants hòmens,

qui no solament per raons evidents e autoritats ho han creegut, mas per

revelació divinal, e alguns per experiència ho han sabut, segons que

dessús és dit. E veuràs que tots van a un terme, jatsia per diverses

camins. Si no et recorda, digues-ho, e reduir-t’ho he a memòria.

21 —Senyor, no us cal treballar; bé em recorda, e són content de tot

ço que m’havets dit. E a la veritat, no és hom en lo món qui de raó

vulla usar així com deu, qui necessàriament no haja a atorgar, atès tot

ço que m’havets dit, que les ànimes sien immortals. E així ho crec

fermament, e ab aquesta opinió vull morir.

—Com opinió? —dix ell—; ans és ciència certa, car opinió no és àls

sinó rumor o fama o vent popular, e tostemps pressuposa cosa dubtosa.

—Haja nom, doncs, senyor, ciència certa. No em recordava ben la

virtut del vocable.

—Encara resta —dix ell— que diga què creen los sarraïns sobre la

dita immortalitat, e los dits e autoritats que han.

—Sia vostra mercè, senyor, que no n’hajats afany, car bé ho sé. Si

us recorda, vós me prestàs algunes de vegades l’Alcorà, e estudié-lo bé

e diligentment.

—E doncs —dix ell—, què te’n par?

—Tot mal —diguí jo—, car innumerables errors e bestialitats hi ha.

—Hoc, mas expressament hi és contengut —dix ell— que los moros de

Déu, aprés llur mort, iran en paradís, en lo qual trobaran rius d’aigua

clara e neta e de llet, la sabor de la qual no es mudarà, e de vi fort

delitable als bevents, e de mel colada. E en altre lloc del dit Alcorà,

on és descrit paradís, és contengut que aquí haurà fonts, fruits,

mullers, tapits de seda, e moltes poncelles ab les quals los moros de

Déu jauran; e que aprés que les hauran desponcellades, elles cobraran

llur virginitat.

—Ver és, senyor. E tant com jo puc conèixer, aquell enganador

Mahoma així volia que ho creeguessen los seus secaços, mas no puix

pensar que ell ho creegués així com ho deïa, car no haguera fet perdre

tanta gent com se tirà, si esperàs viure aprés la mort corporal. La sua

doctrina és favorable e disposta a luxúria e a altres delits carnals, e

per ço com no és fundada en raó e bons costums, no pens que tant hagués

durat, sinó per tal com és feta en favor de les fembres, lo costum de

les quals és tirar los hòmens, e especialment efeminats, a aquell angle

que desigen; e per nostres pecats encara, e gran fredor que havem en lo

cor de mantenir veritat e morir per la religió cristiana.

22 —Així és —dix ell— com tu dius. Lleixem estar açò, car declarar-te

vull lo restant de la definició de l’ànima, segons que t’he promès, ço

és, que l’ànima és en ben e mal convertible.

—Bé em plaurà, senyor, oir-ho, jatsia per experiència ne veja gran

partida cascun jorn.

—Sovent s’esdevé —dix ell— que els hòmens per goig s’exalcen, e

per tristor se lleixen decaure; per pietat són suaus, e per fellonia

terribles; a vegades virtuosos, a vegades viciosos. Algunes coses

prenen fermament; altres menyspreant e oblidant lleixen anar; ço que

ara los plau, adés los desplaurà. Per bones paraules són edificats, e

per males destrovits; e aitant com aprofiten perseverant ab bons

hòmens, són fets pijors conversant ab mals; car si totstemps haguessen

un propòsit, ne de bons hòmens foren mudats en mals, ne de mals en

bons. E saps qual és la causa? Jo la’t diré. La saviesa no és donada

als hòmens immutablement ne ferma; e per tal, los hòmens saben quan per

divinal il·luminació usen de bé, e dessaben o ignoren quan per tenebres

de crims e delictes són abcegats. L’afecció que ve e se’n va, totstemps

és incerta. Nostre senyor Déu omnipotent és tot sol qui immutablement

sap, pot e vol, e tots los vertaders béns no van a Ell, ans ne

proceeixen.

—Senyor —diguí jo—, suplic-vos que no us enugets, noresmenys, si

faç un incident. Vós havets dit dessús, si bé em recorda, que de tres

maneres d’espirits vidals ha creats nostre senyor Déu. La darrera

manera dels quals és d’aquells qui són coberts de carn, e neixen e

moren ab aquella, e aquests són animals bruts. En les dues primeres no

pos algun dubte, mas en la darrera cové vacil·lar lo meu enteniment,

car moltes coses veig induints mi a creure que les ànimes dels bruts

sien immortals, així com són aquelles dels hòmens.

—Quals són aquelles coses —dix ell— que a creure açò t’induen?

—Llong seria dir-les totes —digui jo—; però per abreujar diré’n

algunes. Vós, senyor, havets dit dessús fort pròpiament la difinició de

l’ànima racional, e veig que semblant la poria hom donar de l’ànima

dels bruts. Noresmenys havets dites algunes raons e demostracions

provants la dita immortalitat en l’ànima racional, e totes aqueixes, a

mon juí, són bones a provar la mia conclusió. Però, senyor, sia vostra

mercè que hi pensets bé, car vós coneixerets que jo dic veritat.

—No m’hi cal pensar —dix ell—, car tot lo contrari és d’açò

que has imaginat.

23 —Ara digats-me, senyor, si en enuig no us és, què veets en la

difinició de l’ànima racional que no pogués ésser dit de les ànimes

dels bruts?

—Com què? —respòs ell—. Moltes coses, mas especialment aquestes

que et diré. Tu veus bé que l’ànima dels bruts no és substància

espiritual, ne pròpia ne racional, e per consegüent és mortal.

—Si així és, senyor, com vós afermats, atorg-ho. Mas, parlant ab

vostra reverència, a mi apar tot lo contrari. Jo primerament veig que

l’ànima dels bruts és substància espiritual, car estant dins e fora del

cos, és invisible e contenguda per tres línees tan poc com l’ànima

dels hòmens. Aprés veig que és substància pròpia, car dol-se e s’alegra

de les sues passions: ella ha goig quan hom li fa bé, e tristor e dolor

quan hom li fa mal. Noresmenys és racional, car veig que esquiva

perills e cerca plaers: l’ovella fuig al llop, la rata al gat, la

perdiu al falcó, lo cervo als cans, los ocells fan nius, les feres

cerquen cavernes en què habiten e los peixs roques en què se meten.

Doncs, qui pot dir que no usen de raó? Part açò, senyor, m’havets dit

que tota substància intel·lectual és incorruptible, e jo veig que

l’ànima dels bruts és intel·lectual, car si hom los crida entenen

sovent moltes coses que hom los diu, e vénen, si són apellats, e

remembren molts llocs on són estats, e hi saben anar per si mateixs.

Més avant, senyor, havets dit que tota cosa simple e que per si mateixa

se mou e que no es corromp per contrarietat, és immortal. Atorg-ho,

senyor, mas d’aqueixa natura me dóna vijares que sia l’ànima dels

bruts. Jo no puc conèixer que ella sia composta e que no es moga per si

mateixa, ne puc entendre que sia pus corruptible que l’ànima dels

hòmens; car, finalment, no hi veig gran diferència. Bé, però, és

veritat que en cascuna de les dites coses conec que ha major perfecció

l’ànima humanal.

24 —Si tu —dix ell— m’haguesses ben entès, no hagueres respost així

com has. Tu penses que l’ànima dels bruts sia espiritual per tal com

dius que és invisible e no contenguda per tres línees. Enganat est, car

corporal és, e per tal se corromp ab lo cos. E no et recorda que es

llig en lo Gènesi, a nou capítols, e pus clarament en lo Levític, a

disset, parlant de l’ànima dels bruts, que l’ànima d’aquells en la sang

és, quaix que vulla dir que de la permanència de la sang penja l’ésser

d’aquella? No deus ignorar que en lo Llibre de les Eclesiàstiques

Doctrines se contena: «Solament l’home deïm haver ànima substantiva,

que vol aitant dir com per si mateixa vidal, e les ànimes dels bruts

morir ab llurs cossos». Ne pots dir que no veges clarament que l’ànima

dels bruts no pensa en les coses celestials, ne ha cura d’aquelles ne

les veu; e apar-ho bé en les sues operacions. La raó és car coses

corporals, segons que dessús has oït, coses espirituals no poden veure.

Dit has més que l’ànima dels bruts és substància pròpia per tal com se

dol e s’alegra de les sues passions. Contrari és a veritat ço que

penses, car los bruts no es dolen ni s’alegren d’altres passions sinó

d’aquelles tan solament qui són dejús la potència sensitiva, d’aquí

ensús no pugen. Racional dius encara que és l’ànima dels bruts, per tal

com aquells esquiven perills e cerquen plaers, fugen a llurs

adversaris, fan nius e moltes altres coses consonants a raó. Si tu

sabies bé la sua definició, no hagueres així parlat. Oges, doncs, e

torna al dret camí, car descarrerat ést. Raó és motiva virtut de

l’ànima, agüant la vista de la pensa e departint les coses veres de les

falses. Si saber departir ver de fals és en los animals bruts, sies-ne

tu mateix testimoni. Saps en què t’enganes? Tu apelles raó ço que ha

nom imaginació, la qual ensems ab lo seny o sentiment és comuna als

hòmens e als animals bruts.

—Tot entén que sia una cosa —responguí jo—, raó e imaginació.

—Mal ést informat —dix ell—, car imaginació no és altra cosa sinó

virtut o força de l’ànima que percep les formes de les coses corporals

absents, així com lo seny o sentiment les reep de les presents. La

definició de la raó ja l’has oïda dessús. Veges, doncs, quina

diferència ha entre elles.

—Covinentment, senyor, ho veig —diguí jo—; mas si pus

clarament ho podria veure, bé em plauria.

—Obre, doncs, les orelles —dix ell—, e atén bé ço que et diré. Si

tu discorres diligentment les potències de l’ànima racional e d’aquella

dels bruts, veuràs que elles concorden en seny o sentiment, puis en

imaginació, recordació, instint e apetit; e d’aquí avant no han res

comú. Tantost t’acorrerà la raó, la qual l’ànima dels bruts no ateny,

car no sap departir ver de fals, ne virtuós de viciós, ne percep la

natura de les coses corporals. Puis t’acorrerà l’enteniment, qui és

força o virtut de l’ànima, que percep les coses invisibles, així com

són àngels, demonis e tot espirit creat; e puis la intel·ligència, que

és aquella virtut de l’ànima que sens tot mijà és subposada a Déu, lo

qual ella veu sobiranament bo, vertader e incommutable; e darrerament e

pus alta, t’acorrerà la santa saviesa, que és amar e tembre Déu. E

finalment hages per vera e final conclusió que aquella cosa que tu,

discorrent les dites potències, pujant per dret orde, primerament

trobaràs no ésser comuna a les dites ànimes, és la raó.

Dit has més, encara, a mon parer, que l’ànima dels bruts és

intel·lectual per tal com entenen sovent moltes coses que hom los diu,

e quan són apellats vénen, e membren molts llocs on són estats. Si així

ho creus com ho dius, enganat ést. Tu apelles entendre ço que ha nom

oir e recordació. Ja t´he dit dessús que en les ànimes dels bruts no es

troba alguna operació que sia sobre la part sensitiva. Tu veus que no

entenen ne es raonen; apar clarament, car tots los animals que són

d’una mateixa espècie, semblantment obren quaix moguts per natura, e no

obrants per art. Tu veus bé que totes les orenelles en una manera fan

llur niu, e totes les aranyes llur tela. Tu veus clarament que

l’operació de la part sensitiva no pot ésser sens cos, car aquell

mort, tots los senys corporals són extints. Doncs, com pots creure que

sien intel·lectuals les ànimes dels bruts, les quals, si així era,

serien immortals? Recordar-te deuria ço que dix Aristòtil en lo terç

llibre De anima, que la part intel·lectual d’aquella és separada de les

altres així com corruptible d’incorruptible.

Més avant has dit que no pots conèixer que l’ànima dels bruts sia

composta e que no es moga per si mateixa, ne pots entendre que sia pus

corruptible que l’ànima dels hòmens. Paraules dius dignes de rialles.

Ja t’he provat dessús que corporal és e composta, car de la permanència

de la sang penja lo seu ésser, e noresmenys has vist clarament que no

és intel·lectual. Que no es moga per si mateixa, notori és, car cosa

corporal per si mateixa no es pot moure, com en tot moviment sia

necessari movent e mogut. Cosa corporal de si mateixa no pot ésser així

movent, que alguna cosa no l’haja a moure; solament és donada aquesta

virtut a coses intel·lectuals, així com són l’ànima racional, àngel,

demoni e semblants. E si bé vols considerar les paraules que Ciceró dix

en lo seu Tusculà (les quals has dessús oïdes), si no me n’engan,

coneixeràs que ell entén dir de nostre senyor Déu tan solament que per

si mateix se movia, així com font e principi de tot moviment, e que

algú no podia negar aital natura ésser donada a l’ànima racional.

Necessàriament, doncs, te cové atorgar que les ànimes dels bruts

peresquen ab lo cos.

—Senyor —diguí jo—, fort romanc no solament il·luminat, mas

íntegrament consolat per ço que m’havets dit. Si a la vostra celsitud

no era desplasent, d’algunes altres coses me volria certificar ab vós.

—Digues ço que et volràs, mas breu, car no hic poré molt romanir.

Llibre II

Tornar a l'índex de Lo somni

Tornar a l'inici