💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant221.gmi captured on 2023-03-20 at 18:17:08. Gemini links have been rewritten to link to archived content
⬅️ Previous capture (2021-11-30)
-=-=-=-=-=-=-
Lig-se en hun tractat que Sèneca fa, dient que neguna cosa no és més carament comprada com és aquella qui ab pregà ries e suplicacions se demana. E per ço, capità , a mi no és plasent que vós me façau moltes pregà ries del que nosaltres devem ésser pregats. E tot mon loch e poder yo done a ma filla, que acà present és, que u faça ab consentiment de sa mare.
E partĂs d’ells sens dir-los mĂ©s e lexà ’ls la princessa ab ells. Com Stefania vĂ©u que l’emperador se era partit d’ells axĂ stroncadament, presomĂ que a l’emperador no plahia que·s fes lo matrimoni e, sens mĂ©s pensar, hi lexĂ la companyia de la princessa e de Tirant, del conestable e de Plaerdemavida, e, sola, se n’entrĂ en una cambra e aquĂ començà de plorar e fer gran dol.
Tirant pres del bras a la princessa, e acompanyats del conestable e de Plaerdemavida, anaren a la cambra de la emperadriu, e Tirant e la princessa suplicaren a la emperadriu que volgués consentir en aquest matrimoni, puix l’emperador ne era content, la qual, responent, dix que ella era molt contenta. E prestament feren ajustar tota la cort perquè fossen a les sposalles d’Estefania. E tots staven ajustats en la gran sala, e hun cardenal que y havien fet venir per sposar-los. E trameteren per la sposada, que vingués; e trobaren-la que encara stava plorant, que no·n sabé res fins que la vingueren a cridar que l’emperador e tots la speraven. E totes les altres donzelles pensaven que stava en la sua cambra per abillar-se, e ella se fartava de plorar.
Fetes que foren les sposalles ab gran triümfo, ab dances e singular col·lació, volgué l’emperador que en l’endemà se fessen les bodes per ço que no detinguessen la partida de Tirant. E axà fon fet. E foren-hi fetes molt grans festes de juntes e dances, e momos e molts altres entramesos qui ennobliren la festa. E tothom stava content, sinó lo miserable de Tirant.
La primera nit que donaren la nóvia al conestable, Plaerdemavida pres cinch gats petits e posà ’ls en la finestra hon dormia la nóvia. E tota la nit jamés feren sinó miular. E Plaerdemavida, aprés que hagué posats los gats, anà -sse’n a la cambra de l’emperador e dix-li:
–Senyor, anau cuytat a la cambra de la nóvia, que lo conestable haurà fet més mal que no·s pensava, que grans crits hi he sentits. Gran dupte·m fa que no haja morta a vostra cara neboda o, almenys, malnafrada. E vostra magestat, qui li és tan afix parent, vaja-li ajudar.
Tant li foren plasents a l’emperador les rahons que li dix Plaerdemavida que·s tornà a vestir. E los dos anaren a la porta de la cambra de la nóvia e scoltaren hun poch. Com véu Plaerdemavida que no deÿa res, pres-se a dir:
–Na nóvia, ¿com stau vós ara que no cridau ni dieu res? Par-me que ja us és passada la dolor y la major pressa de la batalla. ¡Dolor que·t vinga als talons! ¿No pots hun poch cridar aquell saborós «ay»? ¡Gran delit és com se hou dir a les donzelles! ¡Senyal és, com tu calles, que ja t’as enviat lo pinyol! ¡Mal profit te faça, si no t’i tornes! Vet acà l’emperador que t’està scoltant si cridarà s, car té dubte que no·t facen mal.
E l’emperador li dix que callĂ s e que no diguĂ©s que ell fos allĂ.
A bona fe, no farĂ© —dix Plaerdemavida—. Ans vull que sĂ pien que vĂłs sou acĂ.
Lavors la nóvia se pres a cridar, dient que li feÿa mal e que stigués segur. Dix Plaerdemavida:
–Senyor, tot lo que diu la nóvia és manlevat, car les paraules que diu no hixen de l’à nima, ans me par que sien fictes e per ço a mi no·m plaen.
Lo emperador no·s podia detenir de riure de les rahons saboroses que hohia dir a Plaerdemavida. Dix lavors la nóvia, com los sentia axà riure:
–¿Qui ha posats allà aquells malls de gats? Yo·t prech que·ls vulles posar en altre loch, que no·m lexen dormir.
Respòs Plaerdemavida e dix:
–¡Per ma fe, no faré, sà Déu me ajut! ¿E no sabs tu bé que yo sé traure de gata morta gatons vius?
–¡O, de aquesta massa sentida —dix l’emperador— e com cau en grat al meu sperit les coses que·m dius! Yo·t jur per lo subiran Altisme que si yo no tingués muller, no·n pendria altra sinó a tu.
La emperadriu anà a la cambra de l’emperador e trobà la porta tancada, que no y havia negú sinó hun patge que li dix com l’emperador era a la porta de la cambra de la novia. E anà devers aquella part e trobà ’l ab IIII donzelles que staven ab ell. Com Plaerdemavida véu la emperadriu venir, ans que negú parlà s, dix:
–Moriu-vos prest, senyora Vejau què m’ha dit lo senyor emperador: que, si no tingués muller, que no·n pendria altra sinó a mi. E per la offença que vós me feu, moriu-vos prest y molt prest.
–¡Ay, filla de mal pare! —dix la emperadriu—. ¿E tals paraules me dius? —E fon-se girada devers l’emperador—. Y vós, en beneyt, ¿per a què voleu altra muller? ¿Per dar-li splaniçades e no stocades? Guardau que jamés morà dona ni donzella de joch d’esplaniçades.
E axà burlant ab molta alegria se’n tornaren a la sua cambra. E la emperadriu ab les donzelles se n’anaren en ses cambres.
L’endemà per lo matà tothom se alegrà e feren molta de honor al conestable e a la novençana. Portaren-los en la major sglésia, hon hoÿren la missa ab molt gran honor. Com hagueren dit lo Evangeli, lo sermonador pujà en la trona e féu hun solemne sermó, preÿcant de vicis e de virtuts. E aprés, en la fi del sermó, per manament de l’emperador, féu la següent oració per posar en sperança a tots los qui de bon cor lo servien.