gemini - kennedy.gemi.dev

💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant165.gmi captured on 2023-03-20 at 18:12:44. Gemini links have been rewritten to link to archived content

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL CLXIII

LO SOMNI QUE PLAERDEMAVIDA FÉU

–A la magestat vostra diré tot lo que he somiat: Com yo dormia en una cambra de parament, en companyia de IIII donzelles —e que Stephania venia ab hun stadal encés, per no portar molta lum, e venia al nostre lit e mirava si dormíem, e véu-nos totes dormir—, yo stava alienada, que no sé si dormia o si vetlava. E viu en somni com Stephania obrí la porta de la cambra molt suaument perquè no fes remor, e trobà mon senyor Tirant e lo conestable que ja staven sperant. E venien en gipons, ab mantos hi spases, e calsaven peüchs de lana perquè no fessen remor al passejar. E a l’entrar que ells feren, ella apagà la lum e posà’s primera, lo conestable a la sua mà. Aprés venia lo virtuós. Y ella semblava en aquell cars moço de çego. E posà’ls dins la vostra cambra. E vostra altesa stava ben perfumada e algaliada, e no mal abillada, vestida e no despullada. Tirant vos tenia en los seus braços e portava-us per la cambra besant molt sovint. E vostra altesa que deÿa: «Dexa’m, Tirant, dexa’m.» E ell vos posava sobre lo lit de repòs.

E Plaerdemavida se acostà al lit e dix: «¡Ay, en lit! ¡E qui us ha vist e qui us veu ara, que stau sol, desacompanyat, sens profit negú! ¿Hon és aquell qui ací stava com yo somiava? E paregué’m del lit levar-me en camisa e venguí en aquell forat de la porta, e que mirava tot vostre fet.

Dix la princessa:

–¿Has més somiat? —Ab moltes rialles e ab gran plaer que lo y deÿa.

–¡Sí, santa Maria! —dix Plaerdemavida—. Yo us ho acabaré tot de recitar: Vós, senyora, preníeu unes ores e deýeu: Tirant, yo t’é lexat venir ací per dar-te un poch de repòs per la gran amor que t’he. E Tirant dubtava de fer lo que la altesa vostra li deÿa. E vós deýeu: Si tu ames a mi, per res no deus star de asegurar-me dels dubtes sdevenidors. E aquest càrrech que yo he pres per amor de tu, no és convinent a donzella de tan gran auctoritat com yo só. No·m denegues lo que·t deman, car la mia castedat, en la qual yo he vixcut quítia de tot crim, és loadora. Mas per prechs d’Estephania has obtesa aquesta amorosa gràcia, dexant-me cremada per digna amor. Per què·t prech te vulles contentar de la gràcia que has aconseguida en gran càrrech e culpa d’Estephania. Per la strema e desaforada congoxa —deÿa Tirant— que veig passar a la magestat vostra, qui preneu armes contra los qui us ofenen, en sereu condemnada per tots aquells qui de amor senten. Però, ab tot, no vull que desconfieu que yo fallís a ma veritat. E ab gran confiança creÿa vos acordaríeu a mon voler no tement los sdevenidors perills. Puix a vostra altesa no plau e·m voleu tant fatigar, yo só content de fer tot lo que a la magestat vostra serà plasent. Calla Tirant —deÿa la altesa vostra— e no·t congoxes de res, car la mia noblea jau sots la tua amor. E li feýeu fer sagrament que sens voler vostre no us enujaria de res. E posat cars que u volguesses cometre, no seria poch lo dan e congoxa que tu·m daries. E tanta que, en tots los dies de ma vida, de tu me lamentaria, car com la virginitat és perduda no és reparable. E totes aquestes coses he somiades que vós a ell e ell a vós deýeu.

Aprés, en visió, viu com ell vos besava molt sovint e desféu-vos la clocheta dels pits, e que us besava a gran pressa les mamelles. E com vos hagué ben besada, volia-us posar la mà davall la falda per sercar-vos les puces. E vós, la mia bona senyora, no u volíeu consentir, car dubte·m fa que si u haguésseu consentit, que lo sagrament no perillàs. E vostra altesa li deÿa: Temps vendrà que lo que tant desiges starà en libertat tua, e la mia virginitat conservada serà per a tu. Aprés posà la sua cara sobre la vostra, e tenint los braços sobre lo vostre coll, e los vostres en lo seu, ligats com les sarments en los arbres, prenia de vós amorosos besars.

Aprés viu somiant que Stephania stava sobre aquell lit, ab les cames que al parer meu li veÿa blanquejar, e deÿa sovint: «¡Ay, senyor, que mal me feu! Doleu-vos un poch de mi e no·m vullau del tot matar.» E Tirant que li deÿa: «Germana Stephania, ¿per què voleu incriminar la vostra honor ab tants grans crits? ¿No sabeu que moltes voltes les parets tenen orelles?» E ella prenia lo lançol e posava’l-se a la boca e ab les dents strenyia’l fort per no cridar. E no·s pogué star, aprés hun poch spay, que no donàs hun crit: «¡Trista!, ¿què faré? Dolor me força de cridar, e segons veig, deliberat teniu de matar-me.» Lavors lo conestable li tancà la boca. E la mia ànima, com sentia aquell saborós plant, complanyia’m de ma desaventura com yo no era la tercera ab lo meu Ypòlit. Encara que yo sia grossera en amar, conegué lo meu sperit que lo terme de amor aquí devia finir. La mia ànima hagué alguns sentiments de amor que ignorava, e doblà’m la passió del meu Ypòlit, com no prenia part dels besars axí com Tirant de la princessa e lo conestable d’Estephania. E com més hi pensava, més dolors sentia, e paregué’m que prenguí hun poch d’aygua e que·m laví lo cor, los pits e lo ventre per remeyar la dolor mia.

E mirant lo meu sperit per lo forat, aprés hun poch instant Stephania stés los seus braços abandonant-se e retent les armes, emperò dix: «¡Vés-te’n, cruel ab poca amor, que no has pietat ni misericòrdia de les donzelles fins que·ls has violada la castedat! ¡O, sens fe! ¿De quina pena seràs digne si yo no·t vull perdonar? E complanyent-me de tu, més fort te ame. ¿Hon és la fe per tu a mi rompuda? ¿Hon és la tua mà dreta ajustada ab la mia? ¿Hon són los sants qui facen testimoni, los quals ahir per la tua falsa boca foren nomenats, que·m prometist que no·m faries mal ni per tu no seria decebuda? Gran ardiment has fet, que ab pensa deliberada hages volguda robar la despulla de la mia virginitat, per tu ésser home de tan gran auctoritat e perquè la querella mia més verdaderament sia coneguda...»

Cridà la princessa e a Tirant, e mostrà’ls la camisa e dix: «Aquesta sanch mia ha força de reparar amor. E tot açò deÿa ab les làgremes als ulls.» Aprés dix: «¿Qui haurà grat de mi, ni qui fiarà de mi, que no he sabuda guardar a mi matexa? ¿Com serà per mi guardada altra donzella que acomanada·m sia? No tinch conort sinó de una cosa: que no he res fet que perjudique la honor de mon marit, sinó que he complida sa voluntat a mal grat meu. En les mies bodes no y són venguts los cortesans, ni capellà no s’és vestit a dir la missa. No y és venguda ma mare ni mes parentes. No han agut treball de despullar-me les robes e vestir-me la camisa nubcial. No m’han pujada al lit per força, car yo m’i só sabuda pujar. No han agut treball los ministrés de sonar ni de cantar, ni los cortesans cavallers de dançar, que bodes sordes són stades. Emperò tot lo que he fet resta en grat de mon marit.» D’estes coses deÿa Stephania moltes.

«Aprés de tot açò, que lo jorn se acostava, la magestat vostra e Tirant la conortàveu lo millor que podíeu. Aprés bon spay, que los galls tornaren a cantar, e la altesa vostra pregava humilment a Tirant se’n volguessen anar perquè no fossen vists per negú del castell. E Tirant suplicava la altesa vostra que li fésseu gràcia de soltar-li lo sagrament perquè pogués obtenir lo victoriós triümpho que desijava, axí com son cosí. E la celsitut vostra no volgué sinó que restàs gloriosa de la batalla. E com ells se’n foren anats, despertí’m e no viu res, ni a Ypòlit ni a negú. Fuy posada en gran pensament: perquè·m trobí los pits e lo ventre banyat de l’aygua, venia a creure que devia ésser veritat. La dolor me aumentà en tanta quantitat que donava torns per lo lit com fa lo malalt qui stà al pas de morir e no troba lo camí. ¿Per què, dellibere de amar Ypòlit ab cor verdader. Passaré ma penada vida axí com Stephania fa? ¿Staré ab los ulls tancats e negú no·m darà remey? Amor me ha tant torbats los sentiments que morta só si Ypòlit no m’ajuda. ¡Almenys que passàs ma vida en durment! Per cert, fort dolor és al despertar qui bon somni somia.»

Les altres donzelles foren-se levades y entraren dins la cambra per a vestir sa senyora. Aprés la missa l’emperador partí ab tots los barons de Sicília, e lo duch de Pera ab tots los presoners. E Tirant e lo conestable acompanyaren-los una bona legua. L’emperador los dix que se’n tornassen, e ja que·ls ho havia dit altra vegada, fon-los forçat de fer-ho. Aprés que hagué pres comiat de l’emperador e dels barons, ell se acostà a la excelsa princessa e dix-li si li manava res la magestat sua que ell pogués fer. La princessa se alçà lo vel que portava davant la cara e los seus ulls pogueren star que no lançassen vives làgremes, e no li pogué dir altra cosa sinó:

–Serà...

Car la paraula li fallí e convertí’s en sanglots e spessos sospirs per lo departiment. Dexà del tot caure lo vel damunt la sua cara per ço que tal defalt no vingués a notícia de l’emperador ne de tota la altra gent.

No·s troba en recort de gents que semblant cars seguís jamés a negun cavaller com lo que seguí a Tirant, que, havent pres comiat de la princessa, caygué de una aquanea en terra, que cavalcava tot fora de si. E prestament com fon caygut se fon levat, e alçà la mà a l’aquanea dient que·s dolia. E l’emperador ho véu e molts d’altres, e cuytaren envers ell. E feÿa demostració que mirava lo peu a la aquanea. Dix-li l’emperador:

–Capità, ¿e com sou caygut axí?

E Tirant li dix:

–Senyor, a mi paregué que lo meu rocí se dolia; abaxí’m un poch per veure lo seu mal e, ab lo pes de l’arnés, és-se trencat lo gambal. Però, senyor, ¿no és cosa de admirar que hun home caygua, car hun cavall té quatre peus e cau, quant més hun home, que no·n té sinó dos?

E prestament ell tornà a cavalcar e cascú tingué son camí. La princessa, perquè anava plorant, no volgué tornar, mas demanà a Stephania quin cars era stat lo de Tirant. E ella lo y recità segons la resposta que havia feta a l’emperador.

–Certament —dix la princessa— que aquell cars no li és seguit sinó per la mia partida. E les temors que yo haguí quant me trobí sola tan prest foragitaren lo meu pensament e aumentí en major dolor que no sentia.

Axí anaren parlant. E Tirant aplegà al castell del senyor de Malvehí. Ordenà que lo conestable, ab la mitat de la gent, axí de peu com de cavall, anàs al camp per guardar aquell.

–E yo iré —dix Tirant— al port hon són les naus e faré que prestament descarreguen. E si veig que no n’i ha prou, faré-les tornar a la ciutat o en Rodes, que m’an dit que han collit molt forment aquest any. E si lo càrrech los fall, iran en Chipre. En la nit Tirant fon en lo port e trobà quasi les naus descarregades. Los patrons e los mariners hagueren molt gran plaer de la venguda del capità, e digueren-li com les VII naus de genovesos eren entrades en lo port de Bellpuig.

–E tots nosaltres stàvem ab gran pensament que no vinguessen ací e que·ns prenguessen.

Dix Tirant:

–Ells mostren que han més temor a vosaltres, que no han agut atreviment d’escometre-us. ¿Voleu que·ls posem major temor que no tenen?

Hagueren hun laüt de peixcar e armaren-lo. E trameteren per veure quanta gent podia haver en les naus, poch més o menys, e quantes fustes eren dins lo port. E aquella nit féu descarregar tot lo forment. Per lo matí, lo bergantí tornà ab la nova com hi havia, grosses, set naus, e havien descarregats tots los cavalls e tota la gent era en terra, e que lavors començaven a descarregar lo forment e altres vitualles.

–Per lo Senyor qui tot lo món sosté —dix Tirant—, yo faré tot mon poder, puix han desembarcat los cavalls, de menjar de lur forment.

Féu prestament adobar les naus e posà-y molta gent d’armes e molts ballesters. En lo port en aquell cars hi havia tres galeres, e perquè havien mostrada carena, e no pogueren anar ab ell, Tirant partí ab les naus e mès-se dins mar aquella nit. E de l’hun port a l’altre no y havia sinó trenta milles. Com lo dia fon clar e bell, los de terra descobriren les V naus de Tirant, e pensaven-se que fossen de aquelles que venien ab lo Gran Caramany e no curaren de res. Les naus se acostaren e entraren dins lo port, e cascuna envestí la sua. E de continent saltà molta gent en les altres naus, e aprés envestiren les dues que restaven. E perquè y havia molt poca gent, prengueren-les totes ab poch treball e sens morir negú. E tragueren totes les naus del port carregades de molt forment e de civades, de bous salats e de vins de Chipre. De què us dich que per al camp dels crestians los vingué en gran socors y en molt bon cars, car per la molta guerra no trobaven forment ni carns si no u havien tot per mar. Tirant donà forment al senyor de Malvehí; tot l’altre féu portar al camp en la ciutat de Sent Jordi.

Com Tirant venia ab la presa, parlà ab los turchs que havia presos en la nau demanant-los de noves de la Turquia, per veure si·s concordarien ab les noves que Siprés de Paternó li havia dit. E aquells li digueren com certa cosa era com lo Gran Caramany venia ab gran armada, e venia en companyia sua lo rey de la sobirana Índia. E lo Caramany portava sa filla, la qual era donzella de grandíssima bellea, per dar per muller al soldà.

–E porta moltes donzelles ab si de gran stat, e ve en sa companyia la sposada del fill del Gran Turch. E totes vénen molt riquament abillades ab grans aljubes de brocat e altres brodades de molts diamants e robins.

Dix hun turch:

–Yo viu vestir hun dia a la filla del Gran Caramany, demà haurà quinze dies, lo divendres aprés la çalà, que vestia una aljuba brodada de pedres fines que stimaven que valia una gran ciutat. E porten cascuna son exovar, que XXV sposades hi vénen, totes per a grans senyors. E ve-y la muller del rey de Capadòcia. E han-nos dit al port, com fom arribats, que hun diable de francés és vengut capità dels grechs, que totes les batalles los venç, lo qual dien que ha nom Tirant. Per ma fe, ell poria haver bons fets axí com dien, mas lo seu nom és leig e vil, per ço com Tirant vol dir usurpador de béns o, més propi parlar, ladre. E creu, segons lo nom, per força ha de seguir les obres, car diu-se que en una letra que féu al rey de Egipte, que no·l gosà combatre cors per cors, deÿa ésser enamorat de la filla de l’emperador. Com haurà vençudes les batalles, emprenyarà la filla, aprés la muller, aprés matarà l’emperador, car axí u acostumen de fer los françesos, molt mala gent; e vós veureu que si molt lo dexen viure los turchs e los crestians, ell se farà emperador.

–A la mia fe —dix Tirant—, tu dius una gran veritat: aquests francesos són molt mala gent. Encara farà pijor que tu no dius, que és molt gran ladre e va per los camins a robar. E qui s’o veurà, encara emprenyarà la filla de l’emperador e pendrà la senyoria. Aprés, ¿qui li contradirà que no passe a totes les donzelles?

–Bona Pasqua vos done Déu —dix lo mariner—, car vós lo conexeu bé e conexeu la sua gran tració que ha feta e farà.

Ypòlit, qui stava allí, arrancà la spasa per tallar-li lo cap, sinó per Tirant, que prestament se levà e pres-li la spasa de la mà. E Tirant tornà en noves dient mal tostemps de si mateix. Dix lo mariner:

–Yo jur per l’aygua que yo·m bategí, que si yo·l podia pendre aquell traÿdor de Tirant, axí com moltes vegades n’é pres d’altres, que yo·l penjaria en la més alta entena de tota la nau.

Tirant reÿa molt e prenia gran plaer en lo que deÿa lo mariner. Altri fóra que li haguera feta alguna mala obra o l’haguera penjat. E Tirant pres un gipó de seda e XXX ducats e donà’ls-hi, e aprés lo posà en libertat tan prest com fon en terra. Pensau quin devia star lo mesquí de mariner com sabé que aquell era Tirant Agenollà’s als seus peus e demanà-li perdó. E Tirant de molt bona voluntat li perdonà, e dix:

–Donar als mals perquè diguen bé, donar als bons perquè no diguen mal.

Tirant ajustà consell de mariners e féu-los dinar ab ell. Aprés que foren dinats, Tirant los féu principi a hun tal parlar:

–Senyors, ja sabeu la nova que·s diu del Gran Caramany e del rey de la sobirana Índia, ab quin poder tan gran vénen e porten tantes donzelles casades y per casar; hoc encara hi apliquen lo bací que porten, ço és a saber: com los moros fan guerra als crestians, va lo bací que acapten per totes les moreries e, segons me dix Siprés de Paternó, que havia hoït dir al soldà que passats CCC mília ducats portaven, car per pendre aquest imperi tota la morisma ha donat, qui poch qui molt, que casa hi havia qui pagava XL ducats. E volen dir que del regne de Túnis han agut més de LXX mília ducats. Per què deveu pensar quanta glòria seria a tots nosaltres e lo profit gran que cascú de vosaltres reportaríeu. Vejam si fer se poria poguéssem obtenir victòria d’ells. E cascú de vosaltres diga-y son parer.

Capítol següent

Índex

Capítol anterior