💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant159.gmi captured on 2022-06-03 at 23:08:37. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

⬅️ Previous capture (2021-11-30)

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL CLVII

COM LO SOLDÀ ORDENÀ LES SUES OSTS E COM COMENÇÀ LA BATAILLA

Vist lo soldà que los crestians li havien parada batailla, ordenà prestament la sua innumerable ost. E féu posar tota la gent d’armes en orde, ço és, tots los qui portaven lançes e pavesos posaren primers, ab grans pavesos de barrera que tenien, e banchs pitgats e semblants coses: de açò feren devantera. Aprés de les lançes venien los ballesters e archés. Aprés de aquests venien los crestians qui lo sou havien pres del Gran Turch, ab los cavalls molt bé encubertats e ab grans petnatxos; e aquests staven bé XV passes luny dels balesters. Los turchs venien los més darrés de tots e tenien parades més de CCCC bombardes. Fehien compte que almenys ab les bombardes matarien passats DCC hòmens.

Com totes les batailles foren en orde, lo rey de Egipte tramés a dir a Tirant, per un trompeta, li regraciava la promesa que li havia tenguda, e que ell lo mataria o l’apresonaria en aquell dia, e faria fer una ymatge tota de or e, com aguessen presa la ciutat de Constantinoble, la faria posar sobre lo portal de la dita ciutat; e que prestament li faria tastar la sua lança a la amargor a què sap. Tirant li respòs que ell era content que la y fes tastar, que ell portava tant de çucre que no sentiria neguna amargor, mas que no perdonaria en dar-li batailla, que en aquell dia la sua sanch dolorosa seria scampada. E Tirant tornà amonestar la sua gent e aconsolar que tinguessen lo cor ferm, e féu apartar a tots la temor, convertint lo llur ànimo en gran sperança de obtenir victòria. Los turchs despararen una bombarda e passà alt, que no tocà negú. Tirant, en lo braç portava liguada una petita acha ab un cordó de seda hi en la mà portava una petita bandera, e féu senyal ab aquella. E lo duch de Pera, qui tenia lo cap de l’ala, voltà tota la gent fins al mig, hon staven les banderes, voltant, a manera de cercle redó, les spatles envers los enemichs, tostemps ab orde e a pas a pas. E l’altre cap de l’ala hon era lo duch de Sinòpoli, stigué tostemps segura. Com lo duch de Pera agué feta tota la volta, se mès en orde. Tirant féu senyal ab la petita bandera e, lavors, lo duch de Sinòpoli girà per aquell orde mateix. Lavors tingueren la cara girada devers la montanya, lla hon era Diafebus, e les spatles envers los enemichs. Prengueren-se a córrer a galop tirat, e tostemps en bell orde, que no passava més lo un cap de roçí que l’altre.

Los turchs, com lo veren axí anar, prengueren-se a cridar grans crits:

–¡Ja fugen, ja fugen!

Los de peu lançaren los pavesos, los altres les lançes, los altres les ballestes, per córrer detràs los enemichs crestians. Los de cavall, qui més podia córrer, aquell se pensava més guanyar; e aquells que portaven los cavalls encubertats, lançaven les cubertes perquè anassen pus laugers. E Tirant adés adés se girava e veïa venir tota la gent, uns aprés d’altres e tots desbaratats. E per ço ell no curava de res, sinó anant corrent hi en orde. E aquells qui tenien bons cavalls, fins a dar-los de les lançes per los costats aplegaven.

Com lo emperador, qui en les torres stava, qui veïa venir la gent fugint, bé·s pensava que la batailla fos perduda. E tota aquella nit les donzelles no s’eren despullades, fent grans preguàries ab gran devoció, supplicant al Vencedor de batailles e a la sua sacratíssima Mare que donàs victòria als crestians.

Com Tirant véu tota la gent de peu que restava molt atràs e havien passat lo loch hon Diafebus stava, lavors Tirant alsà la bandera que portava e totom s’aturà. E cascuna squadra se apartà per si, lunyant-se la una de l’altra un tir de pedra. Los turchs, com veren que los altres s’eren aturats, tengueren-se per molt decebuts. Tirant ordenà que lo duch de Pera ferís primer; e ab molt gran ardiment se posà enmig dels enemichs, combatent molt virtuosament.

Com lo capità véu que los enemichs aplegaven e reforçaven de gent, féu ferir la squadra de son germà, lo marqués de Sanct Jordi. Aprés ferí lo duch de Sinòpoli; adés una squadra, adés altra. E feÿen la major mortaldat de gent, que era cosa de gran admiratió.

Com Tirant véu que casi la meytat de la sua gent havia ferit e tostemps anaven guanyant, e véu Tirant, en la pressa de la gent, lo rey de Capadòcia venint matant e destroynt molts crestians —e conegué’l en la cimera, que portava un leó tot d’or ab una petita bandera—, pres una lança grossa e dexà’s anar devers ell. E lo rey, com lo véu axí venir envers ell, no li falssà gens la cara, ans l’esperà molt de bon grat. E tan gran fon l’encontre que los dos se donaren que ells e los cavalls ne anaren per terra. Cascú se levà molt valentment; tiraren les spases e afrontaren-se donant-se grans colps. Mas la pressa de la gent era tanta que no·s podien bé combatre, que los uns ajudaven als altres. Però los turchs feren gran esforç e pujaren lo rey a cavall a despit dels crestians. Píramus se posà davant lo rey perquè Tirant pogués pujar a cavall e, tant lo tenien a prop fent tostemps armes, fins que ferí l’esquadra del comte Plegamans, e pasaren en aquella part hon era lo capità. E ajudaren-li, que pujà a cavall en les anques del senyor d’Agramont e aquell lo tragué de la pressa de la gent. E per ço com molts cavalls anaven solts, que havien perdut lur senyor, prengueren-ne hu e donaren-lo al capità. E ell prestament tornà dins la batalla, e ab la petita atxa que portava en lo bras ligada, lla hon ell feria bé podien dir que lo colp que ell dava era mortal, que en terra prenia sa posada. E ell feÿa la batalla ab poder d’altri e a perill de sa persona, e si vencés era victoriós a la pàtria e adqueria per a si molta honor e glòria.

Lo capità manà ferir totes les squadres, les unes a la part dreta, les altres a la sinestra. E totes vengueren a ferir al través. Véreu lavors anar bacinets per terra e cavallers morts e nafrats de una part e d’altra Açò era una gran admiració de veure. Tirant tornà a ferir: adés era en un loch, adés era en altre. E no combatia en un loch sol, mas en molts, e socorria lla hon mester ho havia.

Lo rey de Egipte, per sa bona ventura, véu a Tirant que combatia molt bravament. Isqué un poc de la batalla, e lo rey de Capadòcia e lo rey d’Àfricha isqueren ab ell. E pregà’ls lo rey de Egipte que dexassen tots los altres e no curassen sinó de matar a Tirant. E concordes tornaren a la batalla. E stant Tirant combatent, vengué lo duch de Macedònia a les espatles de Tirant, de part de tras, e tirà-li ab l’espasa una stocada, e donà-li davall lo bacinet e tota la punta li mès en lo coll. Açò veren Ypòlit e Pírimus, e a grans crits cridaren:

–¡O, traÿdor de duch! ¿Per què vols ab tració matar I dels bons cavallers del món?

E tal fe donaren de si. Los tres reys, cascú havia presa sa lança en la mà, e tant feren e tant treballaren que veren a Tirant. E tots tres dreçaren envers ell. Però no·l pogueren encontrar sinó lo rey de Egipte e lo rey de Capadòcia. L’encontre fon tan fort que ell e lo cavall caygueren en terra; lo cavall tenia VII ferides.

E lo rey d’Àfricha encontrà al duch de Macedònia, lo qual combatia prop de Tirant. Tan gran encontre li donà per mig dels pits que la lança li passà a l’altra part. E fon lança mortal qui·l paguà de les sues maldats.

Com Tirant fon en terra, molt hagué a fer de poder-se levar per ço com lo cavall tenia sobre la cama. Ab tot açò ell féu tan gran sforç de si que ell se levà de peus. E caygué-li la bavera del cabacet que portava, car allí fon encontrat ab la una lança; e l’altra lo encontrà en lo guardabraç squerre. E si no fossen stades les sues fels armes, ell fóra mort aquella vegada. Com lo rey de Egipte lo véu en terra, volgué descavalcar prestament. Com tingué la cama damunt los arçons de la cella, vench lo senyor d’Agramunt e encontrà’l enmig de la cuxa e passà-la-y de l’altra part. Ell sentí molt gran dolor de la ferida e caygué en terra mal son grat. Com Tirant lo véu axí estés en terra, cuytà devers ell però no y pogué aconseguir, tanta era la pressa de la gent.

Com lo rey se fon levat, pres una lança que trobà en terra e mès-se a poch a poch entre la gent. E acostà’s tant envers Tirant e tirà-li un bot de lança, e per ço com no tenia bavera donà-li enmig de la galta e derrocà-li IIII quexals, de què perdé molta sanch. Però ell feÿa tostemps armes, que gens per açò no·n stava. Ypòlit, que·l véu star a peu y en tal punt, acostà’s tant que apleguà a ell e descavalcà tan prest com pogué. E dix:

–Mon senyor, per Déu vos prech que cavalqueu ací.

E Tirant combatia envers lo cap de l’ala, car a poch a poch anava defugint de la pressa de la gent. Ell cavalcà e dix a Ypòlit:

–¿E tu què faràs?

Respòs aquell:

–Senyor, stalviau la vostra persona, que encara que a mi maten, per amor de vostra senyoria yo hauré la mia mort per ben spletada.

Tirant tornà a la batalla cercant lo rey de Egipte si·l poria trobar. E aquell per dolor de la nafra era exit de la batalla. Com Tirant véu que no·l podia trobar, feÿa contínuament armes contra los altres. E fon sort, aprés bon spay que anava combatent per la batalla, s’encontrà ab lo rey de Capadòcia. E lo rey, qui·l véu, féu la sua via e ab la spasa tirà-li a la mà de la acha e nafrà’l un poch. E Tirant acostà’s tant a ell e donà-li ab la acha damunt lo cap, que li enclotà lo bacinet e, esmortit, lo féu caure en terra. Tirant prestament descavalcà e tallà-li les correges del bacinet. Aplegà hun cavaller qui ab alta veu e piadosa cridà:

–Senyor, per mercé no vullau matar lo rey, car ell és mortalment nafrat, e puix és mortal e vençut, per la vostra benignitat, dau-li hun poch d’espay de vida, car prou teniu que siau vençedor.

Dix Tirant:

–¿Quina és la rahó que·t mou que tu vulles exercir gràcies de pietat envers aquest nostre públich enemich, qui ab tanta crudelitat, en sola confiança de sa virtut e de ses armes, ha fet son poder de dar-me la mort? Donchs, justa cosa és que sia punit segons ell volia fer de nosaltres. No és ara temps sinó de crueldat, car la nostra victòria stà en sola potència de la virtut de nosaltres e no en los mèrits de la virtut de la mia potència.

Emperò ell li desféu lo bacinet e tallà-li lo cap. L’acha de Tirant entre les altres era ben coneguda, la qual stava tota vermella e rajant sanch dels hòmens que mort havia. E la terra era cuberta de cossos morts e tota vermella de la molta sanch que s’i era scampada. Tirant tornà a cavall. E com los turchs veren mort lo tan valentíssim rey, vengueren gran multitut sobre ell e feren molt gran sforç per poder-lo matar. E fon malament nafrat e derrocat del cavall. E prestament se levà Tirant, no gens smayat de la sua cayguda ne temerós de les nafres, ans a peu se mès en la pressa de la gent fent moltes armes. E per ajuda dels seus tornà a pujar a cavall.

Aquesta fon molt fort e aspra batalla. E tant com la batalla fon major, aytant fon més clara la glòria sua. E continuant tostemps la batalla, era ja quasi hora de vespres.

Diafebus malehia Tirant que en aquell loch lo havia mès, e deÿa:

–Ell vol tostemps per a si totes les honors e no·n vol fer part a negú. Ací m’à deixat com si no fos bo per a res. Per mon Déu, yo vull haver part de la honor. Anem —dix aquest—, ¡firam enmig de la gent e no temam los perills que seguir-se poden!

Ixqué de la celada hon stava e ferí ab molt gran ardiment. Com los turchs veren exir tanta gent —los quals se pensaven que no n’i havia més— esmayaren-se molt. Lo soldà se n’ixqué un poch de la batalla y era nafrat, mas no molt. Dix als seus:

–Yo veig venir la nostra gent a menys. Yo dellibere ans fugir que morir. Com Tirant véu lo soldà e la sua gent ab les banderes fugir, cuytà envers aquella part e levà’ls les banderes, e anaren a l’encalç matant molta gent. Durà aquesta batalla del matí, com lo sol exia, fins a tres hores pasat migdia. Tanta era la multitut de la morisma que los crestians eren cansats de matar tants moros. E fon tant asenyalat aquest singular dia, e de tanta gràcia, que durà l’encalç, ab l’escalfament de la victòria, tres legües, seguint e matant tostemps turchs. Car en aquest cars Tirant poguera ésser dit rey de batalles e cavaller invencible, que axí com la pròspera fortuna havia acostumat de favorir los turchs contra los crestians, la divina Providència la havia feta voltar per aumentar la glòria de Tirant.

E cansats de matar —la hora era ja tarda—, aplegà lo capità ab la més gent en una ciutat, la qual solia ésser del marqués de Sanct Jordi, e de allí tenia ell lo nom de marqués e tot ho havia perdut. E aquella ciutat era stada donada al rey de Egipte e tenia-la tostemps molt ben proveïda. Com lo rey de Egipte véu aquell dia la batalla perduda, fugí axí com los altres feÿen. E tanta era la dolor que passava de la nafra de la cuxa que hagué a lexar la companyia del soldà e aturà’s allí, car per anar a la ciutat de Bellpuig, hon anava lo soldà, per força tenien a passar per allí. E per la ciutat ésser molt fort e ben provehida, e per la dolor qui·l turmentava, ell se n’entrà dins. Com Tirant apleguà, era quasi nit scura. Aleujaren-se allí en los camps fins l’endemà. E aquella nit tots los que foren nafrats foren curats, e molts que·n moriren aquella nit. Car jamés era stada en aquella plaja oriental tan aspra e tan mortal batalla, car en aquell dia restaren moltes dones viudes e moltes donzelles òrfenes de pares, però restaven ab sperança de ésser liberades del jou de servitut.

L’endemà Tirant féu armar tota la gent e donaren lo combat a la ciutat. E los turchs se defenien maravellosament perquè y havia molt bona gent dedins. E havien-los donat quatre combats, que no havien pogut res fer. Lo marqués de Sanct Jordi, vehent açò, vogí tota la ciutat. E com fon a la porta de la juheria, cridà hun juheu qui havia nom don Jacob. Com lo juheu sentí la veu del marqués, conegué que era son senyor. Corrent devallà e obrí-li la porta. Entraren prestament dins la ciutat, e ja havien presa més de la mitat de aquella, que lo rey de Egipte ne los altres moros no u sabien. Lo marqués tramés a dir al capità que no·l calia més fatigar en combatre, que ja la ciutat era presa, que entràs per lo portal de la juheria. Tirant entrà per aquella part e, com ell fon dins la ciutat, lo marqués ab la sua gent ja havien desconfits tots los turchs e apresonat lo rey de Egipte, que stava combatent de una verdesca axí nafrat com stava.

Com los turchs veheren los crestians dins, tots se tingueren per perduts. Com lo marqués tingué lo rey pres, tramés a dir al capità que vingués per degollar son enemich, lo rey de Egipte. E lo capità respòs que per cosa en lo món ell no mataria home qui fos pres. Sabuda per lo marqués la resposta del capità, pres al rey per los cabells e passà-li lo coltell per lo coll.

Aprés que la ciutat fon presa, trobaren-la molt ben provehida de moltes vitualles. Dix lo marqués:

–Senyor capità, puix Déu nos ha feta gràcia que havem vençuda la batalla e presa aquesta ciutat, ací·ns porem fer forts, car, posat cars los enemichs nos vinguessen al desús, destapant les céquies e l’aygua vaja solta per los camps, no és home en lo món hi puga entrar e, si y entren, que·n puguen exir. E si ells haguessen hagut temps de poder lançar l’aygua, jamés la haguérem presa, car yo, qui u sabia per ésser mia la ciutat, trametí la major part de la mia gent per guardar les céquies.

Dix lo capità:

–Digau-me, marqués senyor, ¿com perdés aquesta ciutat puix tan fort és?

–Yo us diré, senyor. Yo la comaní a hun home de poca condició, e fiu-lo cavaller e doní-li prou de mos béns, joyes, robes, muller e casa. E com sabé que los turchs havien presa la ciutat de Bellpuig, qui stà luny de ací quatre legües, hon s’és ara retret lo soldà ab tots los senyors qui scapats són, tramés per hun capità e donà-li la ciutat e la senyoriat e la libertat antiga.

Tirant, encara que aquell dia hagués haguda victòria, no s’alegrà de aquella ni·l veren riure ni sclarir la sua cara, ni consentí solaços ni festes. Axí que negú hagué sentiment que ell fos vençedor ni volgué que negú ho digués. E axí temprà la accesiva alegria e la dolor dels enemichs. Solament dix en presència de tots:

–Si Diafebus hagués fet lo que yo li havia manat, yo haguera mort lo soldà e haguera apresonats tots los grans senyors que y havia, e de tot l’imperi poguera ésser senyor.

E tornant a l’emperador, que, aprés de la molta dolor que sostenguda havia com pensava que Tirant havia perduda la batalla, la strema dolor fon convertida en singular consolació, per ço com lo senyor de Malveý havia tramés hun home seu sobre hun ginet per saber noves de la batalla, e aquell tornà ab la bona nova e recità a l’emperador tot lo fet com era passat, e com lo capità anava a l’encalç dels turchs. Lo emperador, sabuda la gloriosa nova, en presència de tots se agenollà en terra e, alsant los ulls al cel e ab les mans juntes, féu infinides gràcies a Jesuchrist e a la sua sacratíssima Mare, senyora nostra, com havia obtesa victòria de sos enemichs e com lo rey de Capadòcia era mort per mà del seu capità; e suplicava a nostre senyor Déu que·l volgués guardar de tot mal, car si ell no fos, no·ls calia tenir sperança en neguna victòria. E més dix:

–Certa cosa és com los nostres barons e cavallers, ab la virtut de Tirant, han vençuda aquesta batalla e les altres. E de primer totes les batalles perdien e, des que aquest valentíssim cavaller és vengut, tostemps són stats vencedors. E los turchs, d’ací avant, no poden sperar sinó la fi de lur destructió, e nosaltres devem tenir sperança de contínua victòria, atesa la claredat dels actes gloriosos de Tirant, qui·s ret il·lustre e noble a tots los qui a ell se acosten.

A poch instant cavalcà l’emperador ab los barons de Sicília e la princessa volgué anar ab ell. Com foren al camp dels moros, trobaren totes les tendes parades ab molta riquea que y havia. E tota la gent se volien posar en robar, sinó que l’emperador no u volgué consentir, mas ordenà que lo senyor de la Pantanalea e lo senyor de Malveí tinguessen en salvaguarda tota aquella roba fins que los qui havien vençut lo camp ne fossen avisats.

Com l’emperador era en lo camp dels moros, la princessa de hun gran troç luny véu hun petit negre e cuytà envers aquella part. E prestament descavalcant, entrà dins la tenda hon lo petit negre se era amagat e pres-lo per los cabells e portà’l davant l’emperador. E dix:

–Yo·m poré gloriejar davant lo nostre capità com yo só stada valent cavalleresa, que dins lo camp dels enemichs ab ànimo sforçat he sabut apresonar hun turch.

L’emperador pres lo major plaer de tot lo món ab la gràcia que sa filla ho deÿa.

Diafebus, vehent que Tirant stava enujat envers ell, no li gosava venir davant per temor de vergonya. E ab aquell pensament, oblidà’s de trametre a l’emperador per dar-li plaer axí com havia fet de les altres vegades. Com l’emperador sabé la glòria de la vençuda batalla per altres e no per Diafebus, dix <a>78 la princessa:

–Lo senyal que yo he de Diafebus me dubte que no sia mort com ell no m’à avisat de la batalla e de tal com aquesta és stada.

Com Stephania hoý dir semblants paraules, los seus ulls no·s pogueren retenir de lançar vives làgremes en presència de l’emperador e de tots quants allí eren. La princessa la féu levar de allí perquè no manifestàs les sues dolors.

Com foren tornats al castell de Malvehí, pres hun home e tramés-lo per saber què era de Diafebus. E tramés-li una letra del tenor següent.

Capítol següent

Índex

Capítol anterior