💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant156.gmi captured on 2022-06-03 at 23:08:29. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

⬅️ Previous capture (2021-11-30)

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL CLIIII

LA RESPOSTA QUE TIRANT FÉU AL DUCH DE MADECÒNIA

–Si creheu que, per ésser antichs, vostres mals actes sien fora de la memòria de les gents, e que sens fer smena del vostre mal viure, que siau abilitat, mai creheu. E ja per tolre-us de haver hoyr alguna part de vostres gloriosos actes, e de representar a mi la legea de aquells, prou clarament se mostra yo haver-vos comportat les coses que cascun jorn vós deixau dir de mi, no ab plaer meu diré lo menys que poré, tant per no sullar-me la boca quant per alguns sguarts coneixereu vós haver la lengua laugera.

»En lo que a mi serà, reduynt algunes coses a memòria, yo no seria stat aquell qui tallí les correges del bacinet de aquell gloriós príncep, fill de l’emperador, ni li doní lo primer colp al cap, de què li fonch forçat passar de aquesta present vida en l’altra. No só yo stat aquell qui sots la mia bandera sien morts tants duchs, comtes e marquesos, e barons e infinits altres cavallers e gent de peu, més que no són restats en tot lo imperi. E per ço nomenen a vós perdedor de batailles, com no sia stada sol una batailla vós haver vençuda, e tot per culpa vostra; ne haveu gens stimada vostra honor, com sia la més cara cosa que los cavallers tinguen. No só yo aquell qui he perdut lo comtat d’Albí, ni lo ducat de Macedònia, que no és vostre. Haveu perdut la ciutat de Capadòcia ab tota la província, qui és major que tot lo Imperi Grech. E si seny aguésseu, no deuríeu viure en àbit de cavaller ni entre gents qui us coneguessen. ¿E pensau que·ls grechs vos tinguen per fel a la pàtria? Mal feu de haver tal pensament si sabíeu en quina possessió vos tenen, si bé no us ho gosen dir.

»Tirada la temor que tenir solíeu, s’és girat lo vostre coratge en fer tracions domèstiques. Ley és per los nostres passats: qui mal vol hoyr, primer l’à de dir. E si lo peccat fos mercé e no fes deservir al senyor emperador, e a la senyora emperadriu e a la virtuosa princessa, altrament yo banyara les mies mans en la més pura sanch que en lo vostre cors és. Mas yo tinch confiança en Déu que, les dones qui per causa vostra són fetes males e los hòmens morts que davant Déu criden justícia, me’n venjaran de vós dient que yo volia vendre la nostra ost per preu de moneda. Açò és una gran maldat que haveu forjada segons vós faríeu. E no us vull més dir, sinó deixar-vos en vostra falsa openió. Aconort-me de una cosa, ço és, yo parle ab veritat e seré cregut, e vós entrau ab la falsia e maldat, que de si és abatida.

Lo secretari, hoynt totes aquestes rahons, les mès per scrit, per a l’endemà que volia partir. Però essent dins la tenda hon dehien la missa, lo capità dix a tots en general:

–Senyors molt il·lustres, egregis e magnífichs, ja per açò no restarà la promesa per mi feta no vingua en sa valor. Prech a tots per lo poder a mi donat per la majestat del senyor emperador, tots a la jornada siau prests per donar la batailla.

Respòs lo duch de Macedònia:

–Tirant, pus segur vos seria vos posàsseu a dormir que no pensar en les follies que feu, car de tot cert yo no y hiré ni negú dels meus. E pens que tots los altres faran axí com yo faré. E no serà negú vos obeheixca en res, car lo vostre regiment no fa per a nosaltres, car no és de admirar que no us vullen obeyr per lo vostre gust que ab si amargor porta. E per tolre-us tota error, tan embolicat vos hi veig, diré altra veguada: si aguésseu specificat, com lo regiment vos fon donat, fossen stats demanats yo ab los altres, vostra demanda haguera loch per lo present ab tota egualtat. No us sou volgut contentar de açò en gran càrrech e culpa vostra. Per lo procés fet entre vós e mi és mijà que descobre en tot la culpa vostra; mas en aquell, com a ignorant que com a ben aconsellat per vós, remetau la mostra de nostra diferència als entesos cavallers de tal mester. E si no u féu, ¡ab quanta vergonya vostra haveu verificat les mies profertes e les prophecies que de açí sortiran! Per què vergonya o ira és e serà prou venge e contentació del meu sperit.

Respòs Tirant:

–No és dat a mi lo pledejar en temps de batailles, e les mies mans són traballades en altres coses de més necessitat a la honor que no és scriure per a pledejar. A mi staria mal que havent bé aconsellat a altri, no consellàs bé a mi mateix. E no és jamés vist home de nostra casa haja donat loch de posar sa honor en disputa, e yo, ab la ajuda de Déu, ho vull conservar tant com en mi sia. Del meu regiment fins ara a mi atorguat, no penseu gran alegria haja yo aguda, car al començament no u cerquí ni u procurí fos donat a mi e si hi só stat posat en alguns guanys, no n’é demanats, mas al meu sperit leal contínues ànsies e treballs, e perquè los duchs e prínceps sien stats sots la mia governació sans e segurs. E pens en lo meu regiment no he fallit en alguna cosa per engan o negligència de què pugua haver reprenció.

»Emperò en la electió per la majestat del senyor emperador a mi feta, lo vostre consentiment no fon demanat: no us ne deveu admirar com lavors no fósseu ab sa alta majestat. Per tal que negú no pens que de tal regiment yo sia molt cobejós, plau-me altre sia elet, en la electió del qual tostemps seré aparellat. ¿E dieu que la nostra ost sens vostre consell no pot donar batailla? Forçat és. Lo dia per mi asignat seré en vista dels enemichs, e si negú de son grat seguir no·m volrà, yo ab los meus, que fallir no·m poran, e aquells que per mi són venguts del gran mestre de Rodes, yo hiré axí com profert he e, ab la ajuda de Déu, d’éls seré vençedor. ¡O, duch! Si temor haureu de veure semblant batalla, la qual als odiosos serà gran spant e major terror, restau dins lo camp ab los petits patges e ab tots aquells qui són fets inútils e follats de ses persones.

Axí·s partiren aquell dia. L’endemà lo capità féu sonar les trompetes, exit de la missa, e tots los grans senyors eren allí. E lo capità dix:

–Molt il·lustres, egregis e magnífichs senyors, les senyories vostres qui ab mi lo càrrech ensemps de aquesta guerra portam: com per manament de la majestat del senyor emperador he tengut aquest regiment, lo qual ab molt gran treball molts dies he suat çercant bones vies ab tota ma pensa he sforç, sots la mia governació o capitania, ab salut de tots fósseu regits; e ara, puix al duch de Macedònia plau, yo deixe la capitania, e per consolació mia, puix som en aquesta part segurs de nostres enemichs, egual cosa és: los fets de molts no deu hom leixar tot en hu, ans cascú deu pendre part del càrrech del regiment del qual tant de temps l’é comportat ab molts treballs e contínues ànsies, sens que negun profit no atribuhia a mi, mas feÿa-u tot per servir a la majestat del senyor emperador. Façam electió de algun altre que sia més dispost de mi. E no pense la senyoria de vosaltres yo faça de açò mudament negú ni·m tingua per agreujat, ans vull viure e morir en companyia vostra per servir la majestat del senyor emperador. Qualsevulla de vosaltres me porà haver com a jermà e, si menys volreu, seré prest obeyr-vos e no leixaré lo servey del dit senyor tant com la conquesta dure.

No·l deixà més parlar lo marqués de Sanct Jordi, no podent comportar hoyr tals paraules, sinó que sens convidar-se ab los altres, que féu principi de un tal parlar:

–Per mon Déu, capità, yo no us falliré en res que de honor sia. Atenyeu la promesa la qual haveu feta al rey de Egipte, car yo hiré ab vós, e si no puch armat sinó en camisa, e axí entraré en la batalla si altrament anar no podia. E fas vot solemne al senyor sanct Jordi que si negú accepta la capitanya sens sprés manament de la majestat del senyor emperador, de yo ab les mies pròpies mans lo faré morir. Tirant és nostre capità per lo senyor emperador a nosaltres dat que deguam obeyr-lo axí com la sua pròpia persona.

Dix lo duch de Pera:

–Senyor capità, manau a nosaltres què voleu que façam: si dieu que matem al duch de Macedònia, donau lo càrrech a mi e veureu en quant serà fet.

–¿Qui serà aquell qui tal capitania degua acceptar —dix lo duch de Sinòpoli—, yo, ab la mia spasa, la qual jamés perdona com la tinch nua en la mà, yo no·l partesca del cap fins a la cinta?

Respòs lo duch de Casàndria:

–Yo us fas certs, a tots en general e a cascú per si, que si diferències negunes moveu ni altres coses feu sinó del que som obligats per manament de l’emperador, qualsevulla duch, comte o marqués yo hoyré qui dirà que Tirant deixe la capitania e l’acceptarà, yo de les mies mans li tolré la vida.

–Yo no he parlat —dix lo duch de Monsanct—, però per lo juhí de malparlar del duch de Macedònia, prou clarament se mostra ell ésser confés e fementit dels leigs cassos per ell posats en la honor e fama del nostre capità Tirant.

Levà’s en alt lo marqués de Sanct Marco e pujà sobre un banch, tirà l’espasa e dix:

–Qui mourà altres partits, ixqua avant, que yo·l combatré en presència de tot<s>74 a bella ultrança que Tirant no sia nostre capità just, bo e verdader, e no ha fet res de tot lo que lo duch de Macedònia li ha posat, ans és una gran maldat, la qual injustament li és stada imposada. E si ara no se’n fa lo ver juhí, mostraran que<·n>75 l’altre món se determene aquest fet.

Lo marqués de Ferrara, en alt cridant, dix:

–Yo vull que tothom hoya e sàpia que, com lo duch de Macedònia perdé la derrera batailla, que les dones e donzelles en la gran plaça del mercat de la ciutat de Constantinoble cridaven a grans crits: «¿Hon és aquell temerós duch de Macedònia, perdedor de batailles e scampador de la sanch grega de cavallers e de gentils hòmens? ¿Hon es aquell confús e abatut cavaller? Tolguam-li la vida, puix ell nos ha tolt la lum dels nostres hulls e les coses que nosaltres més amàvem en aquest món.» Dehien segons que a l’enemich cascú és forçat de dir, e planyien com lo vostre cors mort dins una taüt devia ésser portat en aquell loch hon les dones cridaven. ¡Aquesta era la vostra honrada sepultura! E fent-ho axí, restàreu viu e ab honorosa fama. Ara, vivint, sou més que mort. Tot açò vos és seguit per la legea de vostre mal parlar.

Pres-se a dir lo comte de Aygües Vives:

–Declarada la causa per aquell qui és nostre natural senyor, ab son sacre consell ha donat a Tirant la capitanya e governació de tot lo imperi. ¿Què us mou a vós, duch de Macedònia, perturbar nostre capità e posar-nos a tots quants açí som en devís, perseverant en vostra vergonyosa porfídia, la fi de la qual és per vós molt poch temuda? E yo no·m puch tant acostar, donant-vos de mon ésser, com vós fugiu a la vera execució de la rahó volent ço que no us és dat, e us sou scalfat en vostra virtut. E si considerau la fi de aquella e d’on conegueren lo seu naximent, si dels cavallers que teniu per consellers vostres no·ls deu ésser donada fe, per so com són fets enemichs per lo regiment que perdut han, car no és bon testimoni contra lo pare lo capital enemich, puix de ell has agut adversari, e no venir en error de tal capità com tenim. No·t vença la yra, perquè ell darà a tu salva del dret que ha, per bé no y sia tengut. Aquest excel·leix Hèctor, és conquistador de la fama, scampador de la sanch orrible. Viuen los passats per gloriosa fama, moren los vençuts per treballosa vida. E si algú volrà dir lo contrari, yo·l faré ésser confés de la sua gran malea, car Déu no permetrà que·n tan leig crim com lo duch de Macedònia ha levat al nostre capità, lo qual és just, bo e verdader, reste en lo món imponit, perquè a vós sia càstich e als altres exemple.

Callà e no dix pus.

Respòs lo duch de Macedònia, dreçant les noves al marqués de Sanct Jordi:

–Si us erre lo nom ab aquest títol de cavaller, de tot en tot a vostres actes contrari, siau ben cert que per ço no l’ignore aquell qui us és degudament més propi nom; ans si res dich que perjudique en vostra honor, semblants paraules pensen los entesos que açò hoyran no és de mon costum, mas per lo vostre desaforat defalt, tal que sol de parlar les orelles dels entenents e de dones de honor se n’offenen, la qual no consent, a malgrat meu, que en aquest cars la lengua s’allimite. No trobe rahó neguna per hon de vós oblidat sia, me degués baratar per Tirant paraules ab efectió demostrades, e vós me dieu e mostrau que·m teniu tan constret e subjutgat que no diré les fictes e fraudulents maleses vostres. ¿E hon són ara les innumerables promeses, jures e sagraments que vós ab falsa disimulació enganosa haveu rahonat? Però, no·m tinch admiració, puix veig que us és cosa natural que lo fill sia tal com lo pare, per les maleses que haveu fetes a mi. Car los vostres mals actes són tan notoris entre cavallers e dones de honor, en special en la nostra ciutat de Constantinoble, que, deixades totes altres coses, en los solaços ne fan burla com se recorden de la malesa que m’aveu feta. E yo, mogut de pietat de les congoixes que·m donau, lo caillar vos seria més profitós.

–¡O, duchs, comtes e marquesos! —dix lo comte Pleguamans—. Puix lo duch de Macedònia és ja fora de la tenda, hoÿu-me, per vostra noblesa, e no vullau condemnar a negú sens hoyr-lo, e dau crehensa a la mia relació; perquè·m par que determenau en dar batalla, lo que no deuríeu fer. Mas voleu ab importunitat mostrar-me animós sobre cosa morta, que desijós de capitania. Ab honor al duch pertany e altri no. E si aquell malnom tant diforme e abominable, e en special als cavallers, lo qual vós, Tirant, desijau hoyr, yo bonament vos pogués dir, ja fóra fet. Emperò no vull ab spècie alguna de supèrbia perdre Déu e la justícia que·l duch de Macedònia té, la qual és de sa part. E de tan gran càrrech incomportable seria fora la virtut vostra, deixant vós la capitania. Puix no ignorau tenir molts miradors, pensau en los fets, qui són aquells qui us han acusar o scusar, e la glòria no stà en parenceria de paraules, mas en execució de bé a fer.

Puix veren que lo duch se n’era anat, Tirant no volgué consentir que negú més parlàs ni fesen menció de les rahons que havia dites lo comte, sinó que cascú se’n tornà a son aleujament, dexant lo libre de recitar d’ells —sinó que·s posaren tots en orde per al dia asignat de la batalla— e tornà a recitar de l’emperador, qui stava ab inestimable desig de saber noves del camp, e veÿa venir VII naus a la vela. Com foren aplegades, sabé com venien de Cicília e portaven quatre mília hòmens d’armes e molts cavalls, los quals trametia lo rey de Cicília novell. E fon-ne causa lo que ara recitaré.

Lo rey de Sicília, segons ja desús és stat dit, tenia lo fill major en França, casat ab una filla del rey de França. E per ell ésser molt discret e virtuós, lo sogre no·l lexava partir de la sua cort per la grandíssima amor que li portava. Seguí’s que enmalaltí, e de aquella morí. Com lo rey de Cicília, son pare, sabé la sua mort, ne féu molt gran dol. L’altre fill, qui s’era fet frare, no volgué leixar la religió per ésser rey aprés la mort del pare. Lo rey de açò pres gran alteració, com lo fill no·l volia obehir, que donà del cap al lit e, tenint-se per mort, ordenà de la sua ànima e del regne, e en son testament lexà hereua la filla, muller de Phelip.

Com Phelip se véu rey, fon en recort del bé e honor que Tirant li havia fet. Delliberà de passar ab tot lo major poder que pogués en ajuda de Tirant. E la reyna sa muller, e per tots los del regne, fon suplicat que no y anàs aquell any per quant la reyna era prenyada. E ell, vehent lo gran contrast que li feÿen, li fon forçat de restar, e tramés-hi en loch seu, per capità, lo duch de Mecina ab cinch mília hòmens entre de peu e de cavall. E <per>76 la reyna, per la notícia que havia haguda ab Tirant, tramés-li’n dos mília, e féu-ne capità al senyor de la Pantanalea.

Aplegats que foren en Contestinoble, ixqueren en terra. E lo primer home que trobaren fon lo secretari qui del camp venia e portava letres del rey de Egipte e de Tirant, e los consells dels senyors, lo vot de cascú de tots los qui parlat havien en favor de Tirant. De tot havia fet un procés per mostrar a l’emperador. E ans que aplegassen al palau, li dix lo duch de Mecina:

–¡Cavaller, sí Déu vos prest en lo món e us dexe complir lo que vostre cor desija! Digau-me hon és aquell famós cavaller ple de tanta virtut, Tirant lo Blanch, capità dels grechs, e·n qual ciutat és la sua habitació.

–Lo meu senyor —dix lo secretari—, la senyoria vostra trobarà aqueix famós cavaller que demanau en los camps, que no té loch, vila ne ciutat per habitació. E ara lo he lexat que té les sues tendes parades davant los turchs, prop lo riu nomenat Transimeno.

–¿Què s’i fa en la sua cort? —dix lo senyor de la Pantanalea—. ¿Són hòmens de deport e de plaer?

–Sí, santa Maria —dix lo secretari—. Primerament, trobareu a la porta de la sua tenda clemència, que a tots contenta; pujant hun scaló coneix quals són bons o mals e sab de quals deu hom fer bon mercat, e sab jutjar ab seny e discreció. E aquesta és la cosa que més val a tothom que té capitania real e sobre tots deuria regnar. E jamés se corromp per prechs, per menaces ni per diners. Encara té altra bondat: que dóna tot quant ha e u repartex tot entre la gent, e no procura per a si res que puga haver. Aquell no és dit liberal que vol molts béns donar, volent guardar que·n puxa més haver, e de aquests se’n troben molts; emperò aquest dich yo liberal que res no vol guardar ni vol pensar que de res puga traure lo cabal. E com no té res que donar als requeridors, prestament se despulla tot lo que vist. Com lo amich ha mester res, de sa persona liberalment lo y dóna, que puga manar e fer d’ella a totes ses voluntats, e·n mal y en bé ho pot ben fer e ordenar, e si de altra cosa no·ls pot servir, la voluntat no y fall. E de açò que us dich per tot lo món se’n parla. E si parlau de noblea, de ardiment e de gentilea, en lo món no té par. Entre nosaltres prou clarament és manifest, e per speriència se mostren les grans victòries que ha hagudes e ha cascun dia contra los turchs. E és molt alegre ab sos amichs, donant-los delits: ab ministrés dancen e ballen entre dones. És molt afable a totes gents e de cor molt fort, que no té temor de res. En les sues tendes los huns luyten, los altres salten; e juguen los huns a taules, los altres a escachs; los huns se fan folls, los altres asenats; los huns parlen de guerra, los altres de amors; los huns sonen laüt, los altres arpa; huns mija viula, altres flautes e cantar a tres veus per art de música. No és negú qui en plaer puga pensar que allí no·l trobe ab lo nostre capità. Aquest honra millor a Déu que home que yo haja vist de qualsevulla nació. E si mil barons ensemps li vénen tots davant, a tots sab honrar, que tots se’n van contents d’ell. Honra molt los seus e més la gent stranya. Dos barons de Alamanya, de aquells qui han poder de elegir emperador, pochs dies ha foren ací e, com se’n partiren, volgueren dir que no havien vist jamés home ab tanta afabilitat.

Lo secretari pres comiat d’ells. E com fon alt en lo palau trobà lo emperador que era a la fi del dinar. E lo emperador hagué gran plaer com lo véu, e demanà-li prestament lo camp com stava ni si y fallien vitualles o altra cosa. Lo secretari respòs directament:

–Senyor, a present no·ns fall què menjar, sinó que·ns fall amor e honor.

E callà, que no dix més. Lo emperador féu levar prestament les taules, e lo secretari per orde li donà les scriptures que portava. La primera li donà la letra del rey de Egipte, la segona lo consell dels duchs. Girà’s envers sa filla e dix-li:

–Carmesina, volen dir los meus cavallers Tirant ésser enamorat vostre.

E ella, de vergonya, tornà tal com una rosa e stigué per bon spay que no pogué respondre, compressa de temerosa vergonya. E cobrat ànimo, dix:

–Senyor, tant com Tirant serà vençedor, bé só contenta que los virtuosos cavallers sien enamorats de mi. E com aquell sia cavaller de tanta virtut e ànimo, vençedor de batailles, qui aterra les forçes dels reys turchs e no tem los subtils engans del duch de Macedònia, no consenta la majestat vostra les laugeres enganoses paraules de aquells qui mal volen dir. Yo l’ame domèsticament, axí com faç als altres. Yo l’é perdut de vista mas no·m só offerta a ell, e lo meu pensament és molt luny de tal fet. E si la altesa vostra, senyor, té sentiment de tal fet, no·s deu asegurar e no·m deveu condemnar sens saber primer la veritat. E no deuríeu per la duptosa error condemnar la filla qui tant vos ama, car amor ha acostumat vençre la temor, mas Déu just ha ben proveït a la mia castedat, e los meus pits són tornats més frets que·l gel que la majestat vostra agués a creure tal de mi.

–No, ma filla —dix lo emperador—, que no·s diu en aqueixa intenció. Legiu açí e veureu los vots dels cavallers.

Com los agué lests, lo seu sperit reposà, e girà’s devers Stephania e dix-li:

–No penses tu que m’aja restada gens de sanch en la mia persona, car lo meu pensament fon que lo nostre fet no fos stat descubert. ¡E lo diable qui és tan ginyós, qui m’à fet dar los diners! Car lo qui u fa fer ho descobre. E lo meu crim, qui és de haver socorregut a Tirant, és crim meritori perquè és de moneda, e deu ésser pres a la fi per què·s fa, com sia acte de caritat. Dix Stephania:

–Senyora, lo que la altesa vostra ha fet és acte de virtut, per ço com deu hom socórrer a les persones que hom vol bé. E les coses deuen ésser jutgades segons a la bona intenció a què·s fan, car vós no amau al virtuós Tirant sinó per lícit matrimoni. E yo bé coneguí la strema passió que a la ànima de vostra altesa havia robada la discreció en lo principi, quant lo emperador vos dix que vós amàveu a Tirant.

E stant en aquestes rahons, entraren los barons cicilians e feren reverència a l’emperador, e ell los rebé ab cara molt affable, fent-los molta de honor. E recitaren-li la causa de la llur venguda e donaren-li les letres de la pau e confederació antigua e de la present. Lo emperador los acceptà e fermà tot lo que ells volgueren. Deixà’ls allí a rahons ab la emperadriu e ab sa filla Carmesina, e manà que·ls fossen donades molt belles posades e tot lo que mester aguessen.

Lo emperador se n’entrà en lo consell e los cavallers cicilians staven admirats de la strema bellea de la princessa.

E lo senyor de la Pantanalea féu principi a paraules de semblant stil.

Capítol següent

Índex

Capítol anterior