💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant143.gmi captured on 2022-06-03 at 23:07:57. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

⬅️ Previous capture (2021-11-30)

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL CXLI

COM LO REY DE EGIPTE VOTÀ EN LO CONSELL LA SUA INTENCIÓ

–Puix als entenents lo ver juhí de les nostres diferències e altercacions amagat sia, poreu veure que a la fi de un enbaraç, que hu diu, neixen principis de molts altres. E açò fa manifest lo parlar de vosaltres per ignorar lo mester de la guerra. E per declaració de açò és mester reduyr lo present fet, que la fi de dues coses seguir se puixen per sperimentar si aquell vos surtirà per mijà de bona coneixença, e açò per temor de no restar envergonyits. E aquesta fi atényer-la poreu si us deixau de vostres culpes. Per atényer libertat e honor vos posaré en lo camí del que devem fer. Si donchs ab tan poca vergonya voleu tancar los camins de libertat e de la sperada victòria qui són uberts per a qui·ls sap conéixer, a mi no contenta honor que ab perill no·s guanye. E per aquest sguart, dau-me cent mília hòmens e yo hiré a la una part del riu e vosaltres restareu en l’altra part. E en lo temps que yo·ls combatré, vosaltres, al més prest que poreu, lo socors no·m sia denegat. E per aquesta forma porem haver la victòria que desijam. Emperò la fi de les coses sdevenidores és remesa a la fortuna, e per ço com som certs nosaltres tenir molt més gent que no ells, deu ésser poch reduptada la batailla, mas la bona deliberació de aquests fets stà en mà de cascú, e aquella és loadora.

Tots los capitans e grans senyors loaren la bona deliberació del rey de Egipte. E lo soldà, responent, dix:

–Totes les coses del món són més en openió que en fet. E lo desig meu no·m consent sia vist ab vós conforme en lo desorde de vostres paraules desonestes en dir que ab cent mília hòmens los voleu combatre, com ells sien molt menys. Emperò del meu ànimo sforçat surt una sperança de gloriosa victòria de la batailla. Preneu la meytat de la nostra gent e yo pendré l’altra, e an aquell qui la sort vendrà, que done primer la batailla. Durant aquella, si l’altra part volrà fer bondat, no tement los perills sdevenidors, socorrent-nos podem haver vera glòria e honor.

E donaren fi en lo parlament.

Los reys prengueren la una part ab gran ànimo, e lo soldà pres l’altra: ab la meytat de la gent passà lo pont.

Com Tirant véu açò, e que enmig lo tenien, e los uns staven endret dels altres e lo riu enmig, dix Tirant:

–Açò és lo que yo tant desijava.

Levà lo camp, qui stava devers los reys, e féu posar totes les tendes e carruatges dins los dos castells, e tots los patges. E Tirant detingué la gent sua tant com pogué per ço que vingués la nit. E ans que lo sol agués passat les colones de Èrcules, Tirant passà lo pont devers aquella part hon solia de primer star. E féu pujar tota la gent de peu en un mont fort qui stava endret del cap del pont. Com tota la gent de peu fon pujada, féu pujar les squadres de la gent d’armes, una aprés d’altra. Lo soldà, qui stava en aquella part, que véu quasi tota la gent que se n’eren pujats, per dar de les faldes de la montanya la batailla, e véu que no restaven sinó IIII squadres, cuytà devers aquella part e ferí en ells e féu-los fugir fins alt a la montanya, e mataren LX crestians. E Tirant se retragué, tostemps fent armes. E fon ja nit scura. Los turchs devallaren al peu de la montanya e aquí se atendaren pensant que l’endemà, venint lo dia, los pendrien tots sens fer neguna defensa, e que·ls trametrien catius en llur terra. Però lo soldà no consentí que tota la gent descavalcassen, per dupte que en la nit los crestians no ferissen en lo camp, axí com havien fet altra volta. Com Tirant fon pujat en la montanya, trobà tots los cavallers e grans senyors ab lo major desconort del món; los uns anaven desà los altres dellà, plorant e jamegant, fent molt trist e adolorit comport, dient que ara los covenia ésser presos e catius en poder de infels. Com Tirant los véu axí star, ajustà’ls a tots e dix-los les següents paraules:

–¡O, cavallers virtuosos! ¿Com no teniu recort de la gran offensa que féu, primerament a Déu e aprés a l’orde de cavalleria? ¡Que si éreu dones no tendríeu menys ànimo! Que vosaltres, que deuríeu animar als altres teniu vergonya de lamentar-vos e mostrau renunciar a la art de cavalleria e ésser vençuts sens fer resistència neguna. La vostra natura me apar ésser unida ab antich àbit de plor e de poch ànimo. E seria menys mal vosaltres offerísseu de voluntat la vida per la honor, que no fer tals coses ab tan gran desorde com féu e ab tanta confusió e vergonya. ¡O, com teniu vanes les presumpcions! Ley és imperial que aquell qui gosa mirar la cara dels enemichs basta a vençre aquells. Solament vos vull dir e preguar, si semblants preguàries poden haver loch en vosaltres, que us vullau sforçar de bé a fer e, ab la ajuda de nostre Senyor e de la sua sacratíssima Senyora nostra, yo us faré senyors de vostres enemichs dins III hores. E les lahors e la glòria de la batailla augmentarà en vosaltres. E quasi tots restaren aconsolats de les paraules del capità, sinó lo duch de Macedònia, que ans que lo capità se deixàs de fer armes, lo duch tramés un scuder seu avisat del que tenia de dir a l’emperador. Com apleguà prop de la ciutat, descavalcà e deixà lo rosí, mostrant que era fogit del siti e venia ab tots los hulls plorosos. E lo poble, qui en tal disposició lo veren venir, tots anaven seguint-lo. Com fon dins lo palau, trobà allí molta gent, e dix:

–¿A hon és aquell desaventurat qui·s diu emperador?

Pujà alt en la gran sala. E prestament ho anaren a dir a l’emperador com era vengut Albí, scuder del duch de Macedònia, lo qual venia ab grans lamentacions. E lo emperador ixqué cuytat de la cambra hon era la emperadriu e sa filla. Com Albí véu a l’emperador, leixà’s caure en terra arancant-se los cabells del cap; batie’s los ulls e la cara, e axí féu son gran dol.

–Per cert —dix lo emperador—, aquest scuder deu portar molt mala nova segons los senyals que manifesta. Yo·t prech, amich, no·m façes més penar. Digues-me quin mal és aquest.

Lo escuder alçà les mans devers lo cel e dix:

–La virtut porta ab si dolor de les coses mal fetes, puix nos dispon a bé a fer, car cascú és causador de sos mals; si ab bona e discreta deliberació no fa lo que deu fer e és tengut, no·s deu dolre dels mals que li’n segueixquen. Car vós haveu volgut desagraduar vostres capitans e vasalls e dar-ho als strangers de mala fama, hòmens en res no coneguts que de vils condicions porten llur sobrevesta. ¡O, lo imperador! Puix vós mateix haveu fet lo mal, rahó és que·n porteu la pena. ¿E sabeu quina serà? Que en loch de obsèquies diran per vós lo psalm de maledictió, per ço com haveu perdut a vós mateix e a tots los vostres, car haveu volgut levar la successió de l’imperi an aquell famós e il·lustre senyor, lo duch de Macedònia, per dar-la a un vil hom stranger qui ha perdut a ell e a tots los del camp e és fugit, que no saben hon s’és. ¡Tal mèrit à la persona de l’emperador còndam! Per cert, millor vos seria, en aquest poch temps que la clemència de Déu vos spera, anàsseu en parts stranyes fent penitència e plorant lo gran dan de vostres vasalls e servidors, de tanta gent que és morta. E faríeu smena dels vostres peccats, car menispryant la sua ira, per los vostres demèrits, que tanta és la mortaldat dels crestians que no m’i basta seny ni saber per a poder-ho recitar, car los moros los tenien asetjats en un petit mont, sens que no y tenien pa ni vi, ni aygua per als cavalls, a la hora d’ara ja deuen ésser tots morts. Yo me’n vaig ab molta dolor e vós, còndam emperador, restau ab la vostra.

–¡O, desaventurat de mi! —dix lo emperador—. ¡Com me solicita la miserable fortuna, que aprés de una alegria ve prestament una gran tristor, e aprés de un mal ne vénen molts! Ara és perduda tota la mia sperança. No·m resta sinó que vaja mendicant per lo món desemparat de tot bé.

E ab aquestes e semblants lamentacions se n’entrà en la cambra e lançà’s sobre lo lit, fent gran e adolorit comport, dient:

–¿Què·m val ésser senyor e senyorejar lo Imperi Grech, puix tinch a perdre’l? ¿Què·m valen tants béns de fortuna com tinch, que de aquells aja ésser desposeheÿt? ¿Què·m val tenir filla honesta e bona que no pugua succehir en los meus béns, e per mos grans peccats e culpes veure’ns catius en poder de infels? ¿Què·m val tenir muller, dones e donzelles qui·m serveixquen, e veure’m servent de moros, e les dones e donzelles ésser desonides per aquells? ¡Quant seran adolorits los meus hulls qui tal cosa poran veure! Yo crech que lo meu cor romprà de gran dolor.

La princessa se acostà a son pare per aconsolar-lo, car la emperadriu e les altres donzelles no era negú qui les pogués aconsolar de la gran tristor que tenien.

La fama anà per tota la ciutat de la mala nova. E tota la gent fehien molt grans lamentacions per los amichs e parents que pensaven que eren morts. Les quereles de les mares eren manifestades per los batiments e plants: alçaven los hulls al cel e ploraven la pública fortuna axí com si ja la ciutat fos presa per los enemichs.

Leixem-les star ab son dol e tornem a Tirant què fa.

Avent animat Tirant los cavallers ab la sua exortació, stigueren en gran sperança, confiant de la gran providència del capità.

Tirant deixà bona guarda alt en lo camp —molt ben visitat per ell— e ben confortada la gent. E pres un home ab si e per les spatles de la montanya, que per negú no fon vist, devallà. Com fon baix, davall un arbre deixà les armes, e ab cuytats passos anà prop del castell del senyor de Malvehí. E axí com eren restats concordes de senyal, pres dues pedres, una en cascuna mà, e feria la una ab l’altra. Sentint lo senyor de Malvehí lo senyal, conegué aquell ésser Tirant, e, ubertes les portes del pont, ell entrà e trobà totes les coses necessàries per al que mester havia. Primerament féu pendre molt oli e alquitrà en gavetes de fust, e pegunta e sofre viu, e altres coses qui han disposició del foch encendre. E pres molta lenya seca, e en aquell vexell de fusta que havia fet, tot ho féu posar desús e liguar dues cordes, una en cascuna cadena del vexell, largues. E dos hòmens se posaren dins una barca que tenien allí per peixcar en lo riu, e cascú de aquells portava la corda en la mà. E desligat lo vexell, ab la corrent anaren riu avall. E Tirant los dix que no posassen foch fins que fossen prop del pont. E anant riu avall, com eren en loch que lo riu fehia alguna volta que lo vexell no poguera passar, tiraven lo cap e afluixaven l’altre, e lo vexell anava de punta; e com volien que anàs a travers, egualaven les cordes e lavors prenia tot lo riu de ample.

Com los turchs veren tan grans flames de foch per lo riu avall, tots se tengueren per perduts. E lo soldà desenparà lo camp, e tots los altres, corrent com pogueren feren la via del pont de fusta. Lo soldà, perquè tenia bon cavall, atengué un poch primer que lo foch pleguàs al pont, passà e molts altres aprés de ell. E si los hòmens aguessen fet lo manament del capità, que aguessen posat lo foch més tart, no se n’anava negú que no fossen stats morts o presos. E al passar que fehien per lo pont, molts moros ab los roçins ne anaven en la aygua per la gran pressa que tenien de passar a l’altra part.

Lo foch fon tan gran que en poch spay tot lo pont fon cremat. E restaren per passar lo pont XXII mília persones ensús, entre de peu e de cavall. E restà allí lo fill del duch de Calàbria, e lo duch d’Andria, e lo duch de Melfi, e lo comte de Burgença e lo comte de Montoro, e molts altres capitans qui eren descavalcats. E ab la gran pressa del foch e ab lo gran dupte que tenien dels crestians que no vinguessen per ferir sobre ells, tots fugien, que no speraven los uns als altres.

Com Tirant véu anar lo foch per lo riu, pujà cuytadament hon eren los seus, ab molta alegria que·ls trobà e quasi tots a cavall per voler guanyar de la roba dels enemichs. E Tirant jamés ho volgué consentir, dient-los;

–Ara no guanyarem honor neguna e demà haurem la honor e la roba.

Ab tot açò lo capità féu fer molt bona guayta aquella nit.

–No pot ésser que tota la gent sia passada. ¿Qual seria que ab desesperació venguessen a ferir sobre nosaltres?

Vengut lo clar dia, e lo sol sobre lo nostre orizon, lo capità féu tocar les trompetes e tothom pujà a cavall. E feren venir los patges e lo carruatge, e alt per la montanya anà tota la gent. E tornaren-se aposentar llur real en lo loch on lo avien ja tengut, de la montanya. E de allí veren la gent que era restada, e per alguns cavallers fon dit al capità que devallassen en lo pla e que·ls donassen la batailla. Respòs Tirant:

–Puix havem obtenguda la desijada fi e tenim bon dret e tenim libertat de fer de ells lo que volrem, façam-ho ab discreció, car més és a nosaltres perdre un cavaller que si ells ne perdien cent. Però yo us profir demà en aquesta hora poreu anar e venir enmig de ells, que per negú no us serà feta sinó honor.

Diafebus, qui véu los turchs qui staven en gran congoixa, pensà en la honor e delit de Tirant. Pres-li lo anell de la mà. Dix-li Tirant:

–Cosí, ¿què voleu fer?

Dix Diafebus:

–Vull trametre Pírimus a l’emperador. ¡Tants dies són passats que no han sabut res de nosaltres! Lo emperador se aconsolarà un poch de aquesta nova. E la senyora princesa, ab les altres dames, se’n gloriejaran de la forma de aquest acte com és stat fet.

–Prech-vos, cosí —dix Tirant— que li trametau a dir que vinguen les naus e galeres ab farina e ab vitualles, ans que·n passem fretura.

Pírimus se partí. Com fon a la ciutat de Constantinoble, véu totes les gents molt tristes e adolorides, e les dones totes ploroses. Entrà per lo palau e trobà pijor: ab les cares totes arapades, les vestidures rompudes. Tots quants lo vehien no li dehien res axí com de primer solien. Com scometia algú, no li volien respondre. Aquest pensà que lo emperador fos mort, o la emperadriu o la filla. Passà avant en la gran sala, trobà allí alguns hòmens que ell coneixia e véu-los star molt adolorits; altres que staven agenollats fent oració; altres que ploraven e malahien tota natura françesa. Acostà’s hu de aquells qui·s lamentaven e, ab baixa veu, li demanà lo emperador si era mort o què era la causa de tanta dolor que ells mostraven. E aquell, responent, dix:

–Los traÿdors, seguint lo stil de cavalleria De Judes ençà no fon feta tan gran traçió com los teus han fet. E sinó que pietat m’o defén, yo fera que de tu, o altre tal com tu no s’admetera paraula neguna, perquè a tothom fos notori e manifest la gran maldat que los teus han fet. Aparta’t davant mi, si no yo·t promet per los sancts de paradís de fer-te saltar per la finestra avall.

Aquell abaixà lo cap e passà en una altra sala més a dins. E conegué lo cambrer de l’emperador e anà rient devers ell. Dix-li lo cambrer:

–Per la strema e desaforada alegria que mostres tenir, ¿com tens atreviment de acostar-te a la cambra del senyor emperador?

–Amich —dix Pírimus—, no·t dones desconort negú, car de la dolor de vosaltres yo no y sé res. Fes que yo parle ab lo emperador, e si té dolor yo li daré alegria.

Aquell, sens més dir, se n’entrà en la cambra de la emperadriu, hon era lo emperador ab sa filla e totes les donzelles, ab finestres tancades, fent allí cascuna son dol. Dix lo cambrer:

–Senyor, a la porta és vengut hu de aquells grans traÿdors qui ab aquel reprovat cavaller vivia de Tirant lo Blanch, lo qual ha nom Pírimus. E certament deu ésser fugit de la batailla ab son senyor, e diu que volria parlar ab la majestat vostra.

Dix lo emperador:

–Vés, digues-li que se’n vaja ab tota mala ventura e ixqua de la mia terra. E que si yo trobe a ell ni negú de son mestre, yo·l faré lançar de la més alta torre que en lo palau és.

E com lo emperador dehia aquestes paraules, pensau lo cor de la princessa com s’i doblaven les dolors, car per molt mal e dan que Tirant agués fet, no·l podia del tot oblidar.

Com lo cambrer agués tornada la resposta al scuder, dix Pírimus:

–Per la mia fe, yo no me n’yré, car mon senyor Tirant ni negú dels seus jamés feren traçió, ni serem nosaltres principiadós de semblant maldat. E si lo emperador no vol que parle ab la altesa, digau a la senyora princessa que ixqua açí a la porta de la cambra e yo li diré tals paraules que ella ne restarà molt contenta.

Lo cambrer volgué sforçar de tornar-ho a dir a l’emperador, e dix tot lo que havia dit. Lavors lo emperador dix a Carmesina que ixqués a parlar ab ell, mas que no·l fes entrar dins la cambra. Com la princessa fon fora en la sala, ab la cara que ixqué molt trista, Pírimus se agenollà als seus peus, besà-li la mà, e aprés féu principi a tal parlar:

–Senyora de gran excel·lència, la mia ànima stà alterada del mudament gran que veig en la majestat vostra, de tots los del palau e de la ciutat. Car yo, ignorant la causa, n’estich molt admirat, que no he trobat negú de quants he interrogats que m’o haja volgut dir, per què hauré a gràcia singular a vostra altesa que·m doneu plena notícia què és la causa. E encara stich més admirat de les paraules que per part del senyor emperador lo cambrer m’à dites. E si a la majestat del senyor emperador no li plau que aquell famós cavaler, mon senyor Tirant, tingua la capitania ni faça fets dignes de gloriosa recordació, digua-m’o, que prestament serem fora de tot lo imperi e no passarem tants treballs ne perill, ne freturarà tant fatigar les nostres persones. Per què, senyora, hoynt resposta de la celsitut vostra, aquella reportaré a·quell per qui só tramés.

Hoÿdes per la adolorida princessa les paraules de Pírimus, ab les làgremes als hulls li recità tot lo que lo scuder del duch havia dit.

Com Pírimus hohí tan gran malesa, donà’s de les mans al cap e, responent, dix:

–Senyora, sia pres aquell qui tals noves ha portat e tanta dolor ha mès en lo cor de la majestat del senyor emperador e vostra, e de tota la ciutat. E prenguen a mi, e si Tirant no és stat vençedor e no ha fet fugir lo soldà, e no ha cremat lo pont e no té asetjats prop lo riu passats XX mília hòmens, que vull que sien fets quartés de la mia persona. E per major certenitat, veu’s açí lo sagell de la capitania, lo qual m’à dat Tirant.

Com la princessa hohí tan gloriosa nova, ab cuytats passos e voluntat strema entrà en la cambra hon era son pare. E recità-li tot lo que Pírimus havia dit. Lo affligit emperador, per sobreabundant alegria, caygué de la cadira e smortís. Feren venir los metges e aquells lo feren tornar en son recort. Féu entrar Pírimus perquè li fes relació de la bona nova. De continent que la sabé, féu tocar totes les campanes de la ciutat, e anaren tots a la sglésia major e aquí feren lahors e gràcies a nostre senyor Déu e a la sua sacratíssima Mare de la gran victòria que havien obtesa. Com foren tornats al palau, lo emperador féu posar en fort presó lo scuder que lo duch havia tramés. E Pírimus supplicà’l que prestament fes partir les naus ab vitualles per fornir lo camp. L’endemà partí Pírimus ab moltes recomandacions que se’n portà per a Tirant e per a molts altres. E, tornada la embaixada, Tirant <fon> molt admirat de les obres del duch de Macedònia, <e>48 no curà de pus, puix la veritat era sabuda.

Lo dia que Pírimus partí, los turchs, ab tota la esperança perduda coneixien que dar la batailla no era cosa fahedora per a ells, e del mal se devia elegir lo menys, que valia més que·s donassen a presó.

E fon sort que era restat ab ells aquell savi moro Abdal·là Salomó, que altra volta era stat tramés per lo soldà per embeixador a Tirant. E deliberaren de trametre-y aquell, lo qual posà en una lança una tovallola; e açò era ja passada hora baixa. E·n tot lo dia passat no havien menjat sinó molt poch, ni de tot aquell dia. Tirant, que véu lo senyal, féu-li prestament respondre. Abdal·là Salomó pujà alt al camp de Tirant e presentà’s davant ell, e ab gran reverència e humilitat féu principi a paraules de semblant stil.

Capítol següent

Índex

Capítol anterior