💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant338.gmi captured on 2022-04-29 at 11:46:50. Gemini links have been rewritten to link to archived content
⬅️ Previous capture (2021-11-30)
-=-=-=-=-=-=-
–No vull fer longa gesta ne·m plau recitar los meus actes, car no pertany als cavallers savis ésser profanadors de lurs victòries; ni vull minvar lo premi de mos treballs, car la temor no la porte als peus. Déu en lo cel stà poch ansiós de nosaltres ni de nostres misèries, mas d’ell obtendrem grà cia que guanyarem premis ab mèrits de pròpia virtut.
E prestament se féu dar les armes e pujà a cavall ab una gran part de la gent, e ferà en la hun costat del camp. Los moros, tots arremorats, ixqueren a fer armes contra los crestians, e puch dir que Tirant aquell dia e molts d’altres aprés hagué lo pijor. Com Tirant véu aquell dia la sua gent fugir e no podia posar-los en orde, posà ’s prop del riu e véu venir devers ell lo rey de Àfrica, qui portava sobre lo bacinet una corona d’or ab moltes pedres precioses —la cella era d’argent e los streps d’or, la aljuba era de carmesà tota brodada de perles molt grosses e orientals.
Com lo rey véu star en tal continent a Tirant, acostà ’s a ell e dix-li:
–¿Est tu lo capità de la fe crestiana?
E Tirant no li respòs, mas mirava los seus com lo havien axà lexat e molts cossos morts que veÿa jaure, e los standarts e banderes per terra anar. E en aquell dia contra los moros poca defensió feren. E Tirant, ab veu alta, dix, que los moros e los nafrats ho podien bé entendre:
–¡O, trists de vosaltres! ¿Per què armes portau? ¡O, gent trista e vil, e bé sou vituperats en aquesta jornada, que moriu com a desaventurats e la vostra fama serà menyscabada e exalçada en dolor e desaventura!
Aprés dix, ab la cara girada devers orient, ab los ulls mirant devers lo cel e ab les mans juntes:
–¡O, eternal Déu, ple de misericòrdia! ¿Tan grans són los meus peccats que la vostra inmensa clemència me ha axà abandonat que, servint a vós per aumentar la sancta cathòlica fe, lo vostre auxili me sia fallit en tan gran necessitat? Car trob-me sol, desemparat de tots los meus e ab molta dolor mire la terra cuberta de cossos morts e totes les banderes rompudes per terra. ¿Què serà de mi, trist desaventurat? Car yo só stat causa de tot aquest mal, donchs, vinga la mort sobre mi, perquè les mies orelles no s’agreugen de hoyr tan gran infà mia, car altra sperança no puch tenir sinó de mort o de altra volta ésser catiu en poder de infels, puix só fora de la vostra grà cia.
Com lo rey d’Àfrica lo sentà axà lamentar, dix als seus:
–Yo passaré lo riu e apresonaré o mataré aquell perro de crestià . E si hauré mester ajuda, socorreu-me.
Lo rey fon passat e corrent anĂ devers Tirant. E ab la lança encontrà ’l tan fort que al cavall fĂ©u ficar los genolls en terra, e passĂ -li lo guardabraç e les paletes e mès-li hun troç de ferre de la lansa per los pits. E tanta era la dolor que Tirant tenia de la gent morta —y stant en pensament de la princessa-que certament ell no sentĂ venir lo rey fins que l’haguĂ© nafrat. E tirĂ lavors la spasa, car la lança en lo principi la havia rompuda. E aquĂ ells se combateren per bon spay. E lo rey ho feĂża valentment, però com haguĂ© molt durat Tirant tirĂ hun gran colp al rey e no·l poguĂ© aconseguir per ço com lo cavall se voltĂ prestament. Mas aconseguĂ’n lo cap del cavall e tot lo y tallĂ , que lo rey e lo cavall anaren per terra. La gent del rey lo socorregueren prestament, que, encara que Tirant no volguĂ©s, lo levaren de terra e pujaren-lo a cavall a malgrat seu.
Com Tirant véu que més no podia fer, abraçà ’s ab hun moro e levà -li la lança que portava, e ferà lo primer, lo segon e lo terç, e mès-los per terra.
Aprés ferà lo quart, cinqué, sisé, e lansà ’ls de la sella axà com aquell qui era mestre de guerra. E rompuda la lança, posà la mà a la petita acha e tan gran colp donà a hun moro en lo cap que fins als pits lo fené.
Com los moros veren a hun home sol fer tantes armes e fer morir tanta gent, staven admirats e deĂżen:
–¡O, Mafomet! ¿E qui és aquest crestià qui tot lo nostre camp desbarata? ¡Bé és trist aquell qui lo seu colp spera!
Lo senyor d’Agramunt, qui en lo castell era, féu-se en una finestra e en la cota d’armes conegué a Tirant, qui tot sol combatia. Cridà a grans crits e dix:
–¡Senyors, ajudau prestament al nostre capità , qui stà en punt de perdre la vida!
Lavors lo rey ixqué ab aquella poca gent que tenia; emperò Tirant fon mal socorregut en aquell cars, que fon nafrat de tres nafres e lo cavall tenia prou lançades. E per causa de açò fon forçat a Tirant se retragué’s, mas no a sa voluntat, mas corrent tant com podia, que fins a les portes lo seguiren.
E en aquell cars staven en tan mala sort los crestians que, tantes batalles com donaven, totes les perdien, e los moros restaven victoriosos. E de acĂ staven molt agreujats los crestians, com los moros se alegraven en los lurs mals. E dix Tirant:
–Ells se poden molt bĂ© gloriejar de nosaltres, que·ns han fet fugir e recullir dins los murs. E no Ă©s res qui tant me desplĂ cia com Ă©s com no sĂł mort per braços de forts cavallers, car sĂł restat trist e desconsolat e ple de molta misèria, car no Ă©s stat negĂş d’ells qui socĂłrrer-me haja pogut. E per ço vull manifestar a tot lo mĂłn que no sĂł en punt que yo dega viure longament vehent davant mi contĂnuament los meus enemichs.
Lo rey Scariano, vehent star a Tirant tan desconsolat, no tardĂ en fer principi a hun tal conort.