💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant311.gmi captured on 2022-04-29 at 11:45:40. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

⬅️ Previous capture (2021-11-30)

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL CCCX

RÈPLICA QUE FA LO JUHEU AL REY SCARIANO

–Tart s’esdevé lo que hom desija, ans sempre lo contrari se demostra. E sab bé la tua senyoria que dels fets del món moltes coses han ésser remeses a la fortuna, e en special los fets de les guerres e de les batalles, majorment que negú, per savi que sia, no pot preveure tots los perills e inconvenient que seguir-se poden segons fortuna administra. E sovint se veu en les batalles que los menys vencen los més, e los flachs als forts, segons plau a aquell gran Adonay, qui vol que la justícia sia dada a aquell de qui és. E de poch ànimo procehex al cavaller, qui tots los perills qui li poden seguir vol preveure: jamés la sua fama porà aumentar. Ni lo príncep qui vol conquistar, si liberal no és jamés pujarà a gran senyoria. E si bé vol la senyoria tua advertir al que dit he, conexeràs que no és somni, ans és cosa molt segura e infal·lible. E per major seguretat tua, yo tinch tres fills, los quals posaré en poder teu, que si·t vinch a menys de ma promesa, tingues libertat de dar-los mort adolorida. E açò faré per la senyoria tua, ab pacte tal: com yo tinga una filla la qual desige maridar honradament —e de mos propis béns li daré XII mília ducats —ab hun juheu que va dins lo teu camp venent oli, lo qual és jove e de bona natura. Stà ab lo guardià major de ta senyoria. E per sguart de aquesta gràcia que·m faràs, yo·t profir de donar-te la entrada de la ciutar de Tremicén, per ço com tinch de la casa mia una porta que·s té ab lo mur de la dita ciutat, qui stà en guarda e seguretat mia. E per aquella part puch posar dins C mília combatents.

E com lo rey li hohí dir semblants paraules, pensà bé en tot lo que·l juheu havia dit, e dix-li:

–¿Com me poràs tu donar lo rey de Tremicén e sa filla, com yo sia informat que dins la ciutat ha hun fortíssim castell que, si és provehit, se pot tenir a combat de tot lo món?

E lo juheu, responent, dix:

–Si tu fosses stat atent a les mies paraules, hagueres entés com yo no t’é feta proferta de dar-te lo castell, mas la ciutat e lo rey e tots aquells qui ab ell són, com lo rey stiga en son palau, qui és dins la ciutat, e per consolació sua stà dins en aquell, e no li plau star sinó en temps de gran necessitat dins lo castell. E de açò, senyor, yo fas segura la senyoria tua que u portaré a fi.

La concòrdia fon feta entre ells, e lo juheu li promés de donar molts donatius si ell feÿa complir aquell matrimoni. Lo rey prestament tramés per lo guardià major, que és ofici qui és nomenat mustaçaf del camp, e com fon davant lo rey, ell li dix:

–Guardià, ¿què és de hun juheu que tu tens qui va venent oli per lo meu camp?

–Senyor-dix lo guardià—, ell va per lo camp usant de son ofici, venent oli, e altres vegades remenda çabates.

–Ves prestament —dix lo rey— e fes-lo’m venir.

Com lo juheu li fon davant, lo rey li demanà de quina terra era.

–Senyor-dix lo juheu—, segons he hoït dir a mon pare, de lonch temps ençà ell e tots los seus són stats vassalls de la senyoria vostra, e per aqueix me tinch yo.

–Ara atén —dix lo rey— al que·t diré. Ja m’havien dit que tu eres vassall meu e servidor, e per ço com yo tinch desig de avançar los qui·m servexen, amar e honrar-los sobre tots los altres, he delliberat de avançar a tu en aquesta forma, que he tractat que sia fet matrimoni de tu ab Jamila, filla de don Jacob, juheu, lo més rich mercader que en tota la Barberia sia, e fer t’é dar deu mília ducats ab ella, e dos mília per a mi per sperons. E de açò me deus haver grat, per yo haver tant recort de tu.

Lo juheu, ab ànimo e cara de gran sforç, féu principi a tal resposta, fengint restar yrós e malcontent, com si ab veritat fos stat decebut, e dix:

–Senyor, yo no ignore la molta magnificència de vostra senyoria que té de haver recort de sos servidors e de honrar e de avançar aquells. E a mi és molta glòria que la senyoria vostra sia stat en recort de mi, qui só home de tan poca condició, e de açò vos ne bese les mans e us ne fas infinides gràcies. E perdone’m la senyoria vostra, que yo no faria aqueix matrimoni si ell me dava deu tants més que no té. Car gran temps ha que ell hi treballa, lo que jamés, per miserable que yo sia, ho veurà complit, e ans delliber morir que fer tan gran defalt.

–¿Com defalt? —dix lo rey—. Tu est pobre e dejecte, y ell és rich e lo més favorit e amat de totes gents de juheus que sia en tota aquesta terra. ¿Quina desonor te’n poria venir, ni seguir-te’n negun dan? Ans conech ab rahó natural que tu series en loch seu amat de tots los grans senyors, car ell és bo, axí en les coses públiques com en les necessitats secretes. Donchs, si ab voluntat pura volràs mirar la rahó envers ell, lo que pot fer ne lo que val, ab genolls nuus li deuries los peus besar.

–No plàcia al gran Déu de libertat —dix lo juheu— que·n lo meu sperit reste tanta viltat ne jamés puga habitar en mi, ne la mia ànima no consentiria jamés que tal defalt yo fes. E per ço, senyor, que la tua il·lustríssima senyoria sàpia per quina causa me’n stich, ho diré, perquè la senyoria tua me’n tinga per scusat. Tots quants juheus som en lo món restats, són tres linatges, aprés que crucificaren aquell sant home e just qui fon nomenat Jhesús, e aquest, dins la gran ciutat de Jherusalem fon pres e ligat e posat en creu.

La hun linatge és de aquells que tractaren la sua mort. E si·ls voleu huy en dia conéxer, són aquells qui són bulliciosos, que no·s poden reposar, ans contínuament stan en moviment de peus e de mans, e lo lur sperit jamés stà segur, que no pot reposar, e tenen molt poca vergonya.

Lo segon linatge és de aquells qui executaren l’acte com lo açotaren, el clavaren, el ligaren, e·l coronaren d’espines, e aquells qui jugaren la roba e li daven de grans galtades e, com lo hagueren alsat ab la creu, li scopien en la cara. E los senyals per conéxer aquests són que jamés vos poden mirar en la cara de ferm, car prestament giren los hulls en terra o miren en altra part, e jamés poden, sinó ab gran treball, alsar los ulls al cel, axí com fa aquest juheu qui vol ésser mon sogre. Teniu-y sment, que jamés pot mirar en la cara la persona ni menys pot mirar al cel.

Lo tercer linatge és lo que devalla de Davit. Veritat és que aquests y foren, emperò no consentiren en res e, moguts de pietat, se posaren en temple de Salamó e no volgueren veure tan gran maldat com feren a aquell home sant e just. E aquests tals que no y consentiren, ans feren tot lur poder en deliurar-lo de aquelles penes en què era posat, són afables e de molta benignitat, e contracten ab pau e ab amor al proïsme e poden mirar per totes parts. E com yo sia de aquest linatge, no·m par que yo dega contaminar ne mesclar la noble sanch ab aquella de perpetual dolor, e lo linatge de mos fills fos menyscabat, que perdessen la successió de son dret linatge. E de tals juheus més tem la amistat d’ells que la mort e·m daria gran càrrech e vergonya de parlar ab ells.

Com lo rey véu la causa per què lo juheu stava de voler lo matrimoni, no·l volgué forçar, mas pregà’l que en lo principi consentís en dar bona resposta a l’altre juheu. Ell los afrontà, e lo rey dix al juheu mercader com aquell seria content de complir lo matrimoni com la conquesta fos finida, emperò lo jove juheu jamés parlà ni promés res de la sua boca. L’altre, puix véu que lo rey lo y dehia present l’altre, donà fe en les paraules del rey.

Aprés de açò, lo rey concertà ab lo juheu mercader que per al desetén dia del mes ell seria davant la ciutat de Tremicén e, hora de mijanit, ab la fosqua ells porien entrar.

La hora assignada, lo rey, ab tots sos capitans, fon davant la ciutat de Tremicén, e lo juheu no mès en oblit la sua promesa, per casar sa filla, e ab gran diligència obrí la porta de la juheria. E lo rey prestament entrà ab tota la gent e féu la via del palau. Aquí donaren gran combat e, per força d’armes, entraren dins. Mataren lo rey de Tremicén, los fills e l’esposat e tots los altres, que a negú no volgueren pendre mercé, sinó a la gentil dama. Aprés combateren lo castell e no·l pogueren pendre. Lo rey Scariano, no tenint-se allí per segur, delliberà dexar tota la més gent dins la ciutat, per guardar-la, e ell partí ab la filla del rey de Tremicén, qui anava tota plorosa per la mort de son pare, de sos germans e de son sposat, e posà-la dins hun castell inespugnable. E dins la vila posà la gent d’armes que havia portada, la qual allí era necessària. L’altra féu tornar en guàrdia de la ciutat de Tremicén.

La cruel nova pervench a notícia del Capdillo e de Tirant, e per los moros ne fon fet molt strem dol, perquè·s tenien tots per perduts e staven dient entre ells que més valia donar-se al rey Scariano, puix la major part del regne era perduda e lur rey e senyor era mort, que no star al perill de les batalles, e venint a vènia, ell los hauria mercé.

Tirant dix al Capdillo:

–Senyor, mal acort haveu pres. No us vullau donar fins que vejau lo per què. Si vostra mercè se dóna, qui sou huy lo major de tots, e teniu ací deu mília combatents e alguns castells e viles qui stan a obediència vostra, e encara aquesta ciutat, ab què·ns porem molt bé defendre d’ells. E com altra cosa no porà fer vostra mercé, traureu gran partit del rey, que us torne totes vostres terres e us ne done més per donar-li aquesta ciutat ab los altres castells que encara no poseheix.

Lo Capdillo tingué per bo lo consell que Tirant li dava, emperò no·s podia aconortar de la mort del rey, e menys de sos fills. Tirant ordenà que fos tramesa una spia a la ciutat de Tremicén per saber com era stada aquella tan gran e cruel destrucció, car la dita ciutat era restada sots bona guarda e de capitans nobles e molt virtuosos. E que tan prestament la haguessen presa, sens haver-ne algun sentiment, staven-ne molt admirats. Aprés saberen la veritat per hun home qui·ls vench, qui s’i era trobat, e havien-li mort set fills en la entrada del palau e robada tota la casa, e la muller e los fills li tenien per força. E recità’ls com lo juheu havia traÿda la ciutat, e lo rey Scariano havia manat que li levassen tots los béns, e lo traÿdor, qui semblant maldat havia comesa contra son senyor, fos pres e ligat e, tot nuu, fos posat en lo costell untat de mel, e lo dia següent fos squarterat e donat a menjar als cans. E axí fon fet. E dix lo rey que, de traÿdor, ¿qui se’n podia guardar? Que lo joch que havia fet de son senyor, poria fer d’ell e de la ciutat si mester era.

Sabuda per Tirant tota la veritat e com la gent d’armes era dins la ciutat e per los lochs qui eren prop staven aleujats, e com lo rey Scariano se n’havia portada la filla del rey de Tremicén en aquell fortíssim castell de Mont Túber, e Tirant pres deu hòmens, los quals sabien molt bé la terra, e ab bons ginets aquests anaren fora, camí al castell de Mont Túber, e en la nit se posaren en aguayt dins una casa, la qual se nomenava l’Antiga Mesquita.

Com fon quasi dia clar, prengueren dos moros. E açò feÿen per saber lengua del rey, hon era e la manera de son viure quina era. E sabé com ell e la novella reyna staven alt en lo castell ab LX cavallers per guardar-lo, sens aquells qui eren asoldadats per fer la guayta de nit e de dia. E baix en la vila havia mil hòmens d’armes. Sabut açò, Tirant los féu soltar, y ell ab los altres passaren entorn del castell per veure la disposició de aquell.

Aprés se’n tornà Tirant dins la ciutat e ordenà cent hòmens ab pichs e ab axades, e tramés-los en hun pont e dix-los que si veÿen venir los enemichs rompessen lo pont, a fi que la gent d’armes no poguessen passar, e haurien a voltar, per passar aquell riu, una bona jornada. E aquella jornada los nohia molt per ço com havien a voltar per molts barranchs e per lochs e viles que no eren en lur poder. E de la ciutat de Tremicén fins allà hon era lo rey havia bones tres jornades, e de la ciutat hon Tirant era fins al castell hon lo rey Scariano habitava, havia IX legües. Lavors Tirant partí ab tota la gent e anaren davant lo castell hon lo rey era. Com lo rey los véu, armà’s. Ab tots los seus, ixqueren a la porta de la vila per fer armes, emperò Tirant ni lo Capdillo no consentiren que los seus se acostassen, sinó que corregueren tot lo camp entorn del castell e portaren-se’n molt bestiar de gros e de menut, e tornaren-se’n a la ciutat.

E Tirant molt sovint los vesitava e mostrava’s davant lo castell, e moltes vegades s’i aturava dos o tres dies. Com no tenien què menjar, tornaven-se’n.

Seguí’s hun dia que Tirant ixqué al portal de aquella ciutat, fatigat de sos dolorosos pensaments. E pasejant-se, pensava en la dolor en què havia dexada la princessa e en lo dan de Plaerdemavida, e axí mateix, com tota la parentela sua eren detenguts catius en poder de moros e no sabia si se n’anàs ni si los moros consentirien la sua partida. E stant ocupat en aquests adolorits pensaments, ixqué per lo portal de la ciutat hun catiu crestià, de albanesa nació, plorant e fent grans lamentacions per ço com son senyor lo havia cruelment batut ab vergues e feÿa’l anar a cavar en hun ort que tenia prop de la ciutat. Tirant conexia lo catiu per quant havia parlat moltes voltes ab ell, e conexia que era prou discret. Hagué’n gran compassió e, pensant com ell no tenia negú de qui pogués fiar, cridà l’esclau e ab pietat li féu principi a semblants paraules.

Capítol següent

Índex

Capítol anterior