💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant296.gmi captured on 2022-04-29 at 11:45:01. Gemini links have been rewritten to link to archived content
⬅️ Previous capture (2021-11-30)
-=-=-=-=-=-=-
–¿Hon trobarĂ© yo medecina per foragitar la mia cruel e inestimable dolor? ÂżE qui serĂ aquell qui confort puixa donar a la gran tristor mia? Car si no, sol la mort Ă©s aquella qui dĂłna remey a tots los mals, car perdent la vida perdrĂ© lo pensament del negre ortolĂ . E major dolor Ă©s la mia que no fon la magnificència de Pirro, ne la descontentaciĂł de Medea, ne la potència de Dari, ne la desaventura de Adriana, ne la crueldat de Gigurta, ne la infĂ mia de Canatre, ne la tirania de DionĂs. Moltes altres dolors semblants a la mia dexarĂ© de recitar, perquè yo veig que los antichs dans, cercant si·n trobarĂ© que sien als meus semblants, per ço com havent companyia me dolga menys perquè·m facen mĂsera sepultura. Yo tinch compassiĂł de qui·m dĂłna gran dolor e no gose manifestar lo que·m fa dolre, la qual cosa, si fos de dir, no tinch dubte que, axĂ com als altres atribulats qui·s dolen atenyen algun remey, e benaventurada pietat Ă©s aquesta.
»¡O, donzella de generació ingrata, consentidora de mos mals! No·ns cové a nosaltres, strangers, fiar de negú, com totes les coses nos ixquen contrà ries. Per ço se continuen les mies congoxes, no obstant la sperança del sdevenidor viatge, encara que sia a mi molt fatigós. Emperò, no desminuhint en amor, la vera sperança mia clara és, e la sua més scura que la nit. La sua bellea e avisament passa totes les altres del món ab singularitat tan strema que seria foll qui en sa presència alguna altra loàs de ésser de tanta stima. E fengia la bella senyora tanta contentació de mos passats serveys e presents Cercant paraules qui a tanta pena eren conformes, puix és impossible causa de tan gran tristor rahonar-se puga, a la fi los meus adolorits ulls merexqueren veure la tan stimada senyora, la qual de mi en aquell cars poch pensament tenia, ab lo Lauseta, negre ortolà .
»Primerament viu hun desonest besar, lo qual los meus ulls e los sentiments ofené. E majorment aprés: entrant en una cambra ab gest e paraules de infinida amor, abraçats, mostraven haver aconseguit tot aquell plaer e delit que entre enamorats se acostuma. E exint per la porta, la Viuda Reposada, ab hun vel de seda en la mà , agenollant-se als seus peus, davall les sues faldes bé amunt lo y posà . Los dolorosos pensaments e tristes sospites que a la mia dolorosa à nima combatien per haver vist com aquell tan indignament la havia tractada, no sé la mia mà per què en aquell cars se detingué de fer homey, no vull dir en qui. Mas la desaventurada paret m’o tolgué, més amiga d’altri que no de mi. Los arbres qui de prop li staven, tots mudaren de color per la abominació de tan leig cars.
E lavors digué ab irada veu:
–¡Pert de mi la sperança, Plaerdemavida! Que si yo t’hagués vista, com fiu a la donzella de Monblanch e la Viuda Reposada, yo t’haguera presa per los cabells e en aquesta mar sagrada te donara de bon grat sepultura adolorida. Mas per ço com no venguist davant la mia vista, te prech que prestament te vulles partir davant los meus ulls, car bé pens que tanbé deus ésser consenta en la maldat de ta senyora. Mas aprés lo cars, jamés traure ni apartar poguà del meu à nimo la miserable gelosia, qui en mi havia presa posada, del negre ortolà , que com a forçat no poguà resestir que la spasa per lo coll no li passà s.
¡O, princessa enemiga de honestat! ¿Per què temtes altre remey que mort a ta dolor? Tu desiges saber mon mal, lo qual no consent, per ésser tal, que sia parlat, perquè l’ayre s’entrenyora de sentir so de tals paraules. E les tues orelles haurien ferea de hoyr lo desorde de tanta amor sens comparació que al negre has mostrada, per què·t seria millor morir per reviure de honesta fama que no, vivint, morir en eterna infà mia. ¡O, cruel seguretat que tu a mi fist per tolre’m lo perill en lo qual sols ma vida era segura! Lansant-me davant los teus peus te diguà la causa per hon ma vida tenia avorrida. ¡E yo·t guardava la casta corona!
»Delit Ă©s als atribulats si lur dolor a persona fel recitar poden, però vĂłs, donzella, desesperau del meu socors per la mia persona Ă©sser absenta, car perdonar Ă©s lo meu propi ofici de aquella infançonia de la mort, la qual egualment accepta qualsevol que a ella recorre. AxĂ, en tal temps ma dolor tant aumentava que, quasi fora de seny, entrĂ en la mia cambra fengint que terrible son fatigava la mia pensa perquè·m dexassen star sol, car tota companyia me fĂłra enujossa, puix no podia attĂ©nyer lo que tant desijava. E lançant lo meu cors per fexuga cĂ rrega de deseguals pensaments e enuigs sobre lo meu lit, no sabia qual part millor que mort elegĂs. Mas pensĂ: lexar-me de viure feĂża ma culpa palesa per aconseguir-ne perpètua infĂ mia. E per ço prech a DĂ©u, puix la princessa, aquella nit que·m tinguĂ© ligat enmig dels seus braços, a gran culpa sua e poc delit meu, volguĂ© fer scusaciĂł ab paraules de pietat e ab lĂ gremes als ulls, per ço que no coneguĂ©s la sua gran culpa e major defalt, e per ço desig en aquesta mar salada yo poguĂ©s fer ma pròpia habitaciĂł e lo meu cors, no soterrat, anĂ s sobre les ones, e que arribĂ s hon la senyora princessa habita per ço que ab les sues delicades mans me vestĂs la mortalla.
Callà e no volgué més dir. Com Plaerdemavida conegué lo mal de Tirant quin era, e véu que lo negre ortolà era stat mort e no podien saber qui u havia fet, sinó ara per relació sua, estigué molt alterada. Però sforçà l’à nimo per exir bé de la sua embaxada e, ab gest de alegria e cara rient, se pres a dir, present Ypòlit, paraules de semblant stil.