gemini - kennedy.gemi.dev

💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant316.gmi captured on 2022-04-29 at 11:45:53. Gemini links have been rewritten to link to archived content

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL CCCXV

RESPOSTA QUE FA LA REYNA AL REY SCARIANO EN STIL DE LAMENTACIÓ

–Dura cosa e cruel és a mi hoyr paraules de consolació, car tants e tals són los mals que la trista vida mia ha aconseguits, que no tinch jamés sperança d’esdevenidora alegria, car la mia adolorida ànima no troba repòs sinó ab scampament de làgremes, e per ço ab strema amargor te parlaré, car la mia simplicitat merita major fe que la tua no és. E si les mies lamentacions merexen algun bé, creure pots sens altra ocasió que la abundància de tan gran scampament de làgremes que los meus ulls lansen nit e dia, que de dolre’m tinch molt gran rahó. E sé que a la tua amor e a la dèbita pietat en una hora satisfer pogués. Donchs, puix me has tant ofesa, suplich-te no·m vulles més ofendre en tolre’m lo major delit que en aquest cars yo puch attényer, ço és, de lamentar per la dolorosa e cruel mort de aquell tan virtuós rey qui solia ésser de Tremicén, pare meu, la mort del qual té tant turmentada la mia ànima. E les mies penes se aleujaran quant, acabades de destil·lar les mies adolorides làgremes, en loch de aquelles los meus ulls ploren gotes de sanch.

E reputaria a mi per santa si podia imitar aquella Adriana o a Fedra, Sípile o Ènone, qui per donar fi a lurs penes se mataren. E açò seria la major ofensa que yo·t poria fer, que venjaria la mort del meu pare. E encara que la mia dolor sia molt major que de totes les altres dones, no cur de manifestar-la, car prou me basta yo·m sia certa, car en lo món no poria restar per exemple, tantes n’i ha hagudes de malfadades e adolorides Donchs, trista de mi, de molta dolor stich abrasada e no sé ab quin ferro puxa dar fi a la mia alegria, car, si pensàs que per açò lo meu pare tingués de resuscitar, ja fóra fet. ¡O, trists jermans, qui sou stats compresos de la dura mort! Los quals en les mies adversitats sou entrats en los ulls de mi, trista, e per vosaltres sens amor só tractada. Als excel·lents e animosos reys e prínceps e als humils e devots servents de amor e<n>drece157 mes lamentacions, com a persona irada e fora de tot bon prepòsit de bé obrar, car a mi sola no aminva la dolor, ans me aumenta cascun dia, car passe la tenebrosa nit incessantment ab dolorosos suspirs, car, per la humana generació temerosa de la mort, me costreny que, vulla o no, necessàriament he enseguir la tua voluntat, car la potència femenil no pot resistir a les tues forces, majorment per yo ésser sotsmesa ab violència en ton poder, car bé·s pertany per humanitat al rey haver compassió dels miserables e la pietat humana és plasent a Deu e al món.

E de allí·s partí la adolorida reyna, entrant-se’n en una cambra destil·lant dels seus ulls vives làgremes e adolorits sospirs.

Aprés que l’albanés hagué fet son present, mostrà al rey los diners que tenia e dix-li:

–Senyor, mire la senyoria tua aquests diners que he levats per força a hun home dels enemichs. E si yo y vaig sovint ne portaré moltes coses, car yo tinch hun parent meu ben acostat qui stà en servey de aquest malvat de capità e, tot quant s’i fa, m’o diu tot en secret. E ara, senyor, me ha dit, perquè la senyoria tua sia avisada, com fa pastar molt pa e provesió de moltes vitualles per venir ací. Teniu temps per a proveyr si·l poràs desbaratar e rompre’l, car en la guerra totes coses de astúcia aprofiten molt als hòmens guerrers, majorment a tu, qui est rey tan poderós. E si est astuciós en la guerra, bastes a ésser senyor del món e ab lo teu fort braç, conquistar aquell.

Lo rey pres molt gran plaer en les rahons de l’albanés e dix:

–Ara veuré yo ton parent si t’à dita veritat.

E al tercer dia Tirant arribà e aleujà’s en lo loch hon acostumava les altres voltes. Lo rey donà gran fe en les paraules de l’albanés e lo rey volgué que fos l’albanés una de les principals guaytes del castell, e donà-li per companyia VI hòmens fidelíssims e de lonch temps servidors d’ell. E com aquest albanés venia la tanda de la sua guayta, havia comprades algunes lepolies e convidava a tots aquells qui eren de la sua guayta a menjar e a beure. E venia-li la sua tanda de V en V dies.

Tirant se’n tornà passats III dies que·s fon aturat e tractaven contínuament de concòrdia ab lo rey. E Tirant alargava tostemps la concòrdia tant com podia. Açò durà bé dos mesos, e Tirant contínuament anant e venint, e quasi ja no feÿe mal a negú. E lo rey feÿa anar molt sovint l’albanés al camp de Tirant, per ço que portàs fruytes e confits per a la reyna. E hun dia portà una adzembla carregada de vi e una spasa plena de sanch. Com fon davant lo rey, dix-li:

–Senyor, yo sabí que·l capità feÿa portar molt vi per fornir la ciutat e, sabent açò, só exit al camí. E hun adzembler era restat més atràs dels altres. He-li dat ab una pedra per los costats que·l metí per terra. Aprés, ab aquest bastó li doní tantes bastonades que·l lexí per mort. Leví-li aquesta spasa e l’adzembla, qui era carregada del més singular vi que yo grans dies haja vist. Per què·t suplich, senyor, que·m vulles dar licència que puga parar taverna ací. E com aquest serà acabat, yo·n furtaré ho·n compraré més. E tot dan, mal e desonor que fer-los puga, yo u faré.

Lo rey fon molt content. E véreu cascun dia venir a beure molts moros. E cascuna nit que l’albanés feÿa la guayta, se’n pujava alt en la torre hun gran barral de vi e dava molt bé a beure a tots sos companyons. E tots los moros prenien gran plaer de fer ab ell companyia.

Com Tirant hagué praticat moltes voltes ab lo rey Scariano e ab los seus, e anar e tornar molt sovint ab tota la gent d’armes, e fon ben cert e véu per speriència la gran fe que lo rey Scariano dava a l’albanés, Tirant féu fer una capça redona de ferro ab forats poquets entorn e, venguda la nit que la tració se devia fer, que era la tanda que l’albanés devia guaytar, posà brases enceses de carbó dins la capça e per los petits forats y entrava vent, que no·s podia apagar lo foch, e posà la capça en hun tros de cuyro enbolicada, posà-la’s als pits. Com foren a la torre del Speró per fer la guayta e sos companyons staven bevent, l’albanés amagà la capça dins hun forat perquè lo foch no s’apagàs. E tenien allí huns grans tabals e, bevent e sonant, stigueren quasi fins a la mijanit. E en lo vi havien de singulars licors posades per fer dormir, segons se pertanyia. Les guaytes se adormiren ab lo delitós beure, en tal punt que jamés se despertaren. Com l’albanés véu que lo sobreguayta era ja passat e les guardes dormien, pres la capça del foch e, ab una capa que vestia, amagà la lum. E pres una palleta e encés-la, e posà-la per hun forat de la paret que mirava devers lo camp. E açò féu tres vegades.

E Tirant prestament conegué lo senyal que entre ells era stat amprés e prestament se partí del camp ab molt poca gent. E tota l’altra gent restà armada e en orde per a quant serien demanats, e lo Capdillo per capità d’ells. E per la molta aygua que y havia, fon forçat a Tirant e als seus de passar prop de un altra torre. E l’albanés feÿa molt gran remor dels tabals e fon gran sort, com passà Tirant prop de la torre, que no foren sentits com ells foren prop. E los de la guayta cridaven e deÿen: Bona guayta, bona ells passejaven ferm e cuytaven X o XII passos e, com ells callaven, ells s’aturaven. E axí u feren fins que hagueren passada la torre e foren plegats a la torre del Speró. E Tirant féu detenir la gent e tot sol acostà’s al peu de la torre e trobà una corda prima que l’albanés lansada havia. E l’altre cap de la corda se havia ligada a la cama per ço que si per cars de mala sort se adormia, que tirant la corda se despertàs. Però ell jamés se dexà de tocar los tabals e, scassament ell sentí menejar la corda, que fon prestament a vora de la torre e tirà la corda que pujava una scala de cordes e ligà-la molt fort en la muralla, e aprés ne ligà altra. Tirant pujà primer e véu aquells que dormien. Dix a l’albanés:

–¿Què farem de aquests hòmens?

–Senyor-respòs ell, dexau-los star, que no stà en lur poder de fer negun dan.

Ab tot açò Tirant ho volgué veure e trobà’ls a tots VI degollats e plens de sanch. E vist açò, pujà la gent, e acomanaren los tabals a hu dels qui eren pujats e forniren molt bé de gent la torre. E los que pujaren foren CLX.

Lavors l’albanés posà’s primer e devallaren a la cambra de l’alcayt. Com l’alcayt véu tanta gent, levà’s tot nuu e pres una spasa en la mà e féu una poca de defensió. Tirant, ab una visarma, li donà sobre lo cap, que lo y partí en dues parts, que lo cervell ne anà per terra. La muller se pres a cridar.

L’albanés, qui·s trobà més prop, féu d’ella lo que Tirant havia fet de son marit. Aprés anaren per lo castell posant los forrellats en les portes de les cambres, e tanta era la remor dels tabals que negú no sentia res.

Pujaren alt per les torres e pensaven-se, los qui feÿen la guayta, que aquells eren de la sobreguayta e no·ls deÿen res. E com los eren prop, lansaven-los de les menes del castell avall. E la hu de aquests caygué de la barbacana e donà en l’aygua del vall e estalvià’s, que més fon la temor que lo mal que·s féu, e prestament fon levat, e posà grans crits per la vila e tothom se levà. La nova anà per la vila, e per lo castell encara no u sabien, sinó per hun home que stava en les més baxes cases e pexcava. Sentí donar aquell gran colp, obrí les portes de la sua cambra e sentí molta gent dins lo castell, pres-se a cridar molt grans crits e fon forçat que u sentissen per tot lo castell. E com volien exir de les cambres, les trobaven tancades. Lo rey, que dormia dins la torre maestra, féu-se allí fort ab la reyna e ab una cambrera.

E vengut lo dia, posaren moltes banderes per totes les torres del castell, e feren molt grans alimares e alegries. E tots los forasters qui dins la vila eren, la desempararen e fogiren. Lo Capdillo, qui véu lo castell pres e los altres qui fogien, donà aprés d’ells e apresonà’n molts. E com tornà, aleujaren molta gent dins la vila, e l’altra en la barbacana e per los orts, prop de la vila. Aprés lo Capdillo pujà alt al castell e véu que negú dels seus mort ni nafrat no y havia. Fon lo més admirat home del món e creÿa que Tirant la sua natura més se mostrava angèlica que humana, que neguna cosa que volgués fer no li era impossible. E ab stil de semblants paraules féu principi a hun tal parlar.

Capítol següent

Índex

Capítol anterior