gemini - kennedy.gemi.dev

💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant411.gmi captured on 2022-04-29 at 11:50:00. Gemini links have been rewritten to link to archived content

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL CCCCX

DE LA BONA VENTURA QUE HAGUÉ LO CAVALLER SPÈRCIUS

Rebuda resposta lo cavaller Spèrcius del rey de Sicília de la splicada embaxada e vist lo gran aparell que lo rey feÿa fer, pres licència e comiat del rey de Sicília e recullí’s en la galera per tornar a Contestina.

E aprés pochs dies que fon partit del port de Palerm, Tirant hi arribà ab tot lo seu stol. E per sort la galera d’Espèrcius no s’encontrà ab l’estol de Tirant, ans passà avant fins a Contestina e aquí li digueren com bons dies havia que Tirant era partit ab l’estol, que ja devia ésser en Sicília. De açò hagué gran enuig Spèrcius, com no s’era encontrat ab l’estol, e pres refrescament per a la galera e tornà la via de Sicília. Com fon en lo port de Palerm no y trobà negú, car ja havia XV dies que tot l’estol era partit. E presa aquí lengua, tirà la via de Contestinoble e, per sos dies, ell aplegà al port de Valona e trobà que ja n’era fora l’estol.

E d’aquí ell tirà la via de la canal de Romania, e pres-lo fortuna e lançà’l en la illa del Lango. E aquí la galera donà a través e perdé’s tota la gent, exceptat lo cavaller Spèrcius ab X hòmens. E posaren-se per la illa per veure si trobarien loch poblat que poguessen restaurar la vida.

E anant axí trobaren un home vell qui guardava hun poch de bestiar e demanaren-li si havia negun loch poblat en la illa. E lo pastor los dix que en tota la illa no y havia població sinó hun petit casal en què staven quatre casats qui per lur desaventura eren venguts aquí habitar perquè eren stats excel·lats de la illa de Rodes. E vivien aquí en molt gran misèria per quant aquella illa era encantada e deguna cosa no y podia profitar. Lo cavaller Spèrcius lo pregà que, per reverència de Déu, los volgués dar a menjar, que de tot lo dia passat e aquell, que passava migjorn, no havien menjat, car ells li ajudarien de tot lo que porien. E lo pastor hagué compassió d’ells e dix-los que de sa misèria ell los faria part. E tocà son bestiar e portà’ls al casal, e com hi foren, donà’ls a menjar del que tenia. Com hagueren menjat, lo cavaller Spèrcius enterrogà son hoste que li volgués dir qui havia encantada aquesta illa, que paria tan bona e que axí fos desabitada.

E ell li dix que, per ço com li paria ell ésser home de bé, lo y volia tot recitar.

–Senyor, vós deveu saber que antigament era príncep e senyor de aquesta illa del Lango e de Cretes Ypocràs, lo qual tenia una filla molt bellíssima que és huy en dia en aquesta illa en forma de hun drach que té bé VII colzes de lonch, car yo la he vista moltes vegades, e nomena’s la Senyora de les Illes. E jau e habita en les voltes o coves de hun castell antich qui és en aquell puig que podeu veure de ací. E mostra’s dos o tres voltes en l’any e no fa mal ni dan a negú si donchs no li fan enuig. E fon mudada de forma —de una donzella noble e bella en aquella figura de drach— per una encantació de una deessa qui havia nom Diana. E devia ésser desencantada e tornaria en sa pròpia figura e en son stament quant trobaria hun cavaller tan animós que la gosàs anar a besar en la boca. E una volta hi vench hun cavaller del Spital de Rodes, qui era hun valentíssim cavaller, e dix que ell iria per besar-la. E pujà sobre hun cavall e anà al castell e entrà en la cova. E lo drach començà de levar la testa devers ell, e quant lo cavaller la véu axí orrible, començà a fogir e lo drach lo seguí, e lo cavall portà lo cavaller, mal son grat, sobre una roca e saltà en la mar, e axí lo cavaller fon perdut.

Aprés se seguí que, passat algun temps, hun jove que res no sentia de aquesta ventura exí de una nau per deportar-se e, anant axí per la illa, se trobà a la porta de aquell castell, e entrant en la cova tant dedins fins que fon en una cambra, e aquí véu una donzella qui·s pentinava e stava mirant en l’espill. E ell véu molt tresor entorn d’ella. Lo jove se pensà que fos qualque folla fembra o comuna qui stigués aquí per fer bona companyia als hòmens qui passaven per aquí. Stigué aquí tant fins que la donzella véu ombra del dit home e acostà’s devers ell e demanà-li què volia. E ell respòs: Senyora, si a vós era plasent, que·m volguésseu pendre per servidor. E la donzella li demanà si era cavaller e lo jove respòs que no. Donchs —dix la donzella—, si cavaller no sou, no podeu ésser senyor de mi, mas tornau-ne a vostres companyons e feu-vos cavaller. E yo, demà de matí, staré ací fora de la cova e iré-us a l’encontre. E vós veniu-me a besar en la boca e no tingau dubte negú, que yo no us faré negun mal, jatsia que a vós yo demostraré molt fera de veure, car yo só tala com me veu, mas per encantació yo·m demostre drach. E si vós me besau, vós haureu tot aquest tresor e sereu mon marit e senyor de aquestes illes.

E axí lo jove se partí de la cova e anà-se’n a sos companyons a la nau e féu-se cavaller. E aprés, l’endemà, ell anà allà hon era la donzella per besar-la. E com ell la véu exir de la cova de tan leja e spantosa figura, ell hagué tan gran temor que fugí vers la nau e ella lo seguí fins a la mar. E quant ella véu que ell no tornava devers ella, començà a cridar grans crits com a una persona dolorosa e tornà-se’n a son loch. E lo cavaller morí de continent. E aprés no y ha vengut cavaller algú que no morís tantost. Mas si y venia cavaller algú qui la gosàs besar, ell no morria, ans seria senyor de tota aquesta terra.

Com lo valentíssim cavaller Spèrcius hagué hoïdes les rahons del vell, ell stigué hun poch pensant. Aprés, dix al vell:

–Digau-me, bon home, ¿és ver lo que·m dieu?

Respòs lo vell:

–Senyor, no y poseu dubte negú, car yo us parle ab tota veritat, car tot açò e lo més del que us he recitat és stat en mon temps, e no us volria haver mentit per cosa en lo món.

En aquell punt, lo cavaller Spèrcius fon posat en gran pensament e no replicà més al vell, mas dix entre si mateix que ell volia sperimentar aquesta ventura, car puix nostre Senyor lo havia fet venir allí no sens causa, e d’altra part, se veÿa desesperat com se trobava en aquella illa deserta e no tenia manera deguna de tornar a Tirant, per què preposà secretament, sens sentida de sos companyons, de ell anar tot sol a la cova hon era lo drach, perquè sos companyons no volguessen anar ab ell e desviar-lo ab rahons del seu prepòsit. E per ço com era cavaller de molt gran ànimo, delliberà de morir o de complir la ventura. E de açò ell no féu deguna demostració a sos companyons ni al vell, mas pres informació certa devers qual part era lo castell a fi que no·l pogués errar. E axí, aquella nit ells reposaren en la casa del vell.

Aquella nit lo bon Spèrcius no dormí molt, e bon matí, ans del dia, ell se levà fengint a sos companyons que anava per scampar aygua e aquests no curaren d’ell, sinó que·s tornaren a dormir. Com aquest fon fora del casal, pres hun bastó en la mà, que altres armes no tenia, e molt cuytadament ell féu la via del castell per ço com ell tenia dubte que si sos companyons se levaven que no·l vessen. E anà tant fins que fon al peu del castell. Era ja lo sol ben exit e lo dia clar e net e véu la boca de la cova. E aquí ell se agenollà ab grandíssima devoció <pregant>178 a la inmensa bondat de nostre Senyor que, per la sua infinida misericòrdia e pietat, lo volgués guardar de tot mal e·l volgués liberar e donar ànimo que no tingués temor del drach, perquè pogués traure aquella ànima de pena e fer-la venir a la sancta e vera fe cathòlica.

E com hagué finida sa oració, ell se senyà e comanà’s a Déu, e entrà dins la cova tant com la claror li durà. E aquí ell lançà hun gran crit perquè lo drach lo hoís. Com lo drach sentí la veu de l’home, ixqué ab molt gran brogit. Lo cavaller, qui sentí la gran remor que lo drach portava, hagué grandíssima temor e agenollà’s en terra dient moltes bones oracions. E com lo drach li fon de prop e ell lo véu de tan leja figura, stigué fora de si mateix e tancà los ulls per ço que la vista no li pogué comportar de veure. E no·s mogué poch ni molt, car en tal punt era que més era mort que viu. E lo drach, que véu que l’ome no·s movia, ans stava sperant, molt gentilment e suau se acostà a ell e besà’l en la boca, e lo cavaller caygué en terra smortit.

E lo drach de continent se tornà una bellíssima donzella, qui·l pres en la sua falda e començà-li a fregar los polsos, e dix-li semblants paraules:

–Cavaller virtuós, no hajau temor de res e obriu los ulls e veureu quant bé vos stà aparellat.

E lo cavaller Spèrcius stech per spay de una hora smortit e fora de tot recort. E la gentil dama, incessantment fregant-li los polsos e besant-lo per fer-lo retornar. Aprés, passada la hora, ell cobrà l’esperit e obrí los ulls e véu la donzella de tan grandíssima bellea que·l besava molt sovint. Pres molt gran sforç en si e dreçà’s. E ab sforçada veu dix paraules de semblant stil.

Capítol següent

Índex

Capítol anterior