💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant191.gmi captured on 2022-04-29 at 11:40:28. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

⬅️ Previous capture (2021-11-30)

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL CLXXXVIIII

LES GRANS FESTES QUE L’EMPERADOR FÉU FER PER AMOR DELS EMBAXADORS DEL SOLDÀ

Feta la letra, la donà al scuder que la y havia portada, dient-li:

–Amich, digues a ta senyora per lo càrrech gran que de aquests afers tinch, no és en libertat mia poder-los lexar sens manament de superior. Però passada la festa que·l senyor emperador fa, yo faré mon poder de ésser-hi. E per mi besar-li has les mans a la qui és en virtuts complida, e aprés a la senyora de qui só.

Aquell pres son comiat e tench son dret camí envers la ciutat de Contestinoble. Com aquell fon aplegat dins lo palau, trobà en la cambra a Stefania ab la princessa a grans rahons e, com per elles fon vist, aquella a qui tocava lo premi de tal mester levà’s prestament e ab cara molt alegra li dix:

–¿Què és de aquell qui té la mia pensa subjugada a tota sa voluntat?

E aquell, sens respondre res, anà allà hon era la princessa e besà-li la mà. Aprés girà’s envers Stefania e féu lo semblant, e donà-li la letra que portava. E com aquella la tench en ses mans, alçà-la envers lo cel en senyal de oferta. Aprés, legida la letra, elles abduys hagueren moltes rahons, aquella dolent-se com lo conestable no seria allí en aquelles festes, per ço com l’escuder <no>91 descobrí la veritat de la sua ficta e temerosa venguda.

Vengut lo dia de la festa, lo conestable vench a una legua de la ciutat molt secret, e allí se aturà fins a l’endemà. Stefania en degun cas no volia anar a la festa, puix no y era lo que ella amava. E la princessa la’n pregà molt, dient que, si ella no y anava, tanpoch s’i iria e totes les festes se destorbarien, en tant que a Stefania li fon forçat de anar.

Aprés les misses dites, ab molt gran sirimònia anaren al mercat, lo qual trobaren tot cubert, alt e baix, de draps de lana blanchs e verts e morats, e per les parets draps de raç ab les figures totes franceses. E tot a l’entorn del dit mercat havia taules meses. E lo tàlem de l’emperador era molt rich e molt poxant, tot a l’entorn de draps de brocat. E l’emperador se sigué enmig e los embaxadors prop d’ell. Alt, al cap de la taula, seÿa la emperadriu ab sa filla. E lo Gran Caramany e lo rey de la subirana Índia menjaven baix en terra per ço com eren presoners. Les donzelles e totes les dones de honor seÿen a la part dreta. E totes quantes dones de la ciutat volien menjar, ho podien bé fer. Stefania seÿa a cap de taula, e les altres aprés d’ella. Tots los duchs e grans senyors seÿen a la part sinestra.

Havien parat XXIIII tinells tots plens d’or e d’argent. En lo primer tinell foren meses totes les relíquies de la ciutat. En lo segon, tot l’or de les sglésies. Aprés venien X tinells tots plens de cabaços e paners grans de tot lo tresor de l’emperador, tots de moneda d’or. E aprés venien les copes d’or, venien aprés tots los plats e salers; aprés les sues joyes; aprés d’açò l’argent, que era de pichers e salers daurats. Lo que era blanch, tot anava per les taules. E de tot açò foren plens los XXIIII tinells. La moneda blanca tota stava en conques davall los tinells. En cascun tinell guardaven III cavallers ab robes de brocat rocegant per terra, e cascú de aquests ab una verga d’argent en la mà. Gran fon la riquea que aquell jorn lo emperador mostrà.

Enmig de les taules hon menjaven, havia rench de júnyer. Aquell dia eren taulegers lo capità e lo duch de Pera e lo duch de Sinòpoli. Mentres que l’emperador se dinava, aquells junyien. Primerament ixqué lo duch de Pera. Portava paraments de brocat d’or, tots blaus. Lo duch de Sinòpoli portava los paraments de brocat vert y burell, mitadats. Tirant aportava huns paraments de vellut vert, tots cuberts de ducats qui penjaven, tan grans que cascun ducat de aquells valia XXX ducats dels altres, los quals paraments eren de gran stima.

Tirant, hun dia, venint a la porta de la cambra de la princessa trobà a Plaerdemavida e demanà-li què feÿa la senyora princessa. E ella responent, dix:

–¡Ay, en beneit! ¿Per què u voleu vós saber, què fa ma senyora? Si fósseu vengut més prest, en lo lit la haguéreu trobada. E si vós la haguésseu vista axí com yo, la vostra ànima stiguera en glòria perdurable. E aquella cosa que és amada, quant més se veu més se delita. E per ço yo crech que molt major delit porta lo mirar que no fa lo pensar. Entrau, si voleu, car ja la trobareu vestida ab son brial. Grata’s lo cap e pruen-li los talons, puix lo temps se alegra e dels nostres desigs alegre indici se demostra. Per semblant nos alegram totes. E per ço us vull rahonar del meu sdevenidor desig. ¿Per què no ve ab vós lo meu Ypòlit? Car ab ulls de dolorosa pensa sovint lo veig. Cosa és molt dura de pensar e dolch-me dins mi matexa per ço que negun bé present se deu per sdevenidor lexar, ne tampoch pendre mal per sdevenidor bé.

–Donzella —dix Tirant—, yo us prech per gentilea me vullau dir ab tota veritat si la senyora emperadriu mala sort la hauria dins portada, o altra persona de qui yo m’aja a recelar. E per ço vos deman consell e ajuda, e no és neguna denegar-lo·m dega.

–Yo a la senyoria vostra —dix Plaerdemavida— no diria una cosa per altra, car egual seria en los dos lo càrrech: vostra marcé per venir e yo per dexar-vos entrar. E yo bé sé que la princessa no vol que l’amor que vós li portau sia sens algun mèrit. E per ço com vos conech apetit gran de la cosa desijada, volria-us-hi poder ajudar; car qui desija e no pot lo seu desig complir, està en pena, e neguna cosa no és més laugera de perdre que aquella la qual sperança més avant no promet tornar.

Lavors Tirant entrà dins la cambra e trobà la princessa que tenia los seus daurats cabells enbolicats en la mà. Com ella lo véu, li dix:

–¿Qui dret vos ha donat que entreu ací? E aquest càrrech no és covinent ni és donat a tu de entrar en la mia cambra sens licència mia, car si l’emperador ho sab, de deslealtat te poran incriminar. Prech-te vages, car contínuament tremolen los meus pits de recel temerós.

E Tirant no curà de les paraules de la princessa, sinó que s’acostà envers ella e pres-la en los braços e besà-la moltes vegades los pits, los ulls e lo boca. E les donzelles, com veÿen que Tirant axí jugava ab la senyora, totes staven a la cominal. Però com ell li posava la mà dejús la falda, totes eren en sa ajuda. E stant en aquests jochs e burles, sentiren que la emperadriu venia a la cambra de sa filla per veure què feÿa. E ab los jochs no la sentiren fins que fon a la porta de la cambra.

Prestament Tirant se lançà stés per terra e lançaren-li roba dessús e la princessa segué’s damunt ell. Stava’s pentinant. E la emperadriu segué’s al seu costat. No fallí molt no·s segués sobre lo cap de Tirant. ¡Sab Déu ab quina temor de vergonya en aquell cars Tirant stava! Ab tal congoxa stigué per bon spay, que parlaren de les festes que·s devien fer fins que vench una donzella ab les ores. Lavors la emperadriu se levà e apartà’s al cap de la cambra e pres-se a dir ses ores. La princessa no·s mogué gens de allí per dubte que la emperadriu no·l ves. Com la princessa se fon pentinada, posà la mà davall la roba e pentinava a Tirant, e ell adés adés li besava la mà e li prenia la pinta. E stant en tal congoxa, totes les donzelles se posaren davant la emperadriu; e lavors, sens fer molta remor, Tirant se levà e anà-se’n ab la pinta que la princessa li donà.

Com fon fora de la cambra, pensant que ja fos en loch segur que per negú no seria vist, véu venir a l’emperador ab hun cambrer, que venien dretament a la cambra de la princessa. Com Tirant los véu venir, no les tingué totes. Vehent-los venir per una gran sala, Tirant, no havent altre remey, tornà-se’n cuytat a la cambra de la princessa, e dix-li:

–Senyora, ¿quin remey dareu en ma persona, que l’emperador ve?

–¡Ay, trista! —dix la princessa—. Exim de hun mal e donam en altre pijor.

Yo bé us ho deÿa, car vós veniu tostemps a hores indispostes.

Prestament féu posar a les donzelles davant la emperadriu y ell, ab suaus passos, lo posaren dins un altra cambra. E posaren-li molts motalafs dessús, per ço que si l’emperador hi entràs, axí com feÿa moltes voltes, que no·l ves.

Com l’emperador fon en la cambra, trobà a sa filla que·s volia ligar.

Stigué allí fins que fon ligada e la emperadriu hagué dites ses ores e les donzelles se foren totes abillades. La emperadriu se posà primera e totes les altres la seguiren. Com foren a la porta de la cambra, la princessa demanà los seus guants, e dix:

–Yo·ls he stojats en loch que neguna de vosaltres no u sab.

Ella tornà entrar dins la cambra hon Tirant era e féu-li levar la roba que damunt tenia. E ell donà hun gran salt e pres la princessa en los braços, e portava-la ballant per la cambra e besant-la moltes vegades. E dix-li:

–¡O, quanta bellea! Ab tanta perfecció jamés viu en donzella del món. La magestat vostra passa totes quantes són de saber e gran discreció, car, certament, ara no tinch admiració si lo moro soldà vos desija tenir en sos braços.

–A tu engana lo parer —dix la princessa—, car yo no só tan alta en perfecció com tu dius, sinó que bona voluntat t’o fa dir, car la cosa, quant més se ama, més se desija amar. Per bé que sia vestida d’un negre vestiment, sots honest vel só ligada, e aquella flama que als teus ulls de mi resplandeix és amor, car per la vista lo virtuós se contenta. E per ço yo·t faré dar glòria, honor e fama. E si açò no·t basta e no·n seràs content, tu seràs fet home sens recort e més cruel que l’emperador Neró. Besa’m e leixa’m anar, car l’emperador m’està sperant.

Tirant no y pogué satisfer, sinó que les donzelles li tenien les mans per les burles e jochs que li feÿa, perquè no la desligàs. E com véu que se n’anava e ab les mans no la podia tocar, alargà la cama e posà-la-y davall les faldes, e ab la çabata toquà-li en lo loch vedat e la sua cama posà dins les sues cuxes. Lavors la princessa, corrent ixqué de la cambra e anà hon era l’emperador. E la Viuda Reposada tragué a Tirant per la porta de l’ort.

Com Tirant fon en sa posada, descalsà’s les calses e çabates. E aquella calsa e çabata ab què havia tocat a la princessa davall les faldes, féu-la molt ricament brodar. E fon stimat lo que y posà, ço és, perles, robins e diamants, passats XXV mília ducats.

E lo dia del rench se calsà la calsa e la çabata. E tots quants hi havia que veÿen semblant cosa, staven admirats de la gran singularitat de les pedres fines que y havia, ne tan riqua çabata de cuyro no era stada vista. E en aquella cama no portava arnés negú, sinó en la sinestra; e paria star molt bé. Per cimera portava, damunt lo elmet, quatre pilars d’or, lo sanct Greal fet a manera d’aquell que Galeàs, lo bon cavaller, conquistà. Sobre lo sant Greal stava la pinta que la princessa li havia dada, ab hun mot que y havia e, qui legir-ho sabia, deÿa:

No ha virtut que en ella no sia. E axí ixqué aquell dia.

Enmig del rench havia hun gran cadafal tot cubert de draps de brocat. E enmig stava una gran cadira molt riquament guarnida e per mig tenia un pern, que la cadira se podia voltar entorn. E alt seÿa la sàvia Sibil·la, molt riquament abillada, que mostrava en si gran magnificència. E contínuament a totes parts se vogia. E baix, al peu de la cadira, seÿen totes les deesses ab les cares cubertes, per ço que en lo passat temps deÿen los gentils que eren cossos celestials. Entorn de les deesses seÿen totes les dones qui bé havien amat, axí com fon la reyna Ginebra, qui a Lançalot amà; la reyna Isolda a Tristany; e la reyna Penòlope, qui a Ulixes amà; e Elena a Paris; Briseyda a Achil·les; Medea a Jàson; la reyna Dido a Eneas; Deiamira a Èrcules; Adriana a Teseu; e la reyna Phedra <qui>92 requerí a Ypòlit, son fillastre. E moltes altres n’i havia —que seria fatiga de nomenar-les—, que en la fi de lurs amors foren decebudes per los enamorats, axí com féu Jàson, qui decebé y destrohí la gentil persona de Medea, e axí com féu Teseu <a>93 Adriana: tragué-la de la casa del rey son pare e, portant-la per la mar, dexà-la en una illa deserta e allí finà sa dolorosa vida. E de tals com aquestes que dit vos he, n’i havia moltes. E cascuna tenia huns açots en la mà. E lo cavaller qui fos derrocat de dret encontre e mès per terra, portaven-lo al cadafal e a la sàvia Sibil·la donava-li sentència de mort, dient puix havia defraudat amor e tot son poder. Les altres dones e deesses agenollaven-se davant la Sibil·la e recaptaven-li gràcia que no morís, mas que la sentència fos mudada en açots. Ella, atorgant als prechs de tantes senyores, desarmaven lo cavaller davant tothom e aprés daven-li de grans açots, e axí feÿen devallar del cadafal en terra, en tal manera. Cascú qui per terra era mès, havia semblant guardó.

Los taulegers ixqueren al rench ans del dia e no dexaven júnyer a negú qui no portàs paraments de seda o de brocat o de chaperia.

Com l’emperador manà fer aquestes festes e lo conestable ho sabé, posà’s molt singularment en orde. E estant l’emperador en lo millor de son menjar entrà per la gran plaça lo conestable en la forma que diré. Ell portava paraments de dos colors: la una part era de brocat sobre brocat carmesí, altra mitat era de domàs morat. E lo domàs era brodat de garbes de dacça, e totes les spigues eren grosses perles brodades e les canyes eren totes d’or. Aquests paraments eren molt vistosos e molt richs. Lo elm portava cubert de aquell drap mateix e, sobre l’elm, portava hun capell de feltre tot brodat de moltes perles e d’or fi que y havia. Ab spasa senyida, bé mostrava venir de camí. Portava XXX gentilshòmens en sa companyia, tots ab mantos de carmesí. Los uns eren de marts gebelins forrats e los altres de erminis. E deu cavallers que ab ell venien, tots ab robes de brocat. E tots anaven ab les cares cubertes ab capirons de cavalcar. E per aquest orde mateix anaven VI trompetes que portava. E davant lo conestable anava una donzella riquament abillada ab una cadena d’argent, que la hun cap portava en la mà e l’altre stava ligat al coll del gran conestable. E més, portava XII adzembles totes ab les albardes cubertes de carmesí e les singles totes de parches de seda. La una adzembla portava lo seu lit, l’altra portava una lança grossa de brocat cuberta —e de aquestes lances ne portava sis, e cascuna lança anava en sa adzembla—. En tal forma entrà, ab totes les XII adzembles, que cascuna portava de la sua roba, e féu la volta per lo rench. Com fon davant l’emperador, féu-li molt gran reverència. E passà per tots los stats e cascun stat ell saludà. Com l’emperador véu que tots venien ab les cares cubertes, tramés a demanar qui era lo cavaller qui tan pompós venia. E als qui fon demanat, respòs axí com los era stat manat:

–Aquest és hun cavaller de ventura.

E no·n pogueren més saber.

Dix l’emperador:

–Puix no·s vol nomenar, ell mostra ésser bé presoner com ab cadena lo porta donzella. Ell certament deu ésser presoner de amor. Ves e torna-y e demana a la donzella quina amor lo ha axí apresonat. E si no·t vol dir son nom, ell porta hun scrit en l’escut: veges si és allí son nom.

Lo cambrer de l’emperador anà cuytat e féu son manament. La donzella li respòs:

–Lo dan e la presó de aquest cavaller ha fet donzella verge. E consentint a la voluntat sua, lo ha subjugat en la forma que veheu.

E més no li dix. E aquell tornà la resposta e l’emperador dix:

–Obra és de cavallers que moltes voltes amen e no són amats. E cascú és desijós d’ésser en la primera edat, per bé que de mi tot repòs s’és apartat e quasi no me’n recort sinó de la temerosa vida. Digues, ¿has lest en aquell scut, qui no és romput ni menys temut?

–Senyor —respòs lo cambrer—, yo l’é ben lest una e moltes voltes hi és scrit en lengua spanyola o en francés, e diu:

<p CLASS="ppoema"><I>Malaja amor qui la’m féu abellir,</I>

<I>si no li fas de mes dolors sentir.</I>

En açò lo conestable era ja al cap del rench ab la lança en la cuxa, e demanà ab qui junyia. Fon-li dit que ab lo duch de Sinòpoli.

La hu anà devers l’altre e feren de bells encontres. La cinquena carrera lo gran conestable l’encontrà tan bravament que de la sella lo féu sortir. E de allí lo portaren al cadafal de la sàvia Sibil·la. E prestament fon desarmat e molt bé açotat per les dones qui eren stades desconegudes de amor per los falsos enamorats.

Com tota la sirimònia fon feta, tornà a júnyer ab lo duch de Pera. E com foren a la deena carrera, lo conestable lo encontrà enmig de la visera y tragué’l de seny, e a ell e al cavall mès per terra.

–¿Quin home és aquest —dix Tirant— de mala ventura que axí ha derrocats mos singulars amichs?

Féu-se posar prestament l’elm al cap e pujà a cavall e posà’s al cap del rench ab una grossa lança que demanà. E en aquell spay que ell se posà a punt, portaren lo duch, com fon tornat en son recort, al cadafal de la sàvia Sibil·la e feren d’ell com havien fet de l’altre. Lo conestable dix que no més júnyer, per ço com sabé que Tirant era al cap del rench. E los jutges digueren que forçadament tenia de complir les XII carreres axí com era stat ordenat. Les dames e tots los del mercat reÿen molt com aquell cavaller no conegut axí havia derrocats los dos duchs.

Dix l’emperador:

–Sperau hun poch, que poca maravella serà si no derroca lo capità nostre.

–No farà —dix la princessa—, que la Trinitat sancta lo guardarà de tal inconvenient. E si d’ell trau lo cabal, bé li poran dir cavaller de bona ventura.

Respòs lo emperador:

–Per mon Déu, yo no u he vist, en mon temps, en deu carreres derrocar dos duchs, ni venir axí bé en orde com aquest cavaller ha fet. E a més stime les adzembles, com les albardes són dins e defora cubertes de seda, e les cobreadzembles de brocat. Açò no pertany a cavaller qui del meu imperi sia, sinó a rey o fill de aquell. E per ço desig saber d’on és, car dubte·m fa que no se’n vaja per no córrer malvolença ab aquells qui ha mesos per terra.

E manà a dos donzelles de inestimable bellea e molt ben abillades que, de part de la princessa anassen al cavaller e que·l pregassen de part sua que lo seu nom volgués dir, perquè era molt desijat.

Respòs lo conestable:

–Si algun càrrech ne reporte, pense la magestat sua que les coses de gran stima no ab poch càrrech se lexen atényer. Mas, perquè no pareguen vanes les mies paraules, yo só de l’Últim Ponent, podeu dir a la senyora princessa.

Ab aquesta resposta les donzelles se’n tornaren e feren lur relació. Al conestable fon forçat de júnyer ab Tirant. La hu anà devers l’altre, e lo conestable posà’s la lança en lo rest e portà-la tostemps alta. Com Tirant lo véu axí venir, alçà la sua lansa e no·l volgué encontrar. E Tirant ab molta malenconia dix per què l’altre li guardava cortesia; si u feÿa per què era capità, que no u fes gens per tal rahó, sinó que junís e fes tot lo que pogués fer, que gens per cortesia no se’n stigués.

E lo haraut qui semblants paraules li reportà, les dix ab gran ultratge. Lo conestable, responent, dix:

–Digau a aquell qui us tramet a mi lo que yo he fet és per cortesia, mas que tinga bé sment a si mateix, car axí com he fet dels altres, altre tal faré d’ell.

E demanà la més grossa lança que tenia. Com fon prop de l’encontre, alçà tanbé la lança. E Tirant ab molta desesperació lançà la sua lança en terra per ço com no s’era pogut venjar de la injúria dels duchs. Prestament prengueren de les regnes del cavall del conestable los que l’emperador ho havia manat perquè no se n’anàs. E allí vengueren los jutges e ab molta de honor lo portaren al cadafal de la Sibil·la e aquí li levaren l’elm del cap. Totes aquelles deesses lo reberen ab alegria inestimable, fent-li la més honor que·ls era posible.

Com saberen que aquell era lo gran conestable, asigueren-lo en la cadira hon seÿa la sàvia Sibil·la, y ella ab totes les altres lo serviren de col·lació e de viandes e de totes les coses necessàries. La una lo pentinava, l’altra li torcava la suor de la cara, cascuna de aquestes lo servia en lo que podia.

E axí com feren de aquest, feren de tots los altres qui a cavaller derrocava. E havia d’estar en la dita cadira fins a tant que venia altre cavaller qui millor ho fes que aquell qui en la cadira seÿa.

Com l’emperador sabé que aquell era lo conestable, pres molta consolació en si, e la emperadriu e totes les dames que allí eren. Com Stephania véu la murmuració de la gent e tingué natural notícia que aquell era lo conestable, tan gran fon lo delit de amor que pres en la sua vista que lo cor li defallí e perdé tot lo recort. Los metges que allí prop de l’emperador staven, donaren prestament remey a son mal. E per ço dix bé Aristòtil axí ve gran dan a les donzelles per molta amor com per molta dolor.

Aprés demanà lo emperador a Stephania de què li era vengut aquell mal e, responent, dix:

–Per ço com portava la gonella massa streta.

Lo conestable stigué tot aquell dia aseyt en la cadira, que no s’i trobà negú qui lançar-lo’n pogués. Com la nit fon venguda, junyien ab moltes antorches. Aprés dues hores de la nit —e tots havien sopat— vengueren les dances e momos e diverses maneres de entramesos, que molt ennoblien la festa. Açò durà tres hores. Passada mija nit, lo emperador e tota la gent se n’anava a dormir. Lo emperador, perquè no agués a tornar al palau, havia feta en lo mercat aparellar una bella posada hon se mès ab totes les sues dames, que poguessen bé festejar de dia e de nit. E duraren aquestes festes VIII dies.

L’endemà molts cavallers treballaren per lançar de la cadira al gran conestable. Vengué al rench hun cavaller, parent de l’emperador, qui·s nomenava lo Gran Noble, lo qual venia molt bé en orde e portava en les anques del cavall una donzella de peus, e tenia-li los braços damunt los muscles e lo cap seu pujava tot sobre l’elm, que tot cara mostrava. E portava hun scrit en l’escut ab letres d’or qui deÿen:

<div class="ppoema"><i>Enamorats, mirau-la bé,

que en lo restant millor no y sé.</i></div>

Era vengut hun altre cavaller, primer d’aquest, qui portava altra donzella axí com sent Cristòfol portà en lo muscle a Jhesucrist; axí portava la donzella aquell cavaller. E portava en los paraments e en lo cap del cavall hun qui deÿa, per ço com sa enamorada havia nom Leonor:

<div class="ppoema"><i>Enamorats, feu-li honor,

puix de totes és la millor.</i></div>

Tirant junyí ab lo Gran Noble e donaren-se molts encontres. E a la fi fon quasi mortal l’encontre, que Tirant l’encontrà en lo revol del scut e rompé lo maniple e rebaté en l’elm, e féu-lo caure per les anques del cavall. E axí, com era gran e pesat, al caure que féu donà tan gran colp de costat que dues costelles se trencà dins lo cors. E ell encontrà a Tirant hun poch desús les cordes del scut, e la lança que portava era tan grosa que no·s pogué rompre. E tan gran fon l’encontre que los dos se donaren que lo cavall de Tirant anà atràs tres passos e donà dels genolls en terra. Com Tirant lo sentí caure, tragué los peus dels streps e fon-li forçat de posar la mà dreta en terra. Ajudaren-li, sens que no caygué lo cors tot en terra, e lo cavall de continent sclatà allí. Al Gran Noble fon forçat, ab tot son mal, fos portat al cadafal de la sàvia Sibil·la e allí fon batut, no tant com hagueren fet, per sguart de les costelles rompudes. E a Tirant, per tant com era caygut ab lo cavall —e lí era mort— e havia tocat ab la mà en terra, los jutges jutjaren, per no ésser caygut tot lo cors en terra, sinó la mà, que junyís d’aquí avant sens paraments e no portàs en les juntes speró dret ni en la mà manyopa.

Havent vist Tirant que per falta del seu cavall era stat envergonyit, féu vot en tota sa vida no junyir pus, si ja no y junyia rey o fill de rey.

Aprés, lo conestable avallà de la cadira hon stava, e posaren-n’i hun altre en loch seu. E lo conestable fon tauleger en loch de Tirant. E en tots los VIII dies que duraren les festes, tan nobles foren lo darrer dia com lo primer, e ab tan gran abundància de totes coses, axí de aventurers com de entramesos e singulars viandes, com de totes altres coses.

L’endemà que Tirant se fon lexat de junyir, ixqué vestit de hun manto de orfebreria brodat sobre vellut negre, de hun arbre qui·s nomena seques amors, qui fa hun petit fruyt blanch que se’n fan paternostres, ab aquelles calses que havia junt, la una brodada e l’altra no, e per lo semblant la çabata qui havia tocat la cosa que ell més desijava.

E ans que ixqués de la sua posada féu enparamentar lo millor cavall que ell tenia e, ab aquells paraments que ell havia junt, lo arnés, la simera, e tot quant en les juntes ell portava, ho tramés tot al Gran Noble. E aquell li’n féu gràcies infinides. Fon stimat que valia passats XL mília ducats.

Tirant cascun dia era en la cort parlant e çolaçant ab tots e ab lo emperador, e molt més ab les dames. E cascun dia se mudava de robes, mas no les calses. Hun dia la princesa li dix:

–Digau, Tirant, sí Déu vos done honor —en manera de burla—. Aquesta gala que vós usau de portar la una calça brodada e l’altra no, ¿usa’s en França o en quina part?

Y era lo dia que eren complides les festes. E lo novén dia, que anaven a la ciutat de Pera, en lo camí la princessa lo y dix, present Stephania e la Viuda Reposada. Respòs Tirant:

–¡E com, senyora! ¿No sab la majestat vostra aquesta gala quina és? ¿La celsitut vostra no és en recort de aquell dia que vengué la emperadriu e yo stava amagat e cubert ab la roba de les vostres donzelles, y la emperadriu fallí poch que no s’asigués sobre lo meu cap? Aprés vingué vostre pare y en lo petit retret amagàs-me entre los matalafs. E aprés que se’n foren anats, jugant ab vostra altesa, puix les mies mans bastar no y pogueren, la cama ab lo peu hi hagueren a suplir, e la mia cama entrà entre les vostres cuxes e lo meu peu tocà hun poch més avant, lla hon la mia amor desija atényer felicitat complida, si en aquest món atényer se pot. Mas yo crech que los peccats meus no·m consentiran que yo puga tanta glòria atényer.

–¡Ay, Tirant! —dix la princessa—. ¡Bé só en recort de tot lo que m’has dit, que senyal ne tinch en la persona mia de aquexa jornada! Però temps vendrà, que, axí com ara te has brodada la una cama, que les dues te poràs brodar. E les poràs posar a ta libertat lla hon desiges.

Com Tirant li hoý dir semblants paraules de tanta amor acompanyades, prestament fon descavalcat en scusa que los guants li eren cayguts, e besà-li la cama sobre la gonella. E dix:

–Lla hon és atorgada la gràcia deu ésser besada e acceptada.

Aplegats que foren dins la ciutat de Pera, axí com se volien armar, veren venir nou galeres que eren ja molt prop. Lo emperador manà que no fessen lo torneig fins haguessen sabut quines galeres eren les que venien. No passà quasi una hora que elles aplegaren ab molta alegria. Lo emperador pres molt gran plaer com sabé que eren de francesos. Lo capità d’ells era cosín germà de Tirant e era stat patge del rey de França; e havia’l fet vezcomte de Branches. Ell, vehent que son oncle, lo pare de Tirant, era desijós de veure son fill per lo gran temps era passat que no l’havia vist, sabent com Tirant tenia feta molt gran empresa de guerra molt justa contra infels e havia vençudes moltes batalles e continuava la guerra, lo vezcomte, per les grans pregàries de la mare de Tirant e per voler exercir lo gentil stil de les armes, enprengué, ab altres cavallers e gentilshòmens, de venir en ajuda de son cosín germà ab V mília franchs archers, los quals li donà lo rey de França, sabent les grandíssimes cavalleries que havia fetes Tirant en defensió de l’emperador de Contestinoble. E cascun franch archer de aquests portava scuder e patge. Lavors lo féu lo rey de França vezcomte de Branches per aquella empresa, e li donà moltes terres e li pagà lo sou per VI mesos. E li donà totes les galeres armades e avituallades de tot lo que mester hagué. E passà per Sicília e, conegut per lo rey, féu-li molta honor e li donà molts cavalls.

Com Tirant fon certificat aquest ésser mossén de Amer, cosín germà seu, prestament se posà en una fusta. E ell e lo conestable, ab molts altres cavallers, entraren dins les galeres. Grandíssima fon la festa que ells se feren. Aprés, tots ensemps ixqueren en terra e anaren a fer reverència a l’emperador, qui pres molt gran consolació en la sua venguda. E pres molt més plaer l’emperador com los embaxadors no eren partits. Aprés anaren a fer reverència a les dames, e totes s’esforçaren de fer-los molta honor per contemplació de Tirant. Lo emperador porrogà lo torneg per a l’endemà.

Vengut lo dia següent per lo matí, tots se armaren. E l’emperador pregà molt a Tirant volgués entrar en lo torneg ab los altres, per ço com sens venir contra sa promesa ho podia bé fer. E Tirant fon content de obehir lo manament de l’emperador, per ço com no eren juntes. E ixqué aquell dia molt pompós.

Lo vezcomte de Branches pregà a Tirant que li volgués prestar hun cavall, que tanbé volia entrar en lo torneg. Lo emperador e totes les dames li digueren que no u fes, per ço com venia fatigat de la mar. E ell, ab belles paraules se defés que no staria per cosa en lo món de entrar-hi, per quant los treballs de la mar li eren a ell delit e no fatiga. Tirant, qui véu la sua voluntat, tramés-li X cavalls, los millors que ell tenia; lo emperador li’n tramés XV molts bells; la emperadriu, altres XV; la princessa li’n donà X, açò per manament de son pare; lo conestable li’n donà VII molt bells. Los duchs e los comtes li’n trameteren molts, que en aquell dia ell tengué en la sua posada huytanta-tres cavalls dels bons de tota la ciutat.

Ixqué ab huns paraments que lo rey de França li havia dats, tots brodats de leons ab grossos sancerros d’or que al coll portaven; e les leones staven gitades e los poquets fills portaven campanetes de argent. E com lo cavall se movia, era hun plaent so de hoyr que los sancerros feÿen.

Ixqueren en lo camp huyt-cents cavallers d’esperons daurats e no consentiren negú hi entràs si no havia rebut la honor de cavalleria e no portàs paraments de seda o de brocat o chaperia. E molts se feren cavallers aquell dia per ésser en aquelles armes.

E lo vescomte, que no era cavaller, sabent tal ordinació, per no venir en contra lo que era ordenat per l’emperador, com tots foren dins hun gran camp, descavalcà e pujà alt al cadafal de la emperadriu e suplicà-la fos de sa mercé li volgués donar la honor de cavalleria. Respòs la princessa:

–¿E com? ¿No seria més justa cosa que·l senyor emperador vos fes cavaller de la sua pròpia mà?

–Senyora —dix lo vescomte —, yo tinch en vot de no rebre honor de cavalleria de mà de home negú, per ço com yo só fill de dona e ame dona, e per amor de dona só vengut ací y en dona he trobada molta honor. Rahó és, donchs, que dona me faça cavaller.

La emperadriu ho tramés a dir a l’emperador e ell vingué allí ab los embaxadors, e dix a la emperadriu que li donàs l’orde de cavalleria, e axí fon fet. La princessa féu portar una spasa molt bella e senyí-la-y, que l’emperador son pare tenia, ab lo pom e tota la guarnició d’or. E l’emperador féu portar huns sperons tots d’or e, en cascuna roda d’esperó, havia engastat hun diamà o robí, balaix o safir. E donà’ls a les filles dels duchs que·ls hi calsassen, però l’emperador no consentí que li’n calsassen sinó lo hu, car lo qui vol que sia fet cavaller de mà de dona no pot portar sinó mig or e mig argent, hun speró daurat e altre blanch. E axí u feren de aquest. La spasa pot portar tota daurada, mas roba brodada ni calses ni paraments no u pot ni deu portar sinó la mitat blanch e l’altra d’or. Lo costum és, com senyora lo ha fet cavaller, lo besa, e axí u féu la emperadriu.

Lo vescomte se partí del cadafal e entrà dins lo camp. Lo duch era capità de la mitat de la gent e Tirant de l’altra mitat. E per ço que fossen coneguts portaven al cap banderetes: los huns les portaven verdes, los altres blanques. Tirant féu entrar dins lo camp hon se havien a combatre, deu cavallers, e lo duch altres deu. E començaren-se a combatre molt bé. Aprés n’i entraren XX, aprés XXX; de poch en poch se començaren a mesclar. E cascú feÿa son poder de menar les mans lo millor que podia. E Tirant mirava la sua gent. Com véu que la sua gent anava a mal, ell ferí ab la lança en la pressa de la gent, e encontrà hun cavaller tan bravament que li passà la lança de l’altra part. Aprés tirà la spasa e donà de grans colps a totes parts, en forma tal que paria que fos hun leó famejant, que tots los miradors admirats staven de la sua desmesurada força e gran ànimo que en aquell cas Tirant mostrava.

L’emperador mostrava tenir gran contentació de veure hun tan singular fet de armes com aquell era. Com hagué prop de tres hores durat, lo emperador, del cadafal devallat, pujà a cavall e posà’s en la pressa de la gent per departir-los, per ço com havia vist que s’i mesclava fellonia. E n’i hagué molts de nafrats.

Aprés que tots los cavallers desarmats foren, anaren al palau e allí parlaven de semblant fet d’armes axí singular, que deÿen los strangers jamés haver vista tan bella gent, axí ben abillats de cavalls emparamentats ni d’armes. E fon tenguda per festa de gran singularitat. Lo emperador se asigué a taula e féu que tots los cavallers qui armes havien fetes se aturassen allí a menjar.

Com foren a la fi del dinar, digueren a l’emperador com una nau era arribada al port sens arbre ne vela, tota cuberta de negre. E tal nova recitant, per la gran sala entraren quatre donzelles de inestimable bellea, encara que de dol anassen vestides. Los lurs noms eren admirables: la una lo seu nom era Honor, e lo seu gest ho devisava; la segona, Castedat se nomenava per los cavallers e dames qui de amar sabien; la tercera per ço com en flum Jordà era stada batejada, era nomenada Sperança; la quarta, per heretatge li venia de ésser nomenada Bellea. E plegades davant l’emperador, li feren molt gran reverència. E perquè Sperança era lo cap d’elles, féu principi a paraules de semblant stil.

Capítol següent

Índex

Capítol anterior