💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant148.gmi captured on 2022-04-29 at 11:38:34. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

⬅️ Previous capture (2021-11-30)

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL CXLVI

LA SENTÈNCIA QUE LO EMPERADOR DONÀ CONTRA LOS CAVALLERS DUCHS E COMTES QUE PRESOS EREN

«Nós, Frederich, per la divinal gràcia emperador de l’Imperi Grech de Constantinoble, seguint la ley dels nostres gloriosos antecessors, a fi que la prosperitat imperial sia conservada en son degut stament, ab repòs o benefici de l’Imperi Grech e de tota la cosa pública, perquè sia notori e manifest a tot lo món com aquests mals cavallers e infidelíssims crestians hajen pres sou dels infels, e ab mà armada en companyia de aquells sien venguts contra la crestiandat per exalçar la secta mafomètica e per destroyr la sancta fe cathòlica, e han fet tot son poder en dissipar aquella, no tement Déu ne la honor de aquest món ne la perdició de la ànima, e com ab gran tració e maldat sien venguts en la mia terra per a voler-me desposehir de la mia imperial senyoria, com a mals cavallers e impiadosos e malaÿts per la sancta mare Sglésia, són mereixedors de molta pena e de ésser desagraduats de la art de gentilesa e de l’orde de cavalleria, e sien desnaturats de la noble part d’on vénen, com los llurs antecessors sien stats nobles e hòmens virtuosos, de gran renom e fama, com en ells sia morta la honor de aquest món per la gran maldat manifesta que han comesa.

»E atenent per les coses desús dites e moltes altres, diem, notificam e denunciam a tothom generalment, e no sens gran amaritut, dolor e compassió, emperò perquè a ells sia càstich e als altres exemple, pronunciam e sentenciam, donant per traÿdors a tots los crestians que açí són presents, e que·lls sia feta tota aquella solennitat que a semblants traÿdors com aquests, contra Déu e lo món, és acostumada.»

Publicada la sentència ixqueren XII cavallers tots vestits de gramalles e caperons, e lo emperador se vestí axí com ells. Feren-los levar de terra e pujar alt en un cadafal, e allí los armaren e·lls desagraduaren ab aquelles circumstàncies que als mals cavallers acostumen de fer, segons desús en lo principi del libre és contengut.

Com lo duch d’Andria se véu fer tal procés e de tanta infàmia per a ell e als altres, e veure’s foragitat de tota honor de cavalleria, pres tan gran alteració que la fel li sclatà e morí de continent.

Com lo emperador lo véu mort, manà no fos soterrat en sagrat, mas que fos lançat enmig de un camp perquè·l menjassen los cans e les bèsties feres.

E féu-los pintar en pavesos, penjats cap avall, ab la sentència scrita en cascun pavés, e tramés-los per totes les parts de crestians. Com lo papa e lo emperador de Alamanya los veren, tingueren per molt justificada la sentència. Com los cavallers agueren rebuda la honor que eren mereixedors, tornaren-los en la presó. E dix lo emperador:

–Usem de justícia e no hajam misericòrdia de negú.

Féu portar lo scuder del duch de Macedònia ab grossa cadena al coll e, present tots, li donà sentència de mort e que fos penjat cap avall, per la molta congoixa que li havia feta passar. Com Diafebus véu lo scuder e hohí la sentència que li havien dada, de mort, e que·l se’n portaven per executar-lo, anà prestament e agenollà’s als peus de l’emperador e supplicà’l molt fos de sa merçé que aquell scuder no prengués mort, perquè les males gents no aguessen a dir que moria per haver dit mal del seu capità. E lo emperador ab bones paraules lo detenia perquè lo executassen. Com la princessa véu que Diafebus no podia res acabar per molt que supplicàs, levà’s del strado e anà’s agenollar als peus de son pare, e ensemps ab Diafebus lo supplicaren que·ls donàs lo home. E tanpoch ho volgué consentir. Vengué la emperadriu e totes les donzelles, e totes lo supplicaren. Dix lo emperador:

–¿Qui véu jamés que sentència que fos donada per lo consell general se revocàs? Jamés ho fiu, no u faré ara.

La princessa li prenia les mans per scusa de besar-les, e levà-li lo anell del dit, que ell no agué sentiment, e dix-li:

–La majestat vostra, senyor, no és acostumada de usar de tanta crueltat de fer morir negú ab tanta pena.

–A mi no contenten vanes paraules —dix lo emperador—, segons les que ell me dix. Emperò vós, ma filla, mudau-li la mort a tota vostra voluntat.

La princessa donà lo anell a Diafebus, e aquell, molt corrent ab un roçí anà al mercat, hon la justícia se feÿa, e donà a l’alguazir lo anell. E Diafebus pres lo home e portà’l-se’n a sa posada, que ja stava en la scala per dar-li la volta. Partit Diafebus de sa posada per anar al palau, lo scuder, cuytadament, se n’anà al monestir de Sanct Francesch e féu-se frare: leixà los perills del món e posà’s al servey de nostre Senyor.

L’endemà aprés de la sentència, lo emperador féu pendre tots los turchs qui de rescat no eren, e tramés-los en altres parts per vendre, ço és, en Venècia, en Cicília, en Roma e en Ytàlia. E los que no podien vendre barataven-los ab armes o cavalls o vitualles, lo que mester havien. L’altre duch se rescatà per LXXX mília ducats venecians; lo fill del duch de Calàbria paguà LV mília ducats. Tots los demés se rescataren. Los qui no tenien de què paguar, fehien sagrament e homenatge de bé servir e lealment: donava’ls armes e cavall e sou, e feÿa’ls anar al camp. Los qui no u volien fer, feÿa’ls molt bé ferrar e feÿa’ls obrar les torres de la ciutat e dins lo palau, de què se n’ennoblí molt tot.

Com lo conestable e Diafebus se havien a partir, lo emperador pres tant del seu tresor com conegué que havia agut del rescat dels presoners, e tramés-lo per ells al capità.

Lo dia ans que partissen, Diafebus tingué sment: com lo emperador se fon retret, ell anà a la cambra de la princessa e la primera que trobà fon Stephania, e féu-li de genoll gran reverència e dix:

–Gentil dama, la mia bona sort és stada de vostra merçé ésser la primera ab qui·m só encontrat. Hauria-us a molta gràcia me fésseu cert de vostra benivolença que la mia demanda fos admesa. Tendria’m per home de bona ventura, si la fortuna m’era tan favorable, me volguésseu fer digne que us pogués ésser lo més acostat servidor, per bé que yo no·n sia digne ne mereixedor, atesa la gran bellea, gràcia e dignitat que la merçé vostra posseheix. Emperò amor és aquella qui eguala les voluntats e a l’indigne fa digne de ésser amat. Com yo us ame sobre totes les dames del món, e per vós ésser dama de tan bon sentiment, la fi de la mia demanda no·m deu ésser denegada. E leixau a part, per vostra virtut, les paraules que preniu, scusant-vos ab la senyora princessa, e aquella preneu en total defensió vostra. Serviu-vos un poch de les mans, stenent-les envers mi en senyal de victòria, perquè al millor cars no us falguen, e haureu feta bona electió. E si lo contrari feu, lo que no és presumidor, reportarà la merçé vostra aquella confusió e vergonya de poch amar, e blasmada per totes les dones d’onor, e totes vos daran per pena que siau desagraduada de tota gentilesa, puix no voleu sentir la glòria que de amor se ateny, condamnant-vos que siau exellada en la ylla dels Pensaments, hon negú jamés troba repòs. E si açò no·m basta, que no·m vullau pendre a merçé, yo publicaré en lo studi de cavalleria a les dones e donzelles totes les requestes que per ma part a vostra senyoria he fetes, e totes vostres cruels e impiadoses respostes. En una part me comdamnau, en altra me dau sentència de vida, demanant a la merçé vostra que davant la il·lustríssima princessa aquella sia jutge, qual de vós o de mi demana més justa causa.

E donà fi en son parlar.

La virtuosa Stephania, ab cara molt afable, responent, dix:

–Puix la ignorància no és digna de perdó, obriu los hulls, que res no us scusa, e veureu lo que les dones de honor pronunciaran contra vós hi en molta honor mia. E dos contraris no poden star ensemps per la contrarietat que ab si porten. La qual demanda per vós a mi feta, vos offén més que no us fóra mester, e requer smena gran per reparar lo passat, majorment si lo juhí dels entenents coneixeran en vós que dieu paraules que contra la honor vostra criden, car veig-vos tan cuytat de pendre vostra libertat. Axí, com crech en alre no pensau, dupte he no vingau en major error en reparar vostres errades en coneixença dels bons, e portar a mi a estendre la mia gonella damunt vostre menyscapte. Per què vull que siau cert en aquesta part no vull fer miracles en resucitar un altre Làtzer, com féu Jhesucrist. Emperò no vull que per açò desespereu de la mia poca amor, car més és que vós no dieu ni podeu pensar, car lo major bé que us conech és ignorància que mostrau haver.

E volent Diafebus satisfer a les rahons desús dites, vench lo cambrer de l’emperador e dix a Diafebus que lo emperador lo demanava. E Diafebus supplicà a Stephania que allí lo volgués sperar, que ell tornaria lo més prest que pogués. La gentil dama respòs que era molt contenta d’esperar-lo.

Com lo emperador véu a Diafebus, dix-li que ell e lo conestable rebessen los diners dels presoners. Dix Diafebus que era content. Aprés preguà molt al gran conestable que·ls volgués rebre, al·legant ignorància, que no sabia contar. E lo emperador los manà que ans del dia, que partissen. E Diafebus se’n tornà a la cambra e trobà la sua senyora que stava arrapada en fort pensament, ab les làgremes als hulls, per ço com sabia que lo emperador no·l demanava sinó perquè partís. E Diafebus, qui en tal comport la véu star, pres-la a conortar mostrant que major dolor tenia ell de sa partida que no fehia ella.

E stant en aquest<e>s66 consolacions, entrà per la cambra la princessa, que venia de la torre del tresor en camisa e ab faldetes de domàs blanch, ab los cabells tots scampats per les spatles, e feÿa-u per la gran calor que fehia. Com ella véu a Diafebus, volgué-se’n tornar, mas Diafebus li fon tan prop que no la’n leixà tornar.

–Voleu que us digua? —dix la princessa—. De vós no m’i dó res, puix vos tinch en compte de jermà.

Parlà Plaerdemavida e dix:

–Senyora, ¿no veu vostra altesa la cara d’Estephania? ¡Si par que haja bufat al foch! Car tan vermella stà la sua cara com fa la rosa de maig. E yo bé crech que les mans de Diafebus no han stat molt ocioses stant nosaltres alt en la torre. ¡Bé la podíem nosaltres sperar que vingués! Hi ella s’estava açí ab la cosa que més ama. ¡Dolor de costat que·t vingua! Que si yo tingués enamorat, també m’i jugaria com vosaltres feu. Mas só dona exorqua que no tinch res qui bé vulla. Diafebus, senyor, sabeu a qui ame de tot mon cor e vull bé A Ypòlit, patge de Tirant. E si fos cavaller, encara lo volria més.

–Ara yo us promet —dix Diafebus— que·n la primera batailla que yo·m trobe, ell haurà tota la honor de cavalleria.

E stigueren burlant per bon spay. Dix la princessa:

–¿Voleu que us digua, jermà Diafebus? Com bé·n só mesa entorn e bé mirat per tots los cantons del palau, e no veig a Tirant, lo cor me mor. Car si aquell yo podia veure, la mia ànima restaria aconsolada. Mas ab aquest desig pens que·m morré ans que·l veja. Emperò una cosa m’aconorta: que encara que congoixa ne passe, no·m dol, puix ame cavaller valerós, complit de totes virtuts. E la part que més me contenta és per ésser liberal, per, ço com lo gran conestable ha dit que té molt gran despesa. Axí és dels senyors que tenen lo ànimo gran en despendre: en l’estat que·s meten, en aquell deuen perseverar. E per ço com yo veig Tirant que en aquesta terra no té béns ni heretatge, no volria per res menyscabàs de sa honor. Yo li vull ésser com a pare e mare, jermana e filla, com enamorada e muller. E per ço vós, lo meu jermà, li portareu moltes recomandacions e enmig de elles embolicat que negú no u sàpia ni u veja, mija càregua d’or perquè pugua a son plaer despendre. E per ço devallava yo e Plaerdemavida de pesar-ho e posar-ho en sachs. E com serà la hora del sopar, fareu venir de la gent vostra; e si yo no y só, Stephania o Plaerdemavida vos ho daran. E direu-li de ma part no·s deixe de tot lo que sia honor sua, car la honor sua yo tinch per mia. E com aquests haja despés, yo li’n daré més, e no consentiré que ell ni los seus passen fretura de res. E si yo sabia que filant al torn lo podia sostenir en sa honor, de tot cert ho faria; o ab sanch de la mia persona lo pogués pujar en lo més superlatiu grau, de molt bon grat ho faria sí m’ajut Déu. Car la fi de les coses sdevenidores és remesa a la fortuna e de un bé naix principi d’altre e la mia condició tira totes les coses a la sua sabor. E per ço he fet yo que lo senyor emperador li done títol de comte. E ja veu què·m dix l’altre dia la Viuda Reposada, que ella sabia que yo amava a Tirant, que li fes gràcia del títol que tenia. Tots los dies de ma vida seré en recort de aquell mot que·m dix. En son testament me leixà una tia que yo tenia un comtat qui·s nomena de Sanct Àngel, e per ço yo vull que Tirant l’aja, que·s nomene comte de Sanct Àngel. Almenys, si senten o saben yo ame a Tirant, serà gran scusació mia: diran que ame un comte; car la mia confiança posada stà en sa valor.

Hoynt dir Diafebus a la princessa paraules de tanta amor, stigué molt admirat e dix:

–Per mon Déu, senyora, yo no·m sent bastant en regraciar ne satisfer a les honors e prosperitats que la majestat vostra fa a Tirant, per bé que lo meréixer de Tirant sia molt e mereix molt majors coses que no són aquestes, per ses virtuts. Mas ab la gràcia e molta amor que la celsitut vostra ho ha dit, deu ésser pres en molt major stima que no és, car diu lo proverbi que no dóna qui ha, mas qui u ha acostumat. Car yo veig que les gràcies són tals segons d’on proceheixen, e lo qui a vostra altesa porà atényer serà benaventurat. E per ço vos demande gràcia que yo, per part de aquell famós cavaller, vos bese les mans e los peus, e aprés, per tots quants som de la parentela.

No pogué més detenir-se Stephania que no parlàs per la molta passió de amor que tenia, e dix: —No·m deté lo partir per anar-me’n ab Diafebus sinó vergonya, la qual vergonya proceheix de menyscapte de gentilesa, car la infàmia que en ma honor faria no seria de neguna stima entre los bons, puix ab licència de vostra altesa ho fes, car, ab veritat, enveja m’à fet del que feu per aquell gloriós mestre seu, Tirant lo bo. Donchs yo dech emitar la excel·lència vostra, que faça donació de tot quant he a Diafebus, qui açí present és.

E levà’s de allí hon stava e entrà-se’n dins la sua cambra. E scriví un albarà e posà’l-se en los pits e tornà en la cambra hon era la princessa.

En aquest spay que Stephania era anada per scriure, Diafebus suplicà molt a la princessa que la y deixà’s besar. E la princessa jamés hi volgué consentir ne atorguar-lo-y. E Diafebus tornà dir a la princessa:

–Senyora, puix les nostres voluntats són contràries, rahonablament se deu seguir que u sien les obres. E de açò ve lo que·s diu, que quant hu no vol dos no·s discorden. Axí ne poria pendre a nosaltres, a gran culpa de la majestat vostra, si ja de lenguatge no mudau. Fins açí vos só stat servidor afectat, car si la altesa vostra me agués comprat per catiu, no poguéreu manar més en mi que ara feýeu. ¡E com anava yo ab los hulls enbenats! ¡Car si cent vides tingués, com no tingua sinó una, totes cent les aventurara sols per fer a la majestat vostra algun servir, per gran perill que y fos! E la celsitut vostra no voler-me contentar lo sperit de libertat de una poca de fruyta Cercau de açí avant altre jermà e servidor qui us serveisca a sa despesa. E no pense més la altesa vostra que jamés digua res a Tirant de part vostra, ni menys li portaré los diners. E per prest que sia al camp, pendré son comiat e tornaré en la mia terra. Emperò, encara vos dolreu algun dia de la mia absència.

E stant en la fi de aquestes rahons, lo emperador entrà per la cambra e dix a Diafebus per què no desempatxava en metre’s a punt, que ans del dia fossen partits.

–Senyor —dix Diafebus—, ara en aquest punt vinch de la posada e tots stam prests per partir.

E lo emperador lo tragué de la cambra e portà’l pasejant per lo palau, a ell hi al conestable, recordant-los del que tenien a fer.

–¡Ay, trista de mi! —dix la princessa—. ¡En quant s’és enfelonit Diafebus! Hi pens que ja no volrà fer res per mi. Bé és mala sort mia que tots aquests franceses són mig desesperats. Tu, Stephania, pregua’l-ne per amor de mi que no stigua axí felló.

–Yo bé u faré —dix Stephania.

Parlà Plaerdemavida e dix:

–¡O, bé sou stranya senyora! ¡En temps de tan gran necessitat de guerra, no sapiau conservar la amistat dels cavallers! Posen los béns e les persones en defensió de vostra altesa e de tot lo imperi e, ¿per un besar vos feu tant d’oyr? ¿Quin mal és lo besar? Que ells en França no·n fan més menció que si·s donaven la mà. E si a vós volien besar, ho deuríeu consentir, e encara si us posaven les mans davall les faldes, en aquest temps de gran necessitat. E aprés que siau en tranquil·le pau, fer del vici virtut. ¡Bona dona, bona dona, enganada anau! En temps de guerra s’i requiren armes, que en temps de pau no y cal balestes.

En aquestes rahons no y era Stephania, mas la princessa anà a la cambra hon era e preguà-la molt que·l fes venir.

–Car yo tinch gran dupte que no se’n vaja axí com ha dit. E si ell se’n va, no serà gran admiració que Tirant se’n vaja per amor de ell. E si aquell virtuós no se n’anava per amor de mi, hirien-se’n molts dels altres, e pensant-nos guanyar, perdrem massa.

–¿Voleu fer bé, senyora? —dix Plaerdemavida—. No y trametau negú, sinó vostra altesa hi vaja en scusa de veure lo emperador. E posareu-los en noves, e tan prest li passarà la fellonia.

La princessa anà prestament hon era son pare e trobà’ls en parlament. Com bé agueren parlat, la princessa pres per la mà a Diafebus e preguà’l molt no stigués enujat de res. Respòs Diafebus:

–Senyora, totes les speriències que fer se poden he asajat a vostra altesa. Reconexent bona fe, creÿa vos acordaríeu ab mi a perills sdevenidors per ésser incerts, car tals coses com aquestes més stan en contentació de vista que en obra. A la majestat vostra n’à pres axí com a sent Pere, que fogint per no morir en Roma, per la aparició tornà, coneixent son defalt mijançant voler d’altri. De dues coses seguir-i la una: besar o comiat. Atesa ma voluntat, de mi poreu manar just o injust.

–Si vergonya aconseguida per mals actes fos honor —dix la princessa—, yo seria la més benaventurada donzella del món en consentir lo que molts desigen. En contrari, si honor procuràs vergonya, no sereu de res envergonyit, com no hajau volgut sperar aquell qui té la mia ànima cativa, de aquelles paraules que tant vostre honor criden: ¡besar, besar!

Acabant la princessa les darreres paraules, Diafebus donà dels genolls en la dura terra e besà-li la mà. E acostà’s a Stephania e besà-la tres voltes en la boca a honor de la sancta Trinitat. Parlà Stephania e dix:

–Puix ab tan gran sforç e requesta vostra, e per manament de ma senyora, yo us he besat, vull que a voluntat mia prengau possessió de mi, però de la cinta amunt.

E Diafebus no fon gens pereós. Posà-li de continent les mans als pits tocant-li les mamelles e tot lo que pogué. E trobà-li lo albarà, e pensant que fos letra de algun altre enamorat, estigué parat, sens negun recort.

–Legiu lo que trobareu aquí scrit —dix Stephania—. E no stigau alienat ne ab tan gran pensament, per ço que los entenents no pensen sia tolt lo ver juhí per lo qual vos condamnau, que teniu causa de sospita.

La excelsa princessa pres l’albarà de la mà de Diafebus e legí aquell, lo qual era del tenor següent.

Capítol següent

Índex

Capítol anterior