💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant156.gmi captured on 2022-04-28 at 17:55:50. Gemini links have been rewritten to link to archived content
⬅️ Previous capture (2021-11-30)
-=-=-=-=-=-=-
–Si creheu que, per ésser antichs, vostres mals actes sien fora de la memòria de les gents, e que sens fer smena del vostre mal viure, que siau abilitat, mai creheu. E ja per tolre-us de haver hoyr alguna part de vostres gloriosos actes, e de representar a mi la legea de aquells, prou clarament se mostra yo haver-vos comportat les coses que cascun jorn vós deixau dir de mi, no ab plaer meu diré lo menys que poré, tant per no sullar-me la boca quant per alguns sguarts coneixereu vós haver la lengua laugera.
»En lo que a mi serĂ , reduynt algunes coses a memòria, yo no seria stat aquell qui tallĂ les correges del bacinet de aquell gloriĂłs prĂncep, fill de l’emperador, ni li donĂ lo primer colp al cap, de què li fonch forçat passar de aquesta present vida en l’altra. No sĂł yo stat aquell qui sots la mia bandera sien morts tants duchs, comtes e marquesos, e barons e infinits altres cavallers e gent de peu, mĂ©s que no sĂłn restats en tot lo imperi. E per ço nomenen a vĂłs perdedor de batailles, com no sia stada sol una batailla vĂłs haver vençuda, e tot per culpa vostra; ne haveu gens stimada vostra honor, com sia la mĂ©s cara cosa que los cavallers tinguen. No sĂł yo aquell qui he perdut lo comtat d’AlbĂ, ni lo ducat de Macedònia, que no Ă©s vostre. Haveu perdut la ciutat de Capadòcia ab tota la provĂncia, qui Ă©s major que tot lo Imperi Grech. E si seny aguĂ©sseu, no deurĂeu viure en Ă bit de cavaller ni entre gents qui us coneguessen. ÂżE pensau que·ls grechs vos tinguen per fel a la pĂ tria? Mal feu de haver tal pensament si sabĂeu en quina possessiĂł vos tenen, si bĂ© no us ho gosen dir.
»Tirada la temor que tenir solĂeu, s’és girat lo vostre coratge en fer tracions domèstiques. Ley Ă©s per los nostres passats: qui mal vol hoyr, primer l’à de dir. E si lo peccat fos mercĂ© e no fes deservir al senyor emperador, e a la senyora emperadriu e a la virtuosa princessa, altrament yo banyara les mies mans en la mĂ©s pura sanch que en lo vostre cors Ă©s. Mas yo tinch confiança en DĂ©u que, les dones qui per causa vostra sĂłn fetes males e los hòmens morts que davant DĂ©u criden justĂcia, me’n venjaran de vĂłs dient que yo volia vendre la nostra ost per preu de moneda. Açò Ă©s una gran maldat que haveu forjada segons vĂłs farĂeu. E no us vull mĂ©s dir, sinĂł deixar-vos en vostra falsa openiĂł. Aconort-me de una cosa, ço Ă©s, yo parle ab veritat e serĂ© cregut, e vĂłs entrau ab la falsia e maldat, que de si Ă©s abatida.
Lo secretari, hoynt totes aquestes rahons, les mès per scrit, per a l’endemà que volia partir. Però essent dins la tenda hon dehien la missa, lo capità dix a tots en general:
–Senyors molt il·lustres, egregis e magnĂfichs, ja per açò no restarĂ la promesa per mi feta no vingua en sa valor. Prech a tots per lo poder a mi donat per la majestat del senyor emperador, tots a la jornada siau prests per donar la batailla.
Respòs lo duch de Macedònia:
–Tirant, pus segur vos seria vos posà sseu a dormir que no pensar en les follies que feu, car de tot cert yo no y hiré ni negú dels meus. E pens que tots los altres faran axà com yo faré. E no serà negú vos obeheixca en res, car lo vostre regiment no fa per a nosaltres, car no és de admirar que no us vullen obeyr per lo vostre gust que ab si amargor porta. E per tolre-us tota error, tan embolicat vos hi veig, diré altra veguada: si aguésseu specificat, com lo regiment vos fon donat, fossen stats demanats yo ab los altres, vostra demanda haguera loch per lo present ab tota egualtat. No us sou volgut contentar de açò en gran cà rrech e culpa vostra. Per lo procés fet entre vós e mi és mijà que descobre en tot la culpa vostra; mas en aquell, com a ignorant que com a ben aconsellat per vós, remetau la mostra de nostra diferència als entesos cavallers de tal mester. E si no u féu, ¡ab quanta vergonya vostra haveu verificat les mies profertes e les prophecies que de açà sortiran! Per què vergonya o ira és e serà prou venge e contentació del meu sperit.
Respòs Tirant:
–No Ă©s dat a mi lo pledejar en temps de batailles, e les mies mans sĂłn traballades en altres coses de mĂ©s necessitat a la honor que no Ă©s scriure per a pledejar. A mi staria mal que havent bĂ© aconsellat a altri, no consellĂ s bĂ© a mi mateix. E no Ă©s jamĂ©s vist home de nostra casa haja donat loch de posar sa honor en disputa, e yo, ab la ajuda de DĂ©u, ho vull conservar tant com en mi sia. Del meu regiment fins ara a mi atorguat, no penseu gran alegria haja yo aguda, car al començament no u cerquĂ ni u procurĂ fos donat a mi e si hi sĂł stat posat en alguns guanys, no n’é demanats, mas al meu sperit leal contĂnues Ă nsies e treballs, e perquè los duchs e prĂnceps sien stats sots la mia governaciĂł sans e segurs. E pens en lo meu regiment no he fallit en alguna cosa per engan o negligència de què pugua haver reprenciĂł.
»Emperò en la electiĂł per la majestat del senyor emperador a mi feta, lo vostre consentiment no fon demanat: no us ne deveu admirar com lavors no fĂłsseu ab sa alta majestat. Per tal que negĂş no pens que de tal regiment yo sia molt cobejĂłs, plau-me altre sia elet, en la electiĂł del qual tostemps serĂ© aparellat. ÂżE dieu que la nostra ost sens vostre consell no pot donar batailla? Forçat Ă©s. Lo dia per mi asignat serĂ© en vista dels enemichs, e si negĂş de son grat seguir no·m volrĂ , yo ab los meus, que fallir no·m poran, e aquells que per mi sĂłn venguts del gran mestre de Rodes, yo hirĂ© axĂ com profert he e, ab la ajuda de DĂ©u, d’éls serĂ© vençedor. ¡O, duch! Si temor haureu de veure semblant batalla, la qual als odiosos serĂ gran spant e major terror, restau dins lo camp ab los petits patges e ab tots aquells qui sĂłn fets inĂştils e follats de ses persones.
AxĂ·s partiren aquell dia. L’endemĂ lo capitĂ fĂ©u sonar les trompetes, exit de la missa, e tots los grans senyors eren allĂ. E lo capitĂ dix:
–Molt il·lustres, egregis e magnĂfichs senyors, les senyories vostres qui ab mi lo cĂ rrech ensemps de aquesta guerra portam: com per manament de la majestat del senyor emperador he tengut aquest regiment, lo qual ab molt gran treball molts dies he suat çercant bones vies ab tota ma pensa he sforç, sots la mia governaciĂł o capitania, ab salut de tots fĂłsseu regits; e ara, puix al duch de Macedònia plau, yo deixe la capitania, e per consolaciĂł mia, puix som en aquesta part segurs de nostres enemichs, egual cosa Ă©s: los fets de molts no deu hom leixar tot en hu, ans cascĂş deu pendre part del cĂ rrech del regiment del qual tant de temps l’é comportat ab molts treballs e contĂnues Ă nsies, sens que negun profit no atribuhia a mi, mas feĂża-u tot per servir a la majestat del senyor emperador. Façam electiĂł de algun altre que sia mĂ©s dispost de mi. E no pense la senyoria de vosaltres yo faça de açò mudament negĂş ni·m tingua per agreujat, ans vull viure e morir en companyia vostra per servir la majestat del senyor emperador. Qualsevulla de vosaltres me porĂ haver com a jermĂ e, si menys volreu, serĂ© prest obeyr-vos e no leixarĂ© lo servey del dit senyor tant com la conquesta dure.
No·l deixà més parlar lo marqués de Sanct Jordi, no podent comportar hoyr tals paraules, sinó que sens convidar-se ab los altres, que féu principi de un tal parlar:
–Per mon Déu, capità , yo no us falliré en res que de honor sia. Atenyeu la promesa la qual haveu feta al rey de Egipte, car yo hiré ab vós, e si no puch armat sinó en camisa, e axà entraré en la batalla si altrament anar no podia. E fas vot solemne al senyor sanct Jordi que si negú accepta la capitanya sens sprés manament de la majestat del senyor emperador, de yo ab les mies pròpies mans lo faré morir. Tirant és nostre capità per lo senyor emperador a nosaltres dat que deguam obeyr-lo axà com la sua pròpia persona.
Dix lo duch de Pera:
–Senyor capità , manau a nosaltres què voleu que façam: si dieu que matem al duch de Macedònia, donau lo cà rrech a mi e veureu en quant serà fet.
–¿Qui serà aquell qui tal capitania degua acceptar —dix lo duch de Sinòpoli—, yo, ab la mia spasa, la qual jamés perdona com la tinch nua en la mà , yo no·l partesca del cap fins a la cinta?
Respòs lo duch de Casà ndria:
–Yo us fas certs, a tots en general e a cascú per si, que si diferències negunes moveu ni altres coses feu sinó del que som obligats per manament de l’emperador, qualsevulla duch, comte o marqués yo hoyré qui dirà que Tirant deixe la capitania e l’acceptarà , yo de les mies mans li tolré la vida.
–Yo no he parlat —dix lo duch de Monsanct—, però per lo juhà de malparlar del duch de Macedònia, prou clarament se mostra ell ésser confés e fementit dels leigs cassos per ell posats en la honor e fama del nostre capità Tirant.
Levà ’s en alt lo marqués de Sanct Marco e pujà sobre un banch, tirà l’espasa e dix:
–Qui mourĂ altres partits, ixqua avant, que yo·l combatrĂ© en presència de tot<s>74 a bella ultrança que Tirant no sia nostre capitĂ just, bo e verdader, e no ha fet res de tot lo que lo duch de Macedònia li ha posat, ans Ă©s una gran maldat, la qual injustament li Ă©s stada imposada. E si ara no se’n fa lo ver juhĂ, mostraran que<·n>75 l’altre mĂłn se determene aquest fet.
Lo marqués de Ferrara, en alt cridant, dix:
–Yo vull que tothom hoya e sĂ pia que, com lo duch de Macedònia perdĂ© la derrera batailla, que les dones e donzelles en la gran plaça del mercat de la ciutat de Constantinoble cridaven a grans crits: «¿Hon Ă©s aquell temerĂłs duch de Macedònia, perdedor de batailles e scampador de la sanch grega de cavallers e de gentils hòmens? ÂżHon es aquell confĂşs e abatut cavaller? Tolguam-li la vida, puix ell nos ha tolt la lum dels nostres hulls e les coses que nosaltres mĂ©s amĂ vem en aquest mĂłn.» Dehien segons que a l’enemich cascĂş Ă©s forçat de dir, e planyien com lo vostre cors mort dins una taĂĽt devia Ă©sser portat en aquell loch hon les dones cridaven. ¡Aquesta era la vostra honrada sepultura! E fent-ho axĂ, restĂ reu viu e ab honorosa fama. Ara, vivint, sou mĂ©s que mort. Tot açò vos Ă©s seguit per la legea de vostre mal parlar.
Pres-se a dir lo comte de AygĂĽes Vives:
–Declarada la causa per aquell qui Ă©s nostre natural senyor, ab son sacre consell ha donat a Tirant la capitanya e governaciĂł de tot lo imperi. ÂżQuè us mou a vĂłs, duch de Macedònia, perturbar nostre capitĂ e posar-nos a tots quants açà som en devĂs, perseverant en vostra vergonyosa porfĂdia, la fi de la qual Ă©s per vĂłs molt poch temuda? E yo no·m puch tant acostar, donant-vos de mon Ă©sser, com vĂłs fugiu a la vera execuciĂł de la rahĂł volent ço que no us Ă©s dat, e us sou scalfat en vostra virtut. E si considerau la fi de aquella e d’on conegueren lo seu naximent, si dels cavallers que teniu per consellers vostres no·ls deu Ă©sser donada fe, per so com sĂłn fets enemichs per lo regiment que perdut han, car no Ă©s bon testimoni contra lo pare lo capital enemich, puix de ell has agut adversari, e no venir en error de tal capitĂ com tenim. No·t vença la yra, perquè ell darĂ a tu salva del dret que ha, per bĂ© no y sia tengut. Aquest excel·leix Hèctor, Ă©s conquistador de la fama, scampador de la sanch orrible. Viuen los passats per gloriosa fama, moren los vençuts per treballosa vida. E si algĂş volrĂ dir lo contrari, yo·l farĂ© Ă©sser confĂ©s de la sua gran malea, car DĂ©u no permetrĂ que·n tan leig crim com lo duch de Macedònia ha levat al nostre capitĂ , lo qual Ă©s just, bo e verdader, reste en lo mĂłn imponit, perquè a vĂłs sia cĂ stich e als altres exemple.
CallĂ e no dix pus.
Respòs lo duch de Macedònia, dreçant les noves al marqués de Sanct Jordi:
–Si us erre lo nom ab aquest tĂtol de cavaller, de tot en tot a vostres actes contrari, siau ben cert que per ço no l’ignore aquell qui us Ă©s degudament mĂ©s propi nom; ans si res dich que perjudique en vostra honor, semblants paraules pensen los entesos que açò hoyran no Ă©s de mon costum, mas per lo vostre desaforat defalt, tal que sol de parlar les orelles dels entenents e de dones de honor se n’offenen, la qual no consent, a malgrat meu, que en aquest cars la lengua s’allimite. No trobe rahĂł neguna per hon de vĂłs oblidat sia, me deguĂ©s baratar per Tirant paraules ab efectiĂł demostrades, e vĂłs me dieu e mostrau que·m teniu tan constret e subjutgat que no dirĂ© les fictes e fraudulents maleses vostres. ÂżE hon sĂłn ara les innumerables promeses, jures e sagraments que vĂłs ab falsa disimulaciĂł enganosa haveu rahonat? Però, no·m tinch admiraciĂł, puix veig que us Ă©s cosa natural que lo fill sia tal com lo pare, per les maleses que haveu fetes a mi. Car los vostres mals actes sĂłn tan notoris entre cavallers e dones de honor, en special en la nostra ciutat de Constantinoble, que, deixades totes altres coses, en los solaços ne fan burla com se recorden de la malesa que m’aveu feta. E yo, mogut de pietat de les congoixes que·m donau, lo caillar vos seria mĂ©s profitĂłs.
–¡O, duchs, comtes e marquesos! —dix lo comte Pleguamans—. Puix lo duch de Macedònia Ă©s ja fora de la tenda, hoĂżu-me, per vostra noblesa, e no vullau condemnar a negĂş sens hoyr-lo, e dau crehensa a la mia relaciĂł; perquè·m par que determenau en dar batalla, lo que no deurĂeu fer. Mas voleu ab importunitat mostrar-me animĂłs sobre cosa morta, que desijĂłs de capitania. Ab honor al duch pertany e altri no. E si aquell malnom tant diforme e abominable, e en special als cavallers, lo qual vĂłs, Tirant, desijau hoyr, yo bonament vos poguĂ©s dir, ja fĂłra fet. Emperò no vull ab spècie alguna de supèrbia perdre DĂ©u e la justĂcia que·l duch de Macedònia tĂ©, la qual Ă©s de sa part. E de tan gran cĂ rrech incomportable seria fora la virtut vostra, deixant vĂłs la capitania. Puix no ignorau tenir molts miradors, pensau en los fets, qui sĂłn aquells qui us han acusar o scusar, e la glòria no stĂ en parenceria de paraules, mas en execuciĂł de bĂ© a fer.
Puix veren que lo duch se n’era anat, Tirant no volguĂ© consentir que negĂş mĂ©s parlĂ s ni fesen menciĂł de les rahons que havia dites lo comte, sinĂł que cascĂş se’n tornĂ a son aleujament, dexant lo libre de recitar d’ells —sinĂł que·s posaren tots en orde per al dia asignat de la batalla— e tornĂ a recitar de l’emperador, qui stava ab inestimable desig de saber noves del camp, e veĂża venir VII naus a la vela. Com foren aplegades, sabĂ© com venien de CicĂlia e portaven quatre mĂlia hòmens d’armes e molts cavalls, los quals trametia lo rey de CicĂlia novell. E fon-ne causa lo que ara recitarĂ©.
Lo rey de SicĂlia, segons ja desĂşs Ă©s stat dit, tenia lo fill major en França, casat ab una filla del rey de França. E per ell Ă©sser molt discret e virtuĂłs, lo sogre no·l lexava partir de la sua cort per la grandĂssima amor que li portava. SeguĂ’s que enmalaltĂ, e de aquella morĂ. Com lo rey de CicĂlia, son pare, sabĂ© la sua mort, ne fĂ©u molt gran dol. L’altre fill, qui s’era fet frare, no volguĂ© leixar la religiĂł per Ă©sser rey aprĂ©s la mort del pare. Lo rey de açò pres gran alteraciĂł, com lo fill no·l volia obehir, que donĂ del cap al lit e, tenint-se per mort, ordenĂ de la sua Ă nima e del regne, e en son testament lexĂ hereua la filla, muller de Phelip.
Com Phelip se vĂ©u rey, fon en recort del bĂ© e honor que Tirant li havia fet. DelliberĂ de passar ab tot lo major poder que poguĂ©s en ajuda de Tirant. E la reyna sa muller, e per tots los del regne, fon suplicat que no y anĂ s aquell any per quant la reyna era prenyada. E ell, vehent lo gran contrast que li feĂżen, li fon forçat de restar, e tramĂ©s-hi en loch seu, per capitĂ , lo duch de Mecina ab cinch mĂlia hòmens entre de peu e de cavall. E <per>76 la reyna, per la notĂcia que havia haguda ab Tirant, tramĂ©s-li’n dos mĂlia, e fĂ©u-ne capitĂ al senyor de la Pantanalea.
Aplegats que foren en Contestinoble, ixqueren en terra. E lo primer home que trobaren fon lo secretari qui del camp venia e portava letres del rey de Egipte e de Tirant, e los consells dels senyors, lo vot de cascú de tots los qui parlat havien en favor de Tirant. De tot havia fet un procés per mostrar a l’emperador. E ans que aplegassen al palau, li dix lo duch de Mecina:
–¡Cavaller, sà Déu vos prest en lo món e us dexe complir lo que vostre cor desija! Digau-me hon és aquell famós cavaller ple de tanta virtut, Tirant lo Blanch, capità dels grechs, e·n qual ciutat és la sua habitació.
–Lo meu senyor —dix lo secretari—, la senyoria vostra trobarà aqueix famós cavaller que demanau en los camps, que no té loch, vila ne ciutat per habitació. E ara lo he lexat que té les sues tendes parades davant los turchs, prop lo riu nomenat Transimeno.
–¿Què s’i fa en la sua cort? —dix lo senyor de la Pantanalea—. ¿Són hòmens de deport e de plaer?
–SĂ, santa Maria —dix lo secretari—. Primerament, trobareu a la porta de la sua tenda clemència, que a tots contenta; pujant hun scalĂł coneix quals sĂłn bons o mals e sab de quals deu hom fer bon mercat, e sab jutjar ab seny e discreciĂł. E aquesta Ă©s la cosa que mĂ©s val a tothom que tĂ© capitania real e sobre tots deuria regnar. E jamĂ©s se corromp per prechs, per menaces ni per diners. Encara tĂ© altra bondat: que dĂłna tot quant ha e u repartex tot entre la gent, e no procura per a si res que puga haver. Aquell no Ă©s dit liberal que vol molts bĂ©ns donar, volent guardar que·n puxa mĂ©s haver, e de aquests se’n troben molts; emperò aquest dich yo liberal que res no vol guardar ni vol pensar que de res puga traure lo cabal. E com no tĂ© res que donar als requeridors, prestament se despulla tot lo que vist. Com lo amich ha mester res, de sa persona liberalment lo y dĂłna, que puga manar e fer d’ella a totes ses voluntats, e·n mal y en bĂ© ho pot ben fer e ordenar, e si de altra cosa no·ls pot servir, la voluntat no y fall. E de açò que us dich per tot lo mĂłn se’n parla. E si parlau de noblea, de ardiment e de gentilea, en lo mĂłn no tĂ© par. Entre nosaltres prou clarament Ă©s manifest, e per speriència se mostren les grans victòries que ha hagudes e ha cascun dia contra los turchs. E Ă©s molt alegre ab sos amichs, donant-los delits: ab ministrĂ©s dancen e ballen entre dones. És molt afable a totes gents e de cor molt fort, que no tĂ© temor de res. En les sues tendes los huns luyten, los altres salten; e juguen los huns a taules, los altres a escachs; los huns se fan folls, los altres asenats; los huns parlen de guerra, los altres de amors; los huns sonen laĂĽt, los altres arpa; huns mija viula, altres flautes e cantar a tres veus per art de mĂşsica. No Ă©s negĂş qui en plaer puga pensar que allĂ no·l trobe ab lo nostre capitĂ . Aquest honra millor a DĂ©u que home que yo haja vist de qualsevulla naciĂł. E si mil barons ensemps li vĂ©nen tots davant, a tots sab honrar, que tots se’n van contents d’ell. Honra molt los seus e mĂ©s la gent stranya. Dos barons de Alamanya, de aquells qui han poder de elegir emperador, pochs dies ha foren acĂ e, com se’n partiren, volgueren dir que no havien vist jamĂ©s home ab tanta afabilitat.
Lo secretari pres comiat d’ells. E com fon alt en lo palau trobà lo emperador que era a la fi del dinar. E lo emperador hagué gran plaer com lo véu, e demanà -li prestament lo camp com stava ni si y fallien vitualles o altra cosa. Lo secretari respòs directament:
–Senyor, a present no·ns fall què menjar, sinó que·ns fall amor e honor.
E callà , que no dix més. Lo emperador féu levar prestament les taules, e lo secretari per orde li donà les scriptures que portava. La primera li donà la letra del rey de Egipte, la segona lo consell dels duchs. Girà ’s envers sa filla e dix-li:
–Carmesina, volen dir los meus cavallers Tirant ésser enamorat vostre.
E ella, de vergonya, tornà tal com una rosa e stigué per bon spay que no pogué respondre, compressa de temerosa vergonya. E cobrat à nimo, dix:
–Senyor, tant com Tirant serĂ vençedor, bĂ© sĂł contenta que los virtuosos cavallers sien enamorats de mi. E com aquell sia cavaller de tanta virtut e Ă nimo, vençedor de batailles, qui aterra les forçes dels reys turchs e no tem los subtils engans del duch de Macedònia, no consenta la majestat vostra les laugeres enganoses paraules de aquells qui mal volen dir. Yo l’ame domèsticament, axĂ com faç als altres. Yo l’é perdut de vista mas no·m sĂł offerta a ell, e lo meu pensament Ă©s molt luny de tal fet. E si la altesa vostra, senyor, tĂ© sentiment de tal fet, no·s deu asegurar e no·m deveu condemnar sens saber primer la veritat. E no deurĂeu per la duptosa error condemnar la filla qui tant vos ama, car amor ha acostumat vençre la temor, mas DĂ©u just ha ben proveĂŻt a la mia castedat, e los meus pits sĂłn tornats mĂ©s frets que·l gel que la majestat vostra aguĂ©s a creure tal de mi.
–No, ma filla —dix lo emperador—, que no·s diu en aqueixa intenció. Legiu açà e veureu los vots dels cavallers.
Com los agué lests, lo seu sperit reposà , e girà ’s devers Stephania e dix-li:
–No penses tu que m’aja restada gens de sanch en la mia persona, car lo meu pensament fon que lo nostre fet no fos stat descubert. ¡E lo diable qui és tan ginyós, qui m’à fet dar los diners! Car lo qui u fa fer ho descobre. E lo meu crim, qui és de haver socorregut a Tirant, és crim meritori perquè és de moneda, e deu ésser pres a la fi per què·s fa, com sia acte de caritat. Dix Stephania:
–Senyora, lo que la altesa vostra ha fet Ă©s acte de virtut, per ço com deu hom socĂłrrer a les persones que hom vol bĂ©. E les coses deuen Ă©sser jutgades segons a la bona intenciĂł a què·s fan, car vĂłs no amau al virtuĂłs Tirant sinĂł per lĂcit matrimoni. E yo bĂ© coneguĂ la strema passiĂł que a la Ă nima de vostra altesa havia robada la discreciĂł en lo principi, quant lo emperador vos dix que vĂłs amĂ veu a Tirant.
E stant en aquestes rahons, entraren los barons cicilians e feren reverència a l’emperador, e ell los rebé ab cara molt affable, fent-los molta de honor. E recitaren-li la causa de la llur venguda e donaren-li les letres de la pau e confederació antigua e de la present. Lo emperador los acceptà e fermà tot lo que ells volgueren. Deixà ’ls allà a rahons ab la emperadriu e ab sa filla Carmesina, e manà que·ls fossen donades molt belles posades e tot lo que mester aguessen.
Lo emperador se n’entrà en lo consell e los cavallers cicilians staven admirats de la strema bellea de la princessa.
E lo senyor de la Pantanalea féu principi a paraules de semblant stil.