đŸ Archived View for espotiesfa.ddns.net âș tirant âș tirant112.gmi captured on 2022-04-28 at 17:53:57. Gemini links have been rewritten to link to archived content
âŹ ïž Previous capture (2021-11-30)
-=-=-=-=-=-=-
âLa celsitut de vostra excel·lĂšncia, senyora de totes virtuts complida, me fa star admirat, per Ă©sser vĂłs la mĂ©s discreta donzella que yo jamĂ©s haja conegut, que vol la altesa vostra fer procĂ©s de pensa a Phelip, lo qual âsalvant la honor de la excel·lĂšncia vostraâ no proceheix de justĂcia ni menys de caritat per ço com Phelip Ă©s hui hu dels bells cavallers del mĂłn: jove, dispost mĂ©s que tot altre, animĂłs, liberal e mĂ©s sabut que no grosser. E per tal Ă©s ell tengut en totes les parts hon som anats, de cavallers, dones e donzelles. E fins a les mores que·l vehien lo amaven e·l desijaven servir. Si no, mirau-li la cara, los peus e les mans e tot lo cors. E si tot nuu lo voleu veure, yo mâi sent bastant de fer-ho, senyora, que entre bellea e castedat ha gran contrast. Yo sĂ© que vostra altesa lo ama en strem grau, e cert tal Ă©s ell que·s fa amar a totes gents. E culpa gran Ă©s de vostra senyoria com no·l teniu al costat en un lit ben perfumat de benjohĂ, algĂ lia, almesch fi. E a lâendemĂ , si vĂłs meân dieu mal, yo vull passar la pena que la altesa vostra volrĂ .
âÂĄHay Tirant! âdix la infantaâ. Molta alegria seria per a mi de aconseguir persona tal que fos de mon grat. Mas, ÂżquÚ·m valria a mi tenir una stĂ tua prop de mi que no·m sabĂ©s donar sinĂł dolor e tribulaciĂł?
En açĂČ apleguaren al palau e trobaren lo rey en la sala, que stava parlant ab los embaixadors de França. Com vĂ©u a sa filla, pres-la per la mĂ e posĂ -la en rahons hon era anada ne dâon venia. Lo sopar fon aparellat e Phelip ab los embaixadors anaren a lurs posades; prengueren licĂšncia del rey e de la infanta.
En aquell dia arribĂ en la ciutat lo philĂČzoph per qui la infanta havia tramĂ©s en CalĂ bria, lo qual ella stava sperant ab molt gran desig per demanar-li tota la condiciĂł de Phelip. AplegĂ de nit en la ciutat, fent compte que lo endemĂ hiria a la sglĂ©sia, hon trobaria la infanta. AnĂ a posar en un hostal. E posĂ a rostir un troç de carn, e vench un rofiĂ ab un conill e dix al philĂČzoph que apartĂ s la sua carn com ell volia primer rostir lo seu conill e, com ell hauria acabat de fer, poria rostir la carn.
âAmich âdix lo philĂČzophâ, Âżno saps tu bĂ© que aquestes cases sĂłn comunes a totes gents e, qui primer Ă©s en temps, Ă©s primer en dret?
âNo cur de axĂČ âdix lo rofiĂ â. VĂłs bĂ© veu que yo tinch conill, qui Ă©s de major stima e deu preçehir al moltĂł, axĂ com la perdiu preçehix al conill, per quĂš li deu Ă©sser feta honor.
Entre ells passaren moltes rahons de paraules injurioses, en tant que·l rofiĂ donĂ un gran bufet al philĂČzoph. E aquell, tenint-se per injuriat, alçà lo ast e ab la punta donĂ -li molt gran colp en lo pols, que prestament cayguĂ© mort en terra. De continent fon pres per los oficials lo philĂČzoph e posaren-lo en la presĂł. Per lo matĂ al·legĂ corona, e lo rey manĂ que no li donassen sinĂł quatre onçes de pa e quatre de aygua. La infanta jamĂ©s ne gosĂ parlar al rey perquĂš no sabĂ©s que ella lo haguĂ©s fet venir.
AprĂ©s pochs dies fon pres un cavaller de la cort del rey, lo qual havia aguda qĂŒestiĂł ab altres cavallers, hon hi eren stats molts nafrats, e posaren-lo en la presĂł hon stava lo philĂČzop. E lo cavaller, havent pietat del philĂČzoph, feĂża-li part de la vianda que li portaven. E aprĂ©s quinze dies que lo cavaller havia que stava pres, lo philĂČzoph li dix:
âSenyor cavaller, deman-vos de grĂ cia que, per vostra gentilea, demĂ , com sereu ab lo senyor rey, vos plĂ cia supplicar-lo que vulla haver misericĂČrdia de mi, car ja veu la congoixa e pena en quĂš stig, que, si no fos la caritat que la merçé vostra mâĂ feta, ja fĂłra mort de fam, que no·m fa dar sinĂł quatre onçes miserables de pa e quatre de aygua. E direu a la senyora infanta que yo he obeĂŻt son manament. E açĂČ us haurĂ© a molta grĂ cia e merçé.
RespĂČs lo cavaller:
âÂżE com me podeu dir tal rahĂł? Yo crech que bĂ© passarĂ aquest any e lâaltre ans que de açà yo ixqua o nostre Senyor, per la sua immensa bondat, hi hauria a fer miracle.
âAns que passe mija hora âdix lo philĂČzoph â, sereu en libertat. E si aquest punt passa, no exireu de vostra vida.
Lo cavaller stiguĂ© molt esmayat e en gran pensament del que hohĂ dir al philĂČzoph. E stant en aquestes rahons, lo alguazir entrĂ en la presĂł e traguĂ© lo cavaller. SeguĂâs aprĂ©s que un gentilom sabĂ© que lo rey fehia cercar cavalls per comprar, per a trametre a lâemperador de Costantinoble, e aquest gentilom tenia lo mĂ©s bell cavall qui fos en tota la ylla de CiçĂlia. DeliberĂ de portar-lo-y. Com lo rey lo vĂ©u, estiguĂ© admirat de la gran bellea, car era molt gran e molt ben fet, molt lauger e era de IIII anys, sens que en ell no·s trobava defalt sinĂł hu qui era molt gran: que portava les orelles caygudes.
âCertament âdix lo reyâ, mil ducats de or valia aquest cavall si no tinguĂ©s tan gran defalt.
E no era negĂș sabĂ©s ni poguĂ©s conĂ©ixer quina era la causa de aquell tan gran defalliment. Dix lo cavaller qui era stat pres:
âSenyor, si la altesa vostra tramet per lo philĂČzoph qui stĂ en presĂł, ell ho coneixerĂ , car en aquell temps que yo stiguĂ pres ab ell me dix coses singulars. He·m dix que, si dins miga hora yo no exia de la presĂł, que de ma vida no·n tenia de exir, e de moltes altres coses. De tot me dix veritat.
Lo rey manĂ a lâalguazir que prestament li portĂ s lo philĂČzoph. Com fon davant lo rey, li demanĂ lo rey quina era la causa de aquell cavall tan bell com portava axĂ les orelles caygudes. Dix lo philĂČzoph:
âSenyor, natural rahĂł hi basta, per ço com aquest cavall ha mamat let de somera e, per quant les someres tenen les orelles caygudes, lo cavall ha pres de la dida lo seu natural.
âÂĄSancta Maria senyora! âdix lo reyâ. ÂżE si Ă©s veritat lo que diu aquest philĂČzoph?
Tramés per lo gentilom de qui era lo cavall e demanà -li quina let havia mamat, puix no li sabia dir lo defalt de les orelles.
âSenyor âdix aquestâ, com aquest cavall naixquĂ© era tan gran e tan gros que la egua no·l podia parir e agueren-la obrir ab un rahor perquĂš poguĂ©s exir, e la egua morĂ. E yo tenia una somera parida e fiu-lo criar a la somera, e axĂ sâĂ©s criat en casa fins ara, en la edat que la senyoria vostra lo veu.
âGran Ă©s lo saber de aquest home âdix lo rey.
E manà que·l tornassen en la presó. E demanà quant pa li daven a menjar.
âSenyor âdix lo majordomâ, IIII onçes, axĂ com vostra senyoria manĂ .
Dix lavors lo rey:
âDonen-liân altres quatre, que sien huit. E axĂ fon fet.
Era vengut allĂ un lapidari de la gran ciutat de DomĂ s e de Alcayre, qui portava moltes joyes per a vendre. En especial portava un balaix molt gran e fi, del qual demanava sexanta mĂlia ducats, e lo rey liân dava XXX mĂlia. E no·s podien concordar. Lo rey lo desigava molt haver, per ço com era tan singular e tan gran pesa com jamĂ©s fos stada vista en lo mĂłn, ni los qui sĂłn engastats en Sanct March de VenĂšsia ni los qui sĂłn en la tomba de Sanct ThomĂ s de Conturberi. E per ço com los embaixadors de França havien agudes letres del rey, son senyor, com ell volia venir en CiçĂlia per veureâs ab lo rey e per veure sa nora, la pomposa Ricomana, lo rey de CiçĂlia, per mostrar-se en semblants jornades abillat segons a rey pertany, desijava haver molt aquell balaix. Dix aquell cavaller qui era stat pres:
âÂżCom pot donar la altesa vostra tanta cantitat en aquesta pedra? Car yo veig en la part jusana III petits forats.
Dix lo rey:
âYo la he mostrada als argenters qui de pedres sâentenen e an-me dit que en lo engastar se posarĂ baix aqueixa part e no sâi mostrarĂ res.
âSenyor âdix lo cavallerâ, ab tot axĂČ bo seria que lo philĂČzoph lo ves, perquĂš sabria dir quĂš Ă©s lo que val.
âBĂ© serĂ fet que·l façam venir âdix lo rey.
Feren venir lo philĂČzoph e lo rey li mostrĂ lo balaix. E com aquell lo vĂ©u ab los forats, mĂšs-loâs en lo palmell de la mĂ e acostĂ âl-se prop de la orella, tanquĂ los hulls e stiguĂ© axĂ per bon spay. AprĂ©s dix:
âSenyor, en aquesta pedra ha cors viu.
âÂżCom? âdix lo lapidariâ. ÂżQui vĂ©u jamĂ©s en pedra fina haver cors viu?
âSi axĂ no Ă©s âdix lo philĂČzophâ, yo tinch açà CCC ducats e yo·ls posarĂ© en poder de la senyoria vostra, e obligue la mia persona a la mort.
E lo lapidari dix:
âE yo, senyor, sĂł prest de obliguar tambĂ© la mia persona a la mort puix ell obligua la sua. E mĂ©s avant, vull perdre la persona e la pedra si cors viu hi Ă .
Fetes les obliguacions e posats los CCC ducats en la mĂ del rey, prengueren lo balaix e sobre una anclusa hi donaren ab un martell e romperen-lo per mig, e trobaren-hi un cuch. Tots los qui allĂ eren stigueren molt admirats de la gran subtilea e saber del philĂČzoph. PerĂČ lo lapidari restĂ molt empegit e la sua Ă nima no stava prou reposada ne segura de mort.
âSenyor, compliu-me de justĂcia âdix lo philĂČzoph.
Lo rey li tornĂ de continent los diners e li donĂ lo balaix. E fĂ©u venir los ministres de la justĂcia per executar lo lapidari.
âAra âdix lo philĂČzophâ, puix he mort un mal home, yo vull perdonar ha aquest, qui Ă©s bo, la sua mort.
E ab voluntat del rey ell lo deliurĂ , e donĂ al rey les peçes del balaix. Com lo rey les tinguĂ©, manĂ que·l tornassen a la presĂł e demanĂ quant pa li daven. Lo majordom respĂČs que VIII onçes. Dix lo rey:
âDau-liân altres VIII, que sien XVI.
Com lo tornaven a la presó, per lo camà dix als qui·l portaven:
âDigau al rey que certament ell no Ă©s fill de aquell magnĂ nim e gloriĂłs rey Rubert, qui fon lo mĂ©s animĂłs e liberal prĂncep del mĂłn. Ell mostra bĂ© que no Ă©s exit dâell segons les sues obres, que ans Ă©s bĂ© fill de un forner. Com ho volrĂ saber per manifesta experiĂšncia, yo lo y farĂ© veure. E poseheix lo regne com a rey tirĂ e ab poca justĂcia, com al duch de Meçina pertany regne e la corona de CiçĂlia, car bort no pot ni deu Ă©sser admĂ©s a senyorejar regne negĂș, com digua la Sacra Scriptura que tot arbre bort deu Ă©sser taillat e mĂšs al foch.
Com los alguazĂs hohiren dir semblants paraules al philĂČzoph, prestament ho anaren a dir al rey. Com lo rey ho sabĂ©, dix:
âPer consolaciĂł de la mia Ă nima yo vull saber aquest fet com passĂ . E com sia de nit portau-loâm secretament.
Com lo philĂČsoph fon davant lo rey a soles, dins una cambra, lo rey dix si era veritat lo que lo alguazir li havia recitat. E lo philĂČzoph, ab la cara molt serena e ab sforçat Ă nimo, li dix:
âSenyor, certament Ă©s veritat tot lo que us han dit.
âDigues-me com saps tu âdix lo reyâ que yo no sia fill del rey Rubert.
âSenyor âdix lo philĂČzophâ, rahĂł natural basta a conĂ©ixer-ho un ase. E açĂČ per les segĂŒents rahons. La primera Ă©s com diguĂ a la senyoria vostra de les orelles del cavall, com en la cort vostra no havia negĂș qui tal cosa sabĂ©s conĂ©ixer ne menys entendre, he fes-me grĂ cia de IIII onçes de pa. AprĂ©s, senyor, lo fet del balaix: obligar-me yo a la mort ab aquests pochs de diners que tinch; aprĂ©s vos donĂ lo balaix que de dret era meu; e fĂłreu stat enganat de gran cantitat de moneda si no per mi. E per qualsevulla de estes coses me devĂeu fer traure de presĂł e fer-me alguna grĂ cia. E no he obtesa de vĂłs sinĂł grĂ cia de pa. Per natural rahĂł haguĂ a venir a notĂcia que la senyoria vostra era fill de forner e no pas de aquell, de gloriosa memĂČria, rey Rubert.
âSi tu vols aturar en mon servey âdix lo reyâ, yo forçarĂ© la mia mala calitat e fer-tâĂ© de mon consell. PerĂČ, ab tot açĂČ, yo·n vull saber millor la veritat.
âSenyor, no façau âdix lo philĂČzophâ, que a veguades les parets tenen orelles. E açĂČ no vullau dar a sentir a negĂș, car dien en CalĂ bria que molt parlar nou e molt gratar cou.
Gens per açĂČ o tement lo perill que seguir-seân podia, lo enpeguit rey fĂ©u venir a la reyna, sa mare, e ab prechs e ab menaçes li fon forçat que diguĂ©s la veritat: com ella consentĂ a lâapetit e voluntat del forner dins en la ciutat de RĂjols.
SeguĂâs aprĂ©s que, com lo philĂČzoph fon libert, la infanta lo fĂ©u anar a parlar ab ella e demanĂ -li quĂš li paria de Phelip.
âMolt me plauria âdix lo philĂČzophâ que, ans que digua res a la senyoria vostra, que yo poguĂ©s veure a Phelip.
âNo tardarĂ molt âdix la infantaâ que ell serĂ açĂ.
Ab tot açĂČ, hi tramĂ©s un patge que vinguĂ©s-seân, en scusa de dançar.
âE vĂłs mirau bĂ© lo seu comport e la condiciĂł que tĂ©.
Com lo philĂČzoph aguĂ© bĂ© mirat, aprĂ©s que seân foren anats, dix a la infanta:
âSenyora, lo galant que la senyoria vostra mâĂ fet veure porta lo escrit en lo front de molt ignorant home e avar, e dar-vos ha a sentir moltes congoixes. SerĂ home animĂłs e valentĂssim de sa persona e molt venturĂłs en armes, e morrĂ rey.
La Ă nima de la infanta fon posada en fort pensament, e dix:
âTostemps hohĂ dir que del mal que hom tĂ© por, de aquell hom se mor. E mĂ©s stime Ă©sser monja o muller de çabater que haver aquest per marit, encara que fos rey de França.
Lo rey havia fet fer un cortinatge molt singular, tot de brocat, per dar a sa filla lo dia de les bodes e fĂ©u-ne parar un altre, tot blanch, en una cambra perquÚ·l fessen a mesura de aquell. Com lo cortinatge de brocat fon fet, posaren-lo lo hu prop de lâaltre. E lo cubertor era de aquell mateix brocat. E posaren-hi los lançols ab los quals la infanta tenia de fer les bodes, ab los coxins brodats, que·s mostrava lit molt singular. Lâaltre lit era tot blanch. Havia-y molt gran diferĂšncia de lâun lit a lâaltre.
La infanta, ja per art, detinguĂ© les dançes fins a gran hora de la nit. E lo rey vĂ©u que la mija nit era passada: entrĂ -seân sens dir res per no torbar lo delit de sa filla. E per quant començava a ploure, la infanta tramĂ©s a dir al rey si li plahia que Phelip aturĂ s aquella nit a dormir dins lo palau ab son germĂ lo infant. Lo rey respĂČs que era molt content.
AprĂ©s un poch que lo rey seân fon entrat, donaren fi a les dançes. E lo infant preguĂ molt a Phelip, puix la major part de la nit era passada, que sâaturĂ s allĂ aquella nit a dormir. E Phelip respĂČs que liân fehia infinides grĂ cies, que bĂ© iria fins a la posada. La infanta lo pres per la roba e dix:
âPer la mia fe, puix al meu germĂ , lo infant, plau que vos atureu, açà serĂ la vostra posada per aquesta nit.
Dix Tirant:
âPuix tant ho voleu, restau per fer-los-ne plaer e yo restarĂ© ab vĂłs perquĂš us pugua servir.
âNo fretura, Tirant âdix la infantaâ. Que entre la casa de mon pare e de mon germĂ , lo infant, e la mia, bĂ© tenim qui·l servirĂ . âAb molta fellonia que u dix. Tirant, qui vĂ©u que no lo y volien, partĂ ab los altres per anar a sa posada. Com foren partits, vingueren dos patges ab dues antorches e digueren a Phelip si li plahia anar a dormir. E ell respĂČs que faria lo que la senyora infanta e son germĂ manarien. E ells digueren que hora era. E Phelip fĂ©u reverĂšncia a la infanta e seguĂ los patges, e posaren-lo en la cambra hon los dos lits eren.
Com Phelip vĂ©u lo tan pompĂłs lit, stiguĂ© admirat e pensĂ que mĂ©s valia que·s gitĂ s en lâaltre. E aquella nit, dansant, havia romput un poch de la calça e pensĂ que los seus no vendrien tan matĂ com ell se levaria. E los patges eren molt ben avisats per la senyora y ella stava en loch que podia bĂ© veure tot lo que Phelip faria. Dix Phelip a lâhu dels patges:
âVĂ©s, per amor de mi, e portaâm una agulla de cosir ab un poch de fil blanch.
Lo patge anĂ a la infanta âhi ella ja havia vist que trametia lo patge, perĂČ no sabia lo que demanavaâ e la infanta liân fĂ©u donar una ab un poch de fil, e lo patge la y portĂ . E trobĂ âl que stava passejant de lâun cap de la cambra fins a lâaltre, e lo altre patge qui stava allĂ jamĂ©s li dix res.
Com Phelip tinguĂ© la agulla, acostĂ âs a la antorcha e obrĂâs algun briant que tenia en les mans. La infanta prestament pensĂ que per causa dels briants havia demanat la agulla, e Phelip anĂ -la a ficar en lo lit hon havia deliberat de dormir. Lavors ell se despullĂ la roba e restĂ en gipĂł de orfebreria, començà âs a descordar e seguĂ©âs sobre lo lit. Com los patges lo agueren descalçat, Phelip los dix que anassen a dormir e que li leixassen una antorcha ençesa. E ells ho feren e tancaren la porta. Phelip se levĂ de lla hon sehia per pendre la agulla e cosir-se la calça, e pres-se a çercar de un cap del lit fins a lâaltre. E alçà la vĂ nova, ab malenconia que en aquell cars tenia, e tant regirĂ la vĂ nova que cayguĂ© en terra. AprĂ©s levĂ los lançols e desfĂ©u tot lo lit, que jamĂ©s poguĂ© trobar la agulla. PensĂ de tornar a fer lo lit e de gitar-se en ell, perĂČ, com vĂ©u que tot stava desfet, dix:
âÂżCom? ÂżNo val mĂ©s que·m gite en aquest altre que no tornar-lo a fer?
Molt singular agulla fon aquella per a Phelip. GitĂ âs en lo lit de parament e deixĂ tota la roba en terra. La infanta, que aguĂ© vist tot lo entramĂ©s, dix a les sues donzelles:
âMirau, per vida vostra, quant Ă©s lo saber dels strangers, en special lo de Phelip. Yo lâhe volgut provar, axĂ com havia fet les altres veguades, en aquests dos lits. PensĂ que Phelip, si era grosser ni avar, no tendria Ă nimo de gitar-se en tal lit com aquest, ans se posaria en lo mĂ©s sotil. E ell ha tenguda altra art, que ha desfet lo mĂ©s sotil e ha lançada la roba per terra, e Ă©s-se gitat en lo millor per mostrar que Ă©s fill de rey e li pertany, com la sua generaciĂł sia molt noble, excel·lent e molt antigua. Ara puch conĂ©ixer que aquell virtuĂłs de Tirant, com a leal cavaller, mâĂ dit tostemps veritat, e tot lo que·m dehia a la orella era per mon bĂ© e honor. E dich que lo philĂČzoph no sap tant com yo·m pensava, ni vull haver mĂ©s consell dâell ni de altri, sinĂł que demĂ farĂ© venir lo bo de Tirant: puix ell Ă©s stat lo principi de mon delitĂłs bĂ©, que sia la fi de mon repĂČs.
E ab aquest deliber, se nâanĂ a dormir. E bon matĂ, TenebrĂłs, ab los patges de Phelip, vengueren a la sua cambra e portaren-li altra roba, que·s mudĂ s. Com la infanta fon vestida e·s cordava la gonella, no volguĂ© mĂ©s sperar, sinĂł axĂ com stava tramĂ©s per Tirant e, ab gest de molta alegria, li manifestĂ sa voluntat.