đŸ’Ÿ Archived View for espotiesfa.ddns.net â€ș tirant â€ș tirant112.gmi captured on 2022-04-28 at 17:53:57. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

âŹ…ïž Previous capture (2021-11-30)

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL CX

LO RAHONAMENT QUE TIRANT FÉU A LA INFANTA DE CICÍLIA SOBRE LO MATRIMONI E COM LA INFANTA FÉU MOLTES EXPERIÈNCIES PER CONÉIXER A PHELIP

–La celsitut de vostra excel·lĂšncia, senyora de totes virtuts complida, me fa star admirat, per Ă©sser vĂłs la mĂ©s discreta donzella que yo jamĂ©s haja conegut, que vol la altesa vostra fer procĂ©s de pensa a Phelip, lo qual —salvant la honor de la excel·lĂšncia vostra— no proceheix de justĂ­cia ni menys de caritat per ço com Phelip Ă©s hui hu dels bells cavallers del mĂłn: jove, dispost mĂ©s que tot altre, animĂłs, liberal e mĂ©s sabut que no grosser. E per tal Ă©s ell tengut en totes les parts hon som anats, de cavallers, dones e donzelles. E fins a les mores que·l vehien lo amaven e·l desijaven servir. Si no, mirau-li la cara, los peus e les mans e tot lo cors. E si tot nuu lo voleu veure, yo m’i sent bastant de fer-ho, senyora, que entre bellea e castedat ha gran contrast. Yo sĂ© que vostra altesa lo ama en strem grau, e cert tal Ă©s ell que·s fa amar a totes gents. E culpa gran Ă©s de vostra senyoria com no·l teniu al costat en un lit ben perfumat de benjohĂ­, algĂ lia, almesch fi. E a l’endemĂ , si vĂłs me’n dieu mal, yo vull passar la pena que la altesa vostra volrĂ .

–¡Hay Tirant! —dix la infanta—. Molta alegria seria per a mi de aconseguir persona tal que fos de mon grat. Mas, ÂżquÚ·m valria a mi tenir una stĂ tua prop de mi que no·m sabĂ©s donar sinĂł dolor e tribulaciĂł?

En açĂČ apleguaren al palau e trobaren lo rey en la sala, que stava parlant ab los embaixadors de França. Com vĂ©u a sa filla, pres-la per la mĂ  e posĂ -la en rahons hon era anada ne d’on venia. Lo sopar fon aparellat e Phelip ab los embaixadors anaren a lurs posades; prengueren licĂšncia del rey e de la infanta.

En aquell dia arribĂ  en la ciutat lo philĂČzoph per qui la infanta havia tramĂ©s en CalĂ bria, lo qual ella stava sperant ab molt gran desig per demanar-li tota la condiciĂł de Phelip. AplegĂ  de nit en la ciutat, fent compte que lo endemĂ  hiria a la sglĂ©sia, hon trobaria la infanta. AnĂ  a posar en un hostal. E posĂ  a rostir un troç de carn, e vench un rofiĂ  ab un conill e dix al philĂČzoph que apartĂ s la sua carn com ell volia primer rostir lo seu conill e, com ell hauria acabat de fer, poria rostir la carn.

–Amich —dix lo philĂČzoph—, Âżno saps tu bĂ© que aquestes cases sĂłn comunes a totes gents e, qui primer Ă©s en temps, Ă©s primer en dret?

–No cur de axĂČ â€”dix lo rofià—. VĂłs bĂ© veu que yo tinch conill, qui Ă©s de major stima e deu preçehir al moltĂł, axĂ­ com la perdiu preçehix al conill, per quĂš li deu Ă©sser feta honor.

Entre ells passaren moltes rahons de paraules injurioses, en tant que·l rofiĂ  donĂ  un gran bufet al philĂČzoph. E aquell, tenint-se per injuriat, alçà lo ast e ab la punta donĂ -li molt gran colp en lo pols, que prestament cayguĂ© mort en terra. De continent fon pres per los oficials lo philĂČzoph e posaren-lo en la presĂł. Per lo matĂ­ al·legĂ  corona, e lo rey manĂ  que no li donassen sinĂł quatre onçes de pa e quatre de aygua. La infanta jamĂ©s ne gosĂ  parlar al rey perquĂš no sabĂ©s que ella lo haguĂ©s fet venir.

AprĂ©s pochs dies fon pres un cavaller de la cort del rey, lo qual havia aguda qĂŒestiĂł ab altres cavallers, hon hi eren stats molts nafrats, e posaren-lo en la presĂł hon stava lo philĂČzop. E lo cavaller, havent pietat del philĂČzoph, feĂża-li part de la vianda que li portaven. E aprĂ©s quinze dies que lo cavaller havia que stava pres, lo philĂČzoph li dix:

–Senyor cavaller, deman-vos de grĂ cia que, per vostra gentilea, demĂ , com sereu ab lo senyor rey, vos plĂ cia supplicar-lo que vulla haver misericĂČrdia de mi, car ja veu la congoixa e pena en quĂš stig, que, si no fos la caritat que la merçé vostra m’à feta, ja fĂłra mort de fam, que no·m fa dar sinĂł quatre onçes miserables de pa e quatre de aygua. E direu a la senyora infanta que yo he obeĂŻt son manament. E açĂČ us haurĂ© a molta grĂ cia e merçé.

RespĂČs lo cavaller:

–¿E com me podeu dir tal rahĂł? Yo crech que bĂ© passarĂ  aquest any e l’altre ans que de açí yo ixqua o nostre Senyor, per la sua immensa bondat, hi hauria a fer miracle.

–Ans que passe mija hora —dix lo philĂČzoph —, sereu en libertat. E si aquest punt passa, no exireu de vostra vida.

Lo cavaller stiguĂ© molt esmayat e en gran pensament del que hohĂ­ dir al philĂČzoph. E stant en aquestes rahons, lo alguazir entrĂ  en la presĂł e traguĂ© lo cavaller. Seguí’s aprĂ©s que un gentilom sabĂ© que lo rey fehia cercar cavalls per comprar, per a trametre a l’emperador de Costantinoble, e aquest gentilom tenia lo mĂ©s bell cavall qui fos en tota la ylla de Ciçília. DeliberĂ  de portar-lo-y. Com lo rey lo vĂ©u, estiguĂ© admirat de la gran bellea, car era molt gran e molt ben fet, molt lauger e era de IIII anys, sens que en ell no·s trobava defalt sinĂł hu qui era molt gran: que portava les orelles caygudes.

–Certament —dix lo rey—, mil ducats de or valia aquest cavall si no tinguĂ©s tan gran defalt.

E no era negĂș sabĂ©s ni poguĂ©s conĂ©ixer quina era la causa de aquell tan gran defalliment. Dix lo cavaller qui era stat pres:

–Senyor, si la altesa vostra tramet per lo philĂČzoph qui stĂ  en presĂł, ell ho coneixerĂ , car en aquell temps que yo stiguĂ­ pres ab ell me dix coses singulars. He·m dix que, si dins miga hora yo no exia de la presĂł, que de ma vida no·n tenia de exir, e de moltes altres coses. De tot me dix veritat.

Lo rey manĂ  a l’alguazir que prestament li portĂ s lo philĂČzoph. Com fon davant lo rey, li demanĂ  lo rey quina era la causa de aquell cavall tan bell com portava axĂ­ les orelles caygudes. Dix lo philĂČzoph:

–Senyor, natural rahó hi basta, per ço com aquest cavall ha mamat let de somera e, per quant les someres tenen les orelles caygudes, lo cavall ha pres de la dida lo seu natural.

–¡Sancta Maria senyora! —dix lo rey—. ÂżE si Ă©s veritat lo que diu aquest philĂČzoph?

Tramés per lo gentilom de qui era lo cavall e demanà-li quina let havia mamat, puix no li sabia dir lo defalt de les orelles.

–Senyor —dix aquest—, com aquest cavall naixquĂ© era tan gran e tan gros que la egua no·l podia parir e agueren-la obrir ab un rahor perquĂš poguĂ©s exir, e la egua morĂ­. E yo tenia una somera parida e fiu-lo criar a la somera, e axĂ­ s’és criat en casa fins ara, en la edat que la senyoria vostra lo veu.

–Gran Ă©s lo saber de aquest home —dix lo rey.

E manà que·l tornassen en la presó. E demanà quant pa li daven a menjar.

–Senyor —dix lo majordom—, IIII onçes, axí com vostra senyoria manà.

Dix lavors lo rey:

–Donen-li’n altres quatre, que sien huit. E axí fon fet.

Era vengut allĂ­ un lapidari de la gran ciutat de DomĂ s e de Alcayre, qui portava moltes joyes per a vendre. En especial portava un balaix molt gran e fi, del qual demanava sexanta mĂ­lia ducats, e lo rey li’n dava XXX mĂ­lia. E no·s podien concordar. Lo rey lo desigava molt haver, per ço com era tan singular e tan gran pesa com jamĂ©s fos stada vista en lo mĂłn, ni los qui sĂłn engastats en Sanct March de VenĂšsia ni los qui sĂłn en la tomba de Sanct ThomĂ s de Conturberi. E per ço com los embaixadors de França havien agudes letres del rey, son senyor, com ell volia venir en Ciçília per veure’s ab lo rey e per veure sa nora, la pomposa Ricomana, lo rey de Ciçília, per mostrar-se en semblants jornades abillat segons a rey pertany, desijava haver molt aquell balaix. Dix aquell cavaller qui era stat pres:

–¿Com pot donar la altesa vostra tanta cantitat en aquesta pedra? Car yo veig en la part jusana III petits forats.

Dix lo rey:

–Yo la he mostrada als argenters qui de pedres s’entenen e an-me dit que en lo engastar se posarà baix aqueixa part e no s’i mostrarà res.

–Senyor —dix lo cavaller—, ab tot axĂČ bo seria que lo philĂČzoph lo ves, perquĂš sabria dir quĂš Ă©s lo que val.

–BĂ© serĂ  fet que·l façam venir —dix lo rey.

Feren venir lo philĂČzoph e lo rey li mostrĂ  lo balaix. E com aquell lo vĂ©u ab los forats, mĂšs-lo’s en lo palmell de la mĂ  e acostà’l-se prop de la orella, tanquĂ  los hulls e stiguĂ© axĂ­ per bon spay. AprĂ©s dix:

–Senyor, en aquesta pedra ha cors viu.

–¿Com? —dix lo lapidari—. ÂżQui vĂ©u jamĂ©s en pedra fina haver cors viu?

–Si axĂ­ no Ă©s —dix lo philĂČzoph—, yo tinch açí CCC ducats e yo·ls posarĂ© en poder de la senyoria vostra, e obligue la mia persona a la mort.

E lo lapidari dix:

–E yo, senyor, sĂł prest de obliguar tambĂ© la mia persona a la mort puix ell obligua la sua. E mĂ©s avant, vull perdre la persona e la pedra si cors viu hi Ă .

Fetes les obliguacions e posats los CCC ducats en la mĂ  del rey, prengueren lo balaix e sobre una anclusa hi donaren ab un martell e romperen-lo per mig, e trobaren-hi un cuch. Tots los qui allĂ­ eren stigueren molt admirats de la gran subtilea e saber del philĂČzoph. PerĂČ lo lapidari restĂ  molt empegit e la sua Ă nima no stava prou reposada ne segura de mort.

–Senyor, compliu-me de justĂ­cia —dix lo philĂČzoph.

Lo rey li tornà de continent los diners e li donà lo balaix. E féu venir los ministres de la justícia per executar lo lapidari.

–Ara —dix lo philĂČzoph—, puix he mort un mal home, yo vull perdonar ha aquest, qui Ă©s bo, la sua mort.

E ab voluntat del rey ell lo deliurĂ , e donĂ  al rey les peçes del balaix. Com lo rey les tinguĂ©, manĂ  que·l tornassen a la presĂł e demanĂ  quant pa li daven. Lo majordom respĂČs que VIII onçes. Dix lo rey:

–Dau-li’n altres VIII, que sien XVI.

Com lo tornaven a la presó, per lo camí dix als qui·l portaven:

–Digau al rey que certament ell no Ă©s fill de aquell magnĂ nim e gloriĂłs rey Rubert, qui fon lo mĂ©s animĂłs e liberal prĂ­ncep del mĂłn. Ell mostra bĂ© que no Ă©s exit d’ell segons les sues obres, que ans Ă©s bĂ© fill de un forner. Com ho volrĂ  saber per manifesta experiĂšncia, yo lo y farĂ© veure. E poseheix lo regne com a rey tirĂ  e ab poca justĂ­cia, com al duch de Meçina pertany regne e la corona de Ciçília, car bort no pot ni deu Ă©sser admĂ©s a senyorejar regne negĂș, com digua la Sacra Scriptura que tot arbre bort deu Ă©sser taillat e mĂšs al foch.

Com los alguazĂ­s hohiren dir semblants paraules al philĂČzoph, prestament ho anaren a dir al rey. Com lo rey ho sabĂ©, dix:

–Per consolació de la mia ànima yo vull saber aquest fet com passà. E com sia de nit portau-lo’m secretament.

Com lo philĂČsoph fon davant lo rey a soles, dins una cambra, lo rey dix si era veritat lo que lo alguazir li havia recitat. E lo philĂČzoph, ab la cara molt serena e ab sforçat Ă nimo, li dix:

–Senyor, certament Ă©s veritat tot lo que us han dit.

–Digues-me com saps tu —dix lo rey— que yo no sia fill del rey Rubert.

–Senyor —dix lo philĂČzoph—, rahĂł natural basta a conĂ©ixer-ho un ase. E açĂČ per les segĂŒents rahons. La primera Ă©s com diguĂ­ a la senyoria vostra de les orelles del cavall, com en la cort vostra no havia negĂș qui tal cosa sabĂ©s conĂ©ixer ne menys entendre, he fes-me grĂ cia de IIII onçes de pa. AprĂ©s, senyor, lo fet del balaix: obligar-me yo a la mort ab aquests pochs de diners que tinch; aprĂ©s vos donĂ­ lo balaix que de dret era meu; e fĂłreu stat enganat de gran cantitat de moneda si no per mi. E per qualsevulla de estes coses me devĂ­eu fer traure de presĂł e fer-me alguna grĂ cia. E no he obtesa de vĂłs sinĂł grĂ cia de pa. Per natural rahĂł haguĂ­ a venir a notĂ­cia que la senyoria vostra era fill de forner e no pas de aquell, de gloriosa memĂČria, rey Rubert.

–Si tu vols aturar en mon servey —dix lo rey—, yo forçarĂ© la mia mala calitat e fer-t’é de mon consell. PerĂČ, ab tot açĂČ, yo·n vull saber millor la veritat.

–Senyor, no façau —dix lo philĂČzoph—, que a veguades les parets tenen orelles. E açĂČ no vullau dar a sentir a negĂș, car dien en CalĂ bria que molt parlar nou e molt gratar cou.

Gens per açĂČ o tement lo perill que seguir-se’n podia, lo enpeguit rey fĂ©u venir a la reyna, sa mare, e ab prechs e ab menaçes li fon forçat que diguĂ©s la veritat: com ella consentĂ­ a l’apetit e voluntat del forner dins en la ciutat de RĂ­jols.

Seguí’s aprĂ©s que, com lo philĂČzoph fon libert, la infanta lo fĂ©u anar a parlar ab ella e demanĂ -li quĂš li paria de Phelip.

–Molt me plauria —dix lo philĂČzoph— que, ans que digua res a la senyoria vostra, que yo poguĂ©s veure a Phelip.

–No tardarà molt —dix la infanta— que ell serà açí.

Ab tot açĂČ, hi tramĂ©s un patge que vinguĂ©s-se’n, en scusa de dançar.

–E vĂłs mirau bĂ© lo seu comport e la condiciĂł que tĂ©.

Com lo philĂČzoph aguĂ© bĂ© mirat, aprĂ©s que se’n foren anats, dix a la infanta:

–Senyora, lo galant que la senyoria vostra m’à fet veure porta lo escrit en lo front de molt ignorant home e avar, e dar-vos ha a sentir moltes congoixes. Serà home animós e valentíssim de sa persona e molt venturós en armes, e morrà rey.

La Ă nima de la infanta fon posada en fort pensament, e dix:

–Tostemps hohĂ­ dir que del mal que hom tĂ© por, de aquell hom se mor. E mĂ©s stime Ă©sser monja o muller de çabater que haver aquest per marit, encara que fos rey de França.

Lo rey havia fet fer un cortinatge molt singular, tot de brocat, per dar a sa filla lo dia de les bodes e fĂ©u-ne parar un altre, tot blanch, en una cambra perquÚ·l fessen a mesura de aquell. Com lo cortinatge de brocat fon fet, posaren-lo lo hu prop de l’altre. E lo cubertor era de aquell mateix brocat. E posaren-hi los lançols ab los quals la infanta tenia de fer les bodes, ab los coxins brodats, que·s mostrava lit molt singular. L’altre lit era tot blanch. Havia-y molt gran diferĂšncia de l’un lit a l’altre.

La infanta, ja per art, detinguĂ© les dançes fins a gran hora de la nit. E lo rey vĂ©u que la mija nit era passada: entrĂ -se’n sens dir res per no torbar lo delit de sa filla. E per quant començava a ploure, la infanta tramĂ©s a dir al rey si li plahia que Phelip aturĂ s aquella nit a dormir dins lo palau ab son germĂ  lo infant. Lo rey respĂČs que era molt content.

AprĂ©s un poch que lo rey se’n fon entrat, donaren fi a les dançes. E lo infant preguĂ  molt a Phelip, puix la major part de la nit era passada, que s’aturĂ s allĂ­ aquella nit a dormir. E Phelip respĂČs que li’n fehia infinides grĂ cies, que bĂ© iria fins a la posada. La infanta lo pres per la roba e dix:

–Per la mia fe, puix al meu germà, lo infant, plau que vos atureu, açí serà la vostra posada per aquesta nit.

Dix Tirant:

–Puix tant ho voleu, restau per fer-los-ne plaer e yo restarĂ© ab vĂłs perquĂš us pugua servir.

–No fretura, Tirant —dix la infanta—. Que entre la casa de mon pare e de mon germĂ , lo infant, e la mia, bĂ© tenim qui·l servirĂ . —Ab molta fellonia que u dix. Tirant, qui vĂ©u que no lo y volien, partĂ­ ab los altres per anar a sa posada. Com foren partits, vingueren dos patges ab dues antorches e digueren a Phelip si li plahia anar a dormir. E ell respĂČs que faria lo que la senyora infanta e son germĂ  manarien. E ells digueren que hora era. E Phelip fĂ©u reverĂšncia a la infanta e seguĂ­ los patges, e posaren-lo en la cambra hon los dos lits eren.

Com Phelip vĂ©u lo tan pompĂłs lit, stiguĂ© admirat e pensĂ  que mĂ©s valia que·s gitĂ s en l’altre. E aquella nit, dansant, havia romput un poch de la calça e pensĂ  que los seus no vendrien tan matĂ­ com ell se levaria. E los patges eren molt ben avisats per la senyora y ella stava en loch que podia bĂ© veure tot lo que Phelip faria. Dix Phelip a l’hu dels patges:

–VĂ©s, per amor de mi, e porta’m una agulla de cosir ab un poch de fil blanch.

Lo patge anĂ  a la infanta —hi ella ja havia vist que trametia lo patge, perĂČ no sabia lo que demanava— e la infanta li’n fĂ©u donar una ab un poch de fil, e lo patge la y portĂ . E trobà’l que stava passejant de l’un cap de la cambra fins a l’altre, e lo altre patge qui stava allĂ­ jamĂ©s li dix res.

Com Phelip tinguĂ© la agulla, acostà’s a la antorcha e obrí’s algun briant que tenia en les mans. La infanta prestament pensĂ  que per causa dels briants havia demanat la agulla, e Phelip anĂ -la a ficar en lo lit hon havia deliberat de dormir. Lavors ell se despullĂ  la roba e restĂ  en gipĂł de orfebreria, començà’s a descordar e segué’s sobre lo lit. Com los patges lo agueren descalçat, Phelip los dix que anassen a dormir e que li leixassen una antorcha ençesa. E ells ho feren e tancaren la porta. Phelip se levĂ  de lla hon sehia per pendre la agulla e cosir-se la calça, e pres-se a çercar de un cap del lit fins a l’altre. E alçà la vĂ nova, ab malenconia que en aquell cars tenia, e tant regirĂ  la vĂ nova que cayguĂ© en terra. AprĂ©s levĂ  los lançols e desfĂ©u tot lo lit, que jamĂ©s poguĂ© trobar la agulla. PensĂ  de tornar a fer lo lit e de gitar-se en ell, perĂČ, com vĂ©u que tot stava desfet, dix:

–¿Com? ÂżNo val mĂ©s que·m gite en aquest altre que no tornar-lo a fer?

Molt singular agulla fon aquella per a Phelip. Gità’s en lo lit de parament e deixĂ  tota la roba en terra. La infanta, que aguĂ© vist tot lo entramĂ©s, dix a les sues donzelles:

–Mirau, per vida vostra, quant Ă©s lo saber dels strangers, en special lo de Phelip. Yo l’he volgut provar, axĂ­ com havia fet les altres veguades, en aquests dos lits. PensĂ­ que Phelip, si era grosser ni avar, no tendria Ă nimo de gitar-se en tal lit com aquest, ans se posaria en lo mĂ©s sotil. E ell ha tenguda altra art, que ha desfet lo mĂ©s sotil e ha lançada la roba per terra, e Ă©s-se gitat en lo millor per mostrar que Ă©s fill de rey e li pertany, com la sua generaciĂł sia molt noble, excel·lent e molt antigua. Ara puch conĂ©ixer que aquell virtuĂłs de Tirant, com a leal cavaller, m’à dit tostemps veritat, e tot lo que·m dehia a la orella era per mon bĂ© e honor. E dich que lo philĂČzoph no sap tant com yo·m pensava, ni vull haver mĂ©s consell d’ell ni de altri, sinĂł que demĂ  farĂ© venir lo bo de Tirant: puix ell Ă©s stat lo principi de mon delitĂłs bĂ©, que sia la fi de mon repĂČs.

E ab aquest deliber, se n’anĂ  a dormir. E bon matĂ­, TenebrĂłs, ab los patges de Phelip, vengueren a la sua cambra e portaren-li altra roba, que·s mudĂ s. Com la infanta fon vestida e·s cordava la gonella, no volguĂ© mĂ©s sperar, sinĂł axĂ­ com stava tramĂ©s per Tirant e, ab gest de molta alegria, li manifestĂ  sa voluntat.

CapĂ­tol segĂŒent

Índex

CapĂ­tol anterior