💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant338.gmi captured on 2021-11-30 at 20:18:30. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL CCCXXXVII

RESPOSTA QUE FA TIRANT AL REY SCARIANO

–No vull fer longa gesta ne·m plau recitar los meus actes, car no pertany als cavallers savis ésser profanadors de lurs victòries; ni vull minvar lo premi de mos treballs, car la temor no la porte als peus. Déu en lo cel stà poch ansiós de nosaltres ni de nostres misèries, mas d’ell obtendrem gràcia que guanyarem premis ab mèrits de pròpia virtut.

E prestament se féu dar les armes e pujà a cavall ab una gran part de la gent, e ferí en la hun costat del camp. Los moros, tots arremorats, ixqueren a fer armes contra los crestians, e puch dir que Tirant aquell dia e molts d’altres aprés hagué lo pijor. Com Tirant véu aquell dia la sua gent fugir e no podia posar-los en orde, posà’s prop del riu e véu venir devers ell lo rey de Àfrica, qui portava sobre lo bacinet una corona d’or ab moltes pedres precioses —la cella era d’argent e los streps d’or, la aljuba era de carmesí tota brodada de perles molt grosses e orientals.

Com lo rey véu star en tal continent a Tirant, acostà’s a ell e dix-li:

–¿Est tu lo capità de la fe crestiana?

E Tirant no li respòs, mas mirava los seus com lo havien axí lexat e molts cossos morts que veÿa jaure, e los standarts e banderes per terra anar. E en aquell dia contra los moros poca defensió feren. E Tirant, ab veu alta, dix, que los moros e los nafrats ho podien bé entendre:

–¡O, trists de vosaltres! ¿Per què armes portau? ¡O, gent trista e vil, e bé sou vituperats en aquesta jornada, que moriu com a desaventurats e la vostra fama serà menyscabada e exalçada en dolor e desaventura!

Aprés dix, ab la cara girada devers orient, ab los ulls mirant devers lo cel e ab les mans juntes:

–¡O, eternal Déu, ple de misericòrdia! ¿Tan grans són los meus peccats que la vostra inmensa clemència me ha axí abandonat que, servint a vós per aumentar la sancta cathòlica fe, lo vostre auxili me sia fallit en tan gran necessitat? Car trob-me sol, desemparat de tots los meus e ab molta dolor mire la terra cuberta de cossos morts e totes les banderes rompudes per terra. ¿Què serà de mi, trist desaventurat? Car yo só stat causa de tot aquest mal, donchs, vinga la mort sobre mi, perquè les mies orelles no s’agreugen de hoyr tan gran infàmia, car altra sperança no puch tenir sinó de mort o de altra volta ésser catiu en poder de infels, puix só fora de la vostra gràcia.

Com lo rey d’Àfrica lo sentí axí lamentar, dix als seus:

–Yo passaré lo riu e apresonaré o mataré aquell perro de crestià. E si hauré mester ajuda, socorreu-me.

Lo rey fon passat e corrent anà devers Tirant. E ab la lança encontrà’l tan fort que al cavall féu ficar los genolls en terra, e passà-li lo guardabraç e les paletes e mès-li hun troç de ferre de la lansa per los pits. E tanta era la dolor que Tirant tenia de la gent morta —y stant en pensament de la princessa-que certament ell no sentí venir lo rey fins que l’hagué nafrat. E tirà lavors la spasa, car la lança en lo principi la havia rompuda. E aquí ells se combateren per bon spay. E lo rey ho feÿa valentment, però com hagué molt durat Tirant tirà hun gran colp al rey e no·l pogué aconseguir per ço com lo cavall se voltà prestament. Mas aconseguí’n lo cap del cavall e tot lo y tallà, que lo rey e lo cavall anaren per terra. La gent del rey lo socorregueren prestament, que, encara que Tirant no volgués, lo levaren de terra e pujaren-lo a cavall a malgrat seu.

Com Tirant véu que més no podia fer, abraçà’s ab hun moro e levà-li la lança que portava, e ferí lo primer, lo segon e lo terç, e mès-los per terra.

Aprés ferí lo quart, cinqué, sisé, e lansà’ls de la sella axí com aquell qui era mestre de guerra. E rompuda la lança, posà la mà a la petita acha e tan gran colp donà a hun moro en lo cap que fins als pits lo fené.

Com los moros veren a hun home sol fer tantes armes e fer morir tanta gent, staven admirats e deÿen:

–¡O, Mafomet! ¿E qui és aquest crestià qui tot lo nostre camp desbarata? ¡Bé és trist aquell qui lo seu colp spera!

Lo senyor d’Agramunt, qui en lo castell era, féu-se en una finestra e en la cota d’armes conegué a Tirant, qui tot sol combatia. Cridà a grans crits e dix:

–¡Senyors, ajudau prestament al nostre capità, qui stà en punt de perdre la vida!

Lavors lo rey ixqué ab aquella poca gent que tenia; emperò Tirant fon mal socorregut en aquell cars, que fon nafrat de tres nafres e lo cavall tenia prou lançades. E per causa de açò fon forçat a Tirant se retragué’s, mas no a sa voluntat, mas corrent tant com podia, que fins a les portes lo seguiren.

E en aquell cars staven en tan mala sort los crestians que, tantes batalles com donaven, totes les perdien, e los moros restaven victoriosos. E de ací staven molt agreujats los crestians, com los moros se alegraven en los lurs mals. E dix Tirant:

–Ells se poden molt bé gloriejar de nosaltres, que·ns han fet fugir e recullir dins los murs. E no és res qui tant me desplàcia com és com no só mort per braços de forts cavallers, car só restat trist e desconsolat e ple de molta misèria, car no és stat negú d’ells qui socórrer-me haja pogut. E per ço vull manifestar a tot lo món que no só en punt que yo dega viure longament vehent davant mi contínuament los meus enemichs.

Lo rey Scariano, vehent star a Tirant tan desconsolat, no tardà en fer principi a hun tal conort.

Capítol següent

Índex

Capítol anterior