💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant289.gmi captured on 2021-11-30 at 20:18:30. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL CCLXXXVIII

RESPOSTA QUE FÉU LO DUCH DE MACEDÒNIA AL DUCH DE PERA

–En duch de Pera, millor vos fóra lo callar que no lo parlar, o haguésseu vós fet lo senyal de la creu, car en aquest camp ja som coneguts vós e yo qui som. ¿E a qui han acostumat de dar les honors de les batalles? A mi, qui só duch de Macedònia, de vencedor, e al duch de Pera de ésser vençut e en mala stima tengut en les armes que acostuma de fer. E de açò feu star admirats a tots los qui entenen d’onor. E no vullau creure altri en vostra honor més que a vós matex, e per ço com vos sentiu mal dret e manteniu poca veritat. E a vós ne seguirà gran càrrech e perpetual infàmia, la qual bon cavaller deu squivar, e ans arriscar e posar a la ventura cent vides, si tantes ne tenia, ans que blasme de covardia li pogués ésser imputat. E dóna’m de parer que no tinga rahó lo cavaller de honor en donar les spatles com és vençut: mostra bé que té poca virtut en demanar la mort, axí com la demanàs, present mi, ans ab ànimo viril als esdevenidors mals contrastar. E vull-vos avisar que, si per ventura a mi sobreviviu, qualsevulla que sia la forma de la mia mort, que·l meu miserable sperit me lexarà, ab fúria gran vos iré a cerquar.

En aquestes rahons se posaren los altres cavallers e grans senyors, e feren-los callar. E los huns eren de openió de anar e los altres de tornar. E axí·ls ne pren tostemps a aquells qui volen tenir molts capitans, e per ço dix Aristòtil que·l capità deu ésser vell, per ço com té més seny, e que sia virtuós de costumes; e deÿa Sèsar que lo capità devia tenir aquell consell contra los enemichs lo qual serven los metges contra les malalties dels hòmens, los quals vencen e sobren algunes vegades ab fam, altres voltes ab ferre.

Però a la fi, a tots fon forçat de anar, per ço com lo duch de Pera dix:

–Qui·m volrà seguir o se’n volrà tornar, sia en sa libertat.

E posà’s primer e tots los altres per força lo hagueren de seguir. E aplegats que foren al loch despoblat, los turchs se posaren al mur trencat defenent-se bravament. E havia-y hun petit vall e fon-los forçat de descavalcar. E combateren molt virtuosament a peu, ab les lances en les mans, car no tenien altres armes. E estant axí, ixqué lo soldà e lo Gran Turch, los huns per hun portal, los altres per l’altre, prengueren-los enmig e allí feren molt gran matança, e molts que n’apresonaren. E puch dir de aquesta trista desaventura que tots quants foren descavalcats foren morts o presos, que sol hun cavaller no·s pogué fer stalvi.

Ab aquesta victòria, los turchs se’n tornaren dins la ciutat de Bellpuig e posaren los presoners en forts presons.

Aquesta nova pervengué a l’emperador stant en la gran sala sperant les dames que vinguessen per anar a la gran plaça hon se feÿa la festa. Bé foren tristes e amargues e plenes de molta dolor Que en aquell dia, quantes dones perderen lurs pares, marits e fills e germans L’emperador, en presència de tots, dix:

–¡O, viudes desconsolades, feu noves lamentacions, arrancau-vos los cabells e ab les ungles rompeu la vostra cara, e les vestidures sien de dol, puix la flor de la cavalleria és perduda e jamés serà recobrada! ¡O, Grècia, com te veig desolada, que restaràs orfe, viuda e desemparada! Ara seràs mudada en novella senyoria.

Lo plor, lo crit e la dolor fon tanta en lo palau que era cosa de una gran admiració de veure ne de hoyr. Aprés s’estengué per tota la ciutat en tal forma que la gran festa se convertí en gran dolor e plant. Aprés, l’emperador tramés per Tirant per recitar-li la cruel e dolorosa nova e per mostrar-li les letres que rebudes havia. Com lo cambrer fon a la porta de la cambra de Tirant, sentí que feÿa gran dol. E ho que deÿa forma de tals paraules:

–¡O, miserable de mi! ¡O, fortuna cruel! ¿Per què m’has fet tant de mal que m’has fet veure tanta dolor? Haguesses-me fet ans morir que fer-me veure dels meus ulls hun tan nefandíssim crim, que tots los qui aprés de mi vendran en lo món se taparan les orelles per no hoyr tan gran malvestat, que la sua excel·lent persona abandonàs a hun negre moro, enemich de la nostra santa fe. E a la divina Clemència fos stat plasent que hagués perduda la vista ans que veure tal cars de la cosa que yo més amava en aquest món ni desijava servir, car, perdent la vista o morint, los meus mals e penes corporals no sentiren tan gran pena. ¡O, Viuda malvada, enemiga del meu bé, jamés te hagués yo coneguda, car tu seràs stada causa de la mia mort e destrucció!

Lo cambrer de l’emperador sentia bé les paraules e lamentacions que feÿa Tirant, encara que bé no les comprengués perquè la porta de la cambra stava tancada. E per complir lo manament de son senyor, li dix:

–¡O, senyor capità! No sia d’esmayar, car no stà bé en boca de cavaller dolre’s del que nostre Senyor fa, car aquest temps ne aportarà altre, que, si aquest és de adversitat, ab sforç e ajuda vostra, se porà reparar. ¿E no sabeu vós que aprés de l’aspre e fret matí ve lo bell sol? E segons yo veig, ve cercau la mort, la qual, més irat que aconsellat, demanau voluntàriament. E de açò sou vós principal ocasió.

E Tirant detingué’s de ses lamentacions e dix:

–¿Qui est tu qui remey vols dar a ma dolor?

Respòs l’altre e dix:

–Yo só cambrer de la magestat del senyor emperador, del qual só tramés, que us mana e us prega que us plàcia prestament anar a ell.

Tirant obrí la porta de la cambra e, ab los ulls plorosos, li dix:

–Amich, de mon mal yo·t prech no·n tingues cura e no·l vulles manifestar a negú. E poràs dir a sa magestat que molt prest y seré.

Com lo cambrer fon tornat davant l’emperador, ab gest e trista cara li dix:

–Senyor, lo vostre capità té present tot lo mal que s’és seguit, car los seues ulls ho manifesten. E yo, qui l’he sentit greument lamentar —car cregué que la sua congoxa era per la mala nova que era venguda.

Tirant se vestí hun manto de drap gros negre, ab les calses de aquella matexa color, portant una spasa en la mà. E tot sol entrà per la porta de l’ort, pujant-se’n alt en la gran sala. E véu que tots los del palau feÿen gran dol e desmesurat plant, que no era negú que li pogués parlar.

Entrà lo adolorit capità dins una cambra e véu la princessa gitada per terra, ab tots los metges qui entorn li staven per tornar-li la perduda sanitat. Tirant s’i acostà e, com la véu en tal punt star, lo cor no li pogué comportar que no digués:

–¿Per què dexau morir aquesta senyora sens pietat? Car, sens culpa scusar no·s pot. E té poca sperança de vida perquè no té ni pot star en sobirana prosperitat. E açò no u desige que·s seguesqua, ans contínuament tendré gran dubte de la sua vida, la qual prech Déu sobrepuje als meus dies. ¡Ay, trist de mi! La vida mia tinch per no res, que tinch vergonya de dir lo que a la memòria se representa.

Los metges no u entenien, ans se pensaven que per la mala nova ho deÿa. E Tirant pensava que tots plorassen per dolor de la princessa. Fon-se girat al través e véu la emperadriu que tots los vels se havia romputs sobre lo cap e davant, la cordonera de la gonella tota rompuda e la camisa, que totes les mamelles li parien, arrapant-se los pits e la cara, donant de grans crits, ella ab totes les donzelles, dient ab alta veu:

–Ara nos covendrà a totes ésser catives ligades ab forts cadenes. ¿Qui serà que de nosaltres vulla haver mercé?

A l’altra part véu a l’emperador star en terra, asegut com si fos un stàtua de pedra, que no feÿa de si negun moviment, car volia plorar e no podia, la sua gran desaventura. E tenia les letres en la mà e, ab signes, cridà a Tirant e donà-les-hi. Com Tirant les hagué lestes, dix:

–Més és lo mal que yo no·m pensava.

Lavors se pres a confortar a l’emperador, dient-li:

–Senyor, la magestat vostra no deu ésser admirada com aquest cars s’és segut, com sia son propi costum de la guerra com unes voltes és hom vencedor e altres vençut, mort o apresonat. Açò són actes de guerra. E vostra magestat, com a cavaller, de tals inconvenients com aquests no·s deuria agreujar, sinó pendre-u ab molta paciència, car altra jornada, ab la ajuda de nostre Senyor, n’i haurà per a ells.

En aquest punt, la princessa obrí los ulls e cobrà son natural, e pregà a Tirant que vingués allí. Tirant, prenent licència de l’emperador, com li fon prop, la princessa lo féu seure prop d’ella e, ab piadosa veu, li féu principi a hun tal parlar.

Capítol següent

Índex

Capítol anterior