💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant287.gmi captured on 2021-11-30 at 20:18:30. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL CCLXXXVI

REQUESTA DE AMORS QUE FA LA VIUDA REPOSADA A TIRANT

–Si sentísseu lo trebal que la mia ja cansada ànima passa per la vostra amor, seria cosa impossible no tinguésseu pietat de mi, car en lo món no és major força que la que amor sentir fa. ¡O, cavaller virtuós, quantes pregàries y ofertes he yo fetes als sants per la salut e restauració de la vostra vida, e quantes oracions, almoynes e dejunis he fets, lacerant la mia persona, perquè la vostra fos feta quítia de tot mal! E yo he passat lo treball, mas la princessa pensava haver lo delit, car jamés fon vista dona ni donzella sinó yo ab tanta estrema amor de virtut. ¿Qual voluntat major que la mia trobareu en nenguna altra? Jamés en mi he vist altre desorde sinó ultra los térmens de rahó amar-vos. Açò merite yo, per ésser stada tostemps leal a mon marit e no coneguda de home en lo món sinó d’ell. E dóna’m de parer que major glòria seria per a vós tenir a mi contínuament en les vostres cambres o tendes, servint-vos de tot mon poder, que no amar donzella fengida, sotsmesa a hun moro catiu negre, comprat e venut.

»Ella no és stada leal a son pare, ¿com serà leal a son marit? Ella ha decebuda a sa mare, quant més farà a son enamorat Cert, no diran les dones d’onor que la Viuda Reposada se sia sotsmesa sinó a home que sia merexedor portar corona real. ¿E <què>146 poran dir los bons cavallers com sabran hun tal cars de una filla de emperador? ¿E quin starà la senyoria vostra si feu matrimoni ab ella? Que més mai meritarà la vostra persona que de tot altre, puix ne sou avisat. Senyor Tirant, amau a qui us ama e oblidau a qui no us vol bé. E per bé a mi estiga mal de dir, preneu-me per serventa e per persona tal que us ama més que a la sua vida. E si amau verdaderament, amor no guarda béns ni linatge, mas guarda honor, lealtat, castedat e benvolença.

–Senyora —dix Tirant—, feu-me tant de bé que no vullau més turmentar la mia ànima trista, qui desija partir-se del cors, car tot quant me haveu dit no·n puch res compendre. E no us cal despendre més paraules. E sé-us ben dir que, tan poch poria yo oblidar la magestat sua com poria renegar la fe.

Dix la Viuda:

–Puix amar no·m voleu, consentiu tota nua puga hun poch star prop de vostra mercé.

E despullà’s prestament la gonella, que tenia ja tota descordada. Com Tirant la véu en camisa, sortí del lit donant hun gran salt en terra, obrí la porta de la cambra e anà-se’n a sa posada de molta dolor acompanyat. E la Viuda no restà ab menys.

Com Tirant fon en la sua cambra, tanta era la passió que passava que no y sabia pendre remey, ans, pasejant-se per la sua cambra, destil·laven dels seus ulls vives làgrimes. E axí, pasejant e gitant e levant, ab aquella passió stigué per spay de tres hores.

Aprés ixqué tot sol de la cambra ab la gran ira que ab si portava. Tot desfreçat anà-se’n a la porta de l’ort, tan secret com pogué. E trobà dins l’ort, que poch havia que era vengut, lo negre ortolà, e véu-lo a la porta de la cambra sua, que stava calsant-se unes calses vermelles. Tirant que·l véu, mirà a totes parts e no véu negú. Pres-lo per los cabells e posà’l dins la cambra e degollà’l. E tornà-se’n en la sua posada, que per negú no fon vist, car tota la gent stava en la gran plaça hon se feÿa la festa. Tirant se pres a dir:

–¡O, Déu just e verdader, qui corregeys los nostres defalts! Yo demane venjança e no justícia de aquesta senyora tan descominal. Digues, donzella sens pietat, ¿la mia disposició no era conforme als teus desigs, més que <la>147 del negre ortolà? E si tu, com yo creÿa, haguesses amat, tu fóres encara mia e no pogueres trobar qui més te amàs de mi. E si amor axí fermament te senyorejàs com fa a mi, no t’era cara neguna cosa, mas dich-te que jamés no m’amist.

Ara deixem a Tirant, qui·s lamenta de ses dolors, e tornem a l’emperador, qui·s posa en orde ab totes les dames per exir a la festa. E arribà hun correu qui li portà nova de hun dolorós e desaventurat cars que III dies havia que s’era seguit en lo camp, lo qual cars era aquest que·s segueix.

Lo duch de Macedònia e lo duch de Pera eren capitans del camp general sobre tots los altres, e molt sovint exien a fer armes ab los turchs. Però los turchs temien molt l’aygua que los crestians lansaven. E sobre aquesta aygua molt sovint venien a les mans e y moria molta gent, axí de una part com d’altra, però a deu crestians que morissen ne morien CCC dels turchs. E causava-u açò: com los turchs entraven dins lo territori de la ciutat de Sent Jordi, los crestians lansaven totes les aygües del riu e de les céquies; la terra era molt argilenca, que los cavalls exir no·n podien ni menys los hòmens de peu, e per ço mataven tants dels turchs.

Era’s seguit que hun dia de dolor los turchs emprengueren de venir IIII mília peons ab axades e cabaços, pichs, vinagre e foch portants per voler rompre una muntanya perquè l’aygua s’escampàs per hun riu sech que y havia e per levar-los l’aygua. E aprés de allí, envers los turchs a una legua, stava hun loch tot despoblat ab hun gran tros del mur derrocat, e no y habitava negú. E vench en la nit tota la gent del soldà e la del Gran Turch, e tots a peu se posaren en aquell loch despoblat, e la gent a cavall, a mija legua, fon mesa dins hun bosch perquè no fos vista. Al matí les spies vingueren e notificaren als capitans la venguda dels turchs e, aplegat consell, per tots fon concordat que pujassen a cavall e, ben armats, anassen la via dels turchs.

Trameteren primer corredors e tornaren ab nova certa los enemichs volien rompre la muntanya per guanyar aquella aygua. Los crestians anaren devers aquella part. Com hi foren aplegats, los de peu començaren a escaramuçejar. E durà per bon spay la escaramuça, per tal forma que y moriren molta gent de una part e d’altra. A la fi, que fon quasi migdia, los turchs, que veren que massa los strenyien, desempararen la ferramenta e posaren-se en fuyta. Los crestians cuytaren al pas, qui era mija legua luny de allí. E l’aygua era tanta en aquell endret que no podien passar sinó ab gran treball e perill. Bastà que, com hagueren passat lo pas, los altres tingueren molt gran avantatge. Aquests, a galop tirat, dexaren tota la gent de peu atràs. E obra de qualque V mília hòmens, poch més o menys, anaren aprés d’ells, seguint-los. E aquells reculliren-se dins lo loch despoblat. Mas massa fon poblat, en dan dels crestians: los turchs se feren forts hon stava lo mur romput. Lo duch de Macedònia dix:

–Senyors, a mi dóna de parer que no devem passar d’ací avant, car no sabem los dubtes e los aguayts dels enemichs, car jamés no studien ni pensen sinó en tot lo nostre dan.

Lo duch de Pera, per ésser l’altre capità companyó del duch de Macedònia, mogut d’estrema enveja, féu principi a hun maliciós parlar.

Capítol següent

Índex

Capítol anterior