💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant235.gmi captured on 2021-11-30 at 20:18:30. Gemini links have been rewritten to link to archived content
-=-=-=-=-=-=-
–Ab desig de trobar en ma dolor semblant companyia e desemparat ja de aquest mĂłn, devallant en los trists e tenebrosos palaus, però, puix ab multitut de sospirs ja no puch restaurar la mia miserable vida, plau-me lo morir, e lo viure sens tu, senyora princessa, en strem m’és odiosa. Mas perquè la causa de la mia mort per a sempre sia palesa, a DĂ©u supplich, puix en ma vida mon delit Ă atĂ©s terme, covĂ© que l’à nima abandone lo cors. ¡O, senyor DĂ©u eternal! Tu qui est ple de tota misericòrdia, fes-me grĂ cia que yo muyra en los braços de aquella virtuosĂssima princessa, per ço que la mia Ă nima en l’altre mĂłn haja millor repòs.
En açò Ypòlit, no sabent res en los fets de Tirant, mas sentint la gran remor que dins lo palau era e lo gran avalot que per tota la ciutat anava —veÿa que son mestre Tirant era dins lo palau, mostrant a tots los seus que la cambra del duch aquella nit dormia—, lo vezcomte e Ypòlit, sabent les amors d’ell e de la princessa, feren armar tota la gent. Dix lo senyor d’Agramunt:
–Yo no puch pensar que altra cosa sia sinĂł que Tirant haurĂ fet alguna travesura en la cambra de la princessa e serĂ vengut a notĂcia de l’emperador. Y ell e tots nosaltres haurem part de la boda, per què Ă©s de necessitat que prestament tots siam en punt e armats, per ço que·l pugam socĂłrrer si mester ho haurĂ , car totes les nits que ell ha dormit acĂ no s’i Ă seguit novitat neguna e, tant prest com ell Ă©s stat defora, podeu veure quina novitat tan gran Ă©s per tot lo palau.
Dix Ypòlit:
–En aquest spay que vosaltres vos armareu, yo iré prestament a la porta del palau per sentir açò què és.
–Anau prestament —digueren los altres—.
Com foren fora de la posada, lo vezcomte seguà Ypòlit.
–Senyor —dix Ypòlit—, vaja vostra senyoria a la porta major e yo iré a la de l’ort. E qui més prest porà saber nova certa quina remor és aquesta, vinga-u a dir a l’altre.
Lo vezcomte dix que era content. Com Ypòlit fon a la porta de l’ort, pensant-la trobar tancada, stigué scoltant e sentà plà nyer ab veu molt adolorida. Donà -li de parer que fos veu de dona e dix, en si:
–¡O, com volria molt més sentir la veu de Tirant que no de aquesta donzella, quisvulla que ella sia!
Stigué mirant si poria pujar per la paret. Com véu que loch no y havia, tornà a la porta ab lo cor reposat, pensant que tot allò fos causa de alguna donzella.
–Plore quisvulla —dix Ypòlit—, o dona o donzella, e faça son dol, puix no és mon senyor Tirant.
PartĂ’s de allĂ e anĂ a la plaça, hon trobĂ lo vezcomte e altres qui volgueren saber què era stada la causa de la remor. Però ja passaven un poch los crits e la remor era remeyada. Lavors Ypòlit recitĂ al vezcomte com a la porta de l’ort era stat e no era pogut entrar, e que havia sentit plĂ nyer una veu que paria de dona e no sabia qui era. E pensava que per aquella dona devia Ă©sser stada aquella remor que fehien.
–Per mercé, anem allà —dix lo vezcomte— e, si és dona o donzella qui haja mester ajuda, donem-la-y, si fer-se porà , car per art de cavalleria hi som obligats.
Ells foren a la porta de l’ort e sentiren lo plà nyer gran que dins l’ort feÿen, però no podien compendre lo que deÿa ni podien conéixer la veu, car ab la gran dolor que ell passava tota la veu li era cambiada.
Dix lo vezcomte:
–Metam-ne les portes, car és de nit e negú no sabrà que nosaltres ho hajam fet.
E la porta stava uberta, car en la nit Plaerdemavida l’avia deixada uberta, per ço com Tirant se’n volguĂ©s anar ho poguĂ©s ben fer, no pensant que a tant de mal se seguĂs.
E los dos ensemps donaren dels muscles en la porta tant fort com pogueren e prestament la porta s’obrĂ. Lo vezcomte entrĂ primer e fĂ©u aquella via hon sentĂ la veu que paria molt stranya.
Dix lo vezcomte:
–Quisvulla que tu sies, yo·t deman de part de Déu que·m digues si est à nima qui vas en pena o si es<t>117 cors mortal que hajes mester ajuda.
E Tirant se pensà que aquells fossen de l’emperador e, per no ésser conegut e que se n’anassen, desfreçà la veu, per bé que la tingués, ab lo mal que passava, prou desfreçada. Dix:
–Yo fuy en mon temps crestià batejat e per mos peccats vaig en molt gran pena. Yo só sperit invisible, mas, encara que vosaltres me vejau, n’és causa que pren forma. E los mals sperits qui acà són, me trocegen los ossos e la carn e, de troç en troç, la lançen per l’ayre. ¡O, quina pena és tan cruel, la que yo passe! E si vosaltres acà stau, sereu participants en la mia dolor.
Ells agueren molt gran temor del que havien hoÿt dir. E senyaren-se e digueren l’Avangeli de sent Johan. Dix lo vezcomte, alt, que u hoý Tirant:
–Ypòlit, ¿vols que anem a la posada e prengam tota aquella gent d’armes, ab aygua beneyta e ab un crucifix, e que tornem a veure açò què és? Car no pot ésser que açò no sia qualque gran fet, com acà en aquest ort són venguts.
—No —dix Ypòlit—, no fretura tornar a la posada per neguna cosa. Vós e yo portam spases en què és lo senyal de la creu. Deixau-me a mi acostar.
E Tirant sentà anomenar <lo>118 vezcomte a Ypòlit, e dix:
–Si tu est Ypòlit, de França natural, acosta’t a mi e no hajes temor.
Lavors Ypòlit tirà la spasa e posà ’s la cruera davant, senyà ’s e dix:
–Yo, com a verdader crestià , crech bé e verdaderament en los articles de la sancta fe cathòlica e tot lo que creu la sancta romana Sglésia. E·n aquesta sancta fe vull viure e morir.
Acostà -s’i ab gran temor que tenia, mas certament, molt més ne tenia lo vezcomte, que no s’i gosava acostar. E ab baixa veu Tirant lo cridà e dix-li:
–Acosta’t a mi, que yo só Tirant.
E aquell, en aquell cars, aguĂ© major temor, que stava en punt de tornar-se’n. Tirant aguĂ© notĂcia de açò, alsĂ la veu, e dix-li:
–¡O, com est covart cavaller! Encara que fos cosa morta, ¿per què duptes venir a mi?
Ypòlit, coneixent-lo en la paraula, corrent acostà ’s a ell e dix-li:
–¡O, senyor meu! ¿Y vós sou? ¿Qual desaventura vos à portat ac� En tal so vos veig star que deveu ésser nafrat o no teniu poder de levar-vos.
–No cures ni digues res —dix Tirant— Mas, ¿qui és aquell qui ab tu ve? Si és del linatge de Bretanya, fes-lo venir.
–SĂ, senyor —dix Ypòlit—, que lo vezcomte Ă©s.
Ell lo cridà . E com lo véu, fon molt admirat de semblant ventura e de tot lo que dit los havia sens que conegut no l’avien.
–No stigam en noves —dix Tirant—. Traeu-me prestament d’acĂ.
Los dos lo prengueren en braços e tragueren-lo de l’ort e tancaren la porta. E portaren-lo prop de la sua posada: posaren-lo dejús un porxe que y havia.
–Yo sent dolor que jamĂ©s sentà —dix Tirant—, que de tantes veguades que sĂł stat nafrat en punt de morir, jamĂ©s lo meu cors aguĂ© sentiment de tan mortal dolor. Metges hauria mester que no u sentĂs l’emperador.
–Senyor —dix Ypòlit—, ¿voleu que us done un bon consell? La malaltia vostra no és tal que celar-se pugua, majorment per la murmuració que en lo palau és. Cavalcau, senyor, si fer-ho podeu, e aneu als palaus de Belstar, hon teniu los vostres cavalls, e posarem fama com lo cavall vos és caygut e à -us rompuda la cama.
Respòs lo vezcomte:
–Certament, cosĂn jermĂ , senyor, Ypòlit diu molt bĂ©. E per ço yo loaria que axĂ·s deguĂ©s fer, altrament, tostemps vendria en notĂcia de l’emperador. Car forçat Ă©s que de amor no spera hom de sa senyoria altre bĂ© sinĂł trebaills, congoxes e dolors; e a un plaer, cent dolors ne aconsegueix hom. Per què yo loaria que, aprĂ©s que siau guarit e aguĂ©ssem complits nostres vots que fets avem, tornĂ ssem en nostra terra. E açò us hauria yo en molta grĂ cia.
–Senyor vezcomte —dix Tirant—, dexem star axò. Car, Âżqui Ă©s aquell qui tan altament haja encativat son cor que·l pugua desligar de la presĂł en què stĂ ? No Ă©s cars, a present, de parlar de tals afers, mas tu, Ypòlit, secretament fes portar les bèsties acĂ, e l’aquanea, que vaja mĂ©s pla.
Tornem a la princessa. Plaerdemavida stigué tant en lo terrat fins que véu que se’n portaven a Tirant. Entrà -ssen dins la cambra hon era la princessa ab la duquessa e totes les donzelles. La emperadriu stava admirada per una rata haver tanta de remor com en aquell palau havia, e asigué’s en lo lit e dix:
–¿Voleu fer bé, donzelles? Puix lo palau és asosegat, tornem a dormir.
La princessa cridĂ a Plaerdemavida e dix-li a la orella Tirant hon era.
–Ja senyora, ha fet son camà —dix Plaerdemavida— ab molta dolor que se’n va.
Mas no li gosà dir com tenia la cama rompuda ni del que dit havia. Fon molt contenta com no l’havien vist ni trobat. La emperadriu se fon levada e totes staven en camisa per anar a son apartament. Dix la Viuda Reposada a la emperadriu:
–Bo seria, senyora, que fésseu anar a vostra filla a dormir ab vostra altesa per ço que, si la rata tornava, que no·l spantàs més fort que no ha.
Respòs la emperadriu:
–Bé diu la Viuda. Vine, ma filla, que millor dormiràs prop de mi que a soles.
–No, senyora, vaja-se’n la excel·lència vostra que la duquessa e yo dormirem, e no vullau aver mala nit per mi.
ParlĂ la Viuda e dix:
–Sens enpediment negú, trobant-me yo en avançada edat, caminant per lo miserable pla, tinch lo foch ensés de la romana sanch. Yo, primera de totes, ab mon enginy pensà en la mia fantasia apartar tal occasió, crexent lo meu desig en poder haver aquella rata, e ella fugà ab peu torbat de les maleÿtes cambres mies.
Dix la emperadriu:
–Anem, que yo·m refrede acĂ.
–Senyora, puix tant me forçau —dix la princessa—, anau, que prestament yo y seré.
La emperadriu se n’anà , manant-li que prestament hi anà s. La princessa se girà a la Viuda e, ab irada veu, li féu principi ab paraules de semblant stil.