💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant234.gmi captured on 2021-11-30 at 20:18:30. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL CCXXXIII

RÈPLICA QUE FA TIRANT A PLAERDEMAVIDA

–Temor de restar ab tal vergonya me tol de guanyar parahís en aquest món e repòs en l’altre. Emperò diré lo que·m par, que en temps de adversitat los parents e amichs tornen enemichs. E lo meu ignoscent desig no és pus sinó ab amor fer serveys en aquella de qui só e seré tant com la vida me acompanyarà, e ab aquest article de fe vull viure e morir. E si la tua voluntat ab lo meu desig eren concordes, molt ne seria la mia ànima aconsolada. Totes les coses qui·s representen a la mia vista no és pus sinó temor de vergonya. E és nit scura, car no puch veure lo que desige. Per fe hauré a creure que sa majestat sia. En aquest cars yo·m despulle la temor e vergonya e abrigue’m de amor e pietat, per què us prech que anem sens pus tardar e veja yo aquest cors glorificat. Puix lum no y ha, ab los hulls de la pensa lo veuré.

—Puix ab tants ginys vos he portat —dix Plaerdemavida—, en defensa de ma honor e delit e profit vostre, restau per aquell qui sou.

E soltà’l de la mà. Com Tirant se véu que Plaerdemavida lo havia deixat e no sabia hon era perquè lum en tota la cambra no havia e axí lo féu star per spay de mija hora, en camisa e descalç, e tan baix com podia la cridava. E ella lo sentia molt bé e respondre no li volia. Com Plaerdemavida véu que prou lo havia fet refredar, pres-li’n gran pietat, acostà’s a ell e dix-li:

–¡Axí castiga hom los qui són poch enamorats! ¿Com podeu vós pensar que dona ni donzella li pugua desplaure, vulla’s sia de gran o de poca condició, que no sia tostemps desijosa que sia amada? E aquell qui més vies honestes, ço és, secretes, de nit o de dia, per finestra, porta o terrat, hi porà entrar, aquell, elles lo tenen per millor. ¡Força que·m desplauria a mi que Ypòlit fes semblant! Que de una amor que ara li porte, lavors li’n portaria quaranta. E si star no volia segura, no·m desplauria que·m prengués per los cabells e, per força o per grat, rocegant-me per la cambra, me fes callar e fer tot lo que ell volgués. E molt lo’n stimaria més, que yo conegués que és home, e que no fes axí com vós dieu que no la volríeu per res descomplaure. E en altres coses la deveu vós honrar, amar e servir, mas, que siau ab ella en una cambra a soles, no li guardeu cortesia en semblant acte. ¿No sabeu vós com diu lo psalmista <I>manus</I><I>113</I><I> autem</I><SPAN STYLE="font-style: normal">?</SPAN> És la glosa: si adquerir voleu dona o donzella, no vullau vergonya ni temor haver e, si u feu, no us tendran per millor.

–Per la mia fe —dix Tirant—. Donzella, vós me haveu dada més notícia de mos defalts que no ha fet jamés negun confessor, per gran mestre en theologia que fos. Prech-vos que·m porteu prestament al lit de ma senyora.

Plaerdemavida lo y portà e féu-lo gitar al costat de la princessa. E les po<s>ts114 del lit no aplegaven a la paret, envers lo cap del lit. Com Tirant se fon gitat, dix la donzella que stigués segur e no·s mogués fins a tant que ella lo y digués. E ella se posà al cap del lit, estant de peus, e lo seu cap posà entre Tirant e la princessa, e ella tenia la cara devers la princessa. E per ço que les mànegues de la camisa la enpedien, despullà-la’s. E pres la mà de Tirant e posà-la sobre los pits de la princessa, e aquell tocà-li les mamelles, lo ventre e de allí avall. La princessa despertà’s e dix:

–¡Val-me Déu, hi com est fexuga! Mirau si·m pot deixar dormir.

Dix Plaerdemavida, tenint lo cap sobre lo coxí:

–¡O, com sou donzella de mal comport! Exiu ara del bany e teniu les carns lises e gentils. Prench gran delit en tocar-les.

–Toca hon te vulles —dix la princessa— e no poses la mà tan avall com faç.

–Dormiu e fareu bé. E deixau-me toquar aquest cors que meu és —dix Plaerdemavida—, que yo só ací en loch de Tirant. ¡O, traÿdor de Tirant! ¿E hon est tu? Que, si tenies la mà lla hon yo la tinch, ¡e com series content!

E Tirant tenia la mà sobre lo ventre de la princessa. E Plaerdemavida tenia la sua mà sobre lo cap de Tirant e, com ella conexia que la princessa se adormia, fluixava la mà e lavors Tirant tocava a son plaer, e com ella despertar-se volia, strenyia lo cap a Tirant hi ell stava segur. En aquest deport stigueren per més spay de una hora, hi ell tostemps tocant-la.

Com Plaerdemavida conegué que ella molt bé dormia, afluixà del tot la mà a Tirant hi ell volgué temptar de paciència de voler dar fi a son desig, e la princessa se començà a despertar e, mig adormida, dix:

–¿Què, mala ventura, fas? ¿No·m pots leixar dormir? ¿Est tornada folla, que vols temptar lo que és contra ta natura?

E no agué molt stat que ella conegué que era més que dona, e no u volgué consentir e començà a donar grans crits. E Plaerdemavida tancava-li la boca e dix-li a la orella, perquè neguna de les altres donzelles no u hoïssen:

–Callau, senyora, e no vullau difamar la vostra persona. He gran dupte que no u senta la senyora emperadriu. Callau, que aquest és lo vostre cavaller, i qui per vós se deixarà morir.

–¡O, maleïta sies tu! —dix la princessa—. ¿E no has aguda temor de mi ni vergonya del món? ¡Sens yo saber res m’as posada en tan gran trebaill e difamació!

–Ya, senyora, lo mal fet és —dix Plaerdemavida—. Dau remey a vós e a mi. E par-me que lo caillar és lo més segur e lo que més pot valer en aquests afers.

E Tirant, ab baixa veu, la supplicava tant com millor podia. Ella, vehent-se en tan stret pas, de la una part la vencia amor e, de l’altra, tenia temor, mas la temor excellia la amor e deliberà de caillar e no dir res.

Com la princessa cridà lo primer crit, ho sentí la Viuda Reposada e agué plena notícia que la causa del cridar havia fet Plaerdemavida, e que Tirant devia ésser ab ella. Pensà que si Tirant passava a la princessa, que ella no poria complir son desig ab ell. E ja tothom caillava, e la princessa no dehia res, sinó que·s defenia ab paraules gracioses que la plasent batailla no vingués a fi. La Viuda se asigué al lit e donà un gran crit e dix:

–¿Y què es lo que teniu, filla?

Despertà totes les donzelles ab grans crits e remor e vench a notícia de la emperadriu. Totes se levaren cuytadament, qui totes nues, qui en camisa, e ab cuytats passos anaren a la porta de la cambra, la qual trobaren molt bé tancada. A grans crits demanaren lum e, en aquest instant que tocaven a la porta e cercaven lum, Plaerdemavida pres a Tirant per los cabells e apartà’l de lla hon volguera finar sa vida, e posà’l en lo retret e féu-lo saltar en un tarrat que y havia, e donà-li una corda de cànem perquè s’acalàs dins l’ort. E de allí podia obrir la porta, car ell<a>115 hi havia ben provehit perquè, quant vingués, ans del d<i>a116 se’n fos pogut anar, exint per una altra porta. Mas tan gran fon l’avalot e los grans crits que daven les donzelles e la Viuda que no·l pogué traure per lo loch hon ella havia pensat, e fon forçat que·l tragués per lo terrat. E donà-li la corda largua y ella prestament se’n tornà, e tanchà la finestra del retret e anà hon era sa senyora.

E Tirant donà volta e ligà fort la corda e, ab la pressa que tenia per no ésser vist ni conegut, no pensà la corda si bastava en terra. Deixà’s anar per la corda avall e fallia-se’n més de XII alnes, que no plegava en terra. Fon-li forçat de leixar-se caure, perquè los braços no li podien sostenir lo cors, e donà tan gran colp en terra que·s rompé la cama.

Deixem a Tirant, que stà de larch gitat en terra, que no·s pot moure.

Com Plaerdemavida se’n fon tornada, portaren la lum. E totes entraren ab la emperadriu, y ella prestament li demanà quin avalot era stat aquell, per quina causa havia cridat.

–Senyora —dix la princessa—, una gran rata saltà sobre lo meu lit e puyà’m sobre la cara, e spantà’m tan fort que aguí de cridar tan grans crits, que fora stava de tot recort. E ab la ungla à’m arapada la cara, que si m’agués encertat en l’ull, quant mal me aguera fet E aquell arap li havia fet Plaerdemavida com li tancava la boca perquè no cridàs.

L’emperador se fon levat e, ab la spasa en la mà, entrà per la cambra de la princessa. E, sabuda la veritat de la rata, cerquà totes les cambres. Emperò la donzella fon discreta: aprés que la emperadriu fon entrada e parlava ab sa filla, ella saltà en lo terrat e prestament levà la corda e sentí plànyer a Tirant. Prestament presumí que era caygut e no dix res. E tornà-sse’n dins la cambra. E havia tan gran remor per tot lo palau, de aquells de la guàrdia e dels officials de la casa, que açò era cosa de gran spant de veure ni de sentir, que, si los turchs fossen entrats dins la ciutat, no s’i fera major fet. L’emperador, qui era home molt sabut, pensà que açò no fos més que rata: fins dins los còfrens cerquà e totes les finestres féu obrir. E si la donzella un poch se fos tardada en levar la corda, l’emperador l’aguera trobada.

Lo duch e la duquessa, qui sabien en aquest fet, com sentiren la remor tan gran, pensaren que Tirant era stat sentit. Pensau lo cor del duch quin devia star, que ves a Tirant en tan gran congoxa ésser posat, car pensava que l’aguessen mort o apresonat. Armà’s prestament, que allí tenia les sues armes, per ajudar a Tirant, e dient entre si:

–Huy perdré tota ma senyoria, puix Tirant és en tal punt.

–¿Què faré yo? —dix la duquessa—. Que les mies mans no tenen força per vestir-me la camisa.

Com lo duch fon armat, ixqué de la sua cambra per veure açò què era e per saber hon era Tirant. E anant, trobà l’emperador, que se’n tornava a la sua cambra, e lo duch li demanà:

–¿Què és açò, senyor? ¿Quina novitat tan gran és stada aquesta?

Respòs l’emperador:

–Les folles de donzelles, qui de no res temoregen. Una rata, segons m’an recitat, és passada sobre la cara de ma filla e, segons ella diu, à-li fet senyal en la galta. Tornau-vos-ne a dormir, que no us hi qual anar.

Lo duch tornà-sse’n a la sua cambra e recità-u a la duquessa. E prengueren los dos gran consolació com res de Tirant no era stat. Dix lavors lo duch:

–Per nostra Dona, yo anava ab tal delliber, que si l’emperador agués pres a Tirant, que ab aquesta atxa yo aguera mort a l’emperador e a tots los qui fossen de sa voluntat. E aprés, Tirant o yo fóra stat emperador.

–Però, més val que axí sia stat —dix la duquessa—.

Levà’s corrent e anà a la cambra de la princessa. Com Plaerdemavida la véu, dix-li:

–Senyora, yo us clam mercé que stigau ací e no consintau que negú diga mal de Tirant, e yo hiré a veure què fa.

Com fon sobre lo terrat, no gosava parlar, per ço que no fos hoÿda de negú. E sentí que ell se planyia fort e deÿa en forma de semblants paraules.

Capítol següent

Índex

Capítol anterior