💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant136.gmi captured on 2021-11-30 at 20:18:30. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL CXXXIIII

COM TIRANT TRAMÉS LO MARQUÉS DE SANCT JORDI E LO COMTE DE AYGÜES VIVES PER EMBAIXADORS AL DUCH DE MACEDÒNIA

–Senyor duch, dels nostres moviments no deus haver admiració alguna, per ço com som tramesos açí a la tua ducal senyoria de part del nostre virtuós capità e de aquells il·lustres duchs, comtes e marquesos. A tu plàcia voler-nos fer part, axí com rahó divina e humana vol, dels tresors e desferra que has ocupats en lo camp dels nostres públichs enemichs.

E no dix més.

–¡O, com són plenes de alegria les mies orelles —dix lo duch—, com sent paraules que no han neguna eficàcia de gent mal entesa! ¿E com podeu vosaltres pensar yo fes tal cosa ne menys consentir, com ab tan gran treball de suor de sanch de nostres persones, nit e dia exercint les armes conservant aquell gentil orde de cavalleria, obrant tots dies contra los enemichs de la fe, no donant-nos a delits carnals ni dormir entre lançols perfumats ni algaliats, car les nostres persones no olen ni saben a res de tot açò, sinó que olen a ferro açerat; ne les nostres mans no són vehades de sonar arpa ni sturments, mas de tenir contínuament, nit e dia, la espasa al costat e altres armes offensives; los nostres ulls no acostumen de veure dames en cambres ni per les sglésies; los nostres peus no acostumen de dançar, ni anar a solaços ni a deports; mas los hulls miren los enemichs, los peus posen tot lo cors a les batailles cruells? E si nosaltres ab just títol, havem sabut guanyar, exint del setge com a virtuosos cavallers, ¿per què ha tan poch saber en vosaltres demanar ço que a vosaltres no pertany? E digau aqueix vostre capità que faria bé que se’n tornàs en sa pròpia terra, si no, yo li faré beure tanta de aygua que de la meytat ne hauria prou.

Respòs lo marqués e dix:

–Yo no tinch offici de trompeta ni de eraut. Yo crech si vós lo y dieu o lo y trameteu a dir, ell complirà prestament vostre desig. Entre nosaltres qui som tots de una terra e de una senyoria, ja·ns coneixem e sabem cascú què pot fer ne què val. Vostres bravures són tantes que les orelles tinch cançades d’escoltar les vostres ignocències. A vós pot hom dir: cavaller menyspryat hi menystemut, ¿quines coses són les que vós haveu fetes sinó perdre batailles? ¡E per vostres follies morts infinits cavaliers d’esperons daurats, e de altres infinits hòmens virtuosos, sens nombre, són morts e apresonats per culpa vostra! E haveu robat tot lo camp, no segons costum de capità ni de home de casa real, mas haveu obrat segons costum de ladre e de gran robador. ¡O, com tal offici que fins açí haveu possehit, tal cosa no devia restar sinó en persones sperimentades en virtut, de la qual vós gens no possehiu, car no sabeu quina cosa és honor ne virtut, mas simulació de art! Que no us ve res de bé per natura, per haver leixada la majestat real, qui us és molt odiosa, e haveu pres àbit menyspryat de superbo e malparler.

–Bé sé —dix lo duch— que aquestes follies que us leixau dir no proceheixen de vós, mas del duch vostre jermà e del capità novell. Per esta veguada, yo les vos comportaré, ab què altra volta no us hi torneu.

–Comportau a vós mateix o aquells qui governau —dix lo marqués— e no comporteu a mi ni a negú altre. E yo só ben cert que lo duch de Pera ni lo capità nostre no costumen de malparlar, car la glòria de ells e la fama serà perpètua e immortal, tant com lo món durarà. E ells han tenguts asegats aquels qui a vós tenien asetgats, e per ço tots los cavallers són plens de ànimo e de virtut. E de açò no us vull pus dir sinó que·m torneu final resposta de sí o de no.

–¿Què fretura despendre tantes supèrflues paraules en va? —dix lo duch—. Ja us he dit que no·m plau ni u faria.

–Puix per grat no u voleu fer —dix lo marqués—, és forçat que y mesclerem força. Armau-vos e posau-vos en orde que, ans que una hora sia complida, serem ab vós, si yo fer-ho puch.

Tornaren a cavalcar los embaixadors e, tornats al camp, trobaren lo capità e los grans senyors tots ajustats en la tenda del consell. E aquí lo marqués recità larguament la resposta del duch e totes les rahons que entre ells eren passades, e dix:

–Tothom puge a cavall, ¡que tal injúria com aquesta no deu axí passar!

Ixqué prestament lo marqués de la tenda e cuytà per armar-se, e tots los altres aprés de ell.

Com lo capità véu semblant avalot en lo camp, stigué molt congoixat e féu fer crida de continent, sots pena de mort, que negú no pujàs a cavall. E anava una amunt, altra avall: prenia los cavallers e detenia’ls en les tendes ab sagraments e homenatges; preguava als duchs e marquesos no volguessen fer tan gran novitat. E si ells movien tan gran debat, los turchs que allí eren presos vendrien contra ells.

–¡O, quina desonor tan gran per a nosaltres, per tenir lo camp tan prop de ells! E nosaltres, qui som tots una cosa, ¿nos matem?

Aprés castigava als cavallers ab paraules suaus, altres ab paraules laugeres, que no volguessen enfosquir la cavalleria gloriosa ab avalot e ab sedicions. E com star no se’n volien, dava’ls disciplina cavallerosa. E tant treballà Tirant que·ls mès tots en repòs.

Aprés anà al duch de Macedònia e trobà’l armat e a cavall, ab tots los seus. E tant lo preguà que·l féu descavalcar. E Tirant se n’anà e lo duch no consentí que negú dels seus se desarmàs ni levassen les selles als cavalls.

Aprés que l’avalot fon passat, Tirant ordenà que anassen fins lla hon era lo siti e, tants corsos morts com trobarien, que·ls fossen despullades les aljubes e que fossen estogades. Demanaven-li alguns cavallers per a què les volia. Respòs que en algun temps servir porien.

Com la batailla se fehia e los moros eren ja vençuts, que fugien e la gent los encalçava, Diafebus pensà en lo present e en lo esdevenidor, per dar renom e fama a Tirant. Acostà’s a ell e demanà-li lo anell de la capitania. E Tirant se levà la manyopa de la mà e tragué’s lo anell e donà-lo-y. E Diafebus detingué’s un poch, si bé los altres anaven corrent, e aturà un scuder seu, qui era home de molta bondat e de major fidelitat, e donà-li lo anell e instroý’l de tot lo que havia de dir a l’emperador e a Carmesina, e aprés als altres. Lo escuder, per complir lo manament de son senyor, girà son cavall e ferí dels sperons. E tostemps corrent, no se aturà fins que fon en la ciutat de Constantinoble ans que negun altre. E de les finestres les donzelles lo veren venir e conegueren que era Pírimus. Cuytadament entraren en la cambra hon era la princessa e digueren-li:

–Senyora, de tot cert noves avem dels nostres cavallers. Ara ve molt cuytat Pírimus, lo qual porta o del tot bona nova o del tot mala. E açò diem perquè ve molt cuytat.

La princessa se leixà de brodar e cuytadament anà al cap de la scala e, com véu descavalcar ab lo cavall tot banyat de suor qui degotava com a pluja, dix-li:

–Lo meu bon amich, ¿quines noves nos portau?

–Senyora, molt bones —dix—. ¿Hon és lo senyor emperador? Perquè molt me tarda, que·l volria veure per demanar-li albíxeres.

–Yo les te promet de part sua e mia.

E pres-lo per la mà e portà’l a la cambra hon dormia lo emperador. E tocaren a grans colps e feren obrir les portes. Pírimus se agenollà davant lo emperador e dix:

— !Senyor, bona nova! ¡Dau-me albíxeres!

E lo emperador les hi promés. Píramus li donà lo anell e recità-li tota la batailla com era stada e com havien vençuts los turchs, que era stada cosa de gran miracle.

–E lo capità e Diafebus anant a l’ancalç dels turchs, matant e degollant los enemichs de la fe e de la majestat vostra. Lo vostre capità m’à donat aquest anell, que portàs açí per la pròspera benaventurança que nostre Senyor ha dada en ajuda de vostra altesa.

Respòs lo emperador:

–Amich, tu sies lo bé vengut ab la bona nova que m’as portada. Aprés de la glòria de paraýs, millor nova no·m podia venir que aquesta.

Manà lo emperador que tocassen totes les campanes de la ciutat e tothom anàs a la església de Sancta Sophia per retre gràcies a nostre senyor Déu e a la sua sacratíssima Mare de la gran victòria que havien obtesa.

Com lo poble sabé tan beneyta nova e veÿen la gran alegria que lo emperador fehia, aquest dia finí en alegria, e recobrà la ciutat glòria de senyoria e la molt antigua libertat.

Lo emperador donà de albíxeres al scuder II mília ducats, el vestí tot de seda, e més, li donà un bell cavall cecilià e armes e tot lo que agué mester. La emperadriu li donà una roba que en aquell cars vestia, de vellut negre, forrada de marts gebelins, e davant tots la’s despullà e la y donà. La princessa li donà una grossa cadena de or.

L’endemà lo emperador scriví letres al capità e féu partir lo escuder.

Com Tirant agué pacificada la gent del seu camp, aquell dia partí del seu camp ab mil e DC roçins per recobrar moltes viles e castells que los turchs havien conquistats. E recobrà’ls.

E en l’altre dia següent vingué embaixada del soldà a Tirant de tres embaixadors. E per quant lo pont era romput, agueren a passar ab una poca barca de peixcadors per lo riu. Com foren passats, la hu de aquests embaixadors era home molt docte en totes sciències e de singular consell, que lo Gran Turch lo tenia en stima de pare e no fehia neguna cosa sens consell de aquest, que en tota la pagania no s’i trobava home de tanta sapiència ni eloqüència, e totes les coses que fehia <fehia>42 ab molt gran deliberació. Aquest moro era nomenat Abdal·là e, per la saviesa, li posaren de sobrenom Salamó. Aquest pres una canya e posà-y un full de paper, e alçà-la alta en senyal que demanava seguretat.

E lo duch de Macedònia, que véu fer aquell senyal, respòs-li per lo semblant. E vist per los embaixadors lo senyal, anaren a les tendes del duch, pensant que allí fos lo capità, e donaren la letra al duch. Aprés que la agué lesta, dix que no venia a ell, mas tramés a dir a Tirant com allí havia embaixadors del soldà, que vingués a la tenda hon se dehia la missa, que allí lo trobaria. E Tirant ho tramés a dir als duchs e grans senyors e, tots ensemps, anaren ab ell.

Com foren dins la tenda, los embaixadors foren molt ben rebuts per lo capità e per tots los altres. E donaren la letra del soldà a Tirant, lo qual en presència de tots la féu legir. E era de<l>43 tenor següent.

Capítol següent

Índex

Capítol anterior