💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant057.gmi captured on 2021-11-30 at 20:18:30. Gemini links have been rewritten to link to archived content
-=-=-=-=-=-=-
–SĂ, DĂ©u me salve l’estat, honor e la real corona, yo crech verdaderament que aquest serĂ lo millor cavaller del mĂłn o serĂ lo pijor, perquè serĂ poca sa vida; e per la fe que dech a cavalleria yo no y darĂ© loch. Puix ventura t’à portat que est stat vençedor, bé·t deuries contentar del premi de la batailla. E no·l volguĂ© mĂ©s hoir.
–La mia à nima stà molt atribulada —dix lo conestable— si la merçé de la senyora reyna no m’ajuda.
Anà prestament a la cambra de la reyna, agenollà ’s davant ella e besà -li moltes veguades les mans, supplicant-la li recaptàs grà cia ab lo senyor rey li deixàs fer armes. Com la reyna véu la molta voluntat del conestable, dix-li que era contenta de preguar per ell.
No tardà molt que lo rey vingué a veure la reyna e ella molt graciosament lo supplicà que volgués donar licència al gran conestable que pogués fer armes a tota sa voluntat.
–¿Com, senyora —dix lo rey—, voleu vĂłs que un fadrĂ que scassament se sap senyir la spasa que entre en camp clos? Ell vos n’à supplicat e vĂłs, per amor de sa mare que tant val, li deurĂeu Ă©sser contrĂ ria, e vĂłs preguau per son mal. Yo per res no y daria loch, car lo seu virtuĂłs pare ha fet tant per mi e per la corona de Anglaterra, que yo no bastaria jamĂ©s a satisfer-lo-y; e si prenia algun dan en sa persona, yo u stimaria mĂ©s tenir. E lo gran perill que en les armes Ă©s, seria cosa poc difĂcil de rebre algun dan e desonor.
Com la reyna véu la molta amor que lo rey mostrava tenir al conestable, no·l volgué més enujar e mès-lo en altres rahons. Com la reyna se’n tornà a son apartament, lo conestable li fon davant, e la reyna li dix tot lo que lo rey li havia dit e que les sues supplicacions en aquest temps no podien ésser admeses.
Lo conestable stiguĂ© molt congoixat e vench al meu aleujament e tornà ’m molt a preguar que yo·l consellĂ s com poria tornar a combatre altre cavaller. E diguĂ-li tot mon parer: que puix havia mort un cavaller, lo millor dels XXVI, no volguĂ©s enujar la magestat del senyor rey, puix tanta honor havia obtenguda.
–SĂ, DĂ©u vos prospere e us leixe complir lo vostre bon desig —dix l’ermità —, aqueix conestable que dieu Âżtenia pare ni mare ni afixos parents?
–SĂ, bĂ© —dix Tirant—, allĂ era la comtessa, sa mare, la qual Ă©s de les majors de la cort e no y ha neguna que major senyoria tingua —car, de continent que la reyna fon venguda, lo rey, ab tot son consell, hordenĂ e volguĂ© que la comtessa de Varoych la tinguĂ©s en custòdia e totes les sues donzelles—; de son pare no curĂ de demanar-ne, per quant la mia pensa stava mĂ©s occupada en les armes que no en demanar dels linatges. E mĂ©s avant no n’aguera sabut sinĂł per causa que la comtessa, sa mare, tramĂ©s per mi, e quant fuy davant ella demanà ’m si tenia muller ni fill; diguĂ-li:
–Senyora, ¿per què m’o demana vostra senyoria?
Yo us hos diré —dix la comtessa—: si fill teniu, amar-lo deveu e, si muller teniu, deveu-la guardar de enuig e congoixa, car fort cosa és a la dona d’onor no tenir sinó un fill e aquell posar en tan gran perill.
E ab paraules molt agraciades me dix per què havia prestat lo meu cavall e les armes ha un fadrĂ de tan poca edat, lo qual era orfe de pare e de mare, si bĂ© era allĂ, car la sua Ă nima stava molt alterada que si per mala sort, axĂ com son fill havia mort aquell famĂłs cavaller, que l’altre aguĂ©s mort a son fill, no li restara sinĂł que la terra s’obrĂs e que la somĂs. Preguà ’m ab gran affabilitat que, puix la divina Providència havia volgut dar vida a son fill, que yo no volguĂ©s Ă©sser causa de la sua mort e de la sua desolaciĂł, que altre bĂ© no tenia en aquest mĂłn. E yo li prometĂ, a fe de cavaller, de jamĂ©s fer cosa que a dan poguĂ©s venir a son fill, sinĂł fer-li tota aquella honor que a mi fos possible. E vaig-la supplicar que·m fes grĂ cia dir-me son marit si era mort de malaltia o en batailla. E la virtuosa senyora respòs-me ab paraules afables, no alçant los ulls de terra, e dix:
–Cavaller virtuós, yo só viuda de marit viu, per mos peccats e per ma desaventura. Marit he tengut en lo temps de mon jovent, qui per lo món era per ses virtuts molt conegut, e nomenat lo comte Guillem de Varoych, e rey se poguera ésser intitulat si agués volgut.
E puix viu sa bona voluntat, no curĂ de pus.
–Diguau-me —dix lo hermità —, puix tant me haveu dit de aqueix conestable, ¿qui és stat aquell qui ha guanyat lo premi e honor del camp?
–Certament, senyor —dix Tirant—, hom no pot ben judicar una tal fahena per ço com hi són venguts tan grans senyors, e los demés han fet armes molt honoroses. E sabuda cosa és, com los gran senyors s’esforçen a fer armes, ans donen la honor a aquell, encara que no u faça del tot bé, que no fan a un pobre gentilom qui u farà molt millor.
–Tot axò se pot ben fer —dix lo hermità —, mas per ço com en aquest regne és en prà tica que com se fan emperials armes, si·s compleixen de fer aquelles armes e festes, per los reys d’armes, erauts e porsavants, ab trompetes e ministrés publiquen-lo per millor dels vençedors, e com aquestes sien stades molt solennes e emperials —que per tot lo món són stades publicades e admeses a la vera execució de ultrança—, volria saber qui és stat aquell qui la glòria e honor sobre tots ha obtesa.
Tirant callà e no volgué més parlar, sinó que ab lo cap baix e los ulls en terra stigué immoble.
–Tirant, mon fill —dix lo hermità —, ¿com no·m responeu al que us demane?
Levà ’s un cavaller que·s nomenava Diaphebus e dix:
–Senyor, paraules hi à que no han resposta; emperò, senyor, jo us jur, per aquell sanct orde de cavalleria que yo, indigne, rebà lo dia de Nostra Senyora de Agost, que us diré veritat de tot lo que s’és seguit del que vostra senyoria demana, e açò sens fictió neguna. Senyor, la sanctedat vostra deu saber com lo millor de tots los vençedors e qui ha guanyat lo premi del camp, jutgat per lo senyor rey e per los jutges de camp y encara per tots los reys d’armes, erauts e porsavants, e per tots los grans senyors de la cristiandat de aquells que allà eren, qui foren testimonis ab scriptura de llur mà e ab sagell de llurs armes ab carta rebuda per XXV notaris, avents tots auctoritat real e plenà ria licència de rebre semblants actes en forma pública, e closa per los dits notaris posant-hi cascú son signe, la qual puch bé mostrar a la senyoria vostra... —O, com me plauria veure aquest singular acte —dix lo hermità —.
E Tirant levà ’s de allà on sehia, que no y volgué més aturar, e manà descarregar totes les adzembles enmig de la praderia, e que parassen les tendes, e prop de la font posassen les taules e que adobassen de sopar.
E Diaphebus se féu donar una botgeta en què portava la carta e començaren a legir, la qual era del tenor següent.